26 de febrer 2005
| Modificar el missatge
Senyors:
En temps tan tèrbols pel nostre país, Catalunya, com els actuals, en que cap polític, ni els que es proclamen independentistes, sembla interessat en altra cosa que en la seva butxaca, i el Parlament sembla una barreja de la plaça del mercat i pati de veïns, m'ha semblat tan atractiva la vostra crida a persones que comparteixin el desig de treballar per la independència del país i, a més a més, es "guanyin la vida dignament" que us demano que em feu arribar informació dels actes que organitzeu o algun material escrit sobre els vostres objectius.
Etiquetes:
22 de febrer 2005

Dentadura postissa

| Modificar el missatge
La catàstrofe del Carmel ha estat llastimosa i deplorable. Hem vist polítics de primera línia, com ara Pasqual Maragall, Joan Clos i Rodríguez Zapatero, s'hi presentaven per a negociar amb els afectats, semblant més mercaders de l'edat mitjana que polítics d'una democràcia. Penso que, davant de la magnitud de la catàstrofe, abans d'oferir diners als afectats, hagués calgut que les administracions els haguessin donat el màxim suport moral. Per sort, no tot es pot comprar amb diners. Els afectats del Carmel, segur que mai hi haurien posat preu a les seves pertinences personals, moltes de les quals ni avui ni mai podran tornar a recuperar. Un altre despropòsit polític. Per què el president de la Generalitat, l'alcalde de Barcelona i altres polítics arraconen la llengua catalana per dirigir-se als veïns del Carmel? Que el Carmel no és territori català? Potser ho fan perquè la parla familiar d'una part de les famílies que viuen al Carmel és el castellà, obviant que la majoria d'elles fa molts anys que viuen a Catalunya i, per tant, entenen perfectament el català. Després de gastar tants diners públics en campanyes institucionals per a la normalització de la llengua i per incitar la pràctica del bilingüisme, com pot ser que siguin els mateixos polítics, aquells qui no parlen en català als veïns del Carmel? Ha estat una desconsideració i una falta de respecte, com si els tractessin d'ignorants. Pagaria la pena que els demanessin perdó. Com és possible que, els polítics que han fet les lleis i els reglaments siguin els qui les incompleixen? Fent-ho així, per a què servirà la intensiva propaganda protagonitzada per aquella fastigosa dentadura postissa? Jordi Camps i Domènech, 66 anys Berga (Berguedà) Membre del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Membre de Catalunya Acció
Etiquetes:
21 de febrer 2005

Hereus del demà

| Modificar el missatge
El cas és que d'una vegada per totes hi ha gent disposada a prendre les regnes de la veritat i no amagar el cap sota l'ala com fan els nostres polítics. El descrèdit dels dirigents polítics ha arribat massa lluny. I celebro que Catalunya Acció es presenti als catalans no pas com a un partit polític, sinó com a projecte polític. La diferència i el matís és, sens dubte, d'una importància cabdal i evident. Els partits polítics són com són i no canviaran pas, però la gent que s'organitza i que, sobretot, té collons per afrontar les embestides que es presentin, demostren un coratge, un tremp, una energia i un valor que els honora. I és que aquest projecte no és un projecte d'estatuts interminables, de finançaments de pa sucat amb oli, de secessionismes lingüístics ni d'etnicidis i d'altres -cidis; aquest projecte va més enllà de tot això perquè no cau en el joc a què ens han acostumat els partits. No parlem d'un partit polític, sinó d'un projecte de caire polític. Un projecte que comença a parlar clar d'independència i que, a més, gosa aproximar una data concreta per a assolir-la, cosa que cap partit polític mai no ens ha aclarit encara. Per tant, que els polítics continuin amb els seus jocs d'estira-i-arronses i de vendre'ns a preu de saldo; és el que saben fer i és l'únic que demostren que saben fer des de fa molts anys. Però no podem restar quiets. Restar quiets davant del greuge que pateix el nostre país és restar, ras i curt, presoner de la impotència. I us asseguro que allò que necessita el nostre país, més enllà de polítics que parlen amb posat esporuguit, amb aire de feblesa o amb esguard indecís, són persones que desbordin pertot energia, tremp, coratge i una veritable ambició nacional. És a dir, persones que, a diferència dels nostres polítics, arraconin la por per abraçar el coratge; deixin enrere el dubte per afrontar decidits i amb seguretat el futur; i, sobretot, persones que creguin per damunt de tot en la necessària independència de Catalunya com a condició absolutament innegociable. Albert Ubach, 30 anys Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)
Etiquetes:
17 de febrer 2005

Per què neix Catalunya Acció ?

| Modificar el missatge
Ens cal, com el pa que mengem, una acció nova. Allunyada de les formes tradicionals dels partits polítics actuals que, amb estructures internes com les de fa cent anys, han caigut en el més obsolet dels funcionaments. Per a recuperar la confiança hauríem de començar per donar-li una imatge moderna i operativa. També foragitar per sempre els conceptes assemblearis que no porten enlloc –només a la divisió- i l'amateurisme constant que ens dóna un aire d'aprenents. És indispensable un fort pragmatisme intern i que un gran idealisme presideixi totes les accions sobre el país. Organitzativament s'ha d'actuar amb la fredor d'una multinacional, però el discurs públic ha de ser audaç, vibrant i encomanar moral de victòria. Sabem molt bé que el cor dels catalans mai ens el guanyarem amb l'estil del buròcrata desapassionat. Moure la voluntat de la nostra gent requereix una gran ambició, una rigorosa organització i un humanisme que embolcalli l'esperit del nou projecte adreçat a independitzar la nostra nació. Sense aquests fonaments no hi ha res a fer. Posar-ho en pràctica necessita d'un gran poder de seducció. Que el nostre poble vegi sobretot que caminem conjuntament amb els nous temps. En tots els aspectes. Bo i començant per com ens presentem davant els nostres compatriotes els quals volem guanyar-nos. Fons i forma, tal i com diem aquells que hem begut de les fonts de la psicoestètica. Així, cal acompanyar la vigorositat de les nostres paraules amb un estil pulcre i elegant. Les autèntiques revolucions a casa nostra es fan amb un aire senyorívol. No recordeu Francesc Macià? Tinguem ben present, per molt que ens vulguin fer creure que tot ha de passar pel sedàs de la lluita de classes, que el nostre és un poble majoritàriament de gent de classe mitjana. Ens n'hem d'avergonyir a aquestes alçades? Però no em refereixo, com crec que ha quedat prou clar, a una nova formació per a presentar-se a unes eleccions. En absolut. M'estic referint a una forma organitzada que aglutini l'afany de tants i tants catalans patriotes per tal de retornar la dignitat i la coherència al nostre poble. Sí, ens han deixat tan avall que per a poder aspirar a alguna cosa, hem de recuperar la dignitat i la coherència perduda en els pasadissos parlamentaris de Barcelona i de Madrid. No podem confiar en ningú més que en nosaltres mateixos. Per tot plegat, i perquè urgeix veure que hi ha homes i dones al país que anteposen Catalunya i la seva independència a qualsevol altra cosa, ha nascut CATALUNYA ACCIÓ. I també perquè els catalans han de veure que, més enllà de la mediocritat i el cretinisme que dominen l'escena política del país, pot haver-hi gent disposada a no utilitzar els sentiments nacionals com a moneda de canvi per obtenir vots i poltrones. Precisament per tots aquests motius, aquells que formem part de CATALUNYA ACCIÓ tenim una gran responsabilitat: no decebre, una vegada més, el poble de Catalunya. Santiago Espot, 41 anys Empresari i escriptor, President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)
Etiquetes:
| Modificar el missatge
França
Benvolguda Catalunya Acció:

Tinc 17 anys i en el meu cor es consumeix una intensa flama d'amor i de passió envers el meu país i la creació de Catalunya Acció no ha fet res més sinó animar-me a seguir veient aquest bell projecte amb més il.lusió i esperança que mai, tot i que el panorama polític no ens sigui ni ens hagi estat gairebé mai favorable a Catalunya per assolir la nostra desitjada emancipació nacional.
Veig en projectes com el vostre un bri d'esperança que, no ens enganyem, no serà el pas definitiu, però de ben segur que aquest és un bon camí un cop rebutjada la lluita armada i la lluita política dins el marc espanyol resultant ser únicament font de frustracions. Bé, tot això per dir-vos que teniu el suport incondicional d'un "exiliat" a França.

Sort en la vostra lluita!
Etiquetes:
15 de febrer 2005

Avís per a navegants

| Modificar el missatge
Notícia del diari Avui, 15/feb/2005 - p12 Extracte de la notícia Des del govern central es recorda: "El que no acceptarem és que , per consensuat que estigui, se'ns porti un Pla Ibarretxe sota el braç o es pretengui una imposició del Parlament català a l'espanyol. Seria inacceptable", s'assegura pujant el to. Quan al finançament, afirmen que Catalunya "no pot mirar només per ella i ja està" i que s'ha de "pactar entre tots perquè Catalunya no és ningú per dedicidr la quota de solidaritat que ha de rebre Andalusia". En tot cas Zaparero està en contacte permanent amb Pasqual Maragall -la setmana passada es van veure en privat a Barcelona- i amb José Montilla. Comentari de la notícia Després de l'experiència frustrada durant 25 anys d'encaixar Catalunya a Espanya, el nou govern del tripartit vol intentar-ho de nou. Sembla ser que ara tenim "aliats" al govern de Madriz. Hi devem tenir gent molt espavilada al nostre govern per arribar a aquestes conclusions. A molts catalans se'ns fa impossible de comprendre com els nostres governs (els d'abans i els d'ara) poden plantejar una convivència amb Espanya basada en la por (recordeu algun article de la intocable Constitución?) i el robatori (2,4 bilions de ptes cada any). És patètic que la nostra classe política digui que vol buscar l'encaix de Catalunya a Espanya, quan la realitat diària és contundent: és Espanya que fa anys que ens "encaixa". Josep Castany, 40 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)
Etiquetes:
29 de gener 2005

On és la dignitat ?

| Modificar el missatge
Malgrat que la gravetat del cas ho requereix, ara ja sembla que tothom ho hagi oblidat. Els mercenaris de l'informació que copen els càrrecs de responsabilitat dels grans mitjans de comunicació catalans fan molt bé la feina que l'amo els encarrega. Ho aconseguiran enterrar? Almenys per la nostra part intentarem mantenir ben present l'afer del jove Eric Bertran de Lloret de Mar, acusat de terrorisme per la sinistra Audiencia Nacional del podrit Estat espanyol. Un jove patriota català de només catorze anys que ha passat la mà per la cara a tot un Parlament de Catalunya. Ell sol, amb les armes de la dialéctica i del coratge (que són les armes que esgrimeixen els grans homes), ha posat en evidència a aquells que haurien de defensar Catalunya aixoplugats en càrrecs magníficament remunerats. Quin ha estat el detonant de la seva digna actitud? Segons ell mateix va explicar davant les càmeres de televisió fa unes setmanes, al veure que el govern de Catalunya actua com un vulgar impostor al no portar a efecte una llei de normalització lingüística redactada i aprovada per ell mateix, va considerar necessari advertir de la seva falta a dues grans empreses del país que l'havien incomplert. Ja ho veieu, un adolescent fent la feina dels diputats! Qui serà tant babau com per tornar-los a votar?

Així, els membres del nostre Parlament, pendents només de lluir a la televisió i d'acatar servilment les ordres d'Espanya, actuen com una pinya a l'hora de recolzar la candidatura olimpica de Madrid 2012 però s'amagen com a conills quan es tracta de fer costat a un noi que fa la tasca de la qual ells són incapaços. Esclaus, esclaus i mil vegades esclaus! Només una gent sense dignitat, no ja nacional sinó simplement humana, pot deixar sense resposta una agressió com la patida pel jove Eric Bertrán. Per què diantre serveix aquella institució plena d'escagarrinats? Promocionen el Madrid olimpic mentre, des d'aquella mateixa ciutat, tracten com un vulgar delinqüent un català que defensa la seva terra i la seva llengua.

El que han de fer els nostres parlamentaris és una declaració solemne de comdemna i acompanyar a aquest xicot de Lloret fins les portes de la mateixa Audiencia Nacional. I just allà declarar-se ells també “culpables” de l'acusació feta pels energúmens amb toga que volen aniquilar les noves fornades de catalans independentistes. Què hauria passat? Processarien en Mas, en Carod o en Maragall? Aquesta és l'actitud que espera dels seus dirigents un poble que reclama dignitat. Però per resposta només obtenim claudicació, claudicació i claudicació. Amb tot, l'honor de Catalunya aquesta vegada l'ha salvat un adolescent de només catorze anys. Veritablement, el futur del nostre poble és en mans dels autèntics independentistes. Santiago Espot, 41 anys Empresari i escriptor, President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Etiquetes:
16 de gener 2005

Decisions dels Innegociables

| Modificar el missatge
Per sort, a la nostra terra, en aquests moments, els aires de guerra i revolució d'aquell trist 1936 són llunyans. Amb certa perspectiva ens podem mirar aquells fets, i ara ja ha arribat l'hora de proposar-nos seriosament l'assoliment d'un estat català que culmini el nostre procés de redreçament nacional.

Hi ha projectes polítics, avui a Catalunya, que des de sensibilitats nacionals diferents cerquen un millor encaix dins el sistema polític espanyol. Però nosaltres estem convençuts que ja no hi ha més cera que la que crema. Mai aquest viarany ens portarà al restabliment de la nostra segrestada sobirania en aquell altre fatídic 1714. Però, fa dies, us ho anuncio i no va de broma, està neixent un nou projecte per a l'assoliment d'un estat que estigui veritablement al servei de Catalunya. Aquest nou projecte no serà un partit polític sinó un camí innegociable que podran iniciar multitud de catalans i catalanes a banda de les seves simpaties en la gestió política de l'anar tirant a que estem acostumats, i a banda de les seves arrels i nacions d'origen. A més dels drets nacionals de Catalunya i de la seva gent que naturalment són innegociables i ha un altre innegociable important en aquest camí per a molts, es tracta del convenciment de que cap tipus de pacte amb Espanya ens hi portarà, més encara, qualsevol tipus de pacte n´és un veritable obstacle. Per això mai farem el que han fet primer CiU i ara ERC. En alguna cosa hi ha d'haver diferència entre aquests projectes i el nostre. Que quedi clar ja des d'aquestes ratlles, nosaltres mai negociarem res amb Espanya ni amb els que la secundin, res que no sigui l'acta de separació o divorci democràtic entre Catalunya i Espanya, per l'estricte acceptació i consegüent aplicació del dret de tots els pobles, àdhuc el nostre, a la independència, i també com a legítima devolució del que mai ens havia d'haver estat pres, i al que mai hem renunciat. Qui cregui que s'ha de pactar amb Espanya no serà apte per a seguir aquest camí, no cabrà dins d'aquest nostre projecte, d'aquesta drecera que ens portarà cap a la independència allà al 2014. Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Etiquetes:
26 de desembre 2004

Cant a la llibertat

| Modificar el missatge
Qui no és independentista!? Deia agosarat o volent fugir d'estudi un català conegut en el món de la política, segons el meu criteri un home gens suspecte d'independentista. Quants no han treballat pel nostre país i alguns concretament per aquesta fita de forma incansable !? Des d'una altra banda de l'espectre polític, en Joan Carretero i Grau, Conseller de Governació i Administracions Públiques, ens deia (Avui, 23-12-04, pàg. 18 -Sobirania i Drets històrics-): "Els catalans, abans o després, o bé quan puguem, haurem de buscar una via per tal de decidir el nostre futur per nosaltres mateixos". En Carretero ens parlava en futur hipotètic «abans o després» o en condicional «quan puguem». Sabeu prou bé, companys de la Catalunya Plena, que mai hi hauran les condicions propícies per a desenvolupar còmodament aquest «quan puguem» expressat per en Carretero. Per tant, una gent que volem Catalunya lliure, no pas com una poesia sinó com una realitat, hem decidit que ja ha arribat l'hora de parlar en present, present incondicional. Comencem el camí metòdic i amb caire professional cap al 2014. Sí, ens atrevim amb les dates i tot! No es mouen així els projectes empresarials? No parlo amb paraules meves sinó amb les d'un altre persona que en aquests termes té molta més autoritat que no pas jo. Mireu, és un contrasentit el que vivim tots els catalans amb esperit de llibertat. Al món hi hem vingut per ser lliures -sobretot- i feliços si pot ser. Ull ! La paraula Llibertat implica llibertat personal i per la mateixa naturalesa de «personal» col·lectiva. Sí, el Poble Català és i ha estat confederal per la manera com entén la relació d'iguals que hi ha d'haver entre els pobles, però el Poble Català -nosaltres- tenim encara una virtut més gran i de la qual emana l'anterior: l'amor, la voluntat, el respecte i el convenciment incondicionals per la llibertat. Hi ha persones i col·lectius que malden per una mena de patriotisme constitucional i per una mena de patriotisme social, i cerquen valors a compartir per poder justificar «Nacions» esclavitzadores d'altres nacions que ells no poden o no volen comprendre. Qui comparteixi la llibertat, la igualtat i la fraternitat bidireccionals amb Catalunya serà digne de ser considerada una nació amiga, justa i respectuosa de la Nació Catalana, la nació més obsessionada pel primer dels valors humans -dels drets humans-, la llibertat ben entesa, és clar! Veieu, quin contrasentit? Nosaltres haver de demanar si us plau per tot! I encara un altre contrasentit més gran: sempre un «No» per resposta! I després demanar perdó! Hi ha un contrasentit més gran que confiar i esperar en el carceller que et vol tancat i malda insistent i eternament per xuclar-te els recursos, la dignitat, la llibertat ... !? Trista i absurda submissió. No volem demanar permís! Mai més demanar permís! No demanarem permís ni bones condicions per començar a caminar vers un estat propi, vers el 2014, vers l'emancipació nacional. Ara no! Ja no! Sols serà el que nosaltres decidim! Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Etiquetes:
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Ni oblidem ni perdonem

Ni oblidem ni perdonem

Etiquetes

Arxiu del blog