04 de novembre 2008
La paraula por no existeix per Catalunya Acció
Voldria parlar-vos de la por; i més concretament, de la por dels catalans. Algú es preguntarà: però els catalans, tenen por? Doncs bé, en certa mesura, sí.Sovint observem com hi ha tantes persones que canvien de llengua davant d’un interlocutor que parla la llengua dels colonitzadors espanyols i francesos. Molts es pregunten com es pot defensar la nostra llengua davant d’aquest eixam de desertors lingüístics que poblen el país. La resposta, ben segur, no pot recaure només en una explicació. Tot i això, sí que és necessari recordar que, després de tres segles, els catalans hem estat un poble sotmès contínuament a la tirania de la por.
Tant ha estat així, que el que recollim avui és el fruit d’una persecució constant que encara patim com a poble, com a llengua i com a individus amb caràcter i personalitat diferenciada.
La por és el resultat d’una estratègia que no té res d’innocent. Sigui per la força de les armes primer, a fi d’imposar-se sobre un país aliè; sigui amb legislació que obviï la legislació original, la finalitat última és infringir en la població de la colònia l’hàbit de la por, i fer-ho per tal que aquesta població l’adquireixi i l’interioritzi fins al punt de creue’l un comportament absolutament normal i inconscient. La por sí que pot ser inconscient, però la por mai no pot ser normal.
De fet, però, com voldríem que no tingués por un poble que ha estat sotmès a guerres, assassinats, persecucions, càstigs i escarnis públics, saquejos i il·legalitats constants durant tres segles de manera persistent i continuada? Pocs pobles han patit una persecució tan ferotge pel simple crim de ser un poble amb personalitat pròpia. A la Mediterrània, per exemple, podem trobar un cas similiar amb la persecució a què ha estat sotmès el poble jueu.
Malgrat això, com expliquem que avui el percentatge de catalans que votarien a favor de la independència és més alt que mai? Aparentment, si jutgem per certes actituds que ens parlen d’una por presumptament adquirida, semblaria que també la necessitat d’independitzar-se provocaria un cert recel. I és segurament per això, per la necessitat de posar fi a tot el que ha provocat aquestes pors, que és quan és més es manifesta la urgència de dir prou i plantar el maltractador. Però, qui comença?
La paraula por no existeix per Catalunya Acció. I nosaltres estem a punt.
A punt per iniciar un procés de trencament definitiu amb Espanya i França.
A punt per trencar definitivament amb el maltractador i amb tots aquells que, des de Catalunya, hi col·laboren.
A punt per fer que la independència deixi d’estar orfa políticament i començar el viatge que ens durà a onejar la senyera juntament amb la resta d’estats d’Europa.
A punt per demostrar a Espanya, a França i a tot el món que mai, mai, no es pot destruir un poble vencedor.
Albert Ubach
Ni oblidem ni perdonem
