07 de juliol 2010
No desfilaré darrere dels botxins de Catalunya
Si fa deu anys a qualsevol català del carrer li haguessin preguntat si imaginava en què derivaria allò que durant tants anys a Catalunya es va conèixer com a oasi català, qualsevol resposta s’hauria quedat a anys llum de la realitat que avui fueteja Catalunya. I és que l’escàndol del Palau de la Música, més que treure a la llum el que s’amagava sota d’aquell miratge de l’oasi català que tant bé havia construït l’imaginari pujolià i que tant va sedollar després als dos tripartits assedegats de poder, el que ha fet és descobrir un autèntic femer polític digne de manual.D’ençà que el cas Millet va sortir a la llum i ha començat a esquitxar diversos càrrecs polítics de tot l’espectre parlamentari –des dels anteriors governs fins als actuals-, els catalans ja es demanen si en comptes d’un oasi català el que teníem realment no era sinó una colla de pinxos de barri o una banda d’assaltadors professionals de bancs.
L’esfondrament d’aquest miratge col·lectiu que durant trenta anys les instàncies polítiques havien venut com si això fos el país de les meravelles ha servit, com a mínim, per començar a posar moltes coses a lloc. Que una persona capaç d’acumular un historial amb aquesta capacitat delictiva romangui en llibertat o entri i surti de la presó com qui va a cal sogre, o bé ens demostra que tenim un sistema judicial a l’alçada del betum, o bé podríem convenir que la classe política d’aquest país hi està tant emmerdada que tots plegats serien capaços de vendre la seva mare per evitar que aquest individu es posi a cantar noms fins que no se salvi ni l’apuntador.
D’aquí rau el fet que Fèlix Millet sigui actualment una de les persones amb més poder a Catalunya. La seva condició d’home corrupte, però sobretot la seva habilitat per exercir de corruptor, el converteix en el testimoni
més gràfic de quin ha estat el sistema polític en el qual molts catalans havien confiat durant dècades. Nogensmenys, polir-se 33 milions d’euros en una vintena d’anys d’una de les institucions que formen part d’un dels pilars fonamentals d’aquest país, i a sobre amb l’entramat de silencis polítics que dia a dia es tapen els uns als altres com qui es tapa les vergonyes, és per remoure l’estómac a qualsevol ciutadà que honradament havia confiat en la bona be de la classe política catalana.Fèlix Millet va endur-se 33 milions d’euros del Palau de la Música durant els anys que va estar-ne al capdavant. La gravetat d’aquest saqueig perpetrat a les arques del Palau de la Música i de l’insigne Orfeó Català s’agreuja quan constatem que tot això no ho hauria pogut fer sense comptar amb les moltes complicitats que, per acció o per omissió, Millet va saber teixir per edificar la seva personal foguera de vanitats. És l’habilitat del corrupte en aconseguir corrompre també a terceres persones. Aquest és, ara, el poder que ostenta Fèlix Millet. Poques vegades la informació d’una persona pot fer penjar d’un fil l’estructura política de tot un país.
Algú s’imagina que, en comptes de 33 milions, Millet i la seva troupe s’haguessin emportat, posem per cas, 62 milions d’euros? Segurament l’enfadament dels catalans encara seria més gran, si és que això és possible. Doncs bé, sàpiguen que aquesta quantitat -62 milions d’euros- són els diners que cada dia surten de Catalunya cap a Espanya en concepte de dèficit o espoliació fiscal (ja saben, allò que els espanyols en diuen solidaridad). Ja ho veuen, els catalans donem cada dia als espanyols el doble del que Fèlix Millet va robar en vint anys del Palau de la Música, juntament amb els seus còmplices que s’ho miraven sense aturar-lo ni oposar-s’hi. Fent números, estem parlant d’una xifra anual de més de 22.000 milions d’euros. I així durant trenta anys. Oi que a poc a poc ja es van situant?
Una espoliació fiscal d’aquesta magnitud tant sagnant i perpetrada durant tants i tants anys, només necessita dos agents: primer, l’espoliador, l’estat espanyol i el seu particular concepte de solidaridad; i segon, la complicitat política d’algú que, bo i coneixent aquesta situació, no només no s’hi oposi, sinó que fins i tot ho aprovi i ho permeti. D’això darrer van dir-ne durant molts anys “contribuir a la governabilitat de l’estat” o “resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya”. Els sona? Algú s’imagina els còmplices de Fèlix Millet i tots els qui sabien i consentien els seus actes declarant davant d’un
jutge i justificant el seu silenci davant del robatori del Palau al·legant que van “contribuir a la governabilitat del Palau”? Doncs això és, clar i català, el que ha passat en aquest país en els últims trenta anys.Quan s’arriba a aquests nivells d’obscenitat moral, d’indecència política i de traïció continuada a la confiança de tot un poble, ni el més vulgar dels atracadors de barri seria capaç de tornar a mirar els ulls de les seves víctimes sense remoure-se-li un mínim les entranyes. En moments com l’actual, hom es pregunta en mans de qui havíem –i hem- deixat el país durant tant de temps.
La història recordarà aquesta follia de l’encaixisme polític com l’últim estirabot de l’unionisme aferrant-se a les velles estructures de la misèria regionalista i provinciana. Quan hom no és capaç de ser president del seu Estat propi, sempre té l’opció de ser el president que administri una vulgar colònia, una regionalitat o una comunitat autònoma amb menys capacitat de decidir que una comunitat de veïns.
L’endemà de la sentència del Tribunal Constitucional, el president de la colònia del principat de Catalunya, José Montilla, tal com va fer igualment el cap de l’oposició, Artur Mas, va encoratjar els catalans a sortir al carrer per protestar per aquesta sentència, a l’aixopluc d’una de les entitats culturals amb més pes al país i que, també cal dir-ho, més subvencions anuals rep. Després de quatre anys d’espectacle i d’humiliacions constants i d’una classe política que ella mateixa va mutilar el seu propi estatut, ara ens necessiten? Ara volen que el poble de Catalunya surti al carrer a donar la cara per les seves insensateses regionalistes d’aquests últims trenta anys? Hem de recordar que CiU i PSC van ser també pares fundadors de la Constitución Española, de la qual emanen òrgans com el mateix Tribunal Constitucional i que va suposar una mutilació territorial i política de Catalunya que no havíem conegut des del Tractat dels Pirineus? Ells que van redactar la Constitución Española, ara volen que sortim a donar la cara pel seu col·laboracionisme amb el saqueig econòmic i nacional a Catalunya?
Després de trenta anys d’inversions milionàries a fons perdut en pedagogies per esgarrapar alguna dosi de comprensió i afecte de les espanyes envers Catalunya;després de trenta anys d’estatuts i de voler-nos permanentment encallats en el “som una nació” com si estiguéssim aturats al 1980 del primer pujolisme;
després de trenta anys de saqueig fiscal continuat perpetrat amb vergonyosa impunitat als catalans mentre la classe política catalana mirava cap a un altre cantó;
després de trenta anys de substitució lingüística i de polítiques culturals d’un insultant reduccionisme folklòric;
després de trenta anys tractant-nos com a estrangers dins del nostre propi país;
després de trenta anys domesticant el nostre caràcter col·lectiu i el nostre orgull nacional gràcies a una tergiversació del concepte seny que el pujolisme va saber vestir per adormir al màxim l’anhel d’independència i de recuperació de l’Estat Català;
després de trenta anys de “contribuir a la governabilitat” de l’estat que asfixiava Catalunya;
després de trenta anys d’obsessió malaltissa de voler “resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya” que no van poder fer ni Felip Vè ni el mateix genocida Franco;
després de trenta anys de vocabularis retòrics i marejant-nos amb eufemismes com autogovern, sobirania, dret de decidir;
després de trenta anys dient-nos que l’autonomisme o el federalisme eren les vies del “seny” quan són aquestes polítiques les que han acabat abocant Catalunya a una situació d’absoluta ruïna econòmica, nacional, cultural, lingüística i espiritual en ple 2010...
...després de tot això, han de saber que jo, Albert Ubach, no desfilaré com un xai darrera dels botxins de la meva nació.
L’enfadament de bona part de la societat catalana, esgotada i afartada per tants anys de promeses incomplertes, de maltractes continuats des d’Espanya i França i del silenci còmplice d’una classe política catalana més capficada a “contribuir a la governabilitat de l’estat” abans que contribuir a la governabilitat dels seus, farà que aquesta manifestació aplegui un nombre notable de catalans de bona fe que, lliurement i legítima, voldran expressar aquest lògic malestar. Amb tot, el sentit polític d’aquests moments històrics que viu el nostre país ens exigeix la responsabilitat de saber identificar i d’assenyalar –i fer-ho sense cap por i sense complexos- els responsables que han permès durant trenta anys aquest saqueig econòmic i nacional perpetrat contra Catalunya. Senyors, diguem-ho clar: no és contra el Tribunal Constitucional ni contra cap sentència de cap vulgar estatut autonòmic que el poble català ha de manifestar-se. El poble català ha de manifestar-se per denunciar la classe política catalana que durant trenta anys ha col·laborat en l’autonomisme i ha contribuït a engreixar les arques dels estats espanyol i francès amb els diners dels catalans. Perquè, amb franquesa: quina diferència hi ha entre ser còmplice durant trenta anys d’aquest robatori anual de 22.000 milions d’euros als catalans i entre els còmplices que van callar el saqueig del Palau de la Música? És que per ventura no caldria que un regiment sencer de Mossos d’Esquadra no dentingués en ple la comitiva política d’aquest dissabte per encobriment de robatori continuat contra tota una nació?
La nostra sentència ha de ser –i serà- la independència. Però que ningú tingui cap dubte que per iniciar el procés de regeneració nacional que aquest país ha de fer, primer és necessari desmantellar aquest sistema polític caduc i administrat per aquesta classe política catalana que aquest dissabte encapçalarà aquesta manifestació que no té altre objectiu que salvar els mobles del seu fracàs autonòmic dels últims trenta anys. No es pot regenerar un bosc sense fer caure primer la fusta podrida. Sí, cal recuperar la política catalana des d’un estil nou que imprimeixi una nova actitud vibrant, colpidora, enèrgica i que faci brollar pertot flames de coratge i dignitat arreu de la nostra malmesa Nació. Després de la trencadissa nacional a la qual ens ha abocat l’autonomisme de les darreres dècades, és hora de substituir aquesta classe política que ha col·laborat, ha participat, ha donat suport i s’ha implicat en aquest projecte de saqueig espanyol i francès sobre la nostra nació. Perquè, entre nosaltres, qui de vostès s’atreviria a desfilar el proper dissabte darrere d’una pancarta encapçalada per Fèlix Millet i els seus còmplices i, a sobre, d’això dir-ne dignitat? Jo, pel que fa a mi, no desfilaré darrere dels botxins del meu país, no desfilaré darrere dels botxins de Catalunya.Albert Ubach - Membre de Catalunya Acció/Força Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges
(Atom)
Ni oblidem ni perdonem
