Article publicat al diari Avui el 17 de desembre del 2007 El lloc comú en què s'ha convertit el terme català emprenyat és profundament feridor per a la nostra dignitat nacional. No som el català emprenyat que peta quan menja seques, que diu renecs quan alguna cosa no li surt bé o que va amb barretina i fot un cop de puny damunt de la taula quan el nen insisteix perquè li comprin la motocicleta. No és que els catalans estiguem emprenyats, ni es tracta, com ha dit el president Pujol, de cridar mecagoncony. Tot això és folklore, regionalisme: són les conseqüències morals d'un pujolisme que estava tan obsessionat amb la cohesió social i amb tenir prestigi a Espanya que arraconava l'independentisme als sectors més marginals de la política, i el desacreditava alimentant fantasmes i cataclismes fins al punt que, encara avui, per a moltes persones de més de 60 anys, catalanistes i de bé, és esmentar-los Satanàs parlar d'independència. Al final la cohesió social ha servit perquè ens diguessin racistes, xenòfobs i nazis dins mateix de casa nostra i Espanya s'ha passat el nostre prestigi per l'engonal que és per on sempre se l'ha passat, el nostre prestigi i tot el que fa referència a nosaltres, i els atacs són descarnats, permanents, brutals. I aleshores jo entenc que algú que mai no ha estat independentista digui mecagoncony i estigui emprenyat amb una Espanya que li ha fallat perquè tantes coses n'esperava. Però això és retòrica de tribu encerclada. No, no estem emprenyats: estem ocupats. No volem més inversions: volem la llibertat. No volem que ens entenguin: volem que ens deixin en pau. I no volem dir mecagoncony per continuar fent pedagogia i tota aquesta comèdia barata que històricament no ha estat més que amagar el cap sota l'ala: volem una nació sobirana, i poder parlar com Déu mana. Salvador Sostres