Més enllà de les corregudes de braus, l'esmicolament d'Espanya
El Parlament català ha decidit de prohibir les corrides de braus a partir del 2012. Una tradició estrangera menys a Catalunya. Les corrides de braus, només típiques de països del Tercer Món, més que la civilitzada i democràtica Europa, no existiran mai més a casa nostra. Catalunya, el seu poble representat pel Parlament, ha decidit abraçar l'avançat pensament present a les nacions més desenvolupades d'Europa. Catalunya ha suprimit un hobby bàrbar de l'Edat Mitjana, disfressat de cultura ancestral però que s'ha usat com a instrument d'unificació per Espanya. Qui no ha escoltat mai que el cliché típic espanyol es basa en "sol, paella, flamenco i toros"?
Des d'avui, el turista que busca aquesta Espanya, haura d'anar-se'n mes enllà de les fronteres del Principat. Els catalans no compartíem alguns d'aquests simbols espanyols en primer lloc, ens foren imposats amb la colonització espanyola, i ens els traurem de sobre, de la mateixa manera que ens traurem de sobre a Espanya en un futur ben pròxim.
Sabem que aquesta mesura farà emprenyar a molts espanyols. És comprensible, perquè saben que Espanya només s'aguanta per símbols com els toros i el futbol. Caigut un, la resta seguirà, i darrere aquest simbolisme estranger, la mateixa Espanya, aquest engendre artificial. El gran esmicolament d'Espanya s'està a punt de succeir per sempre, i Catalunya Acció es un dels actors principals en aquesta obra.
Si mireu els diaris espanyols, les capçaleres parlen més de l'atemptat identitari i de la possibilitat que Catalunya s'independitzi que no de la defensa de les corrides mateixa. Què no és més excloent, racista i degradant que condemnar a tota una Nació a haver de celebrar, i disfrutar (?), espectacles tals com homes enganyant, apunyalant, torturant i finalment matant i mutilant un animal a qui s'ha drogat, amb les banyes serrades i estabornit?
Ens enorgullim d'haver prohibit les corrides de braus. I encara ens enorgullirem més quan la nostra obligació d'independitzar Catalunya d'Espanya i França s'hagi acomplert.
Jordi Margalef Turull
Catalunya Acció
No desfilaré darrere dels botxins de Catalunya
Si fa deu anys a qualsevol català del carrer li haguessin preguntat si imaginava en què derivaria allò que durant tants anys a Catalunya es va conèixer com a oasi català, qualsevol resposta s’hauria quedat a anys llum de la realitat que avui fueteja Catalunya. I és que l’escàndol del Palau de la Música, més que treure a la llum el que s’amagava sota d’aquell miratge de l’oasi català que tant bé havia construït l’imaginari pujolià i que tant va sedollar després als dos tripartits assedegats de poder, el que ha fet és descobrir un autèntic femer polític digne de manual.D’ençà que el cas Millet va sortir a la llum i ha començat a esquitxar diversos càrrecs polítics de tot l’espectre parlamentari –des dels anteriors governs fins als actuals-, els catalans ja es demanen si en comptes d’un oasi català el que teníem realment no era sinó una colla de pinxos de barri o una banda d’assaltadors professionals de bancs.
L’esfondrament d’aquest miratge col·lectiu que durant trenta anys les instàncies polítiques havien venut com si això fos el país de les meravelles ha servit, com a mínim, per començar a posar moltes coses a lloc. Que una persona capaç d’acumular un historial amb aquesta capacitat delictiva romangui en llibertat o entri i surti de la presó com qui va a cal sogre, o bé ens demostra que tenim un sistema judicial a l’alçada del betum, o bé podríem convenir que la classe política d’aquest país hi està tant emmerdada que tots plegats serien capaços de vendre la seva mare per evitar que aquest individu es posi a cantar noms fins que no se salvi ni l’apuntador.
D’aquí rau el fet que Fèlix Millet sigui actualment una de les persones amb més poder a Catalunya. La seva condició d’home corrupte, però sobretot la seva habilitat per exercir de corruptor, el converteix en el testimoni
més gràfic de quin ha estat el sistema polític en el qual molts catalans havien confiat durant dècades. Nogensmenys, polir-se 33 milions d’euros en una vintena d’anys d’una de les institucions que formen part d’un dels pilars fonamentals d’aquest país, i a sobre amb l’entramat de silencis polítics que dia a dia es tapen els uns als altres com qui es tapa les vergonyes, és per remoure l’estómac a qualsevol ciutadà que honradament havia confiat en la bona be de la classe política catalana.Fèlix Millet va endur-se 33 milions d’euros del Palau de la Música durant els anys que va estar-ne al capdavant. La gravetat d’aquest saqueig perpetrat a les arques del Palau de la Música i de l’insigne Orfeó Català s’agreuja quan constatem que tot això no ho hauria pogut fer sense comptar amb les moltes complicitats que, per acció o per omissió, Millet va saber teixir per edificar la seva personal foguera de vanitats. És l’habilitat del corrupte en aconseguir corrompre també a terceres persones. Aquest és, ara, el poder que ostenta Fèlix Millet. Poques vegades la informació d’una persona pot fer penjar d’un fil l’estructura política de tot un país.
Algú s’imagina que, en comptes de 33 milions, Millet i la seva troupe s’haguessin emportat, posem per cas, 62 milions d’euros? Segurament l’enfadament dels catalans encara seria més gran, si és que això és possible. Doncs bé, sàpiguen que aquesta quantitat -62 milions d’euros- són els diners que cada dia surten de Catalunya cap a Espanya en concepte de dèficit o espoliació fiscal (ja saben, allò que els espanyols en diuen solidaridad). Ja ho veuen, els catalans donem cada dia als espanyols el doble del que Fèlix Millet va robar en vint anys del Palau de la Música, juntament amb els seus còmplices que s’ho miraven sense aturar-lo ni oposar-s’hi. Fent números, estem parlant d’una xifra anual de més de 22.000 milions d’euros. I així durant trenta anys. Oi que a poc a poc ja es van situant?
Una espoliació fiscal d’aquesta magnitud tant sagnant i perpetrada durant tants i tants anys, només necessita dos agents: primer, l’espoliador, l’estat espanyol i el seu particular concepte de solidaridad; i segon, la complicitat política d’algú que, bo i coneixent aquesta situació, no només no s’hi oposi, sinó que fins i tot ho aprovi i ho permeti. D’això darrer van dir-ne durant molts anys “contribuir a la governabilitat de l’estat” o “resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya”. Els sona? Algú s’imagina els còmplices de Fèlix Millet i tots els qui sabien i consentien els seus actes declarant davant d’un
jutge i justificant el seu silenci davant del robatori del Palau al·legant que van “contribuir a la governabilitat del Palau”? Doncs això és, clar i català, el que ha passat en aquest país en els últims trenta anys.Quan s’arriba a aquests nivells d’obscenitat moral, d’indecència política i de traïció continuada a la confiança de tot un poble, ni el més vulgar dels atracadors de barri seria capaç de tornar a mirar els ulls de les seves víctimes sense remoure-se-li un mínim les entranyes. En moments com l’actual, hom es pregunta en mans de qui havíem –i hem- deixat el país durant tant de temps.
La història recordarà aquesta follia de l’encaixisme polític com l’últim estirabot de l’unionisme aferrant-se a les velles estructures de la misèria regionalista i provinciana. Quan hom no és capaç de ser president del seu Estat propi, sempre té l’opció de ser el president que administri una vulgar colònia, una regionalitat o una comunitat autònoma amb menys capacitat de decidir que una comunitat de veïns.
L’endemà de la sentència del Tribunal Constitucional, el president de la colònia del principat de Catalunya, José Montilla, tal com va fer igualment el cap de l’oposició, Artur Mas, va encoratjar els catalans a sortir al carrer per protestar per aquesta sentència, a l’aixopluc d’una de les entitats culturals amb més pes al país i que, també cal dir-ho, més subvencions anuals rep. Després de quatre anys d’espectacle i d’humiliacions constants i d’una classe política que ella mateixa va mutilar el seu propi estatut, ara ens necessiten? Ara volen que el poble de Catalunya surti al carrer a donar la cara per les seves insensateses regionalistes d’aquests últims trenta anys? Hem de recordar que CiU i PSC van ser també pares fundadors de la Constitución Española, de la qual emanen òrgans com el mateix Tribunal Constitucional i que va suposar una mutilació territorial i política de Catalunya que no havíem conegut des del Tractat dels Pirineus? Ells que van redactar la Constitución Española, ara volen que sortim a donar la cara pel seu col·laboracionisme amb el saqueig econòmic i nacional a Catalunya?
Després de trenta anys d’inversions milionàries a fons perdut en pedagogies per esgarrapar alguna dosi de comprensió i afecte de les espanyes envers Catalunya;després de trenta anys d’estatuts i de voler-nos permanentment encallats en el “som una nació” com si estiguéssim aturats al 1980 del primer pujolisme;
després de trenta anys de saqueig fiscal continuat perpetrat amb vergonyosa impunitat als catalans mentre la classe política catalana mirava cap a un altre cantó;
després de trenta anys de substitució lingüística i de polítiques culturals d’un insultant reduccionisme folklòric;
després de trenta anys tractant-nos com a estrangers dins del nostre propi país;
després de trenta anys domesticant el nostre caràcter col·lectiu i el nostre orgull nacional gràcies a una tergiversació del concepte seny que el pujolisme va saber vestir per adormir al màxim l’anhel d’independència i de recuperació de l’Estat Català;
després de trenta anys de “contribuir a la governabilitat” de l’estat que asfixiava Catalunya;
després de trenta anys d’obsessió malaltissa de voler “resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya” que no van poder fer ni Felip Vè ni el mateix genocida Franco;
després de trenta anys de vocabularis retòrics i marejant-nos amb eufemismes com autogovern, sobirania, dret de decidir;
després de trenta anys dient-nos que l’autonomisme o el federalisme eren les vies del “seny” quan són aquestes polítiques les que han acabat abocant Catalunya a una situació d’absoluta ruïna econòmica, nacional, cultural, lingüística i espiritual en ple 2010...
...després de tot això, han de saber que jo, Albert Ubach, no desfilaré com un xai darrera dels botxins de la meva nació.
L’enfadament de bona part de la societat catalana, esgotada i afartada per tants anys de promeses incomplertes, de maltractes continuats des d’Espanya i França i del silenci còmplice d’una classe política catalana més capficada a “contribuir a la governabilitat de l’estat” abans que contribuir a la governabilitat dels seus, farà que aquesta manifestació aplegui un nombre notable de catalans de bona fe que, lliurement i legítima, voldran expressar aquest lògic malestar. Amb tot, el sentit polític d’aquests moments històrics que viu el nostre país ens exigeix la responsabilitat de saber identificar i d’assenyalar –i fer-ho sense cap por i sense complexos- els responsables que han permès durant trenta anys aquest saqueig econòmic i nacional perpetrat contra Catalunya. Senyors, diguem-ho clar: no és contra el Tribunal Constitucional ni contra cap sentència de cap vulgar estatut autonòmic que el poble català ha de manifestar-se. El poble català ha de manifestar-se per denunciar la classe política catalana que durant trenta anys ha col·laborat en l’autonomisme i ha contribuït a engreixar les arques dels estats espanyol i francès amb els diners dels catalans. Perquè, amb franquesa: quina diferència hi ha entre ser còmplice durant trenta anys d’aquest robatori anual de 22.000 milions d’euros als catalans i entre els còmplices que van callar el saqueig del Palau de la Música? És que per ventura no caldria que un regiment sencer de Mossos d’Esquadra no dentingués en ple la comitiva política d’aquest dissabte per encobriment de robatori continuat contra tota una nació?
La nostra sentència ha de ser –i serà- la independència. Però que ningú tingui cap dubte que per iniciar el procés de regeneració nacional que aquest país ha de fer, primer és necessari desmantellar aquest sistema polític caduc i administrat per aquesta classe política catalana que aquest dissabte encapçalarà aquesta manifestació que no té altre objectiu que salvar els mobles del seu fracàs autonòmic dels últims trenta anys. No es pot regenerar un bosc sense fer caure primer la fusta podrida. Sí, cal recuperar la política catalana des d’un estil nou que imprimeixi una nova actitud vibrant, colpidora, enèrgica i que faci brollar pertot flames de coratge i dignitat arreu de la nostra malmesa Nació. Després de la trencadissa nacional a la qual ens ha abocat l’autonomisme de les darreres dècades, és hora de substituir aquesta classe política que ha col·laborat, ha participat, ha donat suport i s’ha implicat en aquest projecte de saqueig espanyol i francès sobre la nostra nació. Perquè, entre nosaltres, qui de vostès s’atreviria a desfilar el proper dissabte darrere d’una pancarta encapçalada per Fèlix Millet i els seus còmplices i, a sobre, d’això dir-ne dignitat? Jo, pel que fa a mi, no desfilaré darrere dels botxins del meu país, no desfilaré darrere dels botxins de Catalunya.Albert Ubach - Membre de Catalunya Acció/Força Catalunya.
Parlament de Daniela Grau durant els Actes d'Elna
Discurs de Daniela Grau (membre de Catalunya Acció) pronunciat el diumenge 16 de maig de 2010 durant els actes organitzats conjuntament amb l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la col·laboració de l'Ajuntament d'Elna, remembrant la Massacre de 1285 a la Catedral d'Elna, un dels episodis més cruels de la croada francesa contra Catalunya:
Benvolguts compatriotes,
Millor copiar, i ràpid!
http://paper.avui.cat/article/dialeg/190551/millor/copiar/rapid.html
ARA ELS DEMANARIA que no posin en dubte que patim una malaltia similar a la de Grècia, però amb una temperatura una mica més baixa. I amb alguns elements peculiars. Ells tenen un deute exterior més gran que el nostre però, per contra, nosaltres tenim un atur més gran que el d'ells. Ah, i una diferència fonamental! No es pot mentir com ho han fet els grecs. Perds la credibilitat i el respecte dels altres. I ho perds per molts anys. Malgrat dependre d'un primer ministre saltimbanqui i frívol, els funcionaris espanyols que gestionen les estadístiques són més seriosos. Però el xarop que la zona euro i l'FMI han receptat a Grècia, i exigit que prengui, és el mateix que el que ha de prendre Espanya. I el tractament durarà anys, creguin-me.
PRIMER. El sector públic ha de gastar en proporció a l'economia del país. Com que l'Estat, d'inversions, ja gairebé no en fa, Grècia ha de retallar els costos de la partida de personal. Haurà d'abaixar salaris dels funcionaris. Aquí, vistos els sacrificis del sector privat, potser que els salaris públics es congelessin. No els sembla? Sortir per la televisió i dir que s'han retallat 16 milions d'euros en alts càrrecs, són ganes de fer el pallasso. Per cert, els periodistes de TV3 s'ho haurien de fer mirar. La nostra televisió pública sembla el gabinet de premsa i propaganda del senyor Zapatero i de la seva vicepresidenta (aquesta que sembla sortida del programa Barri Sèsam).
SEGON. LA GENT S'HA DE JUBILAR més tard. Tornem-hi: no es pot gastar més del que es genera. A Grècia (gran concessió als malvats alemanys!) han decidit que a partir d'ara es jubilaran als 60 anys. Aquí, de moment, ens hauríem de conformar a aturar les jubilacions anticipades. S'ha fet una estadística del nombre de jubilats anticipats? Cap economia del món pot resistir aquesta sagnia. La nostra, menys.
TERCER. APUJAR IMPOSTOS. Altre cop: no es pot gastar més del que es recapta. Grècia té dues tasques a fer. Una, apujar els impostos (la recaptació allí representa el 31% del PIB) i, dues, netejar l'economia submergida. Aquí els impostos ja estan a nivell europeu (38% del PIB), i apujar-los està pelut. I per convèncer que l'economia submergida no és rendible, l'Estat ha de demostrar, abans, que no malgasta. I aquesta tasca, amb aquest populista d'estètica Evita Perón al capdavant del govern espanyol, se m'acut inviable.
QUART. MERCAT DE TREBALL. S'ha de liberalitzar més del que ho està. Desconec el mercat laboral grec al detall, però me l'imagino. A Espanya, però, s'ha d'acabar la conxorxa entre govern i sindicats. Perquè està enfonsant l'economia. Els sindicats espanyols han esdevingut una casta aristocràtica amb señoritos al capdavant. Ningú té clar com es financen, ni qui representen. Però molesten. Els grans responsables de la desarticulació de la classe mitjana espanyola, de l'aparició de l'enorme mileurisme, són, principalíssimament, els sindicats. El seu xantatge s'ha d'acabar.
BÉ, DE TOT AQUEST ENRENOU ens queda un consol que, malauradament, no parla a favor nostre. L'individu que durant els darrers anys, des de la Moncloa, ha entabanat tota la classe política catalana, i bona part de l'electorat català, no ha pogut enganyar Europa. Per això insisteixo que mereix la pena ser europeu. I ens convé defensar aquells líders que, nord enllà, no accepten que determinats estafadors puguin desmuntar allò que tant i tant ha costat construir.
Xavier Roig
Enginyer i escriptor
Esquizofrènia antifranquista
Que el franquisme va ser un règim sanguinari és una afirmació que no aporta res que ningú no sàpiga. Que, a més, aquest règim sanguinari va acarnissar-se especialment amb Catalunya i els catalans, això ja no cal ni esmentar-ho. I és que s’hauria de tenir el cervell molt trabucat per atrevir-se a negar que els catalans vam viure durant prop de quaranta anys en un autèntic camp de concentració. Nogensmenys, quaranta anys vivint encadenats en aquella presó col·lectiva, i a sobre sota la tortura permanent d’haver de sentir durant tant de temps aquella meuca parladora amb veu de castrati de taverna, alguna seqüela havia de comportar en el caràcter del poble català, començant per la seva classe política.I ja que parlem de seqüeles, l’actual classe política catalana ha protagonitzat els últims dies un d’aquells comportaments que, com a mínim, mereixerien ser dignes d’estudi en totes les facultats de psiquiatria del món sencer. Perquè els actes d’homenatge esdevinguts arran del traspàs del qui en vida fou el franquista universal Juan Antonio Samaranch són el viu testimoni de fins a quin punt la indecència i la immoralitat governen el nostre país.
I és que quan hom contempla les reverències que tot l’espectre polític català -des de l’oposició fins al tripartit d’esquerres- i esportista –fins i tot el mateix Barça- ha fet a aquest alt càrrec i col·laborador directe del tirà Franco fa remoure l’estómac a qualsevol demòcrata. Gràcies a aquest infame espectacle de pornogràfica veneració franquista a què hem assistit, aquesta classe política ha aconseguit que Catalunya s’hagi convertit en l’únic país del món en què les víctimes acabin rendint homenatge als seus botxins. Algú s’imagina, per exemple, que una ciutat alemanya dediqués un estadi o tot un museu municipal a la memòria d’un destacat dirigent de Hitler?
Així, els mateixos que per una banda són capaços de crear la institució del Memorial Democràtic i que no fa ni quatre dies es manifestaven per protestar per l’encausament del jutge Garzón arran de la investigació dels crims franquistes que ell pretenia iniciar (mentre l’any 92 callaven les tortures als independentistes d’aquest país víctimes de l’anomenada garzonada), els ha faltat temps per a obrir de bat a bat les portes del Palau de la Generalitat per aplaudir i homenatjar amb honors d’estat a qui va ser un dels alts càrrecs més destacats d’aquest règim nazi del qual renegaven dies enrere. Ja ho veuen, més que dirigents polítics, a la Generalitat sembla que hi tinguem un regiment de minyones que serien capaces fins i tot de servir cafès als seus propis botxins. Una gent d’aquesta estretor de pit, quina mena de país ha construït?El mateix Palau de la Generalitat que va acollir el president Companys rebent ara
amb honors d’estat per part d’un govern participat pel seu històric partit les despulles d’un alt càrrec del mateix règim nazi que va assassinar-lo pitjor que a un vulgar conill. És humanament impossible arribar a superar aquesta sobredosi de cinisme i de surrealisme.Després d’assistir a aquest rosari d’obscenitats morals, quantes evidències més necessitem els catalans per començar a actuar per destituir aquesta classe política que suposa un atac frontal a la intel·ligència i a la dignitat de la nació catalana?
Els catalans no vam patir quaranta anys en aquell camp d’extermini col·lectiu anomenat franquisme perquè ara haguem de veure com el nostre propi govern homenatja amb diners públics i amb honors d’estat destacats càrrecs d’aquell règim nazi i genocida, com el sinistre Juan Antonio Samaranch, el qual, en qualsevol democràcia madura i exemplar, hauria d’haver estat jutjat, juntament amb tots els franquistes, sentenciat i empresonat per la seva participació en aquella barbàrie infecta que el franquisme va abocar sobre la nostra nació.La situació d’emergència que viu Catalunya en tots els àmbits –polític, econòmic, social, lingüístic, cultural...- ens exigeix la responsabilitat d’assumir aquest moment com a una oportunitat històrica per iniciar un camí de renovació nacional que passi per substituir aquesta classe política –des de l’oposició fins al govern tripartit- que després de trenta anys s’han convertit en el principal perill per al progrés, la dignitat i el futur d’aquest país. Perquè, una gent que, després de trenta anys de la mort del dictador espanyol, és capaç d’obrir el Palau de la Generalitat i retre honors d’estat a un nazi que hauria d’haver acabat els seus dies en una presó, quina legitimitat té per seure en un parlament democràtic i parlar en nom de la democràcia? És que per ventura no serien mereixedors de denunciar-los a tots ells per enaltiment de genocidi?
Regenerar la política comportarà necessàriament la reparació de la justícia històrica i la fi de la impunitat en les agressions a Catalunya. Per això, a part de parlar de regeneració política com sempre hem fet des de Catalunya Acció, és important també que comencem a interioritzar el concepte de regeneració nacional com a eina per a iniciar la destitució desacomplexada i decidida d’aquesta decadència política actual. Sí, cal impulsar un nou estil polític allunyat d’aquesta mediocritat. I només per començar, que sigui perquè mai més en aquest país, mai més, no haguem de suportar veure com el nostre propi govern aplaudeixi i doni impunitat, per mínima que sigui, als botxins de Catalunya.
Albert Ubach
II Centenari de la Revolta menorquina de 1810
Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:
Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.
Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.
Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.
Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.
Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.
Les raons del SÍ
Molt bon vespre a tothom,No voldria començar la meva intervenció sense agrair-los la deferència d’haver convidat Catalunya Acció a participar en aquesta taula rodona, i aplaudir en nom de l’organització que represento la consulta per la Independència que celebraran el 28 de febrer.
Senyores, senyors,
Estic convençut que no m’equivocaré si afirmo que totes les persones que avui ens trobem reunits en aquest acte –o si no tothom, gairebé la majoria de tots vostès- aniran a votar en favor de la Independència d’aquest país. O el que és el mateix: estic convençut que el proper 28 de febrer, Corçà votarà, per damunt de tot, sentit comú. Perquè si alguna cosa representen aquestes consultes són exactament això: l’expressió popular del sentit comú.
És cert que aquestes consultes representen també un exercici democràtic i un termòmetre que mesurarà la capacitat organitzativa dels municipis tot i el silenci oficial que els estaments polítics del país estan imposant per ofegar iniciatives populars com aquestes. Però, per damunt de tot això, per damunt fins i tot de l’exercici democràtic de convocar un poble en referèndum, hi ha un factor que converteix aquestes consultes en més que una anècdota electoral: aquestes consultes són, i han de ser, les primàries de la nostra Independència nacional.
Perquè, entre nosaltres, a aquestes alçades de la història, convindran amb mi que els catalans ja hem invertit prou temps a demostrar que som un poble demòcrata. Com si els catalans, que hem estat i som una de les nacions més glorioses i antigues d’Europa, no ens creguéssim ni nosaltres mateixos que ser català vol dir portar el gen de demòcrata a la sang. Per tant, jo vull fer un pas més enllà i encoratjar-los a viure aquests referèndums com una pàgina que vostès, com a part del poble català, estan escrivint en la història de la recuperació del nostre Estat. Els convido que prenguin el relleu de l’esperit que va néixer a Arenys de Munt el setembre passat, que recullin la flama que aquell grup de patriotes –entre els quals el senyor Ximenis avui present- van encendre per escampar-la arreu de la nació.
Si avui Catalunya viu immersa en una campanya col·lectiva de referèndums, això ho devem, i vull recordar-ho solemnement avui i aquí, gràcies a l’empenta i la convicció d’un grup reduït de persones que van demostrar-nos com es pot sotragar un país sencer fins i tot quan tens el vent de cara i ningú aposta per tu. El proper 28 de febrer, tots vostès tindran l’oportunitat i la responsabilitat de fer que l’esperit d’Arenys de Munt continuï avançant i assentant les bases de la nostra propera emancipació nacional.Que ningú no s’enganyi. Que ningú esperi la independència com un regal que caurà del cel. Ni encara menys, com un pacte amistós que algun dia farem entre espanyols, francesos i catalans. No. La batalla per la Independència serà, per damunt de tot, la batalla de la dialèctica i la oratòria. I és que, senyors, aquesta guerra – perquè que ningú dubti que som un país en guerra, en guerra política i diplomàtica però en guerra al capdavall-, exigirà que escollim un exèrcit de dirigents polítics capaços d’enfrontar-se fins a les darreres conseqüències amb el discurs i la maquinària estatal francesa i espanyola. I això, benvolguts amics, no ho trobaran en aquesta menjadora pública i repartidora de pinso que un bon dia va ser el Parlament de la nostra Catalunya. Allà, això, ara, no ho trobaran.
S'ha acabat el temps dels qui no parlen clar, dels eufemismes, d’autocensurar-nos. S’ha acabat el temps d’aigualir el nostre llenguatge i el nostre discurs. Per recuperar la dignitat d’aquest poble és hora que recuperem primer el to adequat per expressar el nostre geni nacional, la fermesa en les nostres accions i la contundència dels nostres arguments. De fet, tal com els deia en començar: fem que s’imposi el sentit comú.
Està en joc el futur polític, cultural, lingüístic, social i econòmic de Catalunya. Siguem dignes de Catalunya i alcem-nos disposats a conquerir la victòria que la història reserva només per aquelles nacions que estan cridades a vèncer. Si el 13 de setembre passat, Arenys de Munt va iniciar el camí cap a aquesta victòria, aquest 28 de febrer vostès es convertiran en ambaixadors de la democràcia i faran saber a tot el món, i en especial a la resta d’Europa, que ben aviat al cor de la Unió Europea hi onejarà una nova bandera que serà símbol de llibertat, de justícia i de democràcia: les quatre barres de la nostra bella i immortal Catalunya.
Moltes gràcies.
Corçà, Baix Empordà.
T'hi atreveixes?
Jordi Bilbeny dinamita les tesis alternatives sobre l'origen de Colom.Cossetània acaba de publicar Colom. 500 anys enganyats, del professor universitari C. Merrill. El llibre, molt ben argumentat i documentat, i que no pot ser acusat de partisanisme car Merrill és nord-americà, dinamita de manera demolidora les tesis alternatives sobre l'origen de Colom, incloent-hi la genovesista, amb una conclusió clara i inequívoca: Colom era català i la resta és fullaraca. Si el llegiu, us farà posar vermells de vergonya aliena, el que s'han arribat a empassar els anomenats experts, sense cap mena d'esperit crític. Aquest llibre és el principi del final d'aquest debat, i ara només és qüestió de temps que això percoli als sistemes educatius de tot el món.
Hom podria preguntar-se: una qüestió tan capital per a la nostra història, i ha hagut de ser un americà, qui ens rescati un personatge clau de la història? Com és possible que això no hagi generat intenses recerques al nostre país? O, ara que en Merrill l'ha posat amb tot soroll al bell mig de l'escena, com és que no sentim cap declaració acadèmica que digui, com a mínim, «és un tema que havíem ignorat. Ens cal, certament, investigar-lo molt més a fons»? És que els nostres investigadors i historiadors hi han estat cecs? Tots, no. Fa molt de temps que un investigador, en Jordi Bilbeny, gairebé en solitari, ha predicat que Colom era català.
Però és que els documentadíssims llibres d'en Bilbeny, començant per la Brevíssima relació de la destrucció de la història, ens expliquen que això només és la punta de l'iceberg i només una part d'una enorme reescriptura de la història. De la nostra història. I això és extremament poderós, car és àmpliament reconeguda la potència de la pròpia història en els sentiments i l'autoimatge de les persones: no és el mateix haver sigut una província en decadència durant segles que haver sigut un imperi que controlava des del Mediterrani fins al nou continent, Amèrica, just acabat de descobrir per nosaltres. En Bilbeny ens documenta com els De las Casas signen com a Casaus, com els Pizarro signen com a Pisano, com els mapamundis de l'època desborden de senyeres pertot arreu, mentre els lleons i els castells brillen per l'absència; com les senyeres tenen un nombre variable de barres (de tot això, en podreu veure exemples a cabassos en el llibre d'en Guillot La descoberta i conquesta catalana d'Amèrica, a publicar aquest març per Mobil Books-Dèria); com, «curiosament», la bandera d'Espanya és directament una de les variants de la senyera, tal com passa avui dia quan una companyia adquirent utilitza la marca de l'adquirida perquè és molt més coneguda (per què no hi ha lleons i castells a la bandera d'Espanya?); com Carles I passa a Catalunya la major part del seu temps a Espanya, perquè és el cor de la major part del seu imperi, i pràcticament gens a Castella, on no té gaire res a fer; etc...
Possiblement ara penseu: «Això no pot ser. No podem haver estat tan enganyats. Aquest en Bilbeny deu ser un grillat amb ànsies de protagonisme.» En Mathew Tree, tot presentant un llibre d'en Bilbeny, va explicar que aquesta havia sigut la seva reacció inicial, com la de pràcticament tothom. En Tree, però, com d'altres, va fer el pas de decidir llegir directament obres d'en Bilbeny, eliminant intermediaris que li diguessin el que havia de creure.
Ara la veu d'en Bilbeny ha sigut molt fortament vindicada. Si, finalment, ha tingut raó amb en Colom, per què no n'hauria de tenir amb tota la resta? O, com a molt mínim, per què no s'haurien d'aprofundir les recerques que ell ha començat, bé per confirmar-les, bé –per què no?– per refutar-les? El silenci actual, més que cap altra cosa, ens interpel·la de manera eixordadora.
De manera magistral, a la pel·lícula Matrix, a Neo, el protagonista, se li ofereix la possibilitat de triar entre dues píndoles: la blava li permetrà oblidar totes les incoherències que ha descobert darrerament en el seu món i reprendre la seva vida com si res no hagués passat; la vermella, encara que li provoqui molt de dolor i mai més pugui tornar enrere, li obrirà els ulls al que realment ocorre: un món on els homes viuen narcotitzats dins d'una ficció integral mentre se'ls explota en esclavitud. Neo decideix no acceptar viure més en l'engany i tria la vermella. La teva píndola vermella és al teu abast en els llibres d'en Bilbeny. En Neo s'hi va atrevir. I tu, t'hi atreviràs?
Cesc Batlle
Font: El Punt
Final de campanya a l'Ateneu Barcelonès: del 13D al Parlament 2010
L’Aula Magna de l’Ateneu Barcelonès va acollir el passat 11 de desembre l’acte de final de campanya de Catalunya Acció de suport a les consultes per a la Independència.Davant d’un auditori ple i totalment entregat en el torn obert de paraules, l’acte tancava una intensa activitat política en favor del SÍ que va iniciar-se dues setmanes enrere a Perpinyà.
Tres ponents d’excepció per a un final de campanya ofert en un marc d’excepció
com és l’insigne Ateneu Barcelonès: Mossèn Dalmau, Josep M. Ximenis i Santiago Espot. Un trident que va arrencar més d’un aplaudiment en un vespre de final de campanya vibrant i emotiu, i que va suposar alhora donar el tret de sortida del nou paradigma polític que el país pot aprofitar en un moment històric com l’actual.
Discurs d’obertura de l’acte de final de campanya de Catalunya Acció a l’Ateneu Barcelonès. Barcelona, 10 de desembre del 2009.
Molt bona tarda a tothom, senyores i senyors,
En nom de Catalunya Acció em complau donar-los la benvinguda a aquest acte de final de campanya de suport a les consultes per la Independència de Catalunya, que avui tenim l’honor de tancar en aquesta Aula Magna de la que és una de les institucions més emblemàtiques del país, aquest Ateneu Barcelonès.
Des d’aquí, doncs, no voldria començar aquest acte sense expressar el nostre agraïment més sincer a tot l’Ateneu Barcelonès per la seva gentilesa en cedir un espai tan significatiu com aquest.
Ara fa tot just quinze dies, el 27 de novembre, Catalunya Acció va donar des de Perpinyà el tret de sortida a la campanya electoral en favor del SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA. L’elecció d’una ciutat com Perpinyà tenia una raó de ser: convertir la capital del Rosselló en el motor que posés en marxa aquesta campanya electoral i fer també de Perpinyà la capital de la independència.
Així, amb el mateix esperit amb què la Flama del Canigó cada any recorre el país de nord a sud i d’est a oest, durant quinze dies hem procurat arribar a tants llocs on ens ha estat possible. Han estat quinze dies d’activitat intensa, però alhora apassionant; una tasca en la qual Catalunya Acció ha desplegat al màxim tot el seu potencial humà per donar suport en primera persona a totes aquelles entitats que estan promovent les consultes arreu del país.
Avui Catalunya Acció ha triat la capital del país per escenificar aquest acte de final de campanya. Però també hem triat la capital del país per començar a dibuixar, avui mateix, els nous horitzons i els principals reptes polítics que Catalunya té en aquests moments al seu davant. En aquest sentit, les diferents personalitats que intervindran avui i que tot seguit tindran ocasió d’escoltar, ens ajudaran a fer un balanç del que ha estat aquesta campanya electoral en favor del SÍ A LA INDEPENDÈNCIA, però també a descobrir-nos quines són les oportunitats que, en un moment històric com l’actual, podem aprofitar.
Albert Ubach
Ateneu Barcelonès
Barcelona, 10 de desembre del 2009
Imatges de l'acte:
Albert Ubach / Públic 
Conferència pel "Sí a la Independència". Castellbisbal.
Molt bon vespre a tothom,Senyores, senyors,
Voldria començar agraint-los la convocatòria d’aquest acte aquí a Castellbisbal, i expressar-los la meva satisfacció per poder compartir amb tots vostès aquests moments que, sens dubte, seran històrics per al nostre país.
El dia 13 de desembre es compleixen exactament tres mesos del referèndum d’Arenys de Munt. Un dia que va marcar un abans i un després en la història de l’alliberament nacional de Catalunya. Gestos com aquest, sovint impulsats per reduïts grups de persones, són els veritables gestos que poden fer canviar el curs de la història d’un país. Perquè per damunt de tot, per damunt de la idea mateixa de fer un referèndum, per damunt de la capacitat d’organització i mobilització que una tasca d’aquesta envergadura exigeix, per damunt dels obstacles i entrebancs burocràtics i legals que sens dubte intentarien avortar l’objectiu..., per damunt de tot això, hi ha un factor determinant que assegura l’èxit de la celebració del referèndum des del dia mateix de la seva gestació: la moral de victòria de tots aquells que van liderar el projecte. O, dit d’una altra manera, aplicar fins a les darreres conseqüències el si volem, podem. Perquè, de fet, aquell dia es va escenificar el gest d’un grup de patriotes que van entendre que la moral de victòria i la raó de la paraula són les armes amb què els catalans estem destinats a vèncer la batalla per la nostra llibertat. Avui, tres mesos després, més de 700.000 catalans estan cridats a les urnes per escenificar exactament el mateix gest que aquell grup reduït de persones va iniciar el passat 13 de setembre a Arenys de Munt.
I és que, que ningú no s’enganyi. Participar en un referèndum per la independència del país no té res a veure amb tertúlies de ràdio, amb teories interminables, amb eterns manifestos, amb declaracions de bones intencions, amb limitar-se a expressar un desig i prou, no. Dissenyar, organitzar, convocar i finalment participar en un referèndum per la independència suposa, per damunt de tot, actuar. I aquest és el salt qualitatiu més important que representa tot el moviment generat a l’entorn d’aquestes consultes, perquè per primer cop en els últims trenta anys els catalans estem deixant de ser simples espectadors i estem esdevenint actors, autèntics protagonistes del nostre propi destí. En definitiva, els catalans estem començant a actuar com a catalans.
Malgrat això, malgrat la rellevància històrica que avui tothom reconeix al gest pioner d’Arenys, i malgrat la transcendència política que ha tingut en l’onada de consultes per la independència que s’han estès -i més que ho faran- arreu del país, crec que és de justícia recordar –i fer-ho des d’un exercici d’humilitat però alhora amb la claredat i rigor necessaris que sempre han d’acompanyar qualsevol reconeixement propi- que quan des de Catalunya Acció vam avançar-nos a donar suport incondicional al referèndum que s’estava gestant a Arenys de Munt, vam quedar-nos sols. Perquè en aquell moment ningú, absolutament ningú en aquest país, va tenir la visió i l’audàcia d’adonar-se del nou paradigma polític que un esdeveniment d’aquelles característiques podia desencadenar en tot el país sencer. La solitud viscuda en aquells moments contrastada amb l’actual propagació de les consultes arreu del país, ens porta a confirmar que, certament, i afortunadament, no anàvem equivocats: només tres mesos després, avui ja és mig país qui pren el relleu d’Arenys, qui recull l’esperit que va néixer a Arenys i està iniciant el camí cap a la independència. Perquè de fet, per molt que algú intenti amagar-ho, aquestes consultes representen exactament això: el preludi de la nostra independència.
Hi ha res més saludable que conèixer qui està per Catalunya i qui hi està en contra? Aquestes consultes contribuiran també a fomentar el posicionament clar dels partidaris i detractors de Catalunya, i que qui més qui menys d’una manera o altra s’hagi de posicionar a favor de la independència de Catalunya o a favor de perpetuar l’actual situació de dependència. Contribuiran a dibuixar un nou mapa de Catalunya, un mapa representat pels partidaris del sí a la independència i els partidaris del no. Sense ambigüitats. Sense eufemismes. Sense jocs de paraules que amaguin una aparent neutralitat amb la qual s’intenti esquivar aquest posicionament clar i català. Després de trenta anys intentant evitar la implicació social en la independència del país, aquest mapa que es dibuixarà gràcies a les consultes serà l’autèntic mapa d’allò que alguns anomenen com la Catalunya real. Perquè la Catalunya real, desenganyem-nos, serà la ciutadania que davant d’un referèndum se li oferirà l’oportunitat de dir sí o no; la Catalunya dels qui per un costat treballarem per la recuperació de l’estat català i la dels que hi treballaran en contra; la dels qui mostrarem al món la nostra voluntat nacional mitjançant les urnes i la dels qui, per contra, s’oposaran a aquest exercici de democràcia; la Catalunya dels qui decidirem tenir un país amb infraestructures de nivell europeu i la d’aquells que s’obstinaran per continuar encadenats a un país de rodalies; es dibuixarà la Catalunya dels partidaris d’un nou estat que sigui amo i senyor dels seus diners i únic recaptador dels impostos dels seus ciutadans, i la dels qui voldran perpetuar el saqueig fiscal de Catalunya perquè Espanya continuï vivint de renda amb els diners dels catalans; els qui apostarem pel sentit comú, per la sensatesa, per la força de la paraula i la democràcia, contra aquells que s’entestaran a apuntalar aquesta follia i aquesta ruïna econòmica que ens suposa ser una part annexada a Espanya. Aquest serà el mapa de l’autèntica Catalunya real que en aquest país s’ha intentat evitar durant molts anys. En definitiva: democràcia catalana contra unionisme espanyol i francès.
Al llarg de la història, els catalans hem obtingut victòries i hem patit derrotes. Però encara som aquí i ara, a més, hi som per proclamar al món sencer que aviat el món tindrà un nou estat. De fet, el proper 13 de desembre, quan cadascun de vostès voti per la Independència de Catalunya, faran l’acte més gloriós que un ciutadà pot fer pel seu país: escriure la pàgina que la història reserva només als pobles vencedors. Perquè que ningú no ho dubti: estem arribant a la batalla final, i aquesta batalla la guanyarem.
Albert Ubach
Catalunya Acció
Castellbisbal, 3 de desembre del 2009
El Centre Carter seguirà amb interès les consultes independentistes del 13-D
El Parlament escocès, amb les consultes sobiranistes catalanes
El diputat del Partit Nacionalista Escocès, Bill Kidd, ha presentat una moció al parlament d'Edimburg en la que dóna suport a les consultes sobre la independència de Catalunya del proper dia 13 de desembre.
El text de Kidd afirma que "el Parlament escocès té coneixement que el proper 13 de desembre del 2009 més de 140 ciutats de tota Catalunya celebraran un referèndum sobre la qüestió: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtric i social, integrat en la Unió Europea?, i acull amb satisfacció el dret del poble català a expressar els seus punts de vista sobre aquest important tema, malgrat de la intenció declarada de la Fiscalia espanyola d’apel·lar en contra de les mateixes".
"El Parlament escocès considera que el dret a la lliure determinació, consagrat a la carta de les Nacions Unides és, sense cap de mena de dubte, un dret humà fonamental que no ha de ser negat, i espera que el Govern espanyol treballarà de forma constructiva conjuntament amb el Govern de Catalunya per respectar els desitjos del poble català", finalitza la moció del diputat nacionalista escocès.
L'inici de la Independència de Catalunya
Si alguna cosa uneix els espanyols i els francesos, a part de la seva innata cultura de l’extermini, és que, d’aquí a ben poc, perdran una de les seves últimes colònies.Amb la independència de Catalunya, els catalans deixarem de ser un producte regional per integrar-nos d’igual a igual entre els altres estats de la Unió Europea, i ensems el continent sencer assistirà al desmantellament d’aquesta rèmora colonial francoespanyola que a hores d’ara ja no té ni qui la plori ni qui la vetlli.
Perquè que ningú no s’enganyi. L’onada de consultes desencadenada després del gest pioner d’Arenys de Munt no és només unes simples consultes: aquestes consultes són l’inici de la Independència de Catalunya.
Deu ser per això que, en un afany de ridiculitzar i menystenir el nou paradigma polític a què s’enfronten els partidaris de França i d’Espanya, no és estrany de sentir veus que procuren minimitzar els efectes que aquestes consultes puguin derivar. Són els intents dels qui voldrien perpetuar eternament la situació de dependència política i saqueig econòmic a què han sotmès Catalunya. Definitivament no són les bombes, sinó les urnes, el que neguiteja de debò Espanya i França, aquests dos estats que amb la seva oposició a les urnes catalanes estan quedant retratats com l’exemple viu de l’antidemocràcia.
Quan Catalunya Acció va donar suport incondicional als patriotes d’Arenys de Munt que van ser pioners amb la memorable consulta que van convocar, sabíem que donàvem suport a uns homes que amb el seu gest personificaven el coratge que tot poble necessita per edificar-se a si mateix. Perquè aquests són els gestos que regeneren la política i exemplifiquen la mentalitat de victòria imprescindible per a iniciar un procés de secessió.
S’ha acabat el temps de l’ambigüitat política, dels eufemistes, dels funàmbuls de la paraula i dels encantadors de serps. Les consultes per la independència fomentaran el posicionament clar i diàfan dels partidaris del sí i dels partidaris del no. Hi ha res més saludable que conèixer qui està per Catalunya i qui hi està en contra?
La història de Catalunya recordarà els noms dels seus herois i també els dels seus detractors. Però que ningú tingui cap dubte que, tant bon punt Catalunya recuperarà el seu Estat, hom farà edificar un monument dedicat a tots aquells homes que, amb la seva actitud i moral de victòria, mereixeran entrar per sempre més a l’altar que la història de cada país reserva només per als seus herois nacionals.
De moment, a Arenys de Munt ja poden anar fent espai.
Albert Ubach
L'exhibició de simbologia franquista a l'Estat espanyol preocupa el Consell d'Europa
Notícia completa:
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/_l_exhibicio_de_simbologia_franquista_a_l_estat_espanyol_preocupa_el_consell_d_europa_74395.php
The New York Times se'n recorda del 6 d'octubre
http://comunicacio.e-noticies.cat/the-new-york-times-sen-recorda-del-6-doctubre-33496.html
El diari The New York Times ha recuperat la detenció de l'expresident de la Generalitat, Lluís Companys per part de "tropes espanyoles", quan es compleixen 75 anys d'aquest fet històric, tal i com recull el Col·lectiu Emma.
La detenció de Companys, el 7 d'octubre de 1934, va ser notícia al diari nord-americà, que explicava als seus lectors com l'Exèrcit espanyol va posar fi a "l'Estat independent de Catalunya" després d'ocupar els edificis de Govern i detenir l'expresident i els membres del seu gabinet. També recorda l'arrest de Manuel Azaña.
El col·lectiu Emma celebra que "a través del New York Times molts nord-americans i ciutadans d'altres països del món coneixen avui una mica més la història de Catalunya".
Vicepresidència tomba 23 projectes sobre el "1714", al·legant que, ara, no té pressupost .
 | |
Després que el març passat la Conselleria de Vicepresidència decidís regalar a les llengües indígenes d'Equador 1.000.000€ dels impostos dels catalans en el viatge que el Vicepresident Carod-Rovira va realitzar al país centre-americà, la Conselleria anuncia ara que no disposa de pressupost per finançar les iniciatives i projectes per commemorar el "1714 i la memòria del General Moragues".
El 2014 molesta i preocupa
Quan s'acosten els 300 anys de la fi de la Guerra de Successió, i arreu de Catalunya s'estan multiplicant progressivament les iniciatives i projectes per preparar amb un mínim de dignitat i decència les commemoracions, el Vicepresident Carod-Rovira s'està enrocant en la "manca de disponibilitat pressupostària" per a rebutjar la concessió d'ajuts i subvencions a aquests actes.
Sembla que la commemoració del 2014 molesta i preocupa, i molt. I és que la cosa ve de lluny.
Any 2005, s'anuncia la creació de la "Comissió Catalunya 2014"
El 2005, en els 300 anys de l'inici de la Guerra de Successió, el Govern Tripartit va anunciar sorollosament la creació de la "Comissió Catalunya 2014". La idea, il·lusionant i ambiciosa, tenia l'objectiu de "recuperar i divulgar la memòria de la Guerra de Successió" i preparar amb un marge suficient de temps les commemoracions del 2014 sobre les conseqüències que va tenir per a l'organització política i institucional de Catalunya.
La Comissió havia d'estar formada pel conseller primer i setze vocalies repartides entre diversos departaments, la CCRTV, l'Ajuntament de Barcelona, la Federació Catalana de Municipis, l'Associació Catalana de Municipis i Comarques, l'IEC, el Consell Nacional de Dones de Catalunya i una representació de les universitats dels Països Catalans. L'acord establia que s'havia de reunir almenys un cop per any i que podria crear els comitès o grups de treball que considerés oportuns.
Eleccions al Parlament de Catalunya 2006
Després dels anuncis i declaracions d'intencions varen venir les Eleccions al Parlament de Catalunya del 2006. I en cabat, res de res. El 2007, passats 2 anys de creació de la "Comissió Catalunya 2014", ningú ja no en sabia res; de manera que tot indicava que s'havia convertit en una comissió fantasma.
2005-2007, 2 anys perduts
Finalment, davant les preguntes que els partits de l'oposició van formular al Govern sobre l'organigrama i l'activitat d'aquesta comissió fantasma, la directora general d'Acció Departamental Margarida Aritzeta acabà per reconèixer que la Comissió Catalunya 2014 "no disposa de cap comissari, ni de partida pressupostària".
Eleccions municipals 2007. La "Comissió Catalunya 2014" ressuscita
Amb les Eleccions Locals del 2007, la Comissió Catalunya 2014 va ressuscitar miraculosament. La comissió va passar a dependre de la Conselleria de Vicepresidència, sota la tutela directa del Vicepresident Carod-Rovira, i passà a rebre el "suport executiu i tècnic" del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis".
2007-2008, activitat marginal
El Vicepresident Carod-Rovira presentà un logotip i anuncià finalment activitat pública per a la Comissió: l'exposició del Museu d'Història 'Catalunya i la Guerra de Successió'; un cicle de conferències sobre aquest conflicte bèl·lic; l'edició del fullet 'Ruta 1714'; la presentació d'un llibre sobre Lluís Companys i la coedició del llibre 'La Guerra de Successió i Catalunya', segons consta a la resposta parlamentària.
Any 2008, la "Comissió Catalunya 2014" derogada
Passades les eleccions, l'interès pel 2014, per la Guerra de Successió, pel General Moragues i per tot plegat desaparegué de nou; en resum, després de 4 anys de miserable existència i titulars als diaris, la "Comissió Catalunya 2014" acabava sent derogada i el seu rang d'actuació fou transferit a la "Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de Catalunya".
2009, no hi pressupost pel "1714 i el General Moragues"
El 3-abr-2009 s'obrí la convocatòria per a la presentació de sol·licituds de subvencions a la nova "Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de Catalunya". Dins de l'ampli ventall d'opcions sobre les diferents commemoracions històriques, es tenia el detall de reservar una partida específica pels projectes "relacionats amb la Guerra de Successió" i es preveia una "línia prioritària per a la recopilació de material literari, folklòric, llegendari, iconogràfic, documental i musical sobre el General Josep Moragues", així com també sobre els altres herois de la Guerra de Successió.
El passat mes d'agost es publicà la resolució sobre la concessió d'ajuts: peticions ben modestes han estat retallades dràsticament, mentre que d'altres, fins a 23 en total, han estat rebutjades totalment al·legant com a únic argument la "manca de disponibilitat pressupostària" de la Conselleria de Vicepresidència.
El Vicepresident Carod-Rovira contra la commemoració del 2014
I és que els fets posen en evidència l'escàs interès del Vicepresident Carod-Rovira per commemorar el 2014 amb un mínim de dignitat i decència.
Mentre associacions, col·lectius, editorials i simples patriotes s'estan gastant els calés de la seva butxaca i pidolant arreu una miserable contribució que els permeti dur a terme les seves activitats d'homenatge als màrtirs de 1714, la Conselleria de Vicepresidència retalla, quan no denega totalment, qualsevol tipus d'ajut.
La manca de fons al·legada pel Vicepresident Carod-Rovira per denegar ajuts contrasta amargament amb les fabuloses subvencions que es destinen a d'altres fins que, segons sembla, deuen ser de més interès que els 300 anys de la pèrdua de les nostres Llibertats Nacionals; a tal d'exemple, algunes dels projectes pels quals no hi ha cap "manca de disponibilitat pressupostària":
Aplicació pressupostària: VP02 D/481000100/2310. Finalitat: Taula per al diàleg multi-actors per a la reforma de les institucions internacionals. Import: 20.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Activitats de difusió i promoció dels principis de les Nacions Unides. Import: 40.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Projecte Twinned Peace Football Schools. Import: 69.950€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Organització mundial de governs locals Import: 295.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Despeses del programa Altaveu de les cultures. Import: 6.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Estudi sobre les formes de participació en les institucions internacionals. Import: 40.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/449000800/2310 Finalitat: Conveni plurianual Euromed Permanent University Forum. Import: 200.000€
Font: www.11setembre1714.com
Recull de premsa internacional sobre el referèndum d'Arenys de Munt
Reuters: Catalan Town Votes For Independence From Spain
France Press (França): Espagne: vote massif pour l'indépendance catalane lors d'un référendum symbolique
Le Monde (França): La Catalogne se mobilise pour défendre son statut d'autonomie élargie
n-TV (Alemanya): Katalanischer Ort gegen Spanien
Der Standard (Austria): Katalanische Gemeinde stimmte über Unabhängigkeit ab
CNN Turk (Turquia): Katalonya'nın bağımsızlığına referandum!
Milliyet (Turquia): Barcelona'da Katalonya için bağımsızlık gösterisi...
Expresso (Portugal): Espanha/Catalunha: Maioria de votantes em Arenys de Munt apoia independência em referendo com 41% de participação
Nos TV (Holanda): Catalaans dorp wil los van Spanje
El Mundo (Espanya): Sí masivo en la consulta independentista, que tuvo un 41% de participación
STV (Gran Bretanya): Catalan town votes for independence from Spain
Ouest France (França): Une commune de Catalogne vote pour l'indépendance de la région
ORF (Àustria): Katalanisches Dorf stimmt für die Unabhängigkeit
7sur7 (Bèlgica): Référendum polémique sur l'autodétermination de la Catalogne
El Universal (Veneçuela): Realizan en España consulta no vinculante por la independencia de Cataluña
De Morgen (Flandes): Catalaanse gemeente stemt over onafhankelijkheid
Ni oblidem ni perdonem
