El món ens observa...passem a l'acció?
El món ens observa, per a bé o per a mal. Qui encara pensi avui dia allò, tan delatador d'una baixa autoestima com a poble, de "ningú no ens estima" o " ningú no ens observa" al món, és que no sap o no vol saber de què va la pel·lícula, en aquest món.La conjuntura política i econòmica internacional ens pot ser favorable, però cal que ens moguem, és clar, ningú no farà l'esforç per nosaltres. El que està clar és que si seguim quiets com fins ara, ens serà desfavorable. L'enemic ens està avançant, i com deia Hèctor López Bofill al diari Avui fa uns dies a l'article "Què passa a Alemanya?", sembla que ja ha allargat els tentacles fins a una Alemanya que fa poc va ser dels primers a reconèixer Eslovènia i Croàcia.
Però tal com deia Alfons Quintà, també a l'Avui, fa pocs mesos, a l'article "L'Estatut i The Wall Street Journal", la premsa anglosaxona ens està dedicant una atenció molt especial. Caldria fer un inventari complet, en un altre moment, de tot el que han dit en les darreres setmanes el Wall Street Journal, el The New York Times, el Los Angeles Times, el Financial Times, etc. però així de memòria puc enumerar que els senyals inequívocs que han arribat darrerament, mostrant-se a favor de les nostres "reivindicacions fiscals" (recordem com va començar la revolució nordamericana!), mostrant l'expectació perquè "Espanya es trenqui en un munt de microestats", dient que "tenim el dret d'intentar la independència", que "construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes", que "a l'exèrcit espanyol hi ha troglodites", comentant les sortides de to contínues de Bono per l'afer veneçolà, fent-se ressò de la manifestació del 18F, i ja no cal dir que mostrant-se obertament a favor de la independència de Kosovo i Montenegro en contra dels patètics intents unionistes de Solana, que actua més en clau espanyola que no pas en clau pacificadora als Balcans. Són massa insinuacions per a ser casualitat. Jo ja fa temps que no crec en les casualitats.
Podem ser una peça fonamental en el tauler d'escacs internacional, només cal que a més d'insinuar-nos-ho ells, ens ho creguem nosaltres mateixos i tirem pel dret.
Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
Sense el Rosselló no hi ha nació !
(Email rebut a Catalunya Acció com a resposta a un escrit que vam divulgar el 20 de febrer des de Catalunya Acció. Aquest email precisa aspectes importants sobre la manifestació del 18/febrer/2006 a Barcelona. El reproduïm integrament.) Des de la Catalunya del Nord em permeto donar unes precisions sobre la manifestació del 18.02.06 que espero que divulgareu perquè els companys amb els quals vaig marxar amb autocar des de Perpinyà poden confirmar les meues afirmacions:
1. No sols es va cridar "espanyol el qui no boti" sinò també "francès..."; no escriure-ho és deixar entendre que la reivindicació expressada aquell dia s'emmarcava dins l'estat espanyol i que la" nació "al·ludida era sols la nació amputada. Fals. Hi érem nosaltres catalans del nord i valèncians. "La perifèria" era present per fixar les pautes del que s'ha d'entendre per Catalunya i Nació.
2. El grup de gent que vam marxar amb autocar des de Perpinyà no vam parar de cridar i fer cridar la gent a l'entorn nostre en contra dels dos estats: ni "França ni Espanya Països Catalans"...No volem ser una regió de França/d'Espanya, no volem ser un país ocupat, volem volem volem la Independència". Com que ens precedien valencians que cridaven: "sense València no hi ha independència, vam crear un nou eslògan inventat tot seguit "sense el Rosselló no hi ha nació"... això durant tres hores...tots plegats.
També caldria fer saber a tothom que a l'anada la policia francesa esperava el nostre autocar a l'autopista a la "frontera" pel fet que anàvem a manifestar per la nació, tal com ho confirmà un policia; no sols ens van controlar les targetes d'identitat, sinó que a més a més se les van endur i guardar un quart d'hora amenaçant-nos de guardar-les 4 hores. Normalment reserven aquell tracte als qui no fan cara de ser europeus. En tota la meva vida no m'havia passat mai. Cal dir que a la manifestació en defensa de la catalanitat del 08.10.06 a Perpinyà 8000 persones van aplaudir i doncs aprovar el parlament llegit aquell dia on es va reivindicar la pertinença a la nació catalana d'11 milions de ciutadans. No hi havia per ningú cap equivocació possible i la policia francesa sap millor que els nostres propis diaris que la consciènciació del nostre poble no té aturador.
Amicalment, Daniela Grau Portaveu de la manifestació del 8/octubre/2005 a Perpinyà
Hola amics, em dic Gusatvo Capdevila, sóc un advocat argentí, nét de catalans i dirigent de la col·lectivitat catalana a La Plata (Argentina) i vull rebre la vostra informació.
Endavant i visca Catalunya Independent!!!
Dr. Gustavo Capdevila
La pancarta “Catalonia the next state in Europe”
La pancarta la portaven dos senyors, un de 53 anys i l’altre de 64, vull dir que són persones adultes i a més amb una trajectòria patriòtica de molts anys. L’un ha votat tota la vida CiU, i després de la traïció de l’Artur Mas al Parlament Català va retornar el carnet de CiU. L’altre tota la vida ha votat ERC, i després de veure com ERC s’ha arrossegat per Madrid i s’ha embrutat les mans perdent dignitat a cada pas, ja no en vol saber res. Serà aquest petit exemple un símptoma significatiu d’alguna cosa? Serà la manifestació del dia 18 el símptoma del possible inici d’una revolució taronja a la nació catalana? Per què el malnascut d’en Jiménez Losantos no n’ha dit res avui al seu programa? Potser perquè és més intel·ligent que els nostres polítics de segona i sap el que realment significa la manifestació de dissabte, ell que va escriure l’any 1995 “Lo que queda de España, con un prólogo sentimental y un epílogo balcánico”? Avui, el psoeciata Miquel Iceta, llepa entre els llepes –bé, potser en Piqué el supera-, deia que hi havia el perill de que entréssim en un procés de balcanització. Sr Iceta, fa lleig mostrar la ignorància en públic amb el sou que vostè cobra. Fa anys que som en un procés de balcanització, la primera fase ja va passar, i des de la premsa estrangera fa anys que ens ho venen advertint, tot i que la nostra estimada premsa mai s’ha dignat reproduir-ho fins ara. Quina creuen que va ser la raó de per què el petit dictador Aznar, reconvertit a semidemòcrata, es va posar del costat del president Bush en la guerra d’Iraq?
Un alt càrrec d’ERC que ens va explicar l’estratègia que estan considerant seguir a partir de la manifestació. Bé, esperem que s’ho repensin i no la posin en pràctica. La decepció dels catalans podria ser descomunal. En tot cas convé que tots els catalans estiguem ben atents a veure si ERC vota el mateix al Parlament espanyol que al referèndum -ara per ara no tenen gens clar votar el mateix-, i si a partir del setembre en Carod i en Puigcercós deixen de treure pit. Un Conseller de Catalunya Acció descriu molt bé la tasca que ha estat fent ERC aquests dos anys. Diu que no han fet política, que simplement han estat fent demoscòpia (anàlisi d’estimacions de vot), popularment politiqueria en la millor tradició de CiU i de tots els altres.
El més important però és dibuixar el camí cap a la independència i desemmascarar les incoherències dels nostres polítics, que adoptant diverses formes (nacionalistes, etapes intermèdies, etc.) el resultat final és que ens encaixen ben encaixats a Espanya.
Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)
Alguns catalans bons: prop d'un milió !
Alguna gent de Catalunya Acció varem ser a la manifestació «Som una nació i tenim dret a decidir». Algú de Catalunya, algú del nostre poble va tenir l'encert de convocar aquesta manifestació i els catalans han respost, tot i que des de la classe política, amb l'excepció d'ERC, no s'ha estat a favor d'aquest acte. Deien que ara era l'hora de les institucions, devia ser perquè són aquestes institucions de caire colonial les que tenen les tisores més afilades. A Catalunya Acció, com a organització, hi vèiem dos problemes per a adherir-nos. L'un el lema, que el trobem indefinit i tou, i l'altre el que nosaltres en diem el post-operatori, l'endemà, el com es canalitza aquesta energia acumulada de forma efectiva cap a la consecució del que es demanava en el manifest de la convocatòria. És d'un gran risc per a la dignitat i l'autoestima d'un Poble maltractat com el nostre fer sortir amb força i de forma massiva la gent al carrer i després quan tothom torna a casa no tenir res més que oferir-li que la immensa falta de sentit de país i d'estat, del síndrome de gestors d'una colònia, i de les actituds d'esclau dels que haurien de ser executors i conductors d'aquest «Dret a decidir». Naturalment parlo de gran part dels nostres polítics, que massa vegades i més encara darrerament han demostrat de forma reiterada com passen dels mandats del seu poble, del que li prometen i dels seus problemes fonamentals. En el lema i en el manifest es deia: tenim el dret a decidir! Bé, això ja ho sabem i ara ho sap la TV, ho saben molts altres catalans i els de Catalunya Acció ens cuidarem de que ho sàpiga el món sencer. Però, decidir ... què?! El manifest dels convocadors semblava que deia que l'Estatut no sigui retallat sinó que es signi tal com va sortir, consensuat i acordat el 30 de setembre de 2005 del Parlament de Catalunya. Però en realitat, si ho llegeixes bé el que deia el manifest i el que significa «Som una Nació» al món del 2006 tothom ho sap, es tracta d'un Estat propi a favor, absolutament a favor, de les coses pròpies, les coses més valuoses i pròpies de l'àmbit públic de tot Poble. Pels editorials que han sortir darrerament als diaris anglosaxons més prestigiosos, sembla, arreu del món, que tothom se n'adona menys els catalans. Mireu si ens han arribat a adormir i a capar mentalment i anímicament entre en Franco, els seus antecessors, a saber des dels Reis Catòlics, passant per Quevedo i en Duque d'Olivares, i fins els successors d'en Franco, el Borbó i la seva família, i des de Catalunya tots els polítics encaixistes encapçalats per l'home d'Espanya a Catalunya -amb perdó dels que hem estat els seus votants durant 23 anys-, mireu fins on de dins nostre tenim ficats els talps que malden per adormir-nos, diluir-nos i encaixar-nos en aquest taüt fosc i negre que és Espanya per a Catalunya.
En resum el que ens cal és un estat propi. Ben a l'inrevés, la temporada de rebaixes anunciada per Madrid i executada pels nostres mesells polítics, tots!, ha començat. Actuen com a eficients esclaus i miren de que el seu amo no s'entrebanqui i fan tot el possible per evitar-li tot ensurt en haver de complir la seva solemne promesa «Aceptaré el estatuto que salga consensuado del Parlamento Catalán». Però quin dels polítics actuals, àdhuc els d'ERC, es plantarà sense excuses i estovaments amb el clam d'aquesta manifestació del nostre poble a la mà? El joc dels partits és anar fent, quan no dir que no són decisius o dir que han de governar per a tothom -menys pels catalans, està clar!-, almenys els partits que tenim ara. Però avui ja crema un foc nou, un munt de noves "tombes flamejants". Catalunya Acció és un projecte que ha nascut de la determinació d'anar rectes cap a la Independència, que és la plenitud de tot poble àdhuc el nostre, res de sobirania condicionada als interessos de ningú aliè. Els de Catalunya Acció, un bon grup de patriotes que tenim clar quin és el camí innegociable que hem emprès i volem seguir amb absoluta determinació, necessitem afegir a aquest projecte del 2014 a molts altres catalans i catalanes. Sí, hem d'esdevenir molts! El nostre esperit de lluita i victòria en l'assoliment de l'objectiu d'una Catalunya lliure i plena és molt fort, vol ser i és l'esperit d'un Francesc Macià unit a l'esperit d'un Antoni Gaudí. Com a exemples, és un esperit ferm, un esperit capaç de superar la utopia. Aquests dos gegants del nostre Poble ho van demostrar abastament.
Sí, el nostre esperit és molt fort, és la força del convenciment i de la legitimitat. Però ull!, amb l'esperit imprescindible i il·lusionador no en tenim prou, ens cal sumar voluntats i acció coordinada i operativa. Ens calen les dones i els homes de Catalunya, tots. Catalunya et necessita, nosaltres et necessitem per Catalunya. Si ho veus clar, truca'ns, connecta't per internet, afegeix-te a aquest projecte. Nno cal que renunciïs a cap de les teves lluites, tasques i grups. Contribueix també econòmicament a augmentar el Fons per a la Independència. Ningú fora de nosaltres ens ho pagarà. Ningú ens pot hipotecar amb diners o favors que d'alguna manera els hi haguem de tornar. Salvador Molins i Escudé, 53 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Hola, em dic XXXXX, tinc 21 anys, visc a Tona (Osona) i treballo a la construcció. He visitat la vostra web i està molt treballada. Jo difonc la cultura catalana pels Països Catalans, concretament sóc membre d'una colla gegantera, la de Taradell (Osona) i estimo la terra que em va veure néixer i créixer. Voldria rebre informació vostra. Sense res més a afegir m'acomiado de vosaltres. ADÉU!!!!
Que més he de fer per tal de que em considereu plenament adherit?
José M. Murià
Hola. Em dic XXXXX .Tinc 49 anys. Sóc técnic en mitjans audiovisuals, encara que treballo com a transportista. He visitat unes quantes webs seguint la pista de la Catalunya Independent, Catalunya lliure, sobirana, nació amb estat propi, etc....en aquesta línia, fins que he trobat la web del Projecte Catalunya Acció. Ha estat per a mi una experiència molt feliç llegir les adhesions al mateix. Vull afegir-m'hi. Desitjo que per favor em tingueu informat. M'agradaría molt ajudar amb el que em sigui posible. Moltes gràcies.
Hola sóc en XXXXX de Girona i us escric per donar tot el meu suport a la campanya 2014 Independents. Tal i com s'està demostrant amb estatuts d'autonomia i collonades semblants no anem enlloc, només serveixen perquè quatre polítics puguin justificar el seu sou fent veure que treballen molt. L'única solució que tenim és la Independència. No cal que perdem més temps negociant amb els espanyols. Ja ha arribat l'hora que el poble català segueixi el seu propi camí. Ja podeu comptar amb mi!!!!
Escalfant motors a Berga (Països Catalans)
La fi del ball de les màscares
El president dels espanyols, encantador de serps i mentider professional, José Luis Rodríguez Zapatero, ja s'ha tret la màscara. Se li va escapar una veritat el dia després del “pacte” amb el traïdor suprem de Catalunya, Artur Mas. Segons el diari El País (el seu), va dir la següent frase lapidària: “ Aquí culmina el desarrollo autonómico de Catalunya ” . Segurament encara no té ni idea de l'abast de les seves paraules...
Mentrestant, les hordes de traïdors de CiU ja van també a cara descoberta. Ens tracten directament d'imbècils, recargolant la seva jugada fins a la caricatura cínica, quan ens volen fer creure que el que han fet és un pacte fantàstic i meravellós, però alhora avisen que “no durarà gaires anys”. Insuperable! Ho haurem d'agrair tot al Vell, el Mestre, que, cridat a files pels poders fàctics espanyols, ha mogut els últims fils tot guiant el seu jove “padawan” (aprenent, per als no coneixedors de Star Wars) com si d'una titella es tractés, en les fosques arts de la traïció, per a culminar la genuflexió, televisada i en mànigues de jersei, un diumenge a la tarda. Encara me'n queda un dubte: quan Homs parla de la “gallina”... es refereix al pacte, a Jordi Pujol, o a Artur Mas?
L'actitud d'IC-V encara es més surrealista: “Escolta amo, et voldria donar suport, però hauries de canviar això...”. L'amo respon sense contemplacions: “No em dóna la gana!”. I el dino-Saura respon: “D'acord, et dono suport igualment” (!). Si algú hi troba un adjectiu adient, que me l'enviï, si us plau. A mi se m'acaben les paraules.
I cada dia que passa, ERC està més pressionada. Vol defugir el dilema, però ja l'estan arraconant descaradament. Aviat haurà de triar, entre recuperar una mica de la dignitat perduda o conservar la menjadora dels sous dels consellers, ja no hi ha terme mig. De moment ja ha perdut la primera oportunitat d'encomanar fermesa i exemple als catalans. En lloc de deixar plantats PSC i PSOE el dia després de la humiliació pública, encara s'arrosseguen per Madrid olorant el terra per si hi ha cap engruna que es pugui recollir de la taula de l'amo. Les mans netes comencen a estan brutes de tant arrossegar-se per terra. Ja cansa.
Joan Ignasi Pla, l'altre gran traïdor del moment, el cap del PSOE al País Valencià, un dia diu que recolza la unitat de la llengua i la rebaixa del llindar del 5% al 3%, i l'endemà s'abraça al PP pactant la traïció “per 25 anys més” en paraules del mateix Pla, apunyalant per l'esquena el Bloc, EUPV i ERPV, tots juntets . No volen anar junts a les eleccions? Doncs apunyalats tots junts, per ingenus, per creure-se'l.
I el president aragonès, Marcelino Iglesias (per a més inri catalanoparlant i nascut a la Ribagorça), va ser tan cínic de prometre fa una pila d'anys l'oficialitat del català a la Franja de Ponent , mitjançant una llei de llengües que no arriba mai, i que ja ha avisat que només farà “opcional” l'ensenyament del català a les comarques catalanes encara sota administració aragonesa. Ni oficialitat ni res que s'hi assembli. I per si això fos poc, Iglesias ara reclama, amb la complicitat de dos traïdors més, Caterina Mieras i Pasqual Maragall, la propietat de l'art religiós originari de la Franja de Ponent, que els patriotes autòctons, encapçalats per la Institució Cultural de la Franja de Ponent, exigeixen que es quedin a la seva capital cultural i natural: Lleida.
Quants ingenus hi havia encara a Catalunya i al País Valencià (i encara n'hi deu haver a les Illes, malauradament) que es creien el maleït conte de fades del PSOE , la fal·làcia de les esquerres “amigues” i “comprensives”, allò tan suat de l'Espanya federal (simètrica, assimètrica o amb bonys), plural i en colorets, que no existirà mai. Tots aquests ingenus per fi ho han tastat de primera mà: Espanya serà sempre en blanc i negre. Sempre. Fins al segle XXV. Si no ens agrada, l'única via de canvi és la de sortida. L'Espanya que faria estar mínimament còmodes als catalans menys conscienciats de tots, ja seria una autèntica aberració insuportable per als espanyols, no la tolerarien mai a la vida, vomitarien abans que acceptar-la. En aquest sentit , la frase de Rubalcaba durant la negociació estatutària és ben transparent: “Lo que pedís no os lo dará ni este gobierno, ni el siguiente, ni ningún otro en la historia de España” . Em sembla, doncs, que és un moment històric: absolutament totes les màscares que encara restaven a lloc han caigut ja. La resta (PP i satèl·lits extra-parlamentaris) ja els coneixíem massa, aquests no s'han amagat mai. Efectivament, la percepció és correcta: tots els enemics, traïdors, botiflers i col·laboracionistes, ja van tots amb la cara descoberta. I nosaltres?
Però la frase de Zapatero “ aquí culmina el desarrollo autonómico ”, dibuixa el futur amb una involuntària clarividència. És evident que Zapatero volia dir que ja està, que això ja s'ha acabat, que ja n'hi ha prou, en resum, que així ens quedem per sempre més. Però la frase aquesta, ves per on, esdevindrà tota una profecia que li esclatarà als morros com un globus que s'infla massa. Temps hi haurà, de recordar-l'hi. Que en tindrem, de temps per a riure... Perquè d'aquesta mena de frustració col·lectiva o depressió nacional, si aconseguim propagar i encomanar moral de victòria per primer cop en molts segles, podem esperar amb tota probabilitat una segona “Renaixença”. Comença una altra cosa ben diferent, un veritable tsunami per a Espanya. Acaba el “desenvolupament autonòmic”, efectivament, però perquè comença el desenvolupament d'un Estat propi. Tota crisi esdevé una catarsi si s'administra i se supera amb intel·ligència. Espanyols i botiflers es pensen que les traïcions consumades a Catalunya i al País Valencià (i ja veurem el que passarà a les Illes) han estat l'últim cop de martell que clavava fins al fons l'últim clau del taüt. Però s'ha convertit, en canvi, en el soroll que ha despertat un suposat mort que no era tal, que estava en coma i que el volien matar, precisament, enterrant-lo abans d'hora..., però que contra pronòstic està obrint els ulls.
Avui ja és el dia que, anem on anem, i sense necessitat de treure la conversa, ja sigui el taxista, o qui fa cua davant nostre al forn de pa, o qui parla amb un amic al metro, o qui escriu una carta al diari, o truca a la ràdio, o escriu al seu bloc, o reenvia emails com aquest... tothom n'està fins al capdamunt. Però no de la política, sinó dels nostres polítics, de la seva falta de dignitat, i d'Espanya. Aquest és el moment en què, aquella persona fins fa poc no gaire polititzada, ara crida emprenyada: “N'estic fart, d'Espanya, i d'aquesta colla!!”. I aquesta persona que canvia el xip, s'activa ja definitivament, fa cada dia més gran la bola de neu.
Doncs aquesta és l'escletxa, la falca que cal aprofitar, hem de passar a l'atac ara, perquè probablement serà la darrera oportunitat. L'oasi s'ha cremat i ara ja hem fet la travessia del desert. Davant d'això, no hi ha volta enrere. Com deia Zapatero, “aquí culmina el desenvolupament autonòmic”. Perquè aquí comença el desenvolupament d'un Estat propi.
Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya AccióLa por d'allà... i la d'aquí
Ni oblidem ni perdonem
