Se'n parla en alguns àmbits d'opinió, d'aquest cop d'estat constitucional. En la meva opinió no van massa errats. L'embogiment de la caverna mediàtica, l'autoritarisme creixent dintre del PP, les proclames des del púlpit, les opinions de les togues en assumptes no jurídics i un silenci inquietant de les armes, ens venen a donar una pista bastant clara d'on som i cap a on anem. El silenci de les armes, que dintre d'Europa és obligat encara que no volgut a l'Estat Espanyol, de tant en tant es trenca amb soflames franquistes. Els últims moviments del lepeniste PP, tant del partit en si, com dels seus àmbits d'influències, ens porten a sospites inquietants. L'opinió comença a estar perseguida com els millors temps del franquisme, sent pocs els polítics catalans que surten en defensa dels agredits (el tracte sofert per l'Oleguer de la majoria dels partits catalans és vergonyós, i del tracte donat a l'Èric Bertan millor ni comentar-ho per a no fer-ne enrogir algun). Aquesta cursa cap al passat va començar quan en temps del PP es va a començar a perseguir mitjans de comunicació pel sol fet de ser abertzales i molts d'aquests mediocres van restar callats. Després la malifeta de la llei de partits, impensable en qualsevol democràcia avançada, ens va dur cap a temps que ja pensàvem oblidats. S'imaginen una llei així al Regne Unit, il·legalitzant el Sinn Féin? Els polítics varen tornar a callar i varen votar aquesta llei. El silenci o l'acceptació d'aquestes accions per part dels polítics varen obrir la porta de bat a bat a les accions de la caverna espanyola. Quan s'obre la porta a restriccions de la llibertat és molt difícil tornar-la a tancar i els exemples de la història ens ho han demostrat. Es va envalentonar el franquisme sociològic, varen despertar els feixistes silenciosos després de tants anys ben amagats a les coves de l'estat, varen començar a aparèixer les banderes preconstitucionals, els crits a favor de la violència institucionalitzada, els crits a la venjança, els aldarulls i violència feixista a arreu, sobre tot al Vallès Occidental, els atacs com en la millor època feixista al País Valencià contra les associacions culturals i lingüístiques dels Països Catalans, l'assalt sense vergonya a tots els poders de l'estat d'aquells feixistes endormiscats ara de sobte amb ganes de gresca en espera de la tornada dels seus al poder, i en tot això, molts ens preguntem: i els nostres mediocres polítics on són? On ho denuncien? Com deia en Bertolt Brecht en els seu famosos poemes: Ara venen a buscar-me, però ja és massa tard. Una mostra clara de la qualitat democràtica de l'Estat Espanyol en qualsevol moment dels últims anys és la relació d'aquest Estat amb Catalunya. Com hom sap, aquesta relació tendeix a zero en aquests moments. Malgrat les paraules buides dels estómacs agraïts, la qualitat democràtica està a nivell freàtic, tant com la voluntat democràtica d'una gran part dels habitants d'aquest estat. El que els Catalans hem hagut de sentir els últims anys des de tots els àmbits espanyols és inversemblant a qualsevol país d'Europa. Aviat es compliran 300 anys de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals. I res no ha canviat. El mateix odi a la diferència, el mateix odi a la nostre llengua i a la nostre cultura, el mateix sentit de conqueridors castellans a la colònia vençuda, les mateixes ansies d'anihilar-nos com a poble. Tot segueix igual. Molts i cada dia més, sabem que l'estatutet aprovat no aporta res de res a Catalunya. Però malgrat això, seguim sent l'ase de tots els cops, mentre els nostres polítics no volen plantar cara i miren cap a un altre lloc. Ens insulten, ens titllen d'insolidaris, ens menystenen, ens espolien fiscalment i la nostre mediocre classe política s'ho mira endormiscada i poruga. Deia l'Andre Gide que preferia ser odiat pel que era que pel que no era. Nosaltres no tenim aquesta possibilitat: ens odien tant per una cosa com per l'altra. Trist destí el dels catalans. Pot Catalunya seguir vivint en un estat com l'espanyol, que no ha après res de res en els últims 300 anys, on la violència segueix sent política d'estat, on la catalanofòbia (autèntica metxa incendiària d'aquest procés) és política d'estat a tots els partits, on la persecució a la nostra llengua i la seva destrucció és part del full de ruta de tots ells, tant dels feixistes del PP com dels "amics" del PSOE? I els nostres mediocres polítics? No hi són; no saben res; no en volen saber res. Com pot ser que aprofitant l'Europa democràtica i l'Amèrica d'en Wilson, no plantegin ja seriosament la fugida immediata d'aquest estat rapinyaire, violent i autoritari? La salut de la nostra terra depèn inexcusablement de la sortida d'aquest pou negre, de forma ràpida i ordenada. I els nostres mediocres polítics? No hi són; no saben res; no en volen saber res; no en diuen res. Deia també en Bertolt Brecht: "El que no sap és un imbècil. El que sap i calla un criminal." No sé massa bé on encabir la nostra mediocre, indecent i indigna classe política. Potser hauríem de crear un altre grup a cavall entre els dos d'en Brecht. Lluís Tarrés Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)