18 de març 2011
Roda el món i torna a ERC
Trenco un silenci de vuit mesos. Un silenci en part forçat per situacions alienes a la meva voluntat, però alhora també un silenci que ha estat -en bona mesura- escollit i gaudit. El silenci, com la solitud, quan forma part d’un camí personal triat en algun moment concret del temps, de la vida, té aquesta capacitat enriquidora de l’esperit i d’ajudar a copsar, des d’una justa i necessària distància, la perspectiva dels esdeveniments que, altrament, restaria ofuscada per l’excés del traginar quotidià. Amb aquesta flama vivificadora, doncs, torno del silenci (no pas, però, de l’absència) per reprendre la senda que mai ho he deixat perquè forma part de mi: la senda de Catalunya.Queda enrere la manifestació de l’estiu passat, en què milers de catalans eixien nombrosos a desbordar la capital del país com a resposta a la sentència de la interminable processó de l’Estatut autonomista que, com era previsible, va acabar amb la crucifixió final de rigor. D’aleshores ençà, els catalans, i sobretot els independentistes, hem assistit a un dels fenòmens polítics més insòlits que he seguit també des del meu recés personal. Em refereixo, és clar, al sainet polític protagonitzat per dos actors principals amb nom i cognoms: Joan Carretero i Joan Laporta.
Recordo les setmanes d’incertesa en què molts catalans seguien, talment un serial televisiu de sobretaula, els moviments i declaracions que arribaven dels dos bàndols. Nogensmenys, mai com ara les esperances de tants independentistes i catalans de bona fe havien estat tant en joc. Precisament també perquè, en el moment d’emergència nacional en què es troba Catalunya, no s’hi val a badar. Gairebé un any després, tothom coneix el resultat. Després d’un any rodant el món i marejant catalans amunt i avall i jugant amb les seves il·lusions, amb les seves esperances, amb la seva bona fe, Joan Carretero i Joan Laporta han triat “tornar al Born”, acabar a les faldilles d’ERC. La realitat, un cop més, supera qualsevol de les ficcions.
Però ni Reagrupament és Joan Carretero ni Solidaritat és Joan Laporta. I la independència de Catalunya ha de ser i serà, malgrat això. Perquè que ningú no dubti que el procés d’independència ja ha començat. Les divisions, les fissures i fins i tot els sainets polítics com el que hem viscut formen part del procés, del preludi de la independència que ja s’està produint. De fet, en aquest últim any els catalans no hem assistit a un procés de fissura o de divisió de l’independentisme com alguns podrien (o voldrien) fer-nos creure. Ben al contrari: esdeveniments com aquests contribueixen a destriar el gra de la palla, a depurar el camí vers la independència i a clarificar les veritables posicions polítiques de cadascun dels actors que hi intervenen. El procés de recuperació del nostre Estat segueix el seu curs vers una història que volem imparable, decidida i impertorbable fins a la restauració de la nostra independència nacional. Els obstacles polítics interns formen part del paisatge que hem d’assumir com a part del procés, no pas com a una reculada. Talment ha passat en els processos d’independència esdevinguts en les últimes dècades a Europa. Catalans, tenim motius per a l’optimisme, per a l’esperança. Ara més que mai deixem enrere el “tot està per fer i tot és possible” i interioritzem un “actuem!”.En aquests moments d’assetjament constant a Catalunya, atrevim-nos a exigir dels nous dirigents polítics emergents la fermesa, la contundència, el coratge i el tremp necessaris per plantar cara als embats externs i interns que treballaran per
frenar i retardar la independència de Catalunya. Però exigim-los alhora –i és un deure fer-ho- que siguin capaços de mantenir un compromís ètic, humà i social que els posi en consonància no tan sols amb la seva militància, sinó amb la Nació sencera i que els situï a l’alçada del moment històric que vivim.Com he dit, ens trobem en un moment de veritable emergència nacional. No és el primer cop que ho dic i ho recordaré sempre que calgui. Prenguem absoluta consciència del que significa realment trobar-nos en situació d’emergència nacional. Assumir amb exactitud el significat d’aquest concepte permet d’interpretar el moment històric que vivim. I permet, alhora, de situar certs episodis o comportaments polítics –com els que hem viscut darrerament- en la seva justa mesura en comparança amb la cronologia històrica del nostre procés d’independència nacional.
Catalans, estem escrivint la història. Cadascú de nosaltres, homes i dones d’aquesta Nació gloriosa que va ser lliure durant segles i que volem que torni a ser-ho, com ens recordava el nostre venerable president Macià, tenim el deure, l’obligació personal i moral de treballar, cadascú dins les seves possibilitats , perquè la història faci justícia a segles de permanent genocidi contra Catalunya. No és un deure que tenim només amb el nostre passat: és una obligació per salvar i viure el nostre futur en plenitud.
I en aquesta aventura apassionant, magnífica i extraordinària, tots hi som cridats, sense exclusions, sense discriminacions i sense distincions. Perquè el futur no el conquerirem amb disputes polítiques de curta volada. Catalans, sortim a conquerir el futur que mereixem, sortim a conquerir la història com fan els pobles vencedors, sortim a recuperar el nostre Estat Català i exclamem, immensos d’orgull, la catalana crida tan alta que ressoni fins i tot als últims racons d’Espanya i França: RENEIXI LA NACIÓ AMB GLÒRIA!Albert Ubach
Catalunya Acció / Força Catalunya
Ni oblidem ni perdonem
