Manifest d'adhesió
Cardedeu (Vallès Oriental)

Benvolguts companys,

Recentment m'he adherit a Catalunya Acció. Això ha comportat un canvi en el meu estat d'ànim, i m'agradaria compartir-lo.

No cal que us descrigui l'abatiment progressiu que la meva ‘il·lusió nacional' patia un dia rere l'altre en veure com la llengua, la cultura i la política catalanes van de mal en pitjor a un ritme alarmant, i la meva perplexitat en comprovar que aparentment no se n'adonava ningú. La primera notícia de Catalunya Acció em va fer parar l'orella. Per fi semblava que algú s'havia despertat. I, amb expectació, de seguida vaig demanar més informació sobre el projecte.

Ara que sóc dins, i fins i tot quan encara hi estava donant voltes, el millor ha estat experimentar la revifalla de la il·lusió. No només hi ha una oportunitat real, sinó que la nova mirada m'ha fet adonar que hi ha molta més remor independentista del que m'havia semblat fins aleshores. Si estem al cas de les notícies i de les tertúlies televisives o radiofòniques, veurem que molt sovint hi ha una confluència des de persones molt diverses cap a la constatació que la relació amb el govern espanyol no ens durà res de bo, i que el pas endavant és indispensable. L'any 2007 ha estat especialment eloqüent en aquest sentit i ha servit de toc d'alerta per al conjunt de la societat catalana. Ara puc palpar el moviment cap a l'exigència d'un estat propi de manera molt més clara. Cada dia. Més encara: pensant més a fons sobre les múltiples cares del problema, m'ha sorprès adonar-me que la independència no empitjoraria encara més el concepte que molts espanyols tenen dels catalans sinó ben al contrari, començarien a respectar-nos per primera vegada en segles. O també que l'alt percentatge que tenim d'immigració espanyola tampoc ha de ser un impediment important a l'hora d'assolir el nostre Estat si pensem que tenen tant a guanyar-hi com la resta de catalans, que fins ara no han tingut cap inconvenient en viure sota la legislació catalana, i que el suposat enfrontament el va inventar tots sabem qui amb l'esperança que arrelés, sense que per ara les topades reals hagis passat d'anècdotes.

Com us deia, això engresca molt. I motiva. Molts independentistes ho són de sentiment i de paraula però no exerceixen, excepte quan van a votar, si hi van. M'agradaria que s'afegissin a l'acció. Porta feina i suposa alguns esforços, però compensa sobradament. I tots sabem que la independència no es fa sola ni ens la donarà amablement el govern espanyol. L'hem de guanyar a partir d'un compromís sòlid i d'una massa social prou potent. Podria donar molts arguments als que consideren que no és possible, però per triar-ne un us diria que, sigui quin sigui el resultat final, viuré molt més feliç i tranquil sabent que estic participant en la construcció d'un futur digne. Si finalment no s'aconsegueix, no haurà estat culpa meva, però dóno fe que cada vegada tinc més clar que s'aconseguirà. Els que hem conegut el dictador (vull dir el militar, no pas el que es tria ara a la carta cada quatre anys) no podem acceptar que el que ell no va aconseguir esclafar es perdi ara per pura desídia o per desconeixement.

És per tot això que vull agrair als fundadors de Catalunya Acció la seva iniciativa, i tot l'esforç que hi dediquen tant ells com molts altres companys de viatge.
Si encara no t'has decidit, fes-ho! Si la meitat d'independentistes que conec fessin el pas del somni a l'acció, la il·lusió esdevindria entusiasme imparable.

Cordialment,
XXXXX, 45 anys
Biòleg