La bandera d’Argentina i la bandera de Catalunya.

Els signes de catalanitat també són ben presents en aquest país sudamericà, com arreu de tot el continent. La denominació mateixa de l’Argentina podria tenir origen en la paraula catalana argent, mot ben comú i sinònim de plata, tot i que l’explicació oficial continua essent la paraula argentum del llatí. Però si els primers europeus que arribarien a aquella vasta zona eren catalans i no castellans com se’ns ha volgut fer creure, no seria estrany que el nom català del Riu d’Argent hagués estat la referència per donar nom al país sencer. Però és que a més, resulta que el nom de la capital, Buenos Aires, també és d’origen català. Només cal comprovar l’existència d’altres llocs amb el topònim de “Bonaire” per adonar-se’n de les arrels del topònim, que seria portat per catalans d’un original de gran devoció a l’illa de Sardenya, al Santuari de Bonaria, i que no podia quedar en la castellanització posterior com a Buen Aire per delatar massa la seva traducció del català, tot i que amb aquest mateix nom se’n va donar també culte a Sevilla. Així, va passar a ser Buenos Aires, que no existeix enlloc més.

A banda d’aquests dos casos, són molts més els topònims que són clarament catalans com ja hem vist en altres països americans. Noms que reprodueixen llinatges catalans i noms de llocs i ciutats d’arreu del territori de la nostra nació que s’escampen pel país de nord a sud i que han sobreviscut al pas del temps. Però un dels casos que més ha sorprès darrerament ha estat la constatació que l’Illa Gran de la “Tierra de Fuego”, a l’extrem sud del país i del continent, s’havia anomenat abans “Illa de Xàtiva”, fins que Felip V esborraria aquesta denominació després de la Guerra de Successió. El rei que aboliria les institucions pròpies de Catalunya faria incendiar la ciutat de Xàtiva i deportar els seus habitants amb la intenció d’exterminar-la completament de la memòria, i en el seu lloc contruir-hi la Colonia Nueva de San Felipe. En consonància, faria eliminar també el seu nom a l’illa americana pel que té ara. Un càstig cap als catalans i un exemple més entre molts altres per fer-nos desparèixer com a poble i de la història, i en aquest cas concret a la ciutat valenciana que donava nom a un bocí d’Amèrica.

A l’esquerra, mapa d’Argentina amb topònims catalans. A la dreta, la Terra de Foc amb la denominació d’“Illa de Xàtiva”.

Les influències lingüísitiques en el lèxic i la fonètica de la llengua catalana que ja hem comentat també en relació al castellà que parlen a Sudamèrica es reprodueixen igualment a l’Argentina, amb una particularitat ben concreta: l’expressió “Txe!” tan característica dels argentins i que ens evoca a l’existència en un passat destruït i oblidat a una important presència de població valenciana reconvertida en castellanoparlant. Curiós és també que la salutació “buen día” que en general diuen els sudamericans és un calc del català “bon dia” i no com diuen els castellans “buenos días” (ves per on, la mateixa diferència que amb el cas de Bon Aire – Buenos Aires).

Per sort, aquestes restes de substrat català ajuden a recompondre el trencaclosques de contradiccions que el relat oficial castellà ens ha deixat i a refer la veritable història. També ajuden imatges com les següents de la rèplica exacta de la nau Victòria que va realitzar la primera volta al món, construïda a partir dels plànols originals i inaugurada al port argentí de San Julián com a atracció turística, i on la senyera que hi apareix és la catalana i no la dels castells i lleons. Una prova més que aquella primera circumval·lació del món d’en Joan Caçinera del Canós fou una expedició de Catalunya i no de Castella.

La República Argentina és un altre dels països que tenen una estructura federal a Amèrica, amb 23 Estats que allà són anomenats províncies i un districte federal que és la ciutat autònoma de Buenos Aires. Els Estats són titulars de totes les competències que no hagin estat expressament delegades al govern federal per la Constitució. Exactament el model contrari de l’Estat castellà d’ara i de sempre, en què és el poder unitari central el titular del poder que realitza delegacions i descentralitzacions. L’antic model polític de Catalunya es reprodueix, per tant, també a l’Argentina.

I com tampoc podia ser d’altra manera, els catalans també vam tenir el nostre paper en la independència del país. Quan l’exèrcit britànic va envair Buenos Aires el 1806, l’única resistència va ser la dels Voluntaris Urbans o Companyia de Minyons Catalans, un cos milicià fundat per catalans a Buenos Aires i Montevideo seguint la tradició del Somatent i la Companyia de Voluntaris de Catalunya. La iniciativa de Jaume Nadal i Guarda, Jaume Llavallol, Oleguer Reinals i Joan Larreu va ser el germen per la creació d'altres cossos de milicians. Com que el govern espanyol no podia defensar les colònies, moltes milícies urbanes van ser creades a partir de llavors, i les victòries sobre l’exèrcit britànic van fer augmentar la confiança i el patriotisme. Un dels defensors que destacarien seria en Domènech Matheu i Xicola, més tard president de la Junta Revolucionària el 1811. El 1809 el cos de voluntaris catalans participaria en la revolta contra el virrei espanyol, inici del moviment d’independència de maig de 1810 i que acabaria amb la proclamació de la llibertat de les Provincies Unides el 9 de juliol de 1816. Precisament un menorquí resident avui a Buenos Aires ens recordava aquesta efemèride l’estiu passat i reproduïa la declaració d’independència respecte del “poder despòtic dels reis d’Espanya”.

Com en la majoria de països americans, una típica barretina catalana o capell frigi és present de forma destacada en l’escut nacional com a símbol de llibertat. El lema del país “En unió i llibertat” és una lliçó necessària per als catalans d’avui que aspiram a recuperar també la llibertat pel nostre país. Una llibertat en la que hi estan cridats a participar els argentins que viuen avui a Catalunya, de la mateixa manera que els catalans van contribuir en l’alliberament del seu. Argentina ha estat un territori amb presència catalana des dels inicis de l’arribada dels europeus, que va rebre l’empenta de catalans en la seva defensa i independència, i que va acollir posteriorment exiliats i emigrants de tots els territoris de la nostra nació en èpoques ja passades. A banda dels que van ser a primera fila política, altres com el metge Cosme Argerich o l’enginyer Felip Senillosa es converitirien en figures decisives de la construcció del país. Ara son els argentins els qui emigren i arriben a casa nostra a treballar, la majoria d’ells sense coneixement d’arribar a un país amb una personalitat que es resisteix a la castellanització que allà no es va poder evitar, i poden ser instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que hauria volgut que l’Argentina continuàs sotmesa. Altres però, com Patrícia Gabancho o Sor Lucia, esdevenen autèntics catalans i protagonistes actius de la defensa de la llibertat. Tot un exemple que haurà de fer caure la cara de vergonya a molts autòctons que treballen per la nostra dissolució dins Espanya.

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Un nou èxit català en l’àmbit internacional és a punt de ser assolit. Si aquesta setmana que hem deixat enrere celebràvem les repercussions de la manifestació de Brussel·les dels Deumil.cat per l’autodeterminació, amb ressò a diversos mitjans de tot el món, el pròleg de les declaracions de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton sobre la independència de Catalunya, i el cabreig dels colonialistes locals, tot fa preveure que en aquesta que ara començam podrem aplaudir que la proposta de bandera de la Terra d’un català sigui la guanyadora del concurs d’idees The One Flag que va convocar el col·lectiu nordamericà d’artistes, publicistes i activistes aplegats a Adbusters. La competició va començar ara fa gairebé un any i el termini de presentació de dissenys va finalitzar el passat 1 de desembre, segons informava Vilaweb el juny de 2008.

De totes les idees presentades, se’n van escollir 32 finalistes que han passat a votació entre els internautes. I entre les propostes, la Marc’s Flag.

La idea de Marc Arroyo Ortiga, un català resident a Berlin, no deixa lloc als dubtes sobre les motivacions del seu disseny:

I’m from a minority nation submitted to a flag that I don’t feel, but they say it has to be mine. With this the concept of a meaningful flag changes completely and becomes a symbol of oppression. Because of this, I don’t like flags in general. For this reason the idea of creating one was personally very challenging. A flag for the idea of global citizenship, free from any establishment or language.

First I thought that a flag can’t achieve this project. It has too much symbolism in itself. It shouldn’t be a flag. But maybe, it should be a flag that doesn’t need to be a flag. It needs to be a kind of spirit that people all over the world know and understand in their own way.

Jo sóc d’una nació minoritària sotmesa a una bandera en la que no crec, però que em diuen que ha de ser meva. D’aquesta manera el concepte del significat d’una bandera canvia completament i es converteix en un símbol d’opressió. Degut a això, no m’agraden les banderes en general. Per aquesta raó la idea de crear-ne una era un gran desafiament personal. Una bandera de la idea de ciutadania mundial, lliure de qualsevol establishment o idioma.

Primer vaig pensar que una bandera no pot assolir aquest projecte. Té massa simbolisme en sí mateixa. No podria ser una bandera. Però potser, hauria de ser una bandera que no necessita ser una bandera. Ha de ser una mena d’esperit que persones de tot el món coneguin i entenguin a la seva manera.

I en Marc ho està aconseguint. Què millor que el cel sota el qual tots vivim, el cel que tots compartim, com a bandera de la humanitat, com a símbol del nostre petit planeta blau? Prest la seva bandera es va destacar entre totes i finalment, en una emocionant recta final de les votacions, que s’acaben demà dimarts dia 17, es troba ja en una destacada primera posició. El seu missatge també és propici perquè trobi la complicitat i l’adhesió de milers de persones, tant catalans com d’arreu del móm. Si finalment és l’escollida, es tractarà d’una nova victòria aconseguida amb la participació de tots els que l’hem votada per fer-ho possible.

Paral·lelament, mentre la gestació d’aquesta bandera tenia lloc, hem tingut coneixement que l’himne de les Nacions Unides que el també català Pau Casals va compondre va ser arraconat i enterrat sota capes de censura i condemnat a l’oblit en el que continua encara. L’obra coneguda també com l’Himne de la Pau va ser encarregada pel llavors Secretari General de l’ONU U Thant, amb lletra de Wystan Hugh Auden, i estrenada el 24 d’octubre de 1971 a la seu de Nova York davant de delegats de tot el món que s’aixecaren per aplaudir. Després, Casals s’adreçà als assistents en anglès per fer una emocionada proclama identitària ("I am a catalan!") abans d’interpretar amb el violoncel El Cant dels Ocells, la cançó popular catalana que va fer universal i que molts confonen avui amb l’himne, que en realitat, després d’aquella estrena mundial, mai més s’ha tornat a interpretar…

El misteri va ser destapat a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda a E-criteri i al Diari de Balears arran de la inauguració de l’obra d’un altre català, la cúpula d’en Miquel Barceló, a la seu de l’ONU a Ginebra, on s’havia anunciat que s’interpretaria l’himne quan el que va sonar va ser El Cant dels Ocells. Pel que es veu, el discurs de Casals no va quedar immune a les represàlies per part de la diplomàcia espanyola franquista, que tampoc tenia cap simpatia per l’autor de la lletra, antic component de les Brigades Internacionals i reconegut homosexual. El Regne Unit també es va aprofitar de la maniobra d’Espanya, ja que considerava Auden un traïdor. La mort tant de Casals com d’Auden de forma gairebé simultània i els successius relleus a l’ONU han contribuit a l’oblit d’uns fets que mereixen ser reparats.

Les revel·lacions de Bartomeu Mestre ja van tenir algun ressò en la blogosfera, com els articles de Promocat, Miquel Àngel Llauger, on es pot llegir la lletra de l’himne en català, o el de n’Eduard Riudavets. El mateix Diari de Balears n’informava. Passat un temps de la sortida d’aquesta informació a la llum pública, seria convenient que la internet catalana promogui una nova campanya per la reivindicació de la restauració de l’Himne de la Pau com a himne oficial de l’ONU, una campanya de desgreuge a Pau Casals i W. H. Auden, que pels elements que hi concorren podria reunir també complicitats arreu del món i la farien d’abast internacional.

Si la bandera de la Terra d’un català arriba a popularitzar-se i a guanyar-se un lloc, juntament amb un recuperat himne de les Nacions Unides de Pau Casals, no deixaria de ser simptomàtic que els símbols d’identitat de la humanitat sencera fossin un mostra més del paper cabdal i desconegut, per la seva continua ocultació, que els catalans hem tingut i tenim en la configuració del món tal com el coneixem avui i de les aportacions que encara tenim pendents i que naturalment hem de fer en la seva constant transformació.

La bandera nacional de Mèxic, i la bandera catalana.

La Conquesta catalana de Mèxic

L'arribada dels catalans a l'actual Mèxic es produeix amb l'expedició de Ferran Cortès, que la censura espanyola va reconvertir en natural de la regió d'Extremadura, al regne de Castella, en els textes escrits. No obstant, com es pot comprovar en les imatges, les referències iconogràfiques de la conquesta i del propi Cortès situen tant el conegut conqueridor com la mateixa conquesta en l'àmbit català i no en el castellà.

En Ferran Cortès passejant una senyera (fragments d'un documental de la BBC emès pel canal 33):

Damunt d'aquestes línies, l'arribada dels catalans a Veracruz (esquerra) i la conquesta de Tabasco (dreta). A sota, l'entrada a la capital Tenochtitlan. La senyera hi és sempre present, davant l'absència de banderes castellanes.

A l'esquerra, representació de Tenochtitlan on es pot veure l'àguila bicèfala de Carles I amb l'escut barrat català. A la dreta, un altre escut de l'emperador on es diferencia entre els escuts catalans (vermell i groc) i el castellà.

Els conquistadors amb una senyera amb una representació de la Mare de Déu que avui coneixem com la Guadalupe de Mèxic, i que enllaça amb la tradició de les "verges negres".

De la conquesta de Mèxic al Dòlar americà

També és curiós notar el possible origen del dòlar americà, que de Mèxic passaria als Estats Units, en els anomenats Spanish milled Dollars. Quina era aquesta moneda suposadament espanyola que s'empraria a Amèrica i que rebria el nom de Dòlar? L'etimologia de la paraula dòlar, sembla que no està gaire clara.

Toponímia catalana a Mèxic

Santa Eulalia, Monserrate, Carbó, San Francisco de Borja, Cruillas, Los Monfort, El Alicante, Barcelona, Cardona, Moncadas, Horta, El Colomo, Los Catalanes, Pineda, La Merced, San Vicente Ferrer, Castellot, etc...

El federalime com a forma política d'un nou Estat independent a Amèrica.

Mèxic s'estructura també com un Estat federal, segons la tradició política genuïnament catalana, amb el nom oficial d'Estats Units Mexicans, i té en la ciutat de Mèxic el seu Districte Federal, que va donar nom al nou país independent de la Corona espanyola. Una identificació en la denominació entre Districte Federal i Nació que també es donà originalment al nostre país en les denominacions de Catalunya (Principat i Nació), i entre capital i territoris: Barcelona (ciutat i comtat), València (ciutat i regne) i Mallorca (ciutat i regne).

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

Divendres, 6 de març de 2009:

“No interferiré en els afers interns de cap país europeu”, era la diplomàtica resposta de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton el passat divendres a la pregunta de Sara Matin, assistent d’un eurodiputat gal·lès, que li havia demanat com veu la “creixent autonomia o l’eventual independència de nacions europees com Gal·les, Escòcia o Catalunya”.

Alguns mitjans han volgut veure en aquestes paraules un rebuig a pronunciar-se sobre la independència, mentre que altres (com e-notícies, o 3cat24.cat) s’han limitat a reproduir que els Estats Units no interferirien en la independència de Catalunya. El cert és que aquestes paraules de Clinton recorden molt les que el President Wilson va dir a la delegació catalana que li va demanar suport per aconseguir una autonomia dins l’Estat castellà quan s’estava facilitant la independència de nombrosos països europeus. I és que evidentment l’autonomia és un afer intern dels actuals Estats, mentre que una independència esdevé un afer internacional. Clinton hauria pogut recórrer als tòpics i les fal·làcies que esteim acostumats a escoltar les nacions europees sense Estat propi, sovint contradictòries: caminam cap a la unitat i no té sentit crear noves fronteres, les fronteres dels Estats europeus occidentals estan consolidades, la independència no té sentit en democràcia, els Estats Units defensaran la integritat territorial dels seus aliats… En canvi, de totes les declaracions que hauria pogut donar Clinton en suport dels actuals Estats constituïts per barrar el pas a les aspiracions de les nacions que cerquen la seva llibertat, va escollir la menys efectiva per aquests Estats i la menys perjudicial per Catalunya.

Potser la Sra. Clinton ja coneixia la pregunta abans de ser formulada, que és com solen funcionar aquestes sessions, i no va ser vetada, o potser no. Sigui com sigui, la pregunta no podia ser més oportuna a poques hores de la manifestació dels Deu mil catalans a la capital de la Unió Europea. I la resposta, tampoc podia ser millor. Un bon pròleg pels esdeveniments de l’endemà.

Dissabte, 7 de març de 2009:

Un dia per a la història. En aquesta jornada els catalans vam demostrar al món que som un poble amb determinació i que malgrat que la classe política que hauria de defensar els nostres interessos no estigui a l'alçada, som capaços de caminar tot sols quan ens ho proposam.

La manifestació de Brussel·les va ser un èxit i tots els catalans esteim orgullosos dels patriotes que s'han desplaçat a la capital europea per reivindicar, amb una manifestació totalment pacífica, festiva i democràtica la noble i justa causa que és el ple assoliment de l'estat propi per Catalunya.

Per primera vegada, milers i milers de catalans es desplaçaven fora del nostre país, al cor de la Unió Europea, per fer saber als nostres veïns i al món sencer que aviat tornarem a estar en condicions d’igualtat amb els altres països, entre les nacions lliures i reconegudes, perquè tal com diu la pancarta popularitzada per Catalunya Acció, “Catalunya serà el proper Estat a Europa”. No hi ha volta enrere.

El viatge a Brussel·les es va realitzar en grups organitzats o amb vehicles particulars, en trens o en avió, i sobretot sense el suport ni la mobilització de cap partit polític. Cap banderola partidista hi havia en la manifestació, només la societat civil ha estat la protagonista i ha acudit a la crida que es va forjar i organitzar a través de la xarxa. I malgrat els temps de crisi i la distància de milers de kilòmetres, els responsables de la marxa anunciaven que s’havia aconseguit l’objectiu de reunir i fins i tot superar les 10.000 persones.

Naturalment no hi van mancar les estisorades habituals de les xifres oficials, que la policia belga situava inicialment en 4.000 persones i que després va rebaixar encara a les 3.000. Es va comentar l’existència d’indicacions de l’ambaixada espanyola a les autoritats belgues de donar la xifra més baixa possible, però tant és. L’espanyolisme rabia i s’agafa a les mentides i la manipulació per voler creure que ha estat un fracàs, el tractament informatiu als mitjans governamentals ha estat l’esperat, però les imatges parlen per elles mateixes:

Els diaris digitals del país en van anar informant amb notícies que s’actualitzaven durant tot el dia, com Vilaweb, o l’Avui, que ha rebut uns dos mil comentaris entre les diferents notícies relacionades amb la marxa. També Crònica n’ha fet una cobertura especial. Altres notícies han aparegut a El Singular Digital, Directe.cat o el Diari de Balears.

A l’estranger, les primeres repercussions que ja s’han detectat són el següent Vídeo en anglès de FlandersNews i de diversos mitjans belgues, com la RTBF, els digitals LeSoir o Lalibre.be. També des de França n’han parlat a RTL o Le Figaro, o a Islàndia a Mbl.is. I a Espanya, amb informacions per exemple al rotatius El País i El Mundo, entre d’altres.

Enric Canela, i Manel Bargalló.

Aconseguida la fita de Brussel·les, els impulsors de la campanya Deumil.cat ja s’han plantejat què fer de cara el futur. Enric Canela declarava que “No ens podem manifestar a Brussel·les i després no fer res més”, i Manel Bargalló ja parla de reconvertir-se en els Centmil.cat. El nou objectiu: impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per demanar un referèndum d’autodeterminació pel 12 de setembre de 2010. Ni Espanya ni Europa podran evitar que aviat tot el pes de la voluntat democràtica de Catalunya caigui sobre ells com una llosa que trencarà l’immobilisme dels interessos d’Estat.

Les eleccions nordamericanes que es celebren demà són una bon motiu per fer també una visita "virtual" als Estats Units i veure els paral·lelismes entre aquesta nació i la nostra, que temps enrere va ser com ara ells una gran potència mundial i que en paraules d'en Servent "s'avançava a totes les nacions del mon".

Els origens catalans de la bandera dels USA.

La formació de la bandera dels Estats Units partiria d'una evolució de la bandera catalana que els anglesos van prendre com a model per a la Companyia Britànica de les Índies Orientals. A banda de la seva disposció amb franjes vermelles i blanques de les que no hi ha cap precedent a Anglaterra, curiosament l'evolució del nombre de pals també coincideix com en la senyera catalana amb l'evolució del nombre de territoris que es voldrien representar. Des dels cinc territoris inicials (Anglaterra, Escòcia, Gales, Irlanda i les Colònies Americanes), passant per les diferents banderes revolucionàries dels patriotes americans que representaven el nombre de colònies fins a la bandera de les 13 barres (7 vermelles i 6 blanques) de les 13 colònies fundacionals que es van independenditzar de la Corona Britànica. Així com el nombre de barres ja continuaria immutable a partir de llavors i són les que encara hi ha actualment, l'augment del nombre d'Estats de la unió seria representat per les estrelles en la bandera. Tant pel color vermell usat, per la disposició en pals com pel seu significat territorial, la influència del referent històric i iconogràfic català apareix evident en els origens de la formació d'aquesta bandera.

La presència de les barres catalanes no és un fet exclusiu només en la bandera nacional, sinó que moltes banderes actuals d'Estats nordamericans i de Puerto Rico reflecteixen una original presència catalana que s'ha volgut usurpar, tergiversar i convertir en castellana sota l'ambigüitat del nom d'espanyola.

D'esquerra a dreta, les banderes dels Estats de Nou Mèxic i d'Arizona.

L'escut de San German de Puerto Rico.

La proliferació de senyeres per la presència catalana arreu del món i el desconeixement i l'oblit sobre la nostra nació és tal que es produeixen anècdotes com les d'un català, que en va veure penjada una a l'entrada d'un museu en honor al veler USS Constitution a Boston, i ni tan sols la persona que l'havia encarregada, que l'havia vista en un quadre de la batalla de Trípoli on va participar aquell vaixell, ni la que l'issava cada dia, li sabien explicar d'on era aquella bandera. El visitant se'n va anar amb la intriga de saber si els nostres avantpassats haurien tingut res a veure amb la primera batalla naval internacional que van tenir els Estats Units. Si un s'hi fixa una mica, tampoc no és gaire difícil trobar multitud de referències de catalanitat en les pel·lícules i sèries nordamericanes.

La contribució catalana en la formació d'una nova nació.

Precisament un home de mar, Jordi Ferragut Mesquida, nascut a Ciutadella de Menorca durant la dominació anglesa de l'illa i que va fer estudis de nàutica a Barcelona, va deixar Catalunya i va emigrar als Estats Units, on va treballar en la marina mercant i lluità contra els britànics en la guerra d'Independència americana. En la batalla de Cowpens, va destacar pel fet de salvar la vida d'un tal George Washington, un dels pares de la pàtria i que després seria el primer president dels Estats Units.

El fill d'en Jordi, Jaume Ferragut, seria adoptat de ben jove pel futur capità de la marina David Porter, i li canviaria el nom pel de David Farragut, que es convertiria en el primer oficial major de la Marina durant la Guerra Civil americana, i va esdevenir el primer contraalmirall, el primer vicealmirall i el primer almirall de la flota dels Estats Units. El nom de Farragut és avui un dels símbols d'Amèrica i porten el seu nom Acadèmies militars, escoles, pobles, places i carrers, monuments, i apareix en diverses manifestacions de la cultura popular, com la flota de naus espacials Farragut de la sèrie Star Trek, o el Comodor Farragut a la novel·la 20.000 llegües de viatge submarí de Jules Verne.

L'emigració de menorquins cap a la Florida en aquella època no va ser un fet puntual, i encara avui els seus descendents ens sorprenen i emocionen en veure que mantenen el record dels seus origens en la pràctica d'alguns costums, en la conservació de vocabulari català, i ara també en la presència a internet, com els bloc The Minorcan Factor o Minorcanculture, entre d'altres pàgines.

Però la presència catalana a l'Amèrica del Nord no començà al s. XVIII amb els emigrants menorquins o figures com les d'en Gaspar de Portolà i Fra Juníper Serra, sinó que es mostra evident des dels inicis de l'arribada catalana al continent a finals del s. XV amb en Colom i altres catalans com en Joan i en Sebastià Cabot a Terra Nova. El mateix nom de Florida també seria un nom català donat per Joan Pons d'Agramunt (reconvertit per la censura en un castellà anomenat Juan Ponce de León). També s'intueix la catalanitat en noms com Califòrnia, o Pensacola, de la nostra Peníscola, i tants d'altres.

Toponímia catalana als Estats Units: Barcelona Harbour, València, Farragut, Juniper Serra Mountain, Montserrat, Cabot, Porter, Coloma, Montfort, Pineda, Ponset, etc...

El nom de la Nació i l'estructura política.

Com l'antiga Catalunya, els Estats Units d'Amèrica estan formats, com tothom sap i com el seu propi nom indica, per una sèrie d'Estats amb les seves pròpies lleis cada un. La cultura federal nordamericana s'expressa en l'escut nacional amb el lema Pluribus unum, la unitat en la pluralitat. També és comú el comtat com a forma de govern local o comarcal, com també era propi del Principat. I igualment, a banda dels Estats, el Districte Federal queda al marge de la dependència de cap Estat membre. Conegut com a Washington D.C. pel nom de la ciutat que constitueix el districte, el nom formal d'aquest territori singular que exerceix la capitalitat de la nació és el de Districte de Columbia (d'aquí les inicials D.C.).

I també com Catalunya, els americans han tingut les seves discrepàncies en relació al nom de la Nació. Precisament la denominació del districte capital respon a les restes del que en el seu moment es va proposar com a nom del nou país: Columbia. Tal com explica la Viquipèdia, Columbia fou el primer nom popular i poètic dels Estats Units d'Amèrica, i és una forma gramatical femenina derivada de Cristòfor Colom. La denominació data d'abans de la Guerra d'Independència dels Estats Units al 1776, però va caure en desús a principis del s. XX. Els americans van recórrer a la figura d'en Colom com a heroi fundacional en detriment dels Cabot, també catalans adoptats i promocionats fins llavors pels anglesos. Segons George R. Stewart, el nom de "Estats Units" era criticat per ser massa llarg, imprecís i poc poètic, i digué que la Convenció Constituent de 1787 hauria estat el moment ideal per canviar-lo. Les dues persones que probablement haurien argumentat més per un nom millor, segons Stewart, haurien estat Thomas Jefferson i Benjamin Franklin. No obstant, la nació es va continuar dient "Estats Units", però el suport popular pel nom de "Columbia" es va mantenir.

Finalment l'establiment d'un nou país independent al continent amb el nom de Colòmbia hauria de provocar que aquesta denominació ja no quedàs disponible com a nom nacional pels Estats Units, amb el seu progressiu abandó. Així i tot, el topònim de Columbia apareix reiteradament a nordamèrica i fins i tot es manté com a personalització de la nació en una figura femenina equivalent a la masculina "oncle Sam", més aviat referida al President.

Columbia, la representació femenina dels Estats Units d'Amèrica derivada d'en Colom és avui el símbol de la Columbia Pictures.

Els Estats Units i Catalunya en el món d'avui.

Des dels Estats Units sempre s'han fixat en el nostre país en els moments en els que s'ha pogut propiciar el naixement de nous Estats independents a la vella Europa. El retorn de Catalunya a l'escena política internacional és vist amb bons ulls per una Amèrica a qui li convé tenir socis estratègics a la Mediterrània occidental i que els Estats europeus dediquin els seus principals esforços a millorar l'economia, i no a gestionar problemes territorials interns. Però des de Catalunya no hem sabut entendre ni correspondre gaire correctament les possibilitats que ens ofereix el tauler d'escacs internacional. Ja amb el president Wilson els catalanistes regionalistes de principis de segle XX es van equivocar en anar a demanar-li suport per tenir una autonomia, cosa a la que es va negar per ser un "afer intern" de l'Estat espanyol, enlloc de demanar directament la independència en un moment en la que es facilità la de Polònia, Txecolsovàquia, Hongria o Irlanda. També durant la II Guerra Mundial va exisitir el projecte de fer almenys del Principat un Estat independent per facilitar l'ofensiva aliada contra el feixisme que imperava a Europa, que finalment no prosperà.

Més recentment, era el President Clinton qui afirmava que "el futur serà català o serà talibà. En un món català, nosaltres celebraríem les diferències, perquè són una manifestació de la humanitat comuna. En un món talibà, les diferències són l’únic que compta". Esdeveniments com els de l'11 de setembre de 2001 agermana una vegada més Amèrica amb el nostre propi Onze de Setembre de 1714 i augmenta la llarga llista de símbols compartits, per molt que tants ens hagin estat usurpats i amagats per Espanya.
Ara que els Estats Units són a punt de començar una nova etapa amb un nou president, també és interessant veure com els demòcrates americans han fet una adaptació del ruc que tradicionalment utilitzen com a emblema del partit. Els Democrats Abroad han comprat els drets al propietari del ruc català per emprar-lo com a símbol oficial en la campanya de Barack Obama pels demòcrates americans a l'estranger. I des de les files republicanes, Robert Kagan, assessor de John McCain en política internacional, es referia als moviments independentistes a Catalunya i altres països de l'Europa occidental en un article a la premsa.

Que ningú s'estranyi que amb el proper president americà, sigui quin sigui, tornem a tenir la possibilitat de veure una Catalunya independent entre les nacions d'Europa, sempre i quan els catalans d'una vegada tinguem especialment present un paràgraf de la Declaració d'Independència dels Estats Units: "Quan una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia el designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest govern i proveir de noves salvaguardes per la seva futura seguretat i felicitat".