02 de setembre 2009
Manifestacions i referèndums: tornar al 1977 o construir la independència
Quina cara farien vostès si en llevar-se demà al matí descobrissin que Catalunya ha tornat a l’any 1977? Doncs això és exactament el que algú pretén que fem el proper Dia de la Resistència Nacional amb la convocatòria d’una manifestació per reclamar si fa no fa el mateix que ara fa més de trenta anys.La manifestació (que podria fotografiar-se perfectament en blanc i negre) neix –diuen- amb la finalitat de fer una demostració de dignitat nacional davant d’una possible sentència desfavorable del tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut. Per encapçalar aquesta pretesa demostració de dignitat no han tingut altra pensada que col·locar-hi precisament els rostres dels responsables que del 1977 ençà l’únic horitzó polític que ha tingut Catalunya hagi estat un simple Estatut, que per més inri ells mateixos van començar a mutilar.
Molts catalans no estem disposats a desfilar com xais precisament darrere dels qui del 1977 fins al 2009 s’han dedicat a portar-nos a tots plegats directes a l’escorxador. Per trencar amb Espanya primer cal trencar amb qualsevol reconeixement als encaixistes que, sigui per covardia o per pur cinisme polític, han emmanillat l’horitzó nacional de Catalunya a l’any 1977.
Però mentre això passa, mentre encara hi ha catalans que s’entretenen a confondre dignitat quan l’únic que faran és comportar-se com simples pidolaires de drets, en un poble del Maresme s’hi respira la Catalunya que ja ha decidit actuar. Certament, sembla que alguns no s’han adonat encara que el futur del país no es diu Estatut, sinó Independència.
El proper dia 13 de setembre, Arenys de Munt donarà una lliçó a l'encaixisme, al mateix encaixisme que fa quatre dies va tombar al parlament del Principat una ILP en pro de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Una lliçó d’allò tan bàsic que tots hem escoltat algun cop del “voler és poder”. Perquè d’això es tracta en primera instància, de voler-ho, però sobretot, de creure-s’ho de debò. Només així, quan hom hi creu de debò, sense eufemismes ni subterfugis, és quan es passa de les paraules a l’acció. Fins i tot si Espanya acabava enginyant qualsevol tripijoc per il·legalitzar el referèndum, el precedent d'Arenys serà servit.
A Catalunya hom comença a intuir l’escenari polític que caracteritza perfectament el preludi de tota independència nacional: el posicionament clar i diàfan dels partidaris de la situació actual i els partidaris del nou estat que s’albira. Unionistes versus independentistes.Algú podrà dir que Arenys és un poble petit i poc representatiu del conjunt del país. Ho diran, sobretot, els qui, lluny de celebrar que un poble s’expressi democràticament, lamentaran que això pugui ser el principi d’aquest preludi de la independència que esmentava. Perquè avui és Arenys, demà pot ser mig país i l’endemà l'altra meitat. Com ha de ser.
El país batega i comença a dibuixar-se el posicionament clar de partidaris i detractors de la independència, així com els diferents actors polítics que poden representar els dos bàndols. I és per això que els temps que s’acosten poden deixar encara més en evidència els qui, en ple 2009, encara pretenen que ens manifestem darrere d’una classe política que ens ha convertit a tots en un poble d’esclaus que només poden protestar plens d’impotència davant d'aquest mur autonomista on, després de trenta anys, encara hi ha una data gravada que molts hem començat a esborrar per sempre més: 1977.
Albert Ubach
Ni oblidem ni perdonem
