Article publicat al diari Avui el 2/març/2007 Les darreres setmanes hem sabut de dues iniciatives que afecten les eleccions. Una l'ha explicada el conseller Saura, l'altra l'ha donada a conèixer el conseller Puigcercós. El primer ha dit que s'han de buscar mecanismes per motivar la gent perquè vagi a votar. El segon ha parlat de la llei electoral, cosa que ha provocat que tots els partits hagin reaccionat centrant el discurs en l'afer que els interessa: no perdre els escons que ara tenen. Per contra, no s'ha detectat ningú a qui preocupés l'aprofundiment democràtic. La classe política pot estalviar-se la tradicional cançoneta de "cal explicar millor el que fem per tal que el ciutadà es motivi i vagi a votar". Les operacions de propaganda -aquestes que tant estimen els diputats enyoradissos de règims fracassats- s'haurien d'anar arraconant. La gent ho ha entès tot perfectament. Interpreta cada dia els gestos, les declaracions i els fets dels polítics actuals. I n'observa els resultats. La conclusió és evident: la majoria dels diputats d'avui dia menyspreen absolutament l'elector. Però bé, no voldria ser acusat de negatiu, i, veient que aviat arribaran les discussions de la nova llei electoral, deixin-me que proposi dos punts (només dos!) en els quals, al meu entendre, la nova llei hauria de millorar l'actual. Un aspecte consistiria a aconseguir que la representació dels parlamentaris fos per districtes. Catalunya dividida en districtes d'un sol diputat (a la ciutat de Barcelona un dels districtes potser seria Gràcia, no ho sé; a Esterri d'Àneu un districte potser agruparia aquesta població amb d'altres del voltant...). Diversos candidats de partit haurien d'optar a esdevenir el representant d'aquell districte, i només un guanyaria el lloc. S'ha d'acabar l'anonimat i dilució de responsabilitats que s'amaguen darrere el títol de, per exemple, diputat per la demarcació de Barcelona -demarcació que abraça tota la província i desenes de diputats-. S'ha de passar al títol de, posem per cas, diputat pel districte de Manresa. I amb oficina oberta dues o tres tardes a la setmana. El diputat ha d'acostumar-se a rebre les visites dels seus electors (que potser l'han votat, o potser no), que li plantejaran qüestions de caràcter divers. Els diputats han de deixar d'amagar-se darrere del grup i del partit, i passar a tenir responsabilitats concretes i individuals. Han d'aprendre a deure's al seus electors, i no pas al partit. I no em titllin de càndid o utòpic, perquè així és com funcionen moltes altres democràcies del nostre voltant. Creguin-me, les coses només rutllen convenientment quan un ha de passar comptes amb aquells que li posen el rostit a taula. Un segon aspecte que la nova llei hauria d'incloure seria el de permetre l'elecció directa d'alcaldes i del president de la Generalitat. Ja no demano llistes obertes (que seria el més correcte), sinó simplement un vot doble: llista tancada de partit per al Parlament o consistori, i elecció d'una persona (que no cal que sigui de partit) com a president o alcalde. En el cas del president de la Generalitat el tema ajudaria a identificar ciutadà amb institució. En el cas dels ajuntaments, el sistema acabaria amb el descontrol, les irregularitats i la corrupció que tots sabem que existeixen. Un cop més, no estic proposant cap revolució, sinó simplement copiar i adaptar allò que ja fan els nostres veïns (Portugal, França, Alemanya, etc.). És clar que el fet significa desmuntar l'establishment existent. Són moltes les coses que poden fer augmentar la confiança en el sistema democràtic. Ara: totes passen per un canvi d'actitud dels polítics -amb l'establiment de regles que els obliguin a una millora de comportament significativa-. Són sobrers, doncs, els discursos tan mel·liflus com buits i inflats. Ara es presentarà una magnífica oportunitat per fer que les coses millorin, i podrem detectar què és el que en realitat persegueix la classe política. Si no desitja canvis haurem entès el missatge. I a molts no ens quedarà altra alternativa que fer-nos antisistema -de veritat-. O exiliar-nos. Perquè governar per a 50 i pretendre cobrar de 100 és una estafa. Xavier Roig Enginyer i escriptor