Article publicat al diari El Punt el 12 de juliol del 2007 Em sembla que no sóc l'únic que reclama que comencem a parlar d'un cadàver que sembla que tothom veu però que ningú gosa enterrar. Van en augment les veus que des de l'estafa estatutària clamen per donar per mortes les aspiracions tradicionals de l'anomenat catalanisme polític. Unes pretensions les quals, per fer-ho ras i curt, podríem dir que han estat la voluntat d'una convivència harmònica, pacífica i civilitzada amb Espanya tot procurant que fos respectada la nostra personalitat nacional. De tot plegat, el més destacable que n'hem tret és la demostració de la impossibilitat d'un clima d'harmonia entre ambdós pobles, i en aquest procés són molts els catalans que hi han esmerçat tones de bona voluntat (i també d'ingenuïtat) per tal de fer-ho possible. Feina i temps perdut. Cada oferiment fet des d'aquí ha estat contestat amb una sonora bufetada des d'allà. I ara què hem de fer? No és difícil reconèixer que Espanya ha perdut gran part dels complexos que podia tenir l'any 1975. Llavors sortien d'un règim sanguinari que els feia anar pel món amb el cap cot, donat que eren massa les barrabassades comeses. Els dirigents catalans del moment no van saber aprofitar-se d'aquesta situació. Ans al contrari, el catalanisme majoritari a casa nostra, amb una política que no arribava ni a la categoria de tercera regional, feia mans i mànigues per «modernitzar» Espanya. El cert és que, a poc a poc, els espanyols van anar homologant-se a les democràcies occidentals a base d'OTAN o CEE i ara resulta que ells són el paradigma de l'avantguardisme i nosaltres, una gent ancorada en els temps de mossèn Cinto Verdaguer. Per acabar d'arrodonir la jugada, avui gaudeixen d'unes possibilitats econòmiques inimaginables fa un parell de dècades, gràcies naturalment a l'espoliació comesa amb Catalunya. Així, el balanç que pot presentar el catalanisme dels darrers anys no és precisament per donar gaires mostres de triomfalisme. De fet, podríem dir que no ha avançat gaire, ja que avui encara està intentant superar els obstacles que van inspirar-lo. Si, per exemple, prenem les famoses Bases de Manresa de l'any 1892, podem llegir-hi textualment: «La llengua catalana serà la única que ab carácter oficial podrá usar-se a Catalunya y en les relacions d'aquesta regió ab lo Poder central.» Ja ho podeu veure, més de cent anys no han estat suficients per assolir l'oficialitat única de la llengua catalana. Si això és el que hem avançat en allò que constitueix el tret més significatiu de la nostra personalitat col·lectiva, ens en caldran cent més per assolir-ho? Ben mirat, ara adquireix més valor que mai aquella frase del gran patriota Daniel Cardona: «L'experiència del catalanisme polític ens aconsella el separatisme.» Amb tot, però, hi ha qui continua capficat a no voler aprendre d'una experiència que està deixant Catalunya en una situació agònica. Continuen amb l'obsessió malaltissa de fer el possible per tal de mantenir-nos lligats a Espanya. Són capaços de deixar morir Catalunya abans que reconèixer una política equivocada. Ho mantinc fermament: els pitjors enemics de l'independentisme són aquells que durant vint-i-cinc anys han apostat per un impossible «encaix» des dels seus alts càrrecs oficials. Encara ha d'arribar el dia que diguin «ens vam equivocar». A més, de forma incívica, voldrien que les actuals generacions continuéssim en la seva mateixa línia de fracàs, car saben prou bé que el triomf de les tesis secessionistes significa la fallida de la seva política. Així doncs, mai els podrem considerar uns pares de la pàtria, sobretot perquè no ignorem que un pare sempre desitja per a un fill que arribi allà on ell mai ha pogut fer-ho. De tota aquesta experiència, què en podem extraure? Liquidar la línia política que ha marcat els darrers cents anys tampoc podem fer-ho com aquell que tanca un negoci que no ha reeixit. L'esforç i l'idealisme que ha presidit en moltes ocasions aquest catalanisme no el podem llençar per la borda com si res. Cal reconèixer les bones intencions que han inspirat molts dels seus defensors. És per això que, si hem de tancar definitivament una importantíssima etapa de la nostra història, hem de fer-ho d'una forma ordenada i en consonància amb el rigor que va inspirar la seva creació. Vull dir que, de la mateixa forma que la primera mostra important per articular el catalanisme polític fou reunir totes les entitats i grups més representatius del país amb la finalitat d'intentar donar forma operativa al moviment, també hauríem de fer el mateix per certificar-ne la defunció. Si van existir unes Bases de Manresa que significaren poc més o menys això que dic, hi haurà d'haver un congrés o similar que doni per tancada aquesta etapa de la nostra història i obri les portes al que haurà de ser el leitmotiv de l'acció política dels catalans: l'independentisme. Els nostres avantpassats van veure que calia anar més enllà per garantir la supervivència de Catalunya. Llavors, per exemple, el gironí Joaquim Riera i Bertran, en el decurs de la famosa assemblea celebrada a la capital del Bages afirmava: «Aquí ens hem reunit en fraternal Assemblea per a reivindicar la nacionalitat de nostra Mare Pàtria.» Era el que corresponia fer en aquell moment, però nosaltres no podem continuar eternament dient només que som una nació. Els temps de les Bases de Manresa ja han passat, i ara el que hem de definir solemnement són uns altres fonaments: aquells sobre els quals s'ha de construir el futur Estat català independent. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 12 juliol 2007, Barcelona (El Barcelonès)