El Parlament escocès, amb les consultes sobiranistes catalanes
El diputat del Partit Nacionalista Escocès, Bill Kidd, ha presentat una moció al parlament d'Edimburg en la que dóna suport a les consultes sobre la independència de Catalunya del proper dia 13 de desembre.
El text de Kidd afirma que "el Parlament escocès té coneixement que el proper 13 de desembre del 2009 més de 140 ciutats de tota Catalunya celebraran un referèndum sobre la qüestió: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtric i social, integrat en la Unió Europea?, i acull amb satisfacció el dret del poble català a expressar els seus punts de vista sobre aquest important tema, malgrat de la intenció declarada de la Fiscalia espanyola d’apel·lar en contra de les mateixes".
"El Parlament escocès considera que el dret a la lliure determinació, consagrat a la carta de les Nacions Unides és, sense cap de mena de dubte, un dret humà fonamental que no ha de ser negat, i espera que el Govern espanyol treballarà de forma constructiva conjuntament amb el Govern de Catalunya per respectar els desitjos del poble català", finalitza la moció del diputat nacionalista escocès.
L'inici de la Independència de Catalunya
Si alguna cosa uneix els espanyols i els francesos, a part de la seva innata cultura de l’extermini, és que, d’aquí a ben poc, perdran una de les seves últimes colònies.Amb la independència de Catalunya, els catalans deixarem de ser un producte regional per integrar-nos d’igual a igual entre els altres estats de la Unió Europea, i ensems el continent sencer assistirà al desmantellament d’aquesta rèmora colonial francoespanyola que a hores d’ara ja no té ni qui la plori ni qui la vetlli.
Perquè que ningú no s’enganyi. L’onada de consultes desencadenada després del gest pioner d’Arenys de Munt no és només unes simples consultes: aquestes consultes són l’inici de la Independència de Catalunya.
Deu ser per això que, en un afany de ridiculitzar i menystenir el nou paradigma polític a què s’enfronten els partidaris de França i d’Espanya, no és estrany de sentir veus que procuren minimitzar els efectes que aquestes consultes puguin derivar. Són els intents dels qui voldrien perpetuar eternament la situació de dependència política i saqueig econòmic a què han sotmès Catalunya. Definitivament no són les bombes, sinó les urnes, el que neguiteja de debò Espanya i França, aquests dos estats que amb la seva oposició a les urnes catalanes estan quedant retratats com l’exemple viu de l’antidemocràcia.
Quan Catalunya Acció va donar suport incondicional als patriotes d’Arenys de Munt que van ser pioners amb la memorable consulta que van convocar, sabíem que donàvem suport a uns homes que amb el seu gest personificaven el coratge que tot poble necessita per edificar-se a si mateix. Perquè aquests són els gestos que regeneren la política i exemplifiquen la mentalitat de victòria imprescindible per a iniciar un procés de secessió.
S’ha acabat el temps de l’ambigüitat política, dels eufemistes, dels funàmbuls de la paraula i dels encantadors de serps. Les consultes per la independència fomentaran el posicionament clar i diàfan dels partidaris del sí i dels partidaris del no. Hi ha res més saludable que conèixer qui està per Catalunya i qui hi està en contra?
La història de Catalunya recordarà els noms dels seus herois i també els dels seus detractors. Però que ningú tingui cap dubte que, tant bon punt Catalunya recuperarà el seu Estat, hom farà edificar un monument dedicat a tots aquells homes que, amb la seva actitud i moral de victòria, mereixeran entrar per sempre més a l’altar que la història de cada país reserva només per als seus herois nacionals.
De moment, a Arenys de Munt ja poden anar fent espai.
Albert Ubach
L'exhibició de simbologia franquista a l'Estat espanyol preocupa el Consell d'Europa
Notícia completa:
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/_l_exhibicio_de_simbologia_franquista_a_l_estat_espanyol_preocupa_el_consell_d_europa_74395.php
The New York Times se'n recorda del 6 d'octubre
http://comunicacio.e-noticies.cat/the-new-york-times-sen-recorda-del-6-doctubre-33496.html
El diari The New York Times ha recuperat la detenció de l'expresident de la Generalitat, Lluís Companys per part de "tropes espanyoles", quan es compleixen 75 anys d'aquest fet històric, tal i com recull el Col·lectiu Emma.
La detenció de Companys, el 7 d'octubre de 1934, va ser notícia al diari nord-americà, que explicava als seus lectors com l'Exèrcit espanyol va posar fi a "l'Estat independent de Catalunya" després d'ocupar els edificis de Govern i detenir l'expresident i els membres del seu gabinet. També recorda l'arrest de Manuel Azaña.
El col·lectiu Emma celebra que "a través del New York Times molts nord-americans i ciutadans d'altres països del món coneixen avui una mica més la història de Catalunya".
Vicepresidència tomba 23 projectes sobre el "1714", al·legant que, ara, no té pressupost .
 | |
Després que el març passat la Conselleria de Vicepresidència decidís regalar a les llengües indígenes d'Equador 1.000.000€ dels impostos dels catalans en el viatge que el Vicepresident Carod-Rovira va realitzar al país centre-americà, la Conselleria anuncia ara que no disposa de pressupost per finançar les iniciatives i projectes per commemorar el "1714 i la memòria del General Moragues".
El 2014 molesta i preocupa
Quan s'acosten els 300 anys de la fi de la Guerra de Successió, i arreu de Catalunya s'estan multiplicant progressivament les iniciatives i projectes per preparar amb un mínim de dignitat i decència les commemoracions, el Vicepresident Carod-Rovira s'està enrocant en la "manca de disponibilitat pressupostària" per a rebutjar la concessió d'ajuts i subvencions a aquests actes.
Sembla que la commemoració del 2014 molesta i preocupa, i molt. I és que la cosa ve de lluny.
Any 2005, s'anuncia la creació de la "Comissió Catalunya 2014"
El 2005, en els 300 anys de l'inici de la Guerra de Successió, el Govern Tripartit va anunciar sorollosament la creació de la "Comissió Catalunya 2014". La idea, il·lusionant i ambiciosa, tenia l'objectiu de "recuperar i divulgar la memòria de la Guerra de Successió" i preparar amb un marge suficient de temps les commemoracions del 2014 sobre les conseqüències que va tenir per a l'organització política i institucional de Catalunya.
La Comissió havia d'estar formada pel conseller primer i setze vocalies repartides entre diversos departaments, la CCRTV, l'Ajuntament de Barcelona, la Federació Catalana de Municipis, l'Associació Catalana de Municipis i Comarques, l'IEC, el Consell Nacional de Dones de Catalunya i una representació de les universitats dels Països Catalans. L'acord establia que s'havia de reunir almenys un cop per any i que podria crear els comitès o grups de treball que considerés oportuns.
Eleccions al Parlament de Catalunya 2006
Després dels anuncis i declaracions d'intencions varen venir les Eleccions al Parlament de Catalunya del 2006. I en cabat, res de res. El 2007, passats 2 anys de creació de la "Comissió Catalunya 2014", ningú ja no en sabia res; de manera que tot indicava que s'havia convertit en una comissió fantasma.
2005-2007, 2 anys perduts
Finalment, davant les preguntes que els partits de l'oposició van formular al Govern sobre l'organigrama i l'activitat d'aquesta comissió fantasma, la directora general d'Acció Departamental Margarida Aritzeta acabà per reconèixer que la Comissió Catalunya 2014 "no disposa de cap comissari, ni de partida pressupostària".
Eleccions municipals 2007. La "Comissió Catalunya 2014" ressuscita
Amb les Eleccions Locals del 2007, la Comissió Catalunya 2014 va ressuscitar miraculosament. La comissió va passar a dependre de la Conselleria de Vicepresidència, sota la tutela directa del Vicepresident Carod-Rovira, i passà a rebre el "suport executiu i tècnic" del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis".
2007-2008, activitat marginal
El Vicepresident Carod-Rovira presentà un logotip i anuncià finalment activitat pública per a la Comissió: l'exposició del Museu d'Història 'Catalunya i la Guerra de Successió'; un cicle de conferències sobre aquest conflicte bèl·lic; l'edició del fullet 'Ruta 1714'; la presentació d'un llibre sobre Lluís Companys i la coedició del llibre 'La Guerra de Successió i Catalunya', segons consta a la resposta parlamentària.
Any 2008, la "Comissió Catalunya 2014" derogada
Passades les eleccions, l'interès pel 2014, per la Guerra de Successió, pel General Moragues i per tot plegat desaparegué de nou; en resum, després de 4 anys de miserable existència i titulars als diaris, la "Comissió Catalunya 2014" acabava sent derogada i el seu rang d'actuació fou transferit a la "Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de Catalunya".
2009, no hi pressupost pel "1714 i el General Moragues"
El 3-abr-2009 s'obrí la convocatòria per a la presentació de sol·licituds de subvencions a la nova "Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de Catalunya". Dins de l'ampli ventall d'opcions sobre les diferents commemoracions històriques, es tenia el detall de reservar una partida específica pels projectes "relacionats amb la Guerra de Successió" i es preveia una "línia prioritària per a la recopilació de material literari, folklòric, llegendari, iconogràfic, documental i musical sobre el General Josep Moragues", així com també sobre els altres herois de la Guerra de Successió.
El passat mes d'agost es publicà la resolució sobre la concessió d'ajuts: peticions ben modestes han estat retallades dràsticament, mentre que d'altres, fins a 23 en total, han estat rebutjades totalment al·legant com a únic argument la "manca de disponibilitat pressupostària" de la Conselleria de Vicepresidència.
El Vicepresident Carod-Rovira contra la commemoració del 2014
I és que els fets posen en evidència l'escàs interès del Vicepresident Carod-Rovira per commemorar el 2014 amb un mínim de dignitat i decència.
Mentre associacions, col·lectius, editorials i simples patriotes s'estan gastant els calés de la seva butxaca i pidolant arreu una miserable contribució que els permeti dur a terme les seves activitats d'homenatge als màrtirs de 1714, la Conselleria de Vicepresidència retalla, quan no denega totalment, qualsevol tipus d'ajut.
La manca de fons al·legada pel Vicepresident Carod-Rovira per denegar ajuts contrasta amargament amb les fabuloses subvencions que es destinen a d'altres fins que, segons sembla, deuen ser de més interès que els 300 anys de la pèrdua de les nostres Llibertats Nacionals; a tal d'exemple, algunes dels projectes pels quals no hi ha cap "manca de disponibilitat pressupostària":
Aplicació pressupostària: VP02 D/481000100/2310. Finalitat: Taula per al diàleg multi-actors per a la reforma de les institucions internacionals. Import: 20.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Activitats de difusió i promoció dels principis de les Nacions Unides. Import: 40.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Projecte Twinned Peace Football Schools. Import: 69.950€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Organització mundial de governs locals Import: 295.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Despeses del programa Altaveu de les cultures. Import: 6.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Estudi sobre les formes de participació en les institucions internacionals. Import: 40.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/449000800/2310 Finalitat: Conveni plurianual Euromed Permanent University Forum. Import: 200.000€
Font: www.11setembre1714.com
Recull de premsa internacional sobre el referèndum d'Arenys de Munt
Reuters: Catalan Town Votes For Independence From Spain
France Press (França): Espagne: vote massif pour l'indépendance catalane lors d'un référendum symbolique
Le Monde (França): La Catalogne se mobilise pour défendre son statut d'autonomie élargie
n-TV (Alemanya): Katalanischer Ort gegen Spanien
Der Standard (Austria): Katalanische Gemeinde stimmte über Unabhängigkeit ab
CNN Turk (Turquia): Katalonya'nın bağımsızlığına referandum!
Milliyet (Turquia): Barcelona'da Katalonya için bağımsızlık gösterisi...
Expresso (Portugal): Espanha/Catalunha: Maioria de votantes em Arenys de Munt apoia independência em referendo com 41% de participação
Nos TV (Holanda): Catalaans dorp wil los van Spanje
El Mundo (Espanya): Sí masivo en la consulta independentista, que tuvo un 41% de participación
STV (Gran Bretanya): Catalan town votes for independence from Spain
Ouest France (França): Une commune de Catalogne vote pour l'indépendance de la région
ORF (Àustria): Katalanisches Dorf stimmt für die Unabhängigkeit
7sur7 (Bèlgica): Référendum polémique sur l'autodétermination de la Catalogne
El Universal (Veneçuela): Realizan en España consulta no vinculante por la independencia de Cataluña
De Morgen (Flandes): Catalaanse gemeente stemt over onafhankelijkheid
L'Espanya racista, xenòfoba i excloent
El racisme exacerbat contra Catalunya és promogut sigil·losament pels governs centrals de torn des de fa segles. Un sigil que es plasma en titulars de diaris, ràdios i televisions que segueixen a la caverna i fan el joc a què llencen la pedra i amaguen la mà. Al joc racista contra Catalunya també s'apunten habitualment els representants de la llei, anomenin-se CGPJ, TS, TSJC, TC, policia Nacional o Guàrdia Civil. Casos concrets atribuïbles a cadascun d'ells sorgeixen cada dia, i no em facin fer la llista perquè acapararia tot l'article.
El fi prioritari dels espanyols promotors del racisme, la desqualificació i delectació humiliant al poble català és fer oblidar, minimitzar i diluir la principal: que ens roben la cartera diàriament en format d'impostos que mai tornen a on s'han pagat, i posteriorment es reparteixen equitativament a “altres comunitats més pobres en format de solidaritat interregional.”
Als catalans ens escatimen l'article 20 de la Constitució Espanyola, aquest que parla de la llibertat d'expressió. Miren amb lupa quan ens reunim i quan ens manifestem, i tardaran poc a aplicar-nos qualsevol llei que s'inventin per a ilegalitzar els nostres partits polítics independentistes que no li segueixin el joc del ‘jou i les fletxes' com ha ocorregut al País Basc. La situació és com molt greu, tenint en compte que a Catalunya ningú utilitza la violència per proclamar la seva forma de pensar. A Catalunya s'exposen idees i s'utilitzen arguments, no armes. Però alguns habitants de la ‘meseta castellana’, i altres regions afins, no suporten que el poble català manifesti les seves idees encara dins la legalitat vigent.
Ben mirat és ‘normal' ja que mai hem deixat de ser una colònia d'Espanya, la matèria de la qual prima a espoliar no és el coure ni el petroli, és els diners que tots guanyem amb la suor del el nostre front i que, any rere any, es converteix en infraestructures i equipaments de l'Ebre per avall.
El govern centralista espanyol no dubta a donar el vistiplau a una manifestació feixista, amb el beneplàcit del TSJC, de la Falange Espanyola, hereva d'aquells que arribaven a les cases de nit, carregaven el camió i afusellaven els nostres avantpassats en les tàpies del cementiri i altres llocs lúgubres, quelcom ja inaudit als països civilitzats de l'Europa dels 15.
El govern centralista espanyol no dubta a posar tots els pals possibles en les rodes d'aquells que, dins la legalitat, manifesten la seva nacionalitat catalana o les seves idees independentistes, com si fos un crim de lesa majestat, i valgui la retrògrada expressió. Quelcom així com intentar prohibir el lliure pensament, el lliure albir dels ciutadans. Declarar-se independentista o nacionalista en l'Estat Español és com declarar-se dimoni pelut, vermell, maçó, amb banyes i cua, com en els millors temps del franquisme.
Una de les principals condicions perquè un país sigui democràtic és la llibertat d'expressió, reunió i associació. Sembla que a Catalunya encara no ha arribat la democràcia. Cada cop que s'engega una iniciativa que no sigui connivent amb la Unitat d'Espanya en allò Universal, mani a Madrid qui mani (PSOE o PP), tots els poders fàctics treuen a la palestra el sagrat i intocable llibre de la Constitució Espanyola per aixafar el moviment. Els va en això, més que la Unitat d'Espanya, la unificació dels Pressupostos Generals de l'Estat.
Visça Catalunya Lliure! Diada de l'Onze de Setembre de 2009
Pedro Morón de la Fuente Escriptor i periodista President de l'Associació Catalònia Acord
Ben clars els bàndols
Salvador Sostres
Manifestacions i referèndums: tornar al 1977 o construir la independència
Quina cara farien vostès si en llevar-se demà al matí descobrissin que Catalunya ha tornat a l’any 1977? Doncs això és exactament el que algú pretén que fem el proper Dia de la Resistència Nacional amb la convocatòria d’una manifestació per reclamar si fa no fa el mateix que ara fa més de trenta anys.La manifestació (que podria fotografiar-se perfectament en blanc i negre) neix –diuen- amb la finalitat de fer una demostració de dignitat nacional davant d’una possible sentència desfavorable del tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut. Per encapçalar aquesta pretesa demostració de dignitat no han tingut altra pensada que col·locar-hi precisament els rostres dels responsables que del 1977 ençà l’únic horitzó polític que ha tingut Catalunya hagi estat un simple Estatut, que per més inri ells mateixos van començar a mutilar.
Molts catalans no estem disposats a desfilar com xais precisament darrere dels qui del 1977 fins al 2009 s’han dedicat a portar-nos a tots plegats directes a l’escorxador. Per trencar amb Espanya primer cal trencar amb qualsevol reconeixement als encaixistes que, sigui per covardia o per pur cinisme polític, han emmanillat l’horitzó nacional de Catalunya a l’any 1977.
Però mentre això passa, mentre encara hi ha catalans que s’entretenen a confondre dignitat quan l’únic que faran és comportar-se com simples pidolaires de drets, en un poble del Maresme s’hi respira la Catalunya que ja ha decidit actuar. Certament, sembla que alguns no s’han adonat encara que el futur del país no es diu Estatut, sinó Independència.
El proper dia 13 de setembre, Arenys de Munt donarà una lliçó a l'encaixisme, al mateix encaixisme que fa quatre dies va tombar al parlament del Principat una ILP en pro de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Una lliçó d’allò tan bàsic que tots hem escoltat algun cop del “voler és poder”. Perquè d’això es tracta en primera instància, de voler-ho, però sobretot, de creure-s’ho de debò. Només així, quan hom hi creu de debò, sense eufemismes ni subterfugis, és quan es passa de les paraules a l’acció. Fins i tot si Espanya acabava enginyant qualsevol tripijoc per il·legalitzar el referèndum, el precedent d'Arenys serà servit.
A Catalunya hom comença a intuir l’escenari polític que caracteritza perfectament el preludi de tota independència nacional: el posicionament clar i diàfan dels partidaris de la situació actual i els partidaris del nou estat que s’albira. Unionistes versus independentistes.Algú podrà dir que Arenys és un poble petit i poc representatiu del conjunt del país. Ho diran, sobretot, els qui, lluny de celebrar que un poble s’expressi democràticament, lamentaran que això pugui ser el principi d’aquest preludi de la independència que esmentava. Perquè avui és Arenys, demà pot ser mig país i l’endemà l'altra meitat. Com ha de ser.
El país batega i comença a dibuixar-se el posicionament clar de partidaris i detractors de la independència, així com els diferents actors polítics que poden representar els dos bàndols. I és per això que els temps que s’acosten poden deixar encara més en evidència els qui, en ple 2009, encara pretenen que ens manifestem darrere d’una classe política que ens ha convertit a tots en un poble d’esclaus que només poden protestar plens d’impotència davant d'aquest mur autonomista on, després de trenta anys, encara hi ha una data gravada que molts hem començat a esborrar per sempre més: 1977.
Albert Ubach
El tancament del Museu Militar de Montjuïc és un atac a la identitat catalana
Finalment ha passat el que molts ens temíem, però desitjàvem equivocar-nos. El Museu Militar del Castell de Montjuïc ha tancat les seves portes. I encara pitjor, l'important patrimoni històric que conté, serà dispersat. El lobby pacifista, obsessionat a esborrar la història militar de Catalunya, ha obtingut una victòria rotunda.
En les properes setmanes assistirem al desmantellament del que podria ser un notable centre d'interpretació del nostre passat bèl·lic. El seu lloc l'ocuparà l'anomenat “Centre Internacional per la Pau”. Certament, qualsevol iniciativa en favor de la pau és positiva, sempre que no sigui a costa de mutilar una part vital en la comprensió del passat: la guerra.
I diguem les coses pel seu nom, la pau a Catalunya és quelcom que no té més de dues generacions.
Podríem arribar a qualificar-la (la pau a Catalunya) d'anomalia històrica. Quatre conflictes civils al segle XIX, més la brutal Guerra del Francès. La Guerra Gran, i la de la Quàdruple Alianca i la de Successió al XVIII. Les guerres contra la França de Lluís XIV, la Guerra dels Segadors, el sagnant setge del Castell de Salses (1639) i l'endèmic conflicte dels bandolers (que arribaria a dimensions de guerra civil el 1615). Un segle de ferro, el XVII català... No seguiré retrocedint en la història, però vull recordar que el naixement de Catalunya s'esdevé de la Marca hispànica, territori destinat a parar els cops a l'Imperi carolingi. Fins que algú digué prou...
Deu segles de guerres han modelat la nostra societat, crec que això és del tot indiscutible.
Dues generacions de pau (sota una constitució redactada amb soroll de sabres), no donen cap dret a esborrar un fenomen cabdal en la nostra història. La guerra ha comportat dolor i destrucció, certament. Però també ha donat capítols de glòria, heroisme i professionalitat dignes de qualsevol altre territori d'Europa.
Les hosts de Jaume I i Pere II; l'Almirall Roger de Llúria i la seva flota; el rei Pere III introduint l'ús de la pólvora; els sometents encalçant els Terços el juny de 1640; l'artilleria de Basset i la cavalleria de Dalmau; l'assalt sorpresa al Castell de Sant Ferran de Figueres el 1811; els carlins aplicant mètodes de “guerra asimètrica”; el coronel Macià; el Regiment Pirinenc nº1; els catalans a les forces aliades, a totes dues guerres mundials...
Només una societat acomplexada pot permetre que s'esborri el seu passat d'una manera tant flagrant. Mirem per exemple, Finlàndia. Certament un referent en drets socials, benestar, educació, tecnologia, etc... En definitiva, d'aquella mena d'estats que tothom té al cap, quan es parla de les virtuts dels “països nòrdics”. Doncs bé, sense la professionalitat, audàcia i el sacrifici de 55.000 finlandesos a la Guerra d'Hivern de 1939-40 i la Guerra de “Continuació” 1941-45 hauria sucumbit al poderós Exèrcit Soviètic. No crec que hi hagi cap finlandès capaç de permetre quelcom similar al que s'està fent a casa nostra.
M'és absolutament indiferent els qualificatius que em puguin posar els artífexs d'aquest desastre. El que sí que em preocupa és que es farà per reparar-ho. De la meteixa manera que s'ha lluitat per la recuperació de la documentació espoliada per les forces franquistes, els mal anomenats “papers de Salamanca”, cal una mobilització decidida per recuperar Montjuïc. No podem restar quiets mentre s'esborra impunement la nostra història.
No caiguem en l'error de creure que els qui han propiciat que es desmantelli el Museu Militar de Montjuïc actuen a la lleugera. Es tracta d'una operació perfectament calculada, amb diversos beneficiats.
En primer lloc, qui treu profit de l'acomplexament de la societat catalana? Crec que qui estigui llegint aquestes línies ho té bastant clar. Al meu entendre, els mateixos que viuen a costa de l'espoliació fiscal. És a dir, l'Estat espanyol i tota la seva estructura institucional. En un moment en què va prenent força la possibilitat que el Principat de Catalunya digui prou, no ens ha d'estranyar que l'Estat empri totes les eines al seu abast per evitar-ho.
En segon lloc, hi ha el que he anomenat al principi, el lobby pacifista. Repeteixo que no tinc res en contra que es cerqui la pau. Tot al contrari, però això no vol dir ser negligent. Diria que va ser Joan Sales qui va dir: “Tota llibertat és il·lusòria sense una força que la defensi”. Però a casa nostra, ha anat quallant un corrent de pensament que criminalitza qualsevol plantejament seriós en matèria de defensa i seguretat.
Encara pitjor, n'hi ha qui n'han fet una forma de vida. Recomano repassar el munt de diners que el Departament d'Interior ha donat a organitzacions per la pau. Un cop fet això, cal comparar-ho amb els que s'han donat per la investigació d'afers de seguretat, defensa o història militar.
Costarà capgirar aquesta situació. Però animo a totes aquelles persones que no s'avergonyeixen de ser catalanes, que se senten orgulloses del seu passat, i que en definitiva, no volen demanar permís per existir, a persistir per aturar la mutilació del nostre passat.
Font: CEEC
Edificant la victòria (IV)
En els últims anys, els catalans hem assistit a un veritable màster intensiu sobre indigència política. D’ençà que el primer tripartit va proposar-se renovar aquesta Ley Orgánica Española –altrament dita Estatut-, els catalans hem pogut comprovar amb vergonya aliena com els actuals polítics del parlament del Principat han protagonitzat aquest interminable vodevil que ni la mateixa Lina Morgan podria superar amb cap dels seus numerets de revista més castissos. I és que, siguem francs, en un context de crisi nacional i econòmica com l’actual, la frontera entre el ridícul i el patetisme als quals hem assistit amb el numeret estatutari esdevé un insult als catalans.
Fa trenta anys que en aquest país ens han acostumat a vendre’ns com a èxits el que no han estat sinó fracassos i simples cortines de fum. És el que té haver posat al capdavant del país uns vulgars gestors de la indigència política que avui hem heretat. Però la realitat és implacable i sempre acaba reclamant el seu lloc. I arriba quan molts catalans s’adonen que no era cert que la política lingüística fos un èxit, ni que teníem les millors infraestructures de l’estat espanyol i francès, o que encara que no fóssim un estat podríem emprar el català a Europa o tenir seleccions oficials com qualsevol altre país del món. Després de trenta anys, el miratge de la política lingüística i la política econòmica, social i cultural del país s’han esvaït com el fum d’aquest gran foc d’encenalls al qual els catalans hem assistit com a espectadors.
No és hora, doncs, que deixem de ser espectadors i esdevinguem actors, artífexs del nostre futur? Ara tenim l’oportunitat històrica de capgirar la situació.
Regeneració directiva cap a la independència
Ja ho diuen: renovar-se o morir. Quan el país vol empènyer vers una direcció però els seus dirigents ho fan cap a una altra, que ningú ho dubti: o canviem els dirigents o ens estavellem amb ells.
Heus aquí una de les premisses fonamentals que van originar la creació de Catalunya Acció. Fet el diagnòstic del país, calia passar a l’acció. I el primer pas, és clar, començava per iniciar una necessària regeneració política.
Però no hi pot haver veritable regeneració política sense regeneració de pensament, d’actituds, d’estils i, sobretot, d’innovació. No. Calia fer foc nou, bastir nous camins, noves estratègies i aportar un discurs renovador, colpidor, capaç de somoure la moral del país. Recuperar l’energia, la força i el nervi en el discurs per sacsejar el catalanisme amansit que hem tingut al capdavant de la nació en els últims trenta anys.Per substituir aquesta obsoleta classe política, quina mena de lideratge ha de marcar el camí cap a la independència? Com han de ser els discursos a la nació que iniciïn un veritable trencament amb l’establert fins ara? I sobretot, com podem assegurar-nos de no repetir maneres de fer s’han demostrat infructuoses? Certament, la regeneració política d’un país és un projecte d’un abast tan impressionant que exigeix una estratègia que en cap cas es construeix en quatre dies, o encara menys amb improvisació.
Perquè, en el fons, quin horitzó volem? Crear una nova Convergència o una nova Esquerra que siguin realment independentistes, amb el risc de repetir uns models organitzatius i estratègics que han fracassat? No. Cal anar més enllà: regenerar la política bo i coordinant aquests dos pilars fonamentals del país que reclamen un canvi de rumb i un nou enfocament nacional urgent. Aquest és el canvi de mentalitat al qual sempre hem fet referència des de Catalunya Acció i això és, sense cap mena de dubte, el que ens garantirà a tots l’autèntic cavall guanyador a les properes eleccions del 2010. Una companyia de companyies amb l'estendard de la coordinació: la Companyia dels Almogàvers del segle XXI.
El temps no juga a favor de Catalunya. La responsabilitat del moment actual exigeix la màxima implicació dels catalans per iniciar el trajecte cap a l’autèntica transició política que podem donar a aquest país. El compte enrere ha començat. Siguem dignes de no decebre el país i retornem a Catalunya l’oportunitat d’edificar la victòria col·lectiva que tenim a l’abast de la mà: la independència.
Albert Ubach
Edificant la victòria (III)
Quin ha de ser el discurs polític per conduir Catalunya fins a la victòria? Pot un discurs portar un país a la independència?
Fa pocs dies, l’eminent doctor Joan Solà pujava a la tribuna d’oradors del parlament de Catalunya i protagonitzava un dels actes més gràfics dels últims temps: esbroncar públicament i davant seu uns diputats que ja no representen el poble que diuen representar. I encara més gràfic va ser el fet que, en acabar la seva intervenció, els diputats van aplaudir-lo dempeus, ben bé com si fins i tot en l’últim moment encara es neguessin a ajupir-se a terra per recollir la cara que se’ls hauria hagut de caure de vergonya.Sens dubte, aquesta és una de les imatges més representatives de fins a quin punt la regeneració política del país esdevé una necessitat urgent si no volem perpetuar el nostre parlament en aquest circ constant de misèries polítiques.
Marcar l’agenda política catalana
Que ningú no s’enganyi: la batalla per la independència la guanyarem per la força de l'oratòria dels dirigents que escollim per lliurar-la. No existeix el famós “divorci tranquil amb Espanya i França” que tant han pregonat CiU i ERC.
Ara fa just quatre anys, quan naixia Catalunya Acció, sabíem què ens dèiem quan ens vam entestar en iniciar la regeneració política que necessitava el país si volia trencar amb la follia dels encaixistes del nostre parlament. Perquè remuntar el país que hem heretat després de trenta anys fent la viu-viu ens exigeix un exercici de responsabilitat per impulsar un nou estil polític desvinculat dels qui han participat en aquesta trencadissa nacional durant tant de temps.
Avui, després de la presentació pública de Força Catalunya aquesta primavera passada, cal celebrar que, com a impulsors d’aquesta regeneració, l’agenda política catalana de qui aspiri a renovar el discurs polític vingui marcada inevitablement pel camí que Catalunya Acció ja està marcant fa temps.
La batalla dialèctica: la batalla de la victòria
Però si per regenerar la política demana de rostres nous que hagin evitat participar en la trencadissa nacional que avui hem heretat, el primer pas comença per bastir un discurs renovador que trenqui amb les formes i actituds pusil·lànimes a què estem acostumats. Sí, cal apostar per la política colpidora, vibrant, roent. I cal, també, recuperar la dosi d’agressivitat necessària per guanyar la batalla dialèctica que Catalunya haurà de lliurar en els propers anys.Tenim l’oportunitat històrica de trencar amb el passat i amb el present, i fer-ho deixant de ser espectadors per esdevenir artífexs del combat dialèctic al qual Catalunya s’haurà d’enfrontar en els temps que vénen. I que ningú no ho dubti: aquesta batalla només la guanyarà el bàndol més preparat, capaç de forjar el millor discurs, la millor oratòria i la màxima audàcia política.
Aquest és el discurs de la victòria. I tot amb la finalitat de tornar a aquest país la seva condició d’estat europeu, començant perquè mai més haguem de veure com una de les figures més eminents del país, el doctor Joan Solà, hagi de recordar-nos quina és l’autèntica cara de la vergonya.
Albert Ubach
Daily Telegraph: "Un creixent nombre de catalans volen la independència"
http://politica.e-noticies.cat/lindependentisme-augmenta-segons-the-daily-telegraph-30676.html
El diari britànic Daily Telegraph destaca, en un article, l'augment de l'independentisme a Catalunya. En el text s'afirma que "Catalunya és la casa de set milions dels 44 milions d'habitants d'Espanya - i durant els quatre anys passats la proporció que vol la independència ha augmentat, del 14 per cent al 21 per cent, segons les xifres del govern regional". En aquest sentit, exposa que "la pujada estable del suport a la independència ha consternat els polítics espanyols".
Aquest augment ho atribuïxen a "la influència del creixement d'ERC, que forma part del govern català" i expliquen que la promoció de la llengua i la cultura catalana s'ha estès "per tot el món amb ambaixades obertes a Londres, París, Nova York i Beijing" que ha posat en funcionament el vicepresident de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira.
Altres aspectes que es destaca en el text és que "la bandera catalana està penjada en moltes balconades"de Catalunya i afegixen que "els nens aprenen només en la llengua catalana i que l'aprenentatge del castellà està limitat per la llei a un màxim de tres hores a la setmana".
L'escrit recull declaracions del membre de les JERC i portaveu d'Esquerra a Sant Quintí de Mediona, Pol Pagès, que assegura que "si demà Catalunya votés per a separar-se d'Espanya, Madrid no podria enviar l'exèrcit com ha ocorregut en el passat perquè som una part d'Europa i estem protegits per les seves lleis". En aquest sentit, el dirigent independetista afegix que "Europa representa la democràcia, drets humans i un respecte per la llibertat i esperem un dia ser reconeguts com el nostre propi estat dintre de la UE".
Edificant la victòria (II)
De totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb l’arma més implacable que hi ha: la contundència.
Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.
Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d'amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.
Per una altra banda, al nord del país hi ha França, un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència?
Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?
Com encarar-se a l’odi?
L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura. No tant per qui l'encarna dins seu, sinó per qui en rep les conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.
Ni França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats a vèncer el destí que la història els reclama.
Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor, perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.Que ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.
En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.
Albert Ubach
Properament: Fons i forma del discurs polític de la victòria.
La Nostra Europa
Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:
Grandíssim vídeo per un dia com avui, que amb el pretext de l’himne d’Europa més d’un s’endurà una sorpresa i descobrirà que aviat tindrem el lloc que ens correspon entre les nacions d'Europa. Gaudiu-lo i escampau-lo per tot arreu!
Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.
Edificant la victòria (I)
De ponentDe ponent ens arriba la dalla
que pretén l’ànima de la ginesta,
mes de la cendra ja reneix
l’au que anuncia el combat darrer.
Albert Ubach
“Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la”. Carles Muñoz Espinalt.
Benvolgut lector, et demano que, tot just en començar a llegir aquest article, t’aturis un instant i tornis a llegir la frase del professor Espinalt amb què he decidit encapçalar-lo. I és que, en rellegir-la, copsaràs fins a quin punt mai s’ha dit tant en tan poc: “Els catalans prou anhelen la Independència nacional, però no veuen la manera d’assolir-la”.
Heus-ho aquí. En una frase, el retrat més precís d’un anhel, d’una voluntat de ser, de romandre, de desenvolupar-se; i alhora, també, la constatació d’una manifesta sensació d’impossibilitat, o dit clarament, d’impotència. El professor Muñoz Espinalt, com a estudiós i coneixedor del tarannà i caràcter català, expressava en veu alta una realitat que avui, anys després de la seva mort, continua vigent: la dura realitat d’un poble indefens davant la deriva erràtica dels seus dirigents.
I és justament en la segona part de la frase quan Espinalt ens dóna les pistes perquè els catalans trobem la solució. Després de descriure l’anhel majoritari dels catalans (anhel que avui encara creix més), apunta, ni que sigui indirectament, quin ha de ser el camí per deixar de ser un poble sotmès als capricis erràtics d’uns dirigents que ja no els representen. En efecte, quan ens diu però no veuen la manera d’assolir-la, ens orienta i fins i tot ens encoratja a preguntar-nos per què els catalans no saben com arribar-hi. A partir d’aquí, creieu-me, l’horitzó de reflexions que se’ns obre al davant és apassionant.
Com s’assoleix la victòria?
I és que, com s’hi arriba, a la victòria? Com s’assoleix? Què cal fer per aconseguir-la? D’entrada reconeguem que les victòries, com gairebé tot el que fem a la vida, són el resultat de saber combinar aptituds i actituds. Conceptes com treball, eficàcia, resultats, etc., no prendrien el mateix significat sense afegir-hi actituds com la disciplina, la força de voluntat, l’autoestima i l’esforç per l’excel·lència com a marca de creació de valor propi. Aptitud, però sobretot actitud, sobretot això darrer, són dues forces motores que treballen en paral·lel per atènyer un únic objectiu: la victòria.
Veiem, doncs, que per arribar a la victòria el primer que cal és interioritzar una premissa: actuar sempre amb moral de victòria i mentalitat vencedora. Un cop més, aptitud i actitud se’ns mostren com a valors inseparables per afrontar els reptes. Perquè, siguem francs, quin poble confiaria eternament en uns dirigents polítics que mai han estat realment convençuts o decidits d’arribar a la victòria?
La necessitat de regenerar la política respon a la necessitat de substituir les actituds polítiques d’una classe dirigent que fa anys que ha deixat de representar el poble català. La necessitat de substituir aquestes actituds polítiques obsoletes i temeràries de flirteig constant amb Espanya mentre Catalunya se’ns dessagna per tots costats. La necessitat de substituir aquestes actituds polítiques humiliants, només pròpies de l’esclau que demana permís constantment a l’amo, i canviar-les per actituds de fermesa, de mentalitat vencedora, d’orgull de país i per la convicció que el dret de la independència és un objectiu innegociable i que no han de ser tercers qui els decideixin per nosaltres.
Cal retornar el Parlament al país
Quan Catalunya Acció va començar a introduir el concepte de regeneració política, hom ho feia sabent perfectament que la regeneració política d’un país reclama de nous rostres que estiguin disposats a fer foc nou, i amb la convicció d’encendre un far que il·lumini el camí cap a la victòria no només com un desig, sinó com un deure persistent i incansable. Aptitud, sí, però sobretot actitud, per encarar el destí que la història reclama que anem a cercar.La matemàtica ens diu que dues línies paral·leles sempre s’acaben trobant a l’infinit. Nosaltres no apel·lem a la matemàtica, sinó al sentit comú, quan diem que, certament, hi ha dues vies paral·leles que cal reconciliar: la via popular i la via parlamentària. La fragmentació social que representa l’actual situació de descrèdit polític ha deixat orfes els anhels dels catalans que ja ens esmentava el professor Espinalt. Altrament, com podria arribar a la victòria un poble que ja no se sent representat al seu parlament? I com podria assegurar una digna administració dels seus anhels sense posar al capdavant del país dirigents amb caràcter disposats a actuar amb mà de ferro quan més convé? Sí, cal apostar per la política vibrant, colpidora i portaveu d’anhels comuns. Cal que Catalunya pugui tornar a mirar els seus dirigents polítics als ulls i mostrar amb orgull l’aptitud i l’actitud que han de convertir-la en nou estat europeu. En definitiva: cal que retornem el Parlament al país.
El món reclama un gest de Catalunya
Catalunya, far de la Mediterrània occidental, bressol mil·lenari de la vella Europa, motor econòmic incombustible un cop deslligada de domini aliè, ¿qui recull el festeig constant que països com els Estats Units d’Amèrica han fet i fan davant d’aquesta peça clau que és Catalunya a escala internacional? Els governs del pujolisme i els governs del primer i el segon tripartit s’han estimat més ignorar les ocasions de mans esteses vingudes d’arreu del món. Sens dubte, cal que retornem el Parlament al país per correspondre, ensems i alhora, aquest festeig internacional que ens vol convidar que la història del món s’escrigui, també, en català.Els catalans prou anhelen la independència. I sí, hi ha la possibilitat. Hi ha la manera d’assolir-la. Hi ha el camí. Hi ha el com, l’on i el quan. Ara i aquí. Hi ha l’aptitud i hi ha l’actitud. Hi ha la fermesa i hi ha la moral de victòria. Hi ha el sentit de l’ètica política com a deure inseparable del deure històric. Hi ha el tren de Força Catalunya que s’ha posat en marxa i on cada vagó nou que s’hi incorpori serà de primera classe. I hi ha, sobretot, la renovació de la via política en clau interna i la via política en clau internacional, perquè aquestes dues vies paral·leles avancin, imparables i invencibles, fins a l’estació que no ha de ser final de trajecte, sinó l’inici de la nova Catalunya situada plenament dins del món: la independència.
Albert Ubach
Properament, Espanya i França: la geografia de l’odi.
Un nou partit independentista
El bo del cas és que el PSC té una oportunitat d’or per a fer-se respectar pel poble català; deixant de votar Zapatero i amenaçant-lo seriosament si no ens fa justícia econòmicament. Però vull creure que aquest acte de valentia i d’heroisme no està fet per a ells. I ERC també té una possibilitat oberta si vol recuperar la importància que havia tingut; amenaçant amb la clau que ara ha d’ensenyar per a desfer el tripartit. Si hi ha un camí obert per a salvar Catalunya i no es fa servir... és que no hi ha una voluntat sèria de jugar-s’ho tot. Un socialista català com Serra i Moret deia: “Mai he deixat de creure en la eficàcia d’un acte heroic!”
I Convergència Democràtica de Catalunya té un pes mort amb Unió Democràtica de Catalunya que provoca un recel sobre la seva voluntat de sobirania en el poble ras català. Falta seducció als tres partits que podrien ser determinants. I això sols pot convèncer que el millor és quedar-se a casa, de cansat que es troba el nostre poble dels seus polítics. Seria un escarment! Això pot fàcilment succeir si només es presenten els tres partits que podrien aprofitar l’ocasió quan passa per davant mateix de casa.
Però, el dijous passat a l’hotel dels Comtes de Barcelona vaig assistir a la presentació d’un nou partit independentista anomenat FORÇA CATALUNYA, que prové d’un col·lectiu amb molta tradició i encara actiu que es manifesta amb el nom de CATALUNYA ACCIÓ a través de molts actes i llibres publicats. L’ample saló estava ple a vessar, i sobretot els oients venien amb ganes d’escoltar allò que els havien anunciat. L’exposició d'en Santiago Espot fou brillant, emotiva i convincent com feia anys no havia sentit de cap líder polític. I jo tinc ja moltes hores de vol. Entre altres coses vaig ser durant dos anys President de la CONVENCIÓ PER LA INDEPENDÈNCIA NACIONAL, quan aquest objectiu ja havia desaparegut de l’horitzó històric i el país es trobava sense sortida ideològica. Nosaltres l’obrírem de nou. Em vaig sentir reconfortat i el vaig felicitar.
L’aparició d’un nou partit polític independentista enmig d’una situació de migradesa ètica com l’exposada ara mateix, pot fer molt mal als partits nacionalistes que se les donen de defensar la sobirania de Catalunya com a nou Estat Europeu, però no per damunt de tot. Mantenen, com a mals catalans, un roc a la faixa, per si de cas.
El poble ras davant d’una proposta serena, vibrant, convincent i nova, pot provocar una reacció en cadena, perquè la majoria del poble ras no es deu a cap partit; vol veure com es pot servir a la nació per a alliberar-la de tantes pallisses, mentides públiques i mediocritats. Vol viure una gran aventura com la que provocà Francesc Macià. Ell féu una proposta NOVA. I heus aquí la novetat d’un partit independentista quan tot es somou dels seus fonaments per una crisi galopant. I es dóna el cas que en Joan Carretero està fent un discurs que, amb veu baixa i “des de dalt de la muntanya” diu ell, coincideix amb el d'en Santiago Espot, que commou i fascina.
Per a acabar, i ho dic amb paraules d'en Salvador Cardús, l’únic dels dotze entrevistats pel diari Avui com a representants de l'opinió de la societat civil que va insinuar clarament això que he exposat a través de dades objectives: ”La sensació d’atzucac a la política catalana, on govern i oposició semblen incapaços de sortir de la ratera on s’han ficat, fa pensar que una nova opció d’independentisme radical però socialment assenyada, podria connectar amb el malestar actual i arribar a tenir un espai electoral gens menyspreable a les properes eleccions”.
Vaig estranyar que l’Avui no hagués fet cap comentari sobre l'acte de Força Catalunya perquè era notícia de primer ordre, i que lhavia estat anunciat almenys en dues ocasions amb un requadre de mitja plana en color.
Passats dos dies en Carretero també llançà la iniciativa de capitanejar una part d’ERC com exclusivament independentista, i Puigcercós el convidava a sortir. Espero que hi haurà ràpidament converses entre els dos nous partits per a assegurar la pervivència d’una formació política com a punta de llança, amb ganes de mantenir la seducció de tot bon català en un moment especialment favorable per al nostre contenciós secular.
Mn. Josep Dalmau
Escriptor i periodista
Senyes a l’exterior…
Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:
Perquè un país sigui conegut (i reconegut) la seva existència ha de ser visible per tothom. En el cas de Catalunya, una nació amb un historial d’aportació a la civilització envejat per països veïns i no tan veïns, i un potencial de futur igualment immens encara per descobrir, la nostra presència entre les altres nacions resulta sempre una molèstia que irrita tots aquells que procuren amb insistència la invisibilitat del nostre país. Més que una molèstia, és una autèntica amenaça per als que aspiren a apropiar-se de tot el patrimoni material i espiritual català i tergiversar-ne el sentit original per castellanitzar-lo en nom d’Espanya. En aquest sentit s’entén la fòbia que provoca la defensa de les seleccions esportives catalanes o l’obertura de delegacions oficials a l’estranger, però també la constant presentació de figures universals com Antoni Gaudí o Pau Casals com a espanyols i amb els seus noms castellanitzats, silenciant sempre que en realitat eren catalans que defensaven la llibertat del país.
Precisament, en relació amb l’himne proscrit de Pau Casals per a les Nacions Unides del que vaig parlar en un anterior article s’han produit algunes notícies que convé comentar. El grup a Facebook per reclamar la recuperació de l’obra de Casals i Auden, que vaig crear per donar més difusió a la denúncia feta a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda, ja compta amb gairebé 400 adherits. A través d’aquest grup els qui en formam part hem conegut la iniciativa d’una proposició al Parlament de les Illes Balears, que com no podia ser d’altra manera procedeix del grup del Bloc-PSM, que va ser aprovada per unanimitat i que reclama la recuperació de l’himne i el desgreuge als seus autors per la censura patida. De tot açò en podeu trobar informació en els nous articles de n’Eduard Riudavets L’himne de l’ONU i el Parlament de les Illes Balears al seu bloc, i d’en Miquel A. Llauger Més sobre l’himne de Casals i Auden al Diari de Balears. A banda d’açò, he estat incapaç de trobar cap notícia als mitjans, ni als de les Illes ni als de la península. Cap diari en paper o digital, cap ràdio, cap televisió, s’ha dignat en donar ressò a aquesta censura i a la moció aprovada al Parlament de les Illes? I per què no hi ha cap iniciativa semblant entre els grups polítics del Parlament del Principat per defensar la figura de Pau Casals i rescatar la seva obra de l’oblit forçat? Potser és que estan massa ocupats en situar-se en el nou mapa polític que s’està preparant…
La iniciativa illenca ha arribat fins al Senat de la ma del senador Pere Sampol amb una pregunta al Govern espanyol, que ja va tenir una primera intervenció sobre el tema el passat desembre que ha merescut la resposta que podeu veure en aquest document, i que com és d’esperar tira pilotes fora i només es compromet a “en el moment oportú, donar suport a una composició de Pau Casals que guardi relació amb Nacions Unides”. Una composició en general, però evitant la restitució de l’himne concret de Casals i Auden que segueix proscrit, naturalment. Una nova intervenció del senador nacionalista sobre l’himne de l’ONU prevista pel proper dijous ha merescut en aquest cas una breu nota al No vagi per dit del DBalears. Veurem quina cobertura es dona a la informació d’aquesta sessió al Senat.
Mentrestant, des del grup a Facebook hem anat coneixent com és aquest Himne a la Pau i ens hem imaginat com devia ser la seva interpretació a l’ONU fa gairebé 40 anys amb alguns arxius com els següents:
Àudio Himne de les Nacions Unides.
Video Himne de les Nacions Unides
És evident que el desgreuge per la censura de l’obra de Casals i Auden hauria d’implicar el reconeixement oficial que la seva declaració de catalanitat a l’ONU va motivar l’oblit de l’himne. Tota una senyal a l’exterior de Catalunya que l’Estat castellà fins i tot avui, decorat de suposada democràcia, no podria pair.
Sortosament, de tant en tant hi ha senyals que s’escapen al control dels nostres veins, i alguns que més que dirigits a l’exterior vénen de fora i van destinats als propis catalans, com la imatge de la web del Departament d’Estat dels Estats Units dedicada a la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ONU del 1948, que en Josep Sort ens donava a conèixer recentment, i on es pot veure una senyera catalana al costat de la bandera de la Unió Europea i d’altres nacions amb Estat del nostre continent. Una imatge que fa honor a Casals i a tots els catalans, i que dibuixa un futur no gaire llunyà pel nostre poble. Un nou senyal des del departament dirigit per la Sra Clinton a tenir en compte després de les seves declaracions prèvies a la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les el mes passat, que també va ser tot un senyal cap al món sencer.
Catalans, és hora de posar-se les piles
Hi ha un vell adagi que ens recorda que el temps és or. En el cas de Catalunya hem de convenir que el temps no només és or, sinó que el temps és la clau de la supervivència de la nació catalana. El temps, doncs, a més de ser or, és vida.I és que, o ens mentalitzem que Catalunya actualment es troba en una situació de dramàtica emergència nacional, o la no assimilació d’aquest concepte farà precipitar aquesta situació daltabaix del precipici que la història només reserva a les nacions que han naufragat al llarg del temps i que avui només han quedat reduïdes a un vulgar reducte folkòric.
Hi ha, però, dues maneres d’afrontar el naufragi d’un vaixell. Hi ha els qui, al primer símptoma d’una via d’aigua, corren a cercar un bot salvavides o simplement s’abandonen al destí tot esperant que algú eviti el desenllaç anunciat. I hi ha, però –i per sort- els qui, davant dels primers símptomes d’alarma, entenen la magnitud de la situació, en fan el pronòstic i, el més important, decideixen passar a l’acció no només per a ells, sinó per a tot el vaixell sencer.
Com deia, doncs, el temps de vegades és or; però el temps és, sobretot, vida. Romandre a la història o desaparèixer-ne per sempre.
Catalunya té l’oportunitat, i el moment actual és l’idoni per fer-ho davant dels primers símptomes d’emergència nacional, d’adoptar una d’aquestes dues actituds davant de la situació en què ens trobem: o bé continuem comportant-nos amb la impotència del qui ja només s’abandona als designis del destí, o bé prenem amb decisió el rumb cap al port de la independència. Quina de les dues actituds creuen que hem adoptat els catalans de Catalunya Acció?
Tinguem clar que l’estat espanyol i l’estat francès saben bé que el temps juga al seu favor i que, hores d’ara, a ningú se li escapa que han pitjat l’accelerador per acabar definitivament amb aquesta pedra a la sabata que representa Catalunya. Ja no és, doncs, temps per a eternitzar-se amb eufemismes, amb estratègies a terminis eterns o en creure ingènuament que els qui han permès que les vies d’aigua s’obrissin a tort i a dret seran capaços de demanar perdó als catalans per la seva complicitat amb l’estat espanyol i francès.
No. La situació d’emergència que avui pateix Catalunya demana d’homes i dones que entenguin que cal passar de la paraula i de les bones intencions al compromís, a la pràctica i a l’acció directa. Acció, contundència, fer-se respectar, objectius innegociables, determinació i recuperació de l’orgull nacional que tot poble necessita si vol escriure el seu nom a la pàgina merescuda de la història.
Perquè això ha estat i és Catalunya. Un país de vencedors que després de mil anys ni França ni Espanya han estat capaços d’esborrar del mapa. I si en els últims anys, i sobretot actualment, estan decidits a enllestir la feina que els seus avantpassats no van poder acabar, i a sobre amb la complicitat d’una determinada classe política catalana que calla davant l’assassinat de Catalunya, des d’ara els avisem que la Nació Catalana, quan se sap orgullosa de si mateixa i quan actua amb el tremp nacional digne de les grans nacions del món, serà indestructible.
I l’acte de Catalunya Acció del dijous 16 d’abril al gran saló de l’hotel Comtes de Barcelona del passeig de Gràcia de la capital de Catalunya, representa el tret de sortida de la nova Catalunya que creu en si mateixa, que no necessita que ningú decideixi per ella i que proclama arreu, amb moral de victòria i amb orgull: Força Catalunya!
Albert Ubach
Terra Argentina, la frontera sud
La bandera d’Argentina i la bandera de Catalunya.
A banda d’aquests dos casos, són molts més els topònims que són clarament catalans com ja hem vist en altres països americans. Noms que reprodueixen llinatges catalans i noms de llocs i ciutats d’arreu del territori de la nostra nació que s’escampen pel país de nord a sud i que han sobreviscut al pas del temps. Però un dels casos que més ha sorprès darrerament ha estat la constatació que l’Illa Gran de la “Tierra de Fuego”, a l’extrem sud del país i del continent, s’havia anomenat abans “Illa de Xàtiva”, fins que Felip V esborraria aquesta denominació després de la Guerra de Successió. El rei que aboliria les institucions pròpies de Catalunya faria incendiar la ciutat de Xàtiva i deportar els seus habitants amb la intenció d’exterminar-la completament de la memòria, i en el seu lloc contruir-hi la Colonia Nueva de San Felipe. En consonància, faria eliminar també el seu nom a l’illa americana pel que té ara. Un càstig cap als catalans i un exemple més entre molts altres per fer-nos desparèixer com a poble i de la història, i en aquest cas concret a la ciutat valenciana que donava nom a un bocí d’Amèrica.
A l’esquerra, mapa d’Argentina amb topònims catalans. A la dreta, la Terra de Foc amb la denominació d’“Illa de Xàtiva”.
Les influències lingüísitiques en el lèxic i la fonètica de la llengua catalana que ja hem comentat també en relació al castellà que parlen a Sudamèrica es reprodueixen igualment a l’Argentina, amb una particularitat ben concreta: l’expressió “Txe!” tan característica dels argentins i que ens evoca a l’existència en un passat destruït i oblidat a una important presència de població valenciana reconvertida en castellanoparlant. Curiós és també que la salutació “buen día” que en general diuen els sudamericans és un calc del català “bon dia” i no com diuen els castellans “buenos días” (ves per on, la mateixa diferència que amb el cas de Bon Aire – Buenos Aires).
Per sort, aquestes restes de substrat català ajuden a recompondre el trencaclosques de contradiccions que el relat oficial castellà ens ha deixat i a refer la veritable història. També ajuden imatges com les següents de la rèplica exacta de la nau Victòria que va realitzar la primera volta al món, construïda a partir dels plànols originals i inaugurada al port argentí de San Julián com a atracció turística, i on la senyera que hi apareix és la catalana i no la dels castells i lleons. Una prova més que aquella primera circumval·lació del món d’en Joan Caçinera del Canós fou una expedició de Catalunya i no de Castella.
La República Argentina és un altre dels països que tenen una estructura federal a Amèrica, amb 23 Estats que allà són anomenats províncies i un districte federal que és la ciutat autònoma de Buenos Aires. Els Estats són titulars de totes les competències que no hagin estat expressament delegades al govern federal per la Constitució. Exactament el model contrari de l’Estat castellà d’ara i de sempre, en què és el poder unitari central el titular del poder que realitza delegacions i descentralitzacions. L’antic model polític de Catalunya es reprodueix, per tant, també a l’Argentina.
I com tampoc podia ser d’altra manera, els catalans també vam tenir el nostre paper en la independència del país. Quan l’exèrcit britànic va envair Buenos Aires el 1806, l’única resistència va ser la dels Voluntaris Urbans o Companyia de Minyons Catalans, un cos milicià fundat per catalans a Buenos Aires i Montevideo seguint la tradició del Somatent i la Companyia de Voluntaris de Catalunya. La iniciativa de Jaume Nadal i Guarda, Jaume Llavallol, Oleguer Reinals i Joan Larreu va ser el germen per la creació d'altres cossos de milicians. Com que el govern espanyol no podia defensar les colònies, moltes milícies urbanes van ser creades a partir de llavors, i les victòries sobre l’exèrcit britànic van fer augmentar la confiança i el patriotisme. Un dels defensors que destacarien seria en Domènech Matheu i Xicola, més tard president de la Junta Revolucionària el 1811. El 1809 el cos de voluntaris catalans participaria en la revolta contra el virrei espanyol, inici del moviment d’independència de maig de 1810 i que acabaria amb la proclamació de la llibertat de les Provincies Unides el 9 de juliol de 1816. Precisament un menorquí resident avui a Buenos Aires ens recordava aquesta efemèride l’estiu passat i reproduïa la declaració d’independència respecte del “poder despòtic dels reis d’Espanya”.
Com en la majoria de països americans, una típica barretina catalana o capell frigi és present de forma destacada en l’escut nacional com a símbol de llibertat. El lema del país “En unió i llibertat” és una lliçó necessària per als catalans d’avui que aspiram a recuperar també la llibertat pel nostre país. Una llibertat en la que hi estan cridats a participar els argentins que viuen avui a Catalunya, de la mateixa manera que els catalans van contribuir en l’alliberament del seu. Argentina ha estat un territori amb presència catalana des dels inicis de l’arribada dels europeus, que va rebre l’empenta de catalans en la seva defensa i independència, i que va acollir posteriorment exiliats i emigrants de tots els territoris de la nostra nació en èpoques ja passades. A banda dels que van ser a primera fila política, altres com el metge Cosme Argerich o l’enginyer Felip Senillosa es converitirien en figures decisives de la construcció del país. Ara son els argentins els qui emigren i arriben a casa nostra a treballar, la majoria d’ells sense coneixement d’arribar a un país amb una personalitat que es resisteix a la castellanització que allà no es va poder evitar, i poden ser instrumentalitzats pel mateix espanyolisme que hauria volgut que l’Argentina continuàs sotmesa. Altres però, com Patrícia Gabancho o Sor Lucia, esdevenen autèntics catalans i protagonistes actius de la defensa de la llibertat. Tot un exemple que haurà de fer caure la cara de vergonya a molts autòctons que treballen per la nostra dissolució dins Espanya.
Ni oblidem ni perdonem
