Article publicat a El Punt Avui el 2 d’octubre del 2013

La independència de Catalunya serà un procés ardu, dolorós, conflictiu i aprofundirà en una divisió social d'altra banda ja existent. Malgrat la bona intenció de seduir determinats sectors de la població dubitatius, la classe política i els líders d'opinió partidaris de la causa han d'oferir respostes davant l'imminent bloqueig del govern espanyol a l'exercici de qualsevol gest democràtic i a la passivitat europea davant les aspiracions catalanes. De moment no sols no hi ha cap indici d'actuació en aquest previsible escenari de veto sinó que fins i tot, després de dues grans manifestacions i unes eleccions, encara continuem surant en les ambigüitats i construint consensos no per la independència sinó per una consulta de contingut vague. Malauradament, els esdeveniments recorden massa el procés de l'Estatut de 2006: unes esperances desmesurades en el canvi de marc polític, una amplíssima majoria al Parlament i, a despit de tots els esforços, l'estavellament de totes les expectatives en el mur de les Corts Generals i del Tribunal Constitucional. Si aquesta intransigència de les institucions espanyoles ja es va manifestar sense embuts amb un intent de reforma que buscava l'encaix a Espanya, com reaccionarà la majoria de l'estament polític a Madrid davant la petició d'una consulta que busca la separació de l'estat i que col·locaria aquest al llindar del col·lapse? Sorprèn la candidesa de bona part de la societat catalana i dels seus representants de pensar que el govern de Rajoy (o qualsevol govern espanyol) sigui capaç d'actuar amb generositat, racionalitat i respecte a les demandes que es plantegen de forma democràtica. Espanya no és el Canadà ni el Regne Unit, i les seves autoritats mai no han sortit d'un territori sense un conflicte d'alta intensitat (i això que es tracta d'un dels estats del qual més països s'han independitzat en el curs de la història). Si la consulta es copsa com una quimera, encara és més ingenu pensar que les autoritats centrals restaran amb els braços plegats en el cas que des de Catalunya s'adopti la solució de convocar les anomenades eleccions plebiscitàries amb la intenció de declarar la independència. Deixo ara al marge que el president Mas ha descartat explícitament l'opció de la declaració unilateral i que dubto que el seu partit (per no parlar del seu soci a la federació, Unió Democràtica) sigui capaç de concórrer en unes eleccions amb la paraula “independència” en el primer, i tal vegada únic, punt de programa (l'únic recurs que donaria una certa besllum de legitimitat al projecte de secessió). Em limitaré a introduir la possibilitat que el govern espanyol pugui recórrer contra aquesta convocatòria electoral davant del Tribunal Constitucional i impedir-la davant la complicitat de les organitzacions europees, sigui perquè es mantenen al marge o sigui perquè reaccionen molt temps després de l'envit (per exemple amb una resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans que seria paper mullat quan arribés). Però cal destacar, en la mateixa línia, que tampoc no es percep cap estructura de sobirania material que permetés, per exemple, garantir la recaptació tributària, la defensa del territori o el subministrament energètic en el supòsit que les eleccions “plebiscitàries” se celebressin, el Parlament es constituís i la independència es proclamés. Hi ha una confiança cega en una evolució amable dels esdeveniments que inclou una certa col·laboració d'Espanya i descarta del tot qualsevol mena de repressió procedent del centre peninsular que, d'altra banda, ha estat la regla històrica general. Si la paràlisi es perllonga, si la situació degenera, si la majoria al Parlament acaba reculant, tampoc no sembla factible pensar allò que comença a ser un lema d'ençà de la darrera Diada, a saber, “que el poble passarà per damunt dels polítics”, perquè el poble no tindrà mitjans d'expressió d'aquesta voluntat ni instruments per organitzar un aparell estatal contra el blindatge espanyol.

Tampoc la qüestió europea s'escapa d'aquesta manca de realisme (per no dir frivolitat) d'alguns dels plantejaments que circulen pels partidaris polítics o intel·lectuals del procés. Per bé que és cert, malgrat els esforços diplomàtics espanyols i el pronunciament d'alguns membres de la Comissió Europea, que no hi ha una resposta clara a la posició en la qual quedaria un territori que se separa d'un estat membre de la UE cal contemplar la possibilitat que, fins i tot en perjudici dels seus propis interessos (per exemple, de les empreses espanyoles que presten serveis a Catalunya) la independència col·loqui el nou estat català en un limbe que dificulti la llibertat de circulació de mercaderies, de persones i de serveis durant un període més o menys llarg. Això podria succeir no sols si no s'adopta una solució política que faciliti l'adhesió catalana a la UE sinó que ni tan sols l'estat català pugui subscriure acords de lliure comerç amb la UE o pertànyer a d'altres organitzacions econòmiques d'abast europeu per pressió d'Espanya. La solució no pot basar-se, com s'ha arribat a afirmar, en el fet que la Constitució espanyola impedeix que es privi de la nacionalitat qualsevol espanyol d'origen, ja que això significaria l'absurd que els catalans hauríem fet la independència per continuar mantenint la nacionalitat espanyola (a efectes de retenir la ciutadania europea) i esdevenir, així, l'únic estat del món compost íntegrament per estrangers.

Encara que no conciti majories, que d'altra banda tampoc no es podran expressar democràticament dins Espanya, potser comença a ser més plausible començar a recordar que només assolirem la llibertat si estem disposats a assumir sacrificis i a resistir en condicions incertes i, sovint, adverses.

Héctor López Bofill

S’acosta la Diada del 2013 i l’ambient bull més que mai.

Hi ha incertesa sobre si la Cadena Humana que ens ha proposat i on ens ha embarcat l’ANC tindrà èxit o fracassarà. Sembla una empresa complicada i així li vaig manifestar a la Presidenta de l’entitat quan vaig coincidir amb ella en una acte organitzat, ja fa temps, per la mateixa ANC a Taradell, em va respondre que ho tenien tot calculat i no es desdirien.

Bé, esperem que els càlculs i les previsions hagin estat els correctes, però un onze de setembre sense manifestació reivindicativa a Barcelona seria quelcom que no s’hauria vist des d’abans de la mort del dictador i fins i tot en aquells temps i havia grups que, fos com fos, feien alguna mena d’acte o manifestació, per simbòlica que fos i arriscant-se molt.

Així doncs calia organitzar-la. Inicialment ja n’hi havia convocada una a la plaça Urquinaona per l’Esquerra Independentista, que és la plataforma suportada per la CUP, però calia fer-ne una de transversal, fora de l’ombra de qualsevol partit i que per tant pogués incloure tota mena d’entitats i partits (inclosa la mateixa CUP si vol formar-ne part).
La resta de partits parlamentaris ja estava clar que no la pensaven convocar i que es limitarien a l’acte institucional i a l’ofrena floral al monument a Casanovas i l’ ANC tampoc, estava prou centrada en la Cadena i havia abandonat aquesta idea ja feia temps.

Però el país no s’acaba aquí, hi ha tota una sèrie d’ entitats i partits a quina més patriòtica, per modesta que sigui, disposats a tirar endavant amb la convocatòria, de la manera més generosa i desinteressada, la llista la trobareu en el mateix manifest de convocatòria.
Alguns ja sortiran amb la cançó de si estem dividint... sempre la mateixa cançó, sobretot quan el que es proposa no els agrada. Aquí no s’està dividint res, s’està proporcionant la possibilitat d’anar a la manifestació de cada any. No tothom pot o està disposat a anar a la cadena humana i no cal entrar a valorar els perquè, cadascú tindrà els seus.

Tampoc és acceptable qüestionar el patriotisme de ningú en funció de si va a un lloc o un altre, tots els que vagin als actes de la Diada Nacional faran un acte de Patriotisme inqüestionable, ja sigui si van aquí, allà o més enllà.

El país te prous recursos humans per fer la cadena de vora 400.000 persones i posar-ne mig milió a la manifestació de la capital, comptant a més amb els que vulguin i puguin anar als dos llocs. Sempre hi haurà qui no haurà pogut doblar per motius logístics i ara tampoc entraré a valorar la logística, senzillament perquè no és el moment.
Ara és el moment de sortir tots al carrer, demostrar un cop més que som aquí, que els polítics potser estan adormits, però que el poble català és ben viu i no pensa renunciar a res, encara que a molts d’ells ja els agradaria que la societat es cansés i es desmobilitzés per tal de poder començar a pensar que ja no cal preocupar-se més, que l’ independentisme va ser cosa d’una flamarada puntual però que ara ja tot va tornant allà on era, és a dir enlloc.

Per Catalunya som aquí i per Catalunya sortirem a demostrar que ni ens hem cansat ni ens cansarem mai, no pararem ni ens pararan.
Aquest onze de setembre encara menys, aquest és l’onze de setembre que recorda que fa 300 anys les tropes borbòniques van posar setge a la ciutat i al país, llavors van aconseguir vèncer però ara vencerem nosaltres. L’any passat vem posar la primera pedra i ara posarem la segona perquè l’any que ve, tal com diu el lema de la manifestació, serà el de la victòria final:

INDEPENDÈNCIA 2014, ARA SÍ !!

Jordi Fornas
Promotor de UDIC (Units per Declarar la Independència Catalana)
http://udic.cat/
Facebook: https://www.facebook.com/udiccat
Twitter: https://twitter.com/udiccat

En primer lloc tornar-vos a agrair l’enorme suport que m’heu donat aquest 30 de març a Gallifa i que mai podré oblidar. Aquí hi vull incloure els que hauríeu desitjat ser-hi i per diferents motius no vareu poder venir.

Ara, que ja s’han calmat els ànims de tot aquest succés cal veure quin és el camí per continuar la lluita i quina la estratègia més adient.

Penso que el més important que ha succeït aquest darrers dos mesos, és el que va aprovar l’assemblea de l’AMI el 15 de febrer a Vilanova i La Geltrú i per unanimitat.

Com recordareu, es va aprovar la meva moció que deia que tots els associats farien sobirania fiscal i es declararien territori lliure i sobirà amb la màxima urgència.

Ara cal doncs que els (650) ajuntaments compleixin amb el compromís adquirit.

Aquest és el camí per avançar cap a la independència, una nova via que ens hi pot dur en un espai de temps curt i que no depèn de que el Govern central doni cap permís.

Sembla però, que això no agrada al nostre Govern i la prova és que des dels centres de poder autonomista i aprofitant el control que s’estableix sobre la premsa afí, s’ha tapat aquest fet tant transcendental des del mateix moment en que es va produir, perquè els mitjans no se’n van fer ressò, o va ser mínim i sense donar relleu al més important.

Ens trobem davant d’una situació de censura informativa i tinc la sospita de que molts batlles de l’ AMI, sobretot els que van ser presents a l’assemblea de Vilanova i La Geltrú, han rebut instruccions per tal de no tenir cap pressa per avançar en la direcció del compromís adquirit. Espero i desitjo que em desmenteixin ben aviat... fent-ho!

De totes maneres, controlar més de 600 ajuntaments és complicat i és d’ esperar que n’hi hagin uns quants que facin passes cap a la sobirania fiscal i se’n vagin afegint més, als prop de 200 que ja s’han declarat territori lliure.

Els altres, que no ens vinguin amb excuses de que ara no és el moment, de que volen esperar a que ho facin d’altres o de que ja ho faran tots a l’hora quan es posin d’acord.

La moció deia amb la màxima urgència, i això tots entenem que vol dir.

La rapidesa de moviments ens va a favor i la inoperància en contra.

També cal recordar que la declaració de “territori lliure” correspon al Ple (per majoria) i que la “sobirania fiscal” és cosa del batlle, si bé el Ple l’hi pot reclamar si no ho fa.

A molts ajuntaments s’han fet mocions en aquest sentit, que no hi son de més, però no haurien de ser necessàries i n’hi hauria d’haver prou amb el compromís adquirit.

Darrerament s’ha parlat de la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) com a mitjà per a assolir l’alliberament nacional, però per fer-la des del Parlament cal la voluntat de les forces que hi són representades i sembla del tot improbable que vulguin avançar en aquesta direcció, que d’altra banda ni tant sols es plantegen.

El camí passa per la via del municipalisme, cal recordar als implicats el compromís unànime amb el camí triat en relació al procés de sobirania, que també condueix cap a la DUI, conjunta si finalment el Parlament, vista la voluntat popular, s’hi afegeix.

Repeteix-ho que la censura sobre aquest tema és la demostració més evident de que aquest és el camí més directe cap a la independència, a l’hora que també demostra que els que ocupen actualment els escons del Parlament, formen part del Govern, o li donen suport, no tenen intenció ni pressa, per avançar en aquesta direcció.

S’està demostrant que prefereixen continuar administrant la misèria i seguir demanant almoina a l’Estat opressor.

Això ens demostra que el principal obstacle per a l’alliberament nacional som nosaltres mateixos i els nostres principals partits polítics formen part de l’ obstacle.

Tenim por a la llibertat? És com aquell ocell que sempre ha viscut en una gàbia i encara que veu que la porta està oberta, no s’atreveix a sortir i a volar lliurement per por del que hi pot haver a fora i el costum d’estar engabiat.

Amb l’argument de que cal fer-ho bé i que cal preparar totes les passes, esgotar tots els procediments i assegurar totes les posicions, el resultat és que no ens movem de lloc, ni ens mourem en molt de temps.

Els referèndums d’autodeterminació són una exquisidesa democràtica per a Estats de democràcia exquisida i aquest no és el cas de l’Estat espanyol, com ells mateixos no paren de recordar-nos en cada ocasió.

Qualsevol altra via democràtica, sigui parlamentària o municipalista serà igualment vàlida a efectes pràctics i de reconeixement internacional, no cal perdre el temps ni donar-hi més voltes, al cap i a la fi la llibertat se’ns va arrabassar per una acció armada repetida cíclicament i tenim tot el dret a recuperar el que ens pertany i fins i tot a reclamar els danys morals i materials que s’han infligit al nostre poble al llarg de segles d’opressió i repressió.

La independència som el poble qui la volem, és el poble el qui l’ha d’empènyer i l’hem d’empènyer des de pobles i ciutats siguin més o menys grans, reclamant el compliment del compromís del 15 de febrer a Vilanova i que s’hi afegeixi qui no hi sigui.

Cal fer-ho des de la mobilització popular i a través de les noves armes digitals.

La mobilització popular l’ha d’encapçalar L’ANC (Assemblea Nacional Catalana) que ha de renovar el seu compromís ferm amb el país i tornar a demostrar la seva capacitat de convocatòria, apuntant en aquesta direcció concreta, però també hi ha moltes altres forces i organitzacions que es poden mobilitzar.

Empenyem entre tots, fem circular la notícia des de les nostres múltiples i disperses organitzacions, que s’han de decidir a anar totes en una única direcció.

Les noves armes de comunicació, facebooks, twiters i diaris digitals han de servir per superar la censura dels mitjans convencionals subvencionats.

Cal convèncer i estimular els que encara no utilitzen aquests mitjans, perquè s’afegeixin a la xarxa i als que no hi puguin accedir se’ls ha d’informar del que passa amb mitjans més tradicionals.

Haurem de pensar en alguna mena de mobilització en aquesta direcció, que haurà de ser a partir d’ara cap on hem de dirigir totes les forces.

S’accepten propostes i idees imaginatives, que recullin de la manera més breu i més clara possible quin és el sentit de marxa del camí. Un bon eslògan pot ser de gran ajuda. Segur que molts de vosaltres teniu idees per proposar... jo us en proposo un:

Fem la independència des dels ajuntaments!

Jordi Fornas
Exalcalde de Gallifa per Solidaritat Catalana per la Independència i membre de Catalunya Acció

Ja ha passat una setmana des de l’assemblea de l’ AMI (Associació de Municipis per l’ Independència) a Vilanova i La Geltrú.

Ben poc s’ha parlat d’aquesta reunió del municipalisme independentista català als mitjans de comunicació de masses, per no dir que ha passat pràcticament desapercebuda, com si hagués estat una reunió rutinària on no s’hagués pres cap decisió rellevant.

Cal començar a sospitar que ha estat justament el contrari, que ha estat la rellevància del compromís adquirit per l’ assemblea el que ha provocat el silenci dels mitjans de comunicació.

El rebombori de les notícies de corrupció que afecten directament la classe política, el Govern i fins i tot la casa reial espanyola i la sobreposada notícia sobre les escoltes dels polítics catalans, que sembla feta a mida per tapar la anterior, però que és poc comparable pel que fa a gravetat i a més sembla que casualment va ser protagonitzada i difosa per la sucursal del partit del Govern d’Espanya, ha servit per tapar i a l’hora excusar el periodisme a l’hora de parlar de la reunió de l’ AMI, com si haguessin calgut totes les planes dels diaris i tota l’activitat dels periodistes per atendre aquests esdeveniments.

Cal recordar que l’assemblea va aprovar, a més de donar suport a la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya, incloure en els seus objectius estratègics la següent declaració:

1. Que tots els municipis que hi estan adherits es declarin Territori de Catalunya Lliure i Sobirà, per decisió majoritària dels seus Plens municipals i amb la màxima urgència.
   
2. Que tots els municipis que hi estan adherits comencin a exercir tot seguit, la Sobirania Fiscal per la qual passin a ingressar els impostos dels seus treballadors (IRPF) i l’ IVA a l’Agència Tributària Catalana, en lloc de fer-ho a l’Agència espanyola. Això, ho podran fer per designació del Ple o per voluntat dels seus Batlles i equips de Govern.
   
3. Proposar a l’ ANC, als partits, associacions i tota mena de moviments sobiranistes del poble català, que col· laborin en l’ obtenció d’aquests objectius i en la incorporació de nous municipis a l’AMI.
   
4. Declarar que el nostre objectiu és la constitució d’un Estat Català Lliure i Democràtic.

Tot això, no és poca cosa i representa un canvi de rumb de l’ estratègia de l’AMI que hauria d’haver estat recollida i divulgada a bastament pels nostres mitjans de comunicació, més encara perquè es va aprovar per unanimitat de l’Assemblea General.

Ara cal veure quants ajuntaments faran el pas al que s’han compromès i això ho sabrem d’aquí a 15 dies quan toqui anar a fer el pagament de l’IRPF i l’ IVA i també haurem de veure quants celebraran Plens, extraordinaris o no, per declarar-se “Territori Lliure i Sobirà”. Esperem que hi hagi cua a l’Agència Tributària de Catalunya!

Mentre tant, la política del Govern Català i del principal partit de l’oposició (ERC) continua entestada en la promoció d’un referèndum que no té cap data ni se sap si serà vinculant, però és de suposar que ni ho serà ni s’arribarà a celebrar. El Govern de la Generalitat continua amb la seva política de retallades socials i sembla que el partit que li dona suport espera que acabin de retallar per aprovar els pressupostos del Govern, sense així haver-ne de patir el desgast.

Sembla doncs que no hi ha cap pressa per fer avançar el procés d’autodeterminació de Catalunya per part de les forces parlamentàries i que més aviat es troben incomodes i incomodades pel fet que els municipis catalans hagin pres la iniciativa, perquè cap dels dirigents del principals partits del nostre Parlament ha fet cap al·lusió a l’AMI i a la seva històrica decisió, com si això s’hagués produït en el context del planeta Mart i no en el context de la democràcia més propera al ciutadà. Com podeu comprovar, la moció que vem aprovar els interpel·la directament

Tots sabem que la majoria de municipis estan governats per CiU i ERC i la manca de relleu informatiu pot venir donat per les pressions que des d’aquests partits es pensa exercir sobre els respectius governs municipals per tal de que no tinguin cap pressa i deixin passar el temps sense adoptar el compromís adquirit.

Donat que tot plegat no ha estat conegut per la majoria de la població, això podria passar sense que el gran públic se’n adoni i ho reclami. Cal però esperar que un cop més siguin els municipis els que prenguin la iniciativa i donin exemple de coherència i fidelitat als acords assolits, als principis democràtics que suposen i al país.

Voldria equivocar-me i que tot seguit els partits catalans que es proclamen sobiranistes o partidaris del dret a decidir i l’Estat Propi em desmenteixin, anunciant que pensen donar tot el suport als ajuntaments dels seus partits respectius en la seva històrica decisió. I no sols això, sinó que pensen que ja ha arribat el moment de exercir la sobirania fiscal i començar a ingressar els impostos de totes les nostres institucions a les nostres pròpies arques i promoure que els ciutadans i empresaris catalans facin el mateix, posant fre a l’espoli fiscal.

Sembla que els nostre principals dirigents no tenen cap pressa, que cal “fer-ho bé”, però el poble català si que té pressa i a més de fer-ho més o menys bé, vol fer-ho ben aviat.

Això ho reclamo perquè vaig ser jo qui va presentar i defensar la proposta a l’assemblea i, tal com ja vaig remarcar en el meu discurs, no ens podem quedar impassibles mentre els nostres joves han de marxar a fora a cercar feina, les nostres empreses continuen tancant les portes, la nostra gent està a l’atur i els nostres avis passen tota mena de penúries.

Senyors, no podem continuar fent tots els esforços per quadrar els números de l’Estat i mirant cap a una altra banda, cal fer política en favor dels catalans, cal anar per feina!

Jordi Fornas
Batlle de Gallifa

Com era d’esperar, un cop el projecte d’independència de Catalunya s’ha desvetllat com a hegemònic a la nostra societat, Espanya està més espantada que mai. I per rebatre la munió d’arguments ferms en favor de la nostra llibertat, els espanyols recorren al fantasma de la por i l’amenaça, d’altra banda tan usuals en estats d’escassa tradició democràtica, fonamentats en supòsits tan vagues com il·lògics.

En aquest cas, em disposo a rebatre el tan repetit argument de la suposada expulsió de la UE, quan ens independitzem.

Hem de partir de la premissa que nosaltres ja som ciutadans d’Europa, i manifestament ho volem continuar sent. A més, Europa té la voluntat d’anar sumant estats, no de fer-se petita. En aquest sentit, doncs, no és tan clar que automàticament ens fessin fora, sinó que hi hauria molt a parlar i negociar.

Quan Catalunya es proclami independent, continuarà aplicant la normativa europea, continuarem gaudint de llibertat de trànsit de persones i mercaderies, perquè sinó, el corredor mediterrani quedaria col·lapsat, i això simplement no li convé a Europa, i ni tan sols a Espanya. És inimaginable que hi hagi una frontera a Vinaròs, Fraga i el Pertús contra l’únic territori capaç de dinamitzar l’àrea mediterrània occidental, l’EURAM. Per sort, Catalunya té una posició geogràfica estratègica i un teixit empresarial sòlid. El port de Barcelona ja és el més important del Sud de la UE pel que fa a l’arribada de contenidors, i més ho serà encara amb la nova terminal que s’inaugurarà la setmana vinent.

Així doncs, tenint en compte que Catalunya és l’única regió capaç de compensar la misèria actual de l’Europa mediterrània, com es podria permetre Europa el luxe de preescindir-ne? Si Europa vol recuperar els diners del dèficit espanyol, Catalunya en pot ser una garantia des del moment que el corredor mediterrani sigui gestionat des de Barcelona i una bona franja del territori de l’estat espanyol es reactivi. El Principat serà contribuent net als fons europeus. La UE està disposada a deixar-s’ho perdre? I si aquests fons, en part, van dirigits a projectes realment rendibles, fins i tot Espanya en pot sortir beneficiada. Amb els nostres diners actuals, Espanya ha endegat un munt de projectes inviables i desastrosos. Quan per ordre d’Europa hagi d’aplicar amb seny els diners del fons europeu, on hi haurà la nostra aportació, potser començarà a aixecar cap.

Per tot això, per pura lògica, el nostre nou estat no serà, pressumptament, expulsat de la UE. Catalunya vol ser-hi i hi té interessos. I a Europa no li interessa prescindir-ne, per tant, tot indica que no hi ha cap incompatibilitat, Hem demostrat ser un país seriós, democràtic i civilitzat. De la mateixa manera que si Espanya esdevingués federal, i Catalunya fos un dels estats federats, a ningú se li acudiria que podríem ser expulsats d’enlloc, amb la independència tampoc hi ha lloc per creure-ho, perquè d’alguna manera estarem federats als altrtes estats europeus, compartint un projecte i, sobretot, pagant unes despeses. Si ara Espanya esdevingués federal, hi hauria un canvi de Constitució. El mateix passarà amb Catalunya: hi haurà una nova Constitució.

En conclusió, contra la por i l’amenaça, apliquem la lògica. Europa aquests dies ha dit el que havia de dir. De moment, no atia el foc, i a priori prefereix manrtenir l’status quo, però quan vegi que la voluntat del poble català és irreversible i ferma, ens sabrà entendre. Només cal negociació i fermesa. No es tracta del que podem perdre els catalans, sinó del que Europa pot guanyar amb nosaltres, un mediterrani occidental potent.

Dídac Rubio Lencina
Membre de Catalunya Acció

Es diu que sempre parla qui més hauria de callar, i sovint aquests no callen perquè no tenen vergonya ni l`han coneguda mai. És el cas de molts alts càrrecs de l’exèrcit espanyol, un organisme que té per costum prendre la samarra de salvapàtries i creure’s que a data d’avui tenen el poder que s’autoadjudicaven segles enrere. Fa uns anys va ser el tinent general José Mena Aguado, i en aquesta ocasió ha estat el coronel Francisco Alamán Castro qui ha sentenciat que la independència de Catalunya s’esdevindria per damunt del seu cadàver, tot adjuntant-hi una sèrie d’amenaces contra Catalunya, fent gala del típic llenguatge casernari que tant ha turmentat la nostra nació.

Arran de tot això, m’he proposat fer una petita ressenya històrica sobre les “glòries” que aquest exèrcit ha brindat a Espanya, per posar de manifest, per si no era prou evident, que les forces armades espanyoles han estat més causa de vergonya i oprobi que no pas d’orgull, que ha estat la riota d’Europa i que si alguna vegada va haver-hi la remota possibilitat que diverses nacions convisquessin harmònicament i amb respecte mutu dins del marc d’un estat anomenat Espanya, l’exèrcit fou precisament un dels principals frustradors de l’intent.

Per dur a terme aquesta anàlisi, vull estructurar l’article en tres parts:

1. Repàs històric d’algunes de les actuacions de l’exèrcit en conflictes interns i externs.

2. Anàlisi de les paraules concretes del coronel Alamán Castro

3. Annex de “perles verbals” que diverses personalitats de l’exèrcit han deixat per a la posteritat.

A més, animo tothom qui ho desitgi a complementar aquest estudi amb noves dades o, en cas que calgui, esmenes.

Per encetar el primer apartat, el punt de partida serà el segle XVI, amb el famós episodi de l’Armada Invencible, que palesà que en aquell imperi espanyol, el fet que no es pongués mai el Sol no evitava que hi hagués moltes boires, ombres i veritables xàfecs. Doncs bé, després de guanyar unes quantes batalles contra França, territoris italians, otomans i berbers, l’exèrcit espanyol, crescut, va voler envair Anglaterra. Per fer-ho, va construir una immensa flota que s’autodenominà invencible. Per fer-ho, va desforestar una immensa superfície de boscos que esdevingueren terrenys empobrits i erms. I tot plegat per ser vençuts i esbargits per una tempesta. La Pèrfida Albió encara els espera..

Al segle XVII Espanya va passar una mala ratxa. Guerra on es ficava, guerra que perdia, i si en el cas de l’Armada Invencible Catalunya en va quedar al marge, ara va endur-se la pitjor part. Els militars del gloriós exèrcit hispànic, hostatjats als masos de la Catalunya Vella per preparar la guerra contra França, van cometre tota mena d’abusos i vexacions a la població autòctona. Finalment, la guerra va acabar amb el tan famós com indigne Tractat dels Pirineus (1659), amb l’esquarterament del nostre territori que l’exèrcit espanyol mai no s’ha preocupat de recuperar. Ni tan sols saben que existeix, segurament. A banda d’això, Espanya també va perdre Portugal i els Països Baixos, que també mantenen un agre record d’aquells energúmens coneguts com els Terços de Flandes.

Al segle XVIII, en virtut del Tractat d’Utrecht (1713), van acabar perdent la resta de les Províncies Unides que encara restaven sota jou espanyol, l’actual Bèlgica, per no parlar del comportament salvatge que les forces borbòniques van tenir contra Catalunya després de 1714. I allò que més mal els fa, la pèrdua del Penyal de Gibraltar (i durant unes dècades, Menorca també).

A finals del segle XVIII, a causa dels absurds Pactes de Família, entre borbons espanyols i francesos, Espanya intervé en guerres contra Anglaterra on no té res a guanyar i sí molt a perdre. I evidentment va perdre, nogensmenys, tota la seva hegemonia naval a la batalla de Trafalgar. Amb aquesta xacra va començar el segle XIX. Però la cosa, lluny de tranquil·litzar-se, va a més. On era l’exèrcit el 1808, quan Napoleó va envair Espanya? Va ser el poble qui es va revoltar i qui es va organitzar en Juntes. I un cop restablert l’ordre, la resta del segle funciona a cop de pronunciaments militars, càrregues contra el poble que es revolta perquè viu enmig de la misèria, o bombardejos com els de Barcelona de mà del general Espartero. També hi ha episodis esperpèntics, com l’entrada a cavall del general Pavia a les Corts espanyoles, amb l’objectiu de dissoldre-les ... i un altre cop dur per a l’orgull patri, l’emancipació de les colònies d’ultramar, amb el seu punt culminant a la II Guerra de Cuba (1895-1898). El ridícul va ser tan gran com el de la Gran Armada: els vaixells espanyols, tots ells de fusta, s’enfrontaren a la flota americana, d’acer. Van morir milers de soldats i pràcticament tots els vaixells hispànics foren enfonsats. Els americans no van patir cap baixa naval i ben poques de personals. Ara bé, l’exèrcit es pot enorgullir de ser l’inventor dels camps de concentració. No foren els nazis, com molta gent pot pensar. Els va patentar a Cuba el general Weyler.

Pocs anys després, ja al segle XX, encara cuejava el ridícul de Cuba i la gent en feia befa. Sentint-se ferit en l’orgull, el 1905, l’exèrcit cala foc a les seus del Cu-cut i la Veu de Catalunya al crit de “Muera Catalunya”. De seguida, s’apunten a la conquesta d’Àfrica on enviaran molts joves a morir, i seran vençuts per les cabiles magribines d’Abd-al-Khrim, desembocant en un altre capítol patètic, com és el Desastre d’Annual (1921) amb el corresponent i adient Informe Picasso, que posa en solfa l’obsolescència de l’armament i la indisciplina dels soldats, que passaren la nit anterior a la batalla emborratxant-se i allitant-se amb meuques. Finalment, ja durant la dictadura de Primo de Rivera, van demanar ajuda al germà gran (l’exèrcit francès) per conquerir una franja ridícula de territori marroquí, després del cèlebre Desembarcament d’Alhucemas, mentre altres estats havien conquerit milions de quilòmetres quadrats tot solets. I la resta del segle XX, per no allargar-nos i fer l’anàlisi massa feixuga, es pot resumir amb tres noms propis que parlen per ells mateixos: Primo de Rivera, Franco i Tejero, tots tres militars destacats i salvapàtries.

I el segle XXI no ha començat com els anteriors perquè per sort per a tothom l’exèrcit ha perdut bona part del poder que tenia, en part perquè l’ingrés a l’OTAN i a la UE el va domesticar lleugerament. Malgrat tot, però, els seus capitostos encara es pensen que poden dirigir el destí de tothom. Podem remarcar les declaracions inflamades per part d’alguns militars, com les que de seguida analitzarem, o la proesa de Perejil (2002), que va tenir expectant l’opinió internacional amb la mateixa cara que si ara a nosaltres ens posen davant una pel·lícula de Paco Martínez Soria.

En resum d’aquest primer apartat, podem concloure que l’exèrcit ha proporcionat una gepa rere una altra a l’estat espanyol i que, llevat de moments tan anecdòtics com efñimers, s’ha posicionat sempre a favor del poder i en contra dels interessos del poble, contra qui s’ha rabejat sàdicament com si es tractés d’un gos rabiós. Els militars sempre han conspirat contra la llibertat i contra la democràcia, per això és un insult que aquest element sigui el principal fonament de la vigent Constitució de 1978, perquè la deixa totalment en evidència.

Passem ara a analitzar les paraules del senyor Alamán Castro, que ha volgut tenir el seu minut de glòria. Ha notat que aviat es jubilarà i no podrà passar als annals de la història d’Espanya per cap gran gesta, i vol ser recordat per la seva soflama (o més aviat per la seva flegma).

“La base del nacionalisme català és l’odi a Espanya” Això és senzillament mentida, perquè d’una banda, el nacionalisme català ha viscut un segle intentant reformar Espanya de totes les maneres possibles, del dret i del revés; de l’altra, bona part de la població catalana és d’origen espanyol o hi té algun parentiu i sempre se l’ha acollida bé, i la prova és que gairebé tots s’hi han quedat i seran una peça clau per aconseguir la independència, tal com remarca sovint l’amic Santiago Espot. El nacionalisme català, doncs, és inclusiu i no discrimina ningú per qüestions d’origen. A més, no vol imposar res fora de les nostres fronteres nacionals, i per sort o per desgràcia sempre ha estat més aviat defensiu que no pas ofensiu, com l’espanyol, que és colonialista i enemic de la diversitat. I per últim, nosaltres ja no ens definim com a nacionalistes. Aquest senyor va un pas enrere (o tres segles!). Nosaltres som INDEPENDENTISTES.

El nacionalisme espanyol és malaltís, perquè en comptes de basar-se en la construcció es basa en la destrucció, la negació dels altres per poder afirmar-se ell mateix, cosa que provoca una mania persecutòria ridícula. Veuen odi on hi ha qualsevol crítica o qüestionament dels seus postulats. Com que ells són moguts per l’odi, pensen que tothom és de la mateixa condició. I és un nacionalisme tan radical i abrandat que ni tan sols ells són conscients que ho són. Posaria la mà al foc que si el senyor Alamán Castro nega ser nacionalista espanyol, ho fa convençut. Però com podríem classificar sinó frases com:

“La independència de Catalunya? Per damunt del meu cadàver” Cap idea val la vida d’una persona, ni que sigui algú tan miserable com aquest coronel feixista, per això espero que visqui prou per haver-se d’empassar les seves paraules. Fent gala del seu tarannà autoritari utilitza l’amenaça perquè es pensa que es troba davant d’un poble mesell i esporuguit. La comparació amb el lleó és categòrica: “Que no despertin el lleó, que ja ha donat mostres a bastament de la seva ferocitat”. Aquest aprenent de Lannister parla de lleó quan l’únic que veiem els catalans és una cabra amb gorra. Si en més de 300 anys no han estat capaços de “reconquerir” aquella espina que duen clavada al fons del cor, aquella pedra a la sabata, anomenada Gibraltar, un penyal de 7Km2 i 29.000 habitants, com poden suposar que podran influir mínimament en el destí d’un país de mes de 30.000 Km2 i 7,5 milions d’habitants? Crec que s’hauran de conformar amb Perejil i poca cosa més.

També afirma que “els membres de l’exèrcit tenen sentit de l’honor i el deure, a diferència dels nacionalistes catalans”. No sé on és l’honor d’un organisme que s’ha caracteritzat sempre per reprimir i per endarrerir un país. Quan Catalunya tingui el seu exèrcit propi, tenim el model de com no ha de ser de cap de les maneres. El nostre sentit de l’honor es basa en la llibertat no en la força brutal i l’amenaça.

El coronel ha demostrat els seus coneixements d’història dient que “Espanya és una de les nacions més importants i antigues d’Europa: 1.500 anys”. Es veu que els visigots se sentien espanyols fins al moll de l’os, parlaven castellà abans que es fundés el regne de Castella, la dominació àrab no va trencar cap línia històrica... Afirma amb vehemència que “sense Espanya el món seria diferent”. Aquí coincideixo amb ell. Seria una mica més just sense cap imperialisme com l’espanyol i per exemple, a Amèrica potser hi hauria uns quants milions d’indígenes més.

I conclou que “a base de repetir una mentida, els nacionalistes han aconseguit que algunes persones se’ls creguin”. De fet, és Espanya qui no afronta els problemes. Sempre que quelcom no li agrada, ho amaga sota la catifa i diu que no existeix, o fa jocs de malabars. Aquí l’única mentida que s’ha fet córrer és que a l’Espanya actual només hi ha una nació, però no s’amoïnin, que farem tot el possible perquè de mica en mica acabi sent veritat i l’única nació que quedi a Espanya sigui la castellana, la que s’hi troba còmoda.

En fi, senyor Alamán Castro, si creu que el més gran favor que pot fer a la seva pàtria és morir per ella, vostè mateix. Nosaltres sabem que valem més vius que morts. I Catalunya serà el que els catalans decidim. L’exèrcit podrà dir missa, podrà vomitar bilis i fer tants escarafalls com vulgui, però vostès en aquest afer no hi pinten res ni ens fan cap por.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

ANNEX DE “PERLES” LLEGADES PER L’EXÈRCIT ESPANYOL A LA POSTERITAT

“Muera Cataluña”
Consigna cridada pels militars mentre calaven foc a les redaccions del Cu-cut i La Veu de Catalunya. (1905)

“¿Pero quién ha permitido esto?”
Frase pronunciada pel general Solchaga quan des de Vallvidrera va contemplar com tot i les destrosses de la guerra i l’ocupació franquista, Barcelona s’aixecava de bon matí per anar a treballar i totes les seves fàbriques treien fum. Ell esperava trobar-se una ciutat arrasada i esborrada del mapa.

“Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica, y Barcelona en un inmewso solar”.
“Los catalanes hablarán su dialecto en su casa y muy bajito para que no les oigan los vecinos”
Frases pronunciades pel General Queipo de Llano, just acabada la guerra.

“¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña son dos cánceres en el cuerpo de la nación! El fascismo, remediio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana, como un frío bisturí”
Soflama de José Millán Astray, militar franquista.

“Tenía un amigo catalán, cuyo defecto era el de ser jugador del Barcelona, y además, por si eso fuera poco, profesaba como catalán”.
“No están en lo cierto quienes dicen que no quiero a Cataluña. La quiero y la admiro, a pesar de los catalanes”.
“El problema crucial de España es el regionalismo; es un problema enorme. Los Reyes Católicos hicieron España y ahora quieren deshacerla”.
“Los negros son grandes muchachos, pero no le van al Madrid. Tal vez sea por el color de nuestro uniforme, el blanco.
“A la mujer y a la burra, una zurra; a la primera, sin saber por qué, demasiado lo sabe ella, y a la segunda sin más intención que la de no hacer distinción”.
“Los antimilitaristas, por el mero hecho de ser anti algo, son tan imbéciles y tan cafres que justifican por si solos la existencia de unas fuerzas armadas”.
“Los castellanos, segun la historia, son los españoles más cojonudos y comlejos. Los de la Meseta, moldeados por el frío y el calor, fueron lo suficientemente recios para imponerse en todos los sentidos a los demás, a las otras regiones. Castilla impuso su idioma en el mundo entero y en ella nacieron todas las gestas e ideas que hicieron grande en su día a España”.
Afirmacions de Santiafo Bernabéu, caporal franquista que encara avui dóna nom a un dels estadis més importants d’Europa, el de l’equip de futbol que va presidir.

“De catalanes en España, ya tenemos demasiados”
Frase que Franco va adreçar a Hitler a la Conferència d’Hendaia (1940) quan el segon va oferir al primer l’annexió de la Catalunya Nord si Espanya participava a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix.

“Nunca ha sido el castellano lengua de imposición. Fueron los pueblos más diversos quienes la abrazaron como propia de forma libre y espontánea”
Fragment d’un discurs del cap d’Estat i de tots els ecèrcits d’Espanya, el rei Joan Carles I.

"Llegado el caso, tendrá que ser esa misma institución [la Corona], respaldada firmemente por las Fuerzas Armadas, la que salvaguarde la unidad de España si los políticos la ponen en peligro y la Justicia no interviene".
Frase del tinent general José Mena Aguado mentre es discutia sobre l’Estatut de Catalunya (2006).

“La independencia de Catalunya? Por encima de mi cadàver”
“La base del nacionalismo catalán es el odio a España”.
“Decir que los catalanes o los vascos.siempre han sido nacionalistas es una soberana mentira que, a base de repetirse, algunos han creído”.
“Los miembros del ejército tienen sentido del honor y del deber, cosa que no tendrán nunca los nacionalistas catalanes”.
“Les digo que acabar con 1.500 años de historia no les será fácil. España no es Yugoslavia ni Bélgica. La nuestra no es una nación cualquiera, sino una de las más importantes
que ha dado la historia de la humanidad. Sin Espaá, el mundo que conocemos no sería el que es”.
“Aunque el león parezca dormido, que no lo provoquen mucho, porque ya ha dado pruebas sobradas de su ferocidad a lo largo de los siglos”.
Paraules del coronel Francisco Alamán Castro (2012).

E-Notícies entrevista en Jordi Bilbeny, cap de recerca de l'Institut Nova Història, amb motiu de l'11è Simposi de la Descoberta Catalana d'Amèrica. Cliqueu sobre la imatge per a veure el vídeo de l’entrevista

Permeteu-me un resum molt ràpid dels fets que ens han conduït de dret a la situació de col·lapse a què s’acosta Catalunya. Evidentment, em remeto a fets immediats, ja que si repaséssim l’origen hauríem de remuntar-nos, com a mínim, 300 anys enrere.

El Parlament de Catalunya va aprovar el 30 de setembre de 2005 un projecte de reforma d’Estatut, mínimament ambiciós pel que fa a economia. Aquesta reforma fou vilment retallada en tots els aspectes pel Congrés de Diputats, tot això acompanyat d’una allau d’insults, boicots, amenaces i burles envers el nostre país. Malgrat tot, el poble català es va empassar l’orgull i va acceptar aquell Estatut mutilat. Després, els descendents del franquisme, que ara s’erigeixen en baluards de la Constitució espanyola, van recórrer l’Estatut al Tribunal Constitucional que, obviant totalment la voluntat del poble, va retallar-lo encara més. L’únic que va quedar viu de l’accidentat Estatut van ser uns diners del fons de competitivitat i unes disposicions addicionals de 759 milions d’euros que ara, el mateix estat que les va promulgar i calcular rebaixant les expectatives del govern català, no pensa complir., mostrant un cop més la seva deslleialtat i fellonia.

Quan la humiliació arriba a uns límits tan exacerbats d’ignonímia, buscar culpables fora és inútil, ja que la culpa bàsicament és de l’humiliat, per permetre que l’opressor el maltracti d’una manera tan evident. És a dir, que si hom et clava una bufetada, la culpa pot ser seva, però si te’n clava dues, simplement és perquè t’hi poses bé. Tenint en compte que a Catalunya ens han omplert la cara de mans i escopinades, no hi ha cap dubte que els responsables en som nosaltres. Sí senyor. Culpables d’acceptar la primera retallada de l’Estatut, de permetre que els nostres polítics no acabin d’una vegada per totes amb aquesta situació vergonyosa i corrosiva. Espanya ens roba 20.000 milions d’euros anuals i ara els nostres representants colonials es barallen per 759, una xifra irrisòria a nivells macroeconòmics, com si això ens hagués de solucionar quelcom. I per marejar la perdiu parlen de futurs concerts econòmics o pactes fiscals.

La culpa és nostra perquè si Espanya ens tracta com una colònia és perquè sap que es pot permetre aquest luxe, perquè fora d’una rabieta momentània, tot quedarà en no-res. Perquè sap que qui porta 300 anys encaixant cops n’aguantarà 300 més, mentre l’únic que facin sigui plorar i queixar-se buscant culpables fora. El món no és dels que ploren.

La culpa és nostra per actuar com uns Mourinhos qualssevol, buscant fora els culpables dels propis fracassos i, per tant, no atacant l’arrel del problema per no ensopegar en la següent contesa, en comptes de crear un estil propi, valent i autocrític com faria un bon Guardiola ben nostrat, capaç de reinventar-se cada jornada i redreçar el país amb fórmules enginyoses i avançades que l’omplin de glòria.

En el moment que el poble de Catalunya s’adoni que la culpa és nostra, copsarà que la solució també depèn només de nosaltres, i avançarem de dret cap a la independència. Un cop assolida la llibertat, riurem de xifres “ridícules” com 759 milions d’euros. I com abans en prengui consciència el poble, més temps guanyarem, factor gens menyspreable en aquests temps tan crítics. Només cal reflexió, valentia, autoconfiança i honor, elements que tots els catalans guardem al cor (per això encara existim), encara que després de 300 anys d’opressió restin amagats al fons del cor. És qüestió de fer-los brollar amb tota la seva esplendor, tal com fem cada dia més i més catalans.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt-Avui el 15 de novembre del 2011

Una de les maneres d'empobrir un poble és reduir-ne la dimensió i transcendència històrica. Una nació sense un pòsit cultural i històric d'una certa riquesa és més fàcil d'assimilar.

Aquest és el procés que l'Estat espanyol ha aplicat amb rigorositat sistemàtica a Catalunya. A les escoles no s'ensenya, ni s'ha ensenyat mai, que Catalunya va ser una autèntica potència europea, amb una capacitat d'expansió que es va estendre per tota la Mediterrània i més enllà i que ha deixat un pòsit cultural visible en moltes altres cultures.

S'ha amagat el genocidi cultural perpetrat des del Decret de Nova Planta envers les institucions i la societat civil catalana. Un abús que va tenir continuïtat històrica durant segles, i que va viure una de les seves màximes expressions durant els quaranta anys de règim franquista, malgrat que alguns revisionistes, com el mateix monarca espanyol, s'entestin a dir que el català mai ha estat perseguit a Catalunya.

Historiadors catalans com ara Jordi Bilbeny i el seu Institut Nova Història i el Cercle Català d'Història -malauradament la vocació fratricida i de divisió entre catalans és un costum massa extens-, per només citar-ne dos, han anat més enllà i han denunciat l'usurpació de fets històrics propis de Catalunya que s'han atribuït a Castella o a Espanya.

El cas emblemàtic, reconegut en l'àmbit internacional, és el de la catalanitat de Cristòfor Colom i els motius de la seva expedició. Espanya mai reconeixerà que la descoberta d'Amèrica és catalana, perquè això trencaria una gran mentida històrica que sustenta el mite de l'imperi espanyol i la seva relació amb l'Amèrica Llatina.

Tot plegat forma part d'un procés d'espoliació cultural molt lligat al d'espoliació econòmica. La història, no la podem reescriure, o sí, però faríem bé d'evitar que continuï el robatori. Potser d'aquí a uns anys diran que El Bulli era a Almeria...

Andreu Mas

Molta gent s’ha sorprès de les paraules pronunciades per Peces-Barba en una conferència celebrada a Cadis, però no sé de què s’estranyen. El fet que aquest individu sigui el pare d’una Constitució que consagra a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, d’una banda, i que es tracti d’un personatge proper al progressisme del PSOE eren pistes prou clares per esbrinar el seu pensament, ja que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No debades, Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, reconeixia que el principal enemic d’Euskadi era precisament el PSOE.

La llàstima és que Peces-Barba no va acabar d’explicar com Espanya “es va quedar” amb Catalunya. No va dir que un tros de Catalunya va quedar fora de la monarquia hispànica, de forma il·legítima i vergonyosa. No va dir com Espanya i França van esquarterar Catalunya, sense tenir en compte les lleis i constitucions catalanes i sense ni tan sols convidar a cap personalitat del país a les discussions de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659), com a major prova de menyspreu.

També es va descuidar de treure a la llum com pocs anys després, França volia tornar a Espanya la “Província estrangera de Catalunya” a canvi de les Províncies Unides (Flandes), i Espanya s’hi negà. Poques dècades després les va perdre, i de pas, van deixar palès el poc que els importava Catalunya.

El 1807 Godoy, favorit del rei Carles IV, i Talleyrand, ministre de Napoleó, van signar a Fontainebleau un tractat segons el qual es deixava passar per terres espanyoles l’exèrcit francès, camí de la conquesta de Portugal, que posteriorment seria repartit entre França i Espanya. La primera cedia a la segona bona part de la nació lusa, agrícola i ramadera, mentre que la segona cedia a la veïna del Nord un Principat de Catalunya a les portes de la Revolució industrial, tornant a demostrar Espanya el seu menyspreu envers Catlaunya. En arribar les tropes franceses van decidir conquerir també Espanya i d’aquí arrenca el famós 2 de Maig de 1808 (es veu que a Madrid també els agrada celebrar derrotes, perquè aquell dia van caure vençuts).

I encara al segle XX, a la trobada d’Hendaia entre Hitler i Franco, aquell cedia al dictador el domini de la Catalunya del Nord a canvi que entrés a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix. Franco va respondre que “de catalans a Espanya, ja n’hi havia massa”.

De tot això va oblidar-se Peces-Barba. Aquests fets són els que mai no s’expliquen a Cadis, ni a Salamanca, ni a Albacete, perquè a algú els fa vergonya i perquè per a altres, això són coses de Catalunya i no interessen al comú dels espanyols.

Pel que fa als bombardejos de Barcelona, fer broma d’això és inhumà i pervers. El pes de l’exèrcit espanyol en aquesta ciutat ha estat traumàtic. Amb el Decret de Nova Planta, la Ciutat Comtal esdevingué una gran caserna militar, amb dues fortaleses (la Ciutadella i el castell de Montjuïc) que amenaçaven constantment la població i li recordaven la seva condició de derrotada. Qualsevol excusa era bona per a declarar l’estat d’excepció. La Constitució de 1844 va estar vigent dotze anys; de les seves garanties, Barcelona i tot Catalunya només en gaudiren quinze mesos, la resta es trobà sota estat d’excepció gairebé perpetu, per a gaudi de militars i polítics espanyols.

Barcelona tingué prohibit fins a 1854 destruir les muralles o construir fora del seu recinte, perquè era zona de maniobres militars. Tot el creixement demogràfic del segle XVIII i primera meitat del XIX s’hagué d’encabir dins del cinturó de muralles medievals. La població es triplicà i la gent moria literalment ofegada per la manca d’espai vital, per les epidèmies, per la manca de serveis, pels bombardejos...

Poques ciutats al món deuen haver vist volar pel seu cel tantes bombes com la nostra capital durant els darrers tres segles. I encara l’energumen de Peces-Barba és aplaudit quan diu que ara ja no caldria bombardejar-la de nou per assegurar la unitat d’Espanya. És que si fos necessari, estaria disposat a tornar-ho a fer al segle XXI? Sí. Sense dubte. Ja ha quedat demostrat què sent Espanya per Catalunya.

I per acabar, senyor Peces-Barba:

L’11 de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota. Commemorem i no oblidem que teníem un estat propi i que no pararem de lluitar fins aconseguir-lo. I l’aconseguirem sense l’ús de les bombes, que és l’únic llenguatge que domina Espanya. I no s’amoïni, que ben aviat podran comprovar tots els espanyols com els va sense Catalunya i sobretot sense els diners dels catalans.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

Molta gent s’ha sorprès de les paraules pronunciades per Peces-Barba en una conferència celebrada a Cadis, però no sé de què s’estranyen. El fet que aquest individu sigui el pare d’una Constitució que consagra a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, d’una banda, i que es tracti d’un personatge proper al progressisme del PSOE eren pistes prou clares per esbrinar el seu pensament, ja que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No debades, Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, reconeixia que el principal enemic d’Euskadi era precisament el PSOE.

La llàstima és que Peces-Barba no va acabar d’explicar com Espanya “es va quedar” amb Catalunya. No va dir que un tros de Catalunya va quedar fora de la monarquia hispànica, de forma il·legítima i vergonyosa. No va dir com Espanya i França van esquarterar Catalunya, sense tenir en compte les lleis i constitucions catalanes i sense ni tan sols convidar a cap personalitat del país a les discussions de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659), com a major prova de menyspreu.

També es va descuidar de treure a la llum com pocs anys després, França volia tornar a Espanya la “Província estrangera de Catalunya” a canvi de les Províncies Unides (Flandes), i Espanya s’hi negà. Poques dècades després les va perdre, i de pas, van deixar palès el poc que els importava Catalunya.

El 1807 Godoy, favorit del rei Carles IV, i Talleyrand, ministre de Napoleó, van signar a Fontainebleau un tractat segons el qual es deixava passar per terres espanyoles l’exèrcit francès, camí de la conquesta de Portugal, que posteriorment seria repartit entre França i Espanya. La primera cedia a la segona bona part de la nació lusa, agrícola i ramadera, mentre que la segona cedia a la veïna del Nord un Principat de Catalunya a les portes de la Revolució industrial, tornant a demostrar Espanya el seu menyspreu envers Catlaunya. En arribar les tropes franceses van decidir conquerir també Espanya i d’aquí arrenca el famós 2 de Maig de 1808 (es veu que a Madrid també els agrada celebrar derrotes, perquè aquell dia van caure vençuts).

I encara al segle XX, a la trobada d’Hendaia entre Hitler i Franco, aquell cedia al dictador el domini de la Catalunya del Nord a canvi que entrés a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix. Franco va respondre que “de catalans a Espanya, ja n’hi havia massa”.

De tot això va oblidar-se Peces-Barba. Aquests fets són els que mai no s’expliquen a Cadis, ni a Salamanca, ni a Albacete, perquè a algú els fa vergonya i perquè per a altres, això són coses de Catalunya i no interessen al comú dels espanyols.

Pel que fa als bombardejos de Barcelona, fer broma d’això és inhumà i pervers. El pes de l’exèrcit espanyol en aquesta ciutat ha estat traumàtic. Amb el Decret de Nova Planta, la Ciutat Comtal esdevingué una gran caserna militar, amb dues fortaleses (la Ciutadella i el castell de Montjuïc) que amenaçaven constantment la població i li recordaven la seva condició de derrotada. Qualsevol excusa era bona per a declarar l’estat d’excepció. La Constitució de 1844 va estar vigent dotze anys; de les seves garanties, Barcelona i tot Catalunya només en gaudiren quinze mesos, la resta es trobà sota estat d’excepció gairebé perpetu, per a gaudi de militars i polítics espanyols.

Barcelona tingué prohibit fins a 1854 destruir les muralles o construir fora del seu recinte, perquè era zona de maniobres militars. Tot el creixement demogràfic del segle XVIII i primera meitat del XIX s’hagué d’encabir dins del cinturó de muralles medievals. La població es triplicà i la gent moria literalment ofegada per la manca d’espai vital, per les epidèmies, per la manca de serveis, pels bombardejos...

Poques ciutats al món deuen haver vist volar pel seu cel tantes bombes com la nostra capital durant els darrers tres segles. I encara l’energumen de Peces-Barba és aplaudit quan diu que ara ja no caldria bombardejar-la de nou per assegurar la unitat d’Espanya. És que si fos necessari, estaria disposat a tornar-ho a fer al segle XXI? Sí. Sense dubte. Ja ha quedat demostrat què sent Espanya per Catalunya.

I per acabar, senyor Peces-Barba:

L’11 de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota. Commemorem i no oblidem que teníem un estat propi i que no pararem de lluitar fins aconseguir-lo. I l’aconseguirem sense l’ús de les bombes, que és l’únic llenguatge que domina Espanya. I no s’amoïni, que ben aviat podran comprovar tots els espanyols com els va sense Catalunya i sobretot sense els diners dels catalans.

Dídac Rubio Membre de Catalunya Acció

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/456693-jim-mather-un-estat-catala-seria-una-economia-capdavantera.html

El que va ser ministre d'Empresa, Energia i Turisme a Escòcia (des del 2007 i fins fa tot just quatre mesos) del Partit Nacionalista Escocès (SNP) d'Alex Salmond pensa que els estats petits “són més competitius” que els grans

Mather reclama “una altra economia ètica” per evitar bombolles especulatives com la viscuda a l'Estat espanyol.

Vam convèncer els empresaris que no podíem continuar sent subsidiaris de Londres: ens aportava resultats mediocres.

Ser un país petit pot representar avantatges econòmics?
Del tot. Només cal que donem un cop d'ull als 20 països més rics de l'OCDE, perquè resulta que 11, més de la meitat, són països petits. I no només això, ja que si mirem els resultats de la seva renda per càpita, està millorant una mitjana del 20% més que als Estats Units, la Gran Bretanya o Alemanya. I en els casos d'Escòcia i de Catalunya estan en una bona posició per tal d'aprendre tot el que han fet altres països petits per tenir èxit. Però també poden aprendre de les errades, establir un full de ruta del mal camí que van prendre, per exemple, Irlanda o Islàndia en el context de la crisi. En podem aprendre i ser més forts. Estem en una molt millor posició per tal de ser més competitius. El 1945 només hi havia 74 països al món. Ara, són 196. Per què? Perquè moltes nacions han treballat amb visió, amb un propòsit. Escòcia i Catalunya han de fer una bona feina perquè potser hi ha vint països tancats dins la gran Xina, o la gran Índia.

Escòcia, però, avantatja Catalunya?
El que més m'enorgulleix d'Escòcia és que estem avançant en tot aquest procés sense bombes, sense bales, sense assassinats, sense guerra civil. El debat s'està accelerant, tot i que no es visqui d'una manera entusiasta per part de la Gran Bretanya. Fa quaranta anys, deien que l'única raó per ser independents era emocional. Però tal com diu un poema escocès de Hugh McDiarmid, “sempre seré allà on els extrems es toquen”. Hem obert cada vegada més la nostra ment.

Escòcia, però, està fora de l'eurozona, per la qual cosa s'ha pogut beneficiar de l'emissió de diner que la Gran Bretanya ha pogut fer. Catalunya potser està més condicionada per la globalitat d'un Estat espanyol immers en una forta crisi?
És una qüestió interessant. El govern de la Gran Bretanya ha pogut controlar millor la tragèdia, el Banc d'Anglaterra o el sistema financer. El deute, però, era semblant a Irlanda o a l'Esta espanyol, però la possibilitat de generar diner hi ha ajudat. La solució per a nosaltres, és que ens mantinguem tots al mateix vaixell i parlar, amb un debat intens, i en l'eurozona hi ha altres limitacions.

Si Escòcia i Catalunya fossin estats independents formarien part del gros d'economies capdavanteres?
Un estat català segur que seria una economia capdavantera al món. Països com Luxemburg, Suïssa, Holanda, Àustria, Finlàndia, entre d'altres, ja ho són. Tenim tots els elements per ser igual de pròspers, com el talent i la tecnologia. També en tenim l'exemple per evitar situacions de bombolles especulatives i la possibilitat de controlar la banca per evitar inflacions. Hi ha gent vinculada als mercats que només prioritza el que és bo per a ells, però necessitem un economia nova, ètica i un renaixement dins d'un mercat global.

L'Estat espanyol els darrers anys s'ha centrat més en un sector de poc valor afegit i s'ha basat en l'especulació com l'immobiliari. Li ha fet falta, aquesta visió ètica?
A bona part de la cultura occidental hi ha hagut aquesta manca de moral en algun moment. N'hem pagat un preu alt, com la inseguretat laboral, inseguretat financera o la reducció de pensions. Necessitem un altre començament després d'una època de bogeria financera internacional. Els mercats s'han d'alinear amb l'economia real, amb societats igualitàries. Les menys igualitàries comporten haver de pagar un preu social, com més criminalitat als carrers, més suïcidis, més embarassos juvenils o més consum de drogues. Els tres pitjors països en aquest sentit són els Estats Units, Portugal i la Gran Bretanya. Cal més cohesió social, i seria més fàcil amb una Catalunya independent, amb una Escòcia independent.

Els països petits, doncs, permeten que hi hagi més cohesió social i, per tant, més bones opcions de creixement econòmic?
Sí. A Escòcia ja hem tingut dos referèndums, però un va ser manipulat, el 1979, i el del 1997 va ser més positiu, cosa que ens va permetre reconstituir el nostre parlament propi al cap de dos anys. Tenim una llarga història. De fet, Catalunya i Escòcia són dues de les nacions més antigues del món. Sense una administració pròpia, Escòcia no ha parat de perdre població i activitat econòmica, sense creació d'empreses. El meu partit, l'Scottish National Party (SNP), té 79 anys d'història, 74 dels quals, a l'oposició. Ara, però, tenim majoria en un parlament que el Regne Unit va dissenyar precisament perquè no hi hagués majories com la nostra. I vam creure en el paper de la mediació, de la col·laboració, creant ciutadans actius a qui escoltem i que poden proposar idees. La nostra cohesió requereix alinear tothom en un objectiu comú. Vam convèncer els nostres empresaris que no podíem continuar sent una economia subsidiària de Londres, que no ens aportava més que uns resultats mediocres, quan Escòcia ha demostrat que és una marca reconeguda a tot el món i que té sectors industrials i acadèmics potents, petroli, gas i el 25% de l'energia eòlica d'Europa. Tot va començar a canviar quan vam detectar que el problema principal era Londres, ja que és on hi ha els diners pel prestigi de la City, l'accés al govern i als consumidors de més diners, els suports mediàtics i els centres neuràlgics de transports.

Quan els mercats interns no responen, els estats petits ho tenen millor per reaccionar i potenciar les exportacions?
Responen més ràpidament als canvis que no pas els grans estats, cert. Ser petit permet tenir més bon contacte entre empleats, empresaris i clients; una més interconnexió, i més, en una economia internacional tan globalitzada. Amb una actuació uniforme com la del Regne Unit, per exemple, no es pot transformar una economia escocesa, però amb l'augment de competències hem aconseguit reduir l'atur, la pobresa, tenir peatges gratuïts i més bons serveis mèdics.

Considera que la situació actual de dos grans estats europeus com l'espanyol i l'italià, amb la prima de risc en augment constant, es troba en perill d'acabar necessitant un rescat de la Unió Europea?
La situació és molt seriosa i encara cal un nivell més alt de col·laboració entre els membres europeus. Quan jo era al govern escocès, vam treballar amb alguns dels millors mediadors del món. Itàlia necessita protecció, l'Estat espanyol també, com Grècia o Alemanya, i cal que la trobin de manera interconnectada, treballant conjuntament, debatent. No sé quina és la solució de cada problema, és clar, però sí que sé que la solució comportarà poder disposar de tots els protagonistes en el mateix vaixell que mantinguin converses molt serioses per tal de trobar-hi solucions. El gal·lès Adam Price, en un estudi publicat a Harvard, detalla que països petits com Àustria, Singapur, Costa Rica o Finlàndia tenen creixements del PIB més elevats que grans estats com l'italià, l'alemany o el francès. És la demostració que els petits són més flexibles, capaços d'adaptar-se, amb un sentit més unitari a l'hora de fer progressos. Si ha una causa comuna és més fàcil coordinar-se. Abans parlàvem que més cohesió social facilita ser més homogenis, més responsables i amb capacitat per reduir els costos de transacció. Un bon exemple en seria Bèlgica, que tot i que fa més d'un any que està sense govern continua creixent?És un exemple meravellós, ja que no els ha calgut ni reformes ni retallades. La bogeria en el cas del Regne Unit és que l'economia esdevé massa una qüestió identitària.

Per tant, el problema d'Escòcia és haver d'anar a remolc del Regne Unit?
És un afer interessant d'analitzar, ja que Escòcia, durant trenta anys, ha crescut a una mitjana de l'1,8%, per sota del 2,3% de la Gran Bretanya, quan hauria de ser més proper a la realitat d'un estat com Noruega, amb creixements del 3,1%. No quadra. Durant molts anys hem actuat com una economia sotmesa a Londres, però cada vegada tenim més capacitat de decisió en negocis, gent amb talent i la possibilitat de demostrar que els petits estats podem establir bons vincles comercials amb els veïns més grans. Irlanda ho fa amb el Regne Unit, Portugal amb l'Estat espanyol, Finlàndia amb Suècia. Sempre hem anat al darrere de la Gran Bretanya, amb un resultat mediocre, però un dia vam decidir deixar de somicar. Calia una altra visió i transformar la nostra indústria i l'economia, uns canvis que vam poder començar a fer amb el canvi de govern. Necessitem tenir el poder per competir, ja que la tragèdia d'un país és quan ha d'exportar gent. En el cas de Catalunya, 180.000 catalans treballen fora. És una inversió, sovint, sense retorn. Sovint perdem el talent de gent que se'n va i no torna. A Escòcia, vam decidir aplicar la teoria de les limitacions, basada en la idea que tota organització té almenys una limitació en la capacitat d'assolir la seva meta. Vam fer molta pedagogia, parlant amb la gent d'arreu del país perquè hi digués la seva, per detectar els problemes i dibuixar-ne la cartografia. Després, vam aplicar la disciplina necessària per enfrontar-nos al problema central, que no era sinó el fet d'estar condicionats a Londres, com he comentat abans. Un estudi fins i tot va revelar que Escòcia era una de les marques més reconegudes arreu del món gràcies al whisky, el golf o les faldilles, un aspecte que reiterava el nostre potencial.

Escòcia celebrarà un nou referèndum abans del 2015?
Probablement. El 2015 s'acaba el Parlament actual, i després d'aquests anys al govern, la gent ja veu que som competents. Hem anat guanyant competències, però crec que podem demostrar ser-ho més en temps difícils. Crec que hem convençut molta més gent perquè vulguin la independència gràcies a qüestions econòmiques com la feina o les inversions. Anem pas a pas. En les eleccions del 2007, l'SNP vam obtenir 47 escons, un més que el Partit Laborista. Vam poder governar amb minoria, però amb les eleccions d'aquest 2011 ja l'hem aconseguit convertir en una majoria amb 69 escons. Jo mateix m'he dedicat a treballar per la viabilitat econòmica escocesa, convencent els empresaris que la independència és un bon negoci.