II Centenari de la Revolta menorquina de 1810
Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:
Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.
Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.
Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.
Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.
Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.
Les raons del SÍ
Molt bon vespre a tothom,No voldria començar la meva intervenció sense agrair-los la deferència d’haver convidat Catalunya Acció a participar en aquesta taula rodona, i aplaudir en nom de l’organització que represento la consulta per la Independència que celebraran el 28 de febrer.
Senyores, senyors,
Estic convençut que no m’equivocaré si afirmo que totes les persones que avui ens trobem reunits en aquest acte –o si no tothom, gairebé la majoria de tots vostès- aniran a votar en favor de la Independència d’aquest país. O el que és el mateix: estic convençut que el proper 28 de febrer, Corçà votarà, per damunt de tot, sentit comú. Perquè si alguna cosa representen aquestes consultes són exactament això: l’expressió popular del sentit comú.
És cert que aquestes consultes representen també un exercici democràtic i un termòmetre que mesurarà la capacitat organitzativa dels municipis tot i el silenci oficial que els estaments polítics del país estan imposant per ofegar iniciatives populars com aquestes. Però, per damunt de tot això, per damunt fins i tot de l’exercici democràtic de convocar un poble en referèndum, hi ha un factor que converteix aquestes consultes en més que una anècdota electoral: aquestes consultes són, i han de ser, les primàries de la nostra Independència nacional.
Perquè, entre nosaltres, a aquestes alçades de la història, convindran amb mi que els catalans ja hem invertit prou temps a demostrar que som un poble demòcrata. Com si els catalans, que hem estat i som una de les nacions més glorioses i antigues d’Europa, no ens creguéssim ni nosaltres mateixos que ser català vol dir portar el gen de demòcrata a la sang. Per tant, jo vull fer un pas més enllà i encoratjar-los a viure aquests referèndums com una pàgina que vostès, com a part del poble català, estan escrivint en la història de la recuperació del nostre Estat. Els convido que prenguin el relleu de l’esperit que va néixer a Arenys de Munt el setembre passat, que recullin la flama que aquell grup de patriotes –entre els quals el senyor Ximenis avui present- van encendre per escampar-la arreu de la nació.
Si avui Catalunya viu immersa en una campanya col·lectiva de referèndums, això ho devem, i vull recordar-ho solemnement avui i aquí, gràcies a l’empenta i la convicció d’un grup reduït de persones que van demostrar-nos com es pot sotragar un país sencer fins i tot quan tens el vent de cara i ningú aposta per tu. El proper 28 de febrer, tots vostès tindran l’oportunitat i la responsabilitat de fer que l’esperit d’Arenys de Munt continuï avançant i assentant les bases de la nostra propera emancipació nacional.Que ningú no s’enganyi. Que ningú esperi la independència com un regal que caurà del cel. Ni encara menys, com un pacte amistós que algun dia farem entre espanyols, francesos i catalans. No. La batalla per la Independència serà, per damunt de tot, la batalla de la dialèctica i la oratòria. I és que, senyors, aquesta guerra – perquè que ningú dubti que som un país en guerra, en guerra política i diplomàtica però en guerra al capdavall-, exigirà que escollim un exèrcit de dirigents polítics capaços d’enfrontar-se fins a les darreres conseqüències amb el discurs i la maquinària estatal francesa i espanyola. I això, benvolguts amics, no ho trobaran en aquesta menjadora pública i repartidora de pinso que un bon dia va ser el Parlament de la nostra Catalunya. Allà, això, ara, no ho trobaran.
S'ha acabat el temps dels qui no parlen clar, dels eufemismes, d’autocensurar-nos. S’ha acabat el temps d’aigualir el nostre llenguatge i el nostre discurs. Per recuperar la dignitat d’aquest poble és hora que recuperem primer el to adequat per expressar el nostre geni nacional, la fermesa en les nostres accions i la contundència dels nostres arguments. De fet, tal com els deia en començar: fem que s’imposi el sentit comú.
Està en joc el futur polític, cultural, lingüístic, social i econòmic de Catalunya. Siguem dignes de Catalunya i alcem-nos disposats a conquerir la victòria que la història reserva només per aquelles nacions que estan cridades a vèncer. Si el 13 de setembre passat, Arenys de Munt va iniciar el camí cap a aquesta victòria, aquest 28 de febrer vostès es convertiran en ambaixadors de la democràcia i faran saber a tot el món, i en especial a la resta d’Europa, que ben aviat al cor de la Unió Europea hi onejarà una nova bandera que serà símbol de llibertat, de justícia i de democràcia: les quatre barres de la nostra bella i immortal Catalunya.
Moltes gràcies.
Corçà, Baix Empordà.
T'hi atreveixes?
Jordi Bilbeny dinamita les tesis alternatives sobre l'origen de Colom.Cossetània acaba de publicar Colom. 500 anys enganyats, del professor universitari C. Merrill. El llibre, molt ben argumentat i documentat, i que no pot ser acusat de partisanisme car Merrill és nord-americà, dinamita de manera demolidora les tesis alternatives sobre l'origen de Colom, incloent-hi la genovesista, amb una conclusió clara i inequívoca: Colom era català i la resta és fullaraca. Si el llegiu, us farà posar vermells de vergonya aliena, el que s'han arribat a empassar els anomenats experts, sense cap mena d'esperit crític. Aquest llibre és el principi del final d'aquest debat, i ara només és qüestió de temps que això percoli als sistemes educatius de tot el món.
Hom podria preguntar-se: una qüestió tan capital per a la nostra història, i ha hagut de ser un americà, qui ens rescati un personatge clau de la història? Com és possible que això no hagi generat intenses recerques al nostre país? O, ara que en Merrill l'ha posat amb tot soroll al bell mig de l'escena, com és que no sentim cap declaració acadèmica que digui, com a mínim, «és un tema que havíem ignorat. Ens cal, certament, investigar-lo molt més a fons»? És que els nostres investigadors i historiadors hi han estat cecs? Tots, no. Fa molt de temps que un investigador, en Jordi Bilbeny, gairebé en solitari, ha predicat que Colom era català.
Però és que els documentadíssims llibres d'en Bilbeny, començant per la Brevíssima relació de la destrucció de la història, ens expliquen que això només és la punta de l'iceberg i només una part d'una enorme reescriptura de la història. De la nostra història. I això és extremament poderós, car és àmpliament reconeguda la potència de la pròpia història en els sentiments i l'autoimatge de les persones: no és el mateix haver sigut una província en decadència durant segles que haver sigut un imperi que controlava des del Mediterrani fins al nou continent, Amèrica, just acabat de descobrir per nosaltres. En Bilbeny ens documenta com els De las Casas signen com a Casaus, com els Pizarro signen com a Pisano, com els mapamundis de l'època desborden de senyeres pertot arreu, mentre els lleons i els castells brillen per l'absència; com les senyeres tenen un nombre variable de barres (de tot això, en podreu veure exemples a cabassos en el llibre d'en Guillot La descoberta i conquesta catalana d'Amèrica, a publicar aquest març per Mobil Books-Dèria); com, «curiosament», la bandera d'Espanya és directament una de les variants de la senyera, tal com passa avui dia quan una companyia adquirent utilitza la marca de l'adquirida perquè és molt més coneguda (per què no hi ha lleons i castells a la bandera d'Espanya?); com Carles I passa a Catalunya la major part del seu temps a Espanya, perquè és el cor de la major part del seu imperi, i pràcticament gens a Castella, on no té gaire res a fer; etc...
Possiblement ara penseu: «Això no pot ser. No podem haver estat tan enganyats. Aquest en Bilbeny deu ser un grillat amb ànsies de protagonisme.» En Mathew Tree, tot presentant un llibre d'en Bilbeny, va explicar que aquesta havia sigut la seva reacció inicial, com la de pràcticament tothom. En Tree, però, com d'altres, va fer el pas de decidir llegir directament obres d'en Bilbeny, eliminant intermediaris que li diguessin el que havia de creure.
Ara la veu d'en Bilbeny ha sigut molt fortament vindicada. Si, finalment, ha tingut raó amb en Colom, per què no n'hauria de tenir amb tota la resta? O, com a molt mínim, per què no s'haurien d'aprofundir les recerques que ell ha començat, bé per confirmar-les, bé –per què no?– per refutar-les? El silenci actual, més que cap altra cosa, ens interpel·la de manera eixordadora.
De manera magistral, a la pel·lícula Matrix, a Neo, el protagonista, se li ofereix la possibilitat de triar entre dues píndoles: la blava li permetrà oblidar totes les incoherències que ha descobert darrerament en el seu món i reprendre la seva vida com si res no hagués passat; la vermella, encara que li provoqui molt de dolor i mai més pugui tornar enrere, li obrirà els ulls al que realment ocorre: un món on els homes viuen narcotitzats dins d'una ficció integral mentre se'ls explota en esclavitud. Neo decideix no acceptar viure més en l'engany i tria la vermella. La teva píndola vermella és al teu abast en els llibres d'en Bilbeny. En Neo s'hi va atrevir. I tu, t'hi atreviràs?
Cesc Batlle
Font: El Punt
Final de campanya a l'Ateneu Barcelonès: del 13D al Parlament 2010
L’Aula Magna de l’Ateneu Barcelonès va acollir el passat 11 de desembre l’acte de final de campanya de Catalunya Acció de suport a les consultes per a la Independència.Davant d’un auditori ple i totalment entregat en el torn obert de paraules, l’acte tancava una intensa activitat política en favor del SÍ que va iniciar-se dues setmanes enrere a Perpinyà.
Tres ponents d’excepció per a un final de campanya ofert en un marc d’excepció
com és l’insigne Ateneu Barcelonès: Mossèn Dalmau, Josep M. Ximenis i Santiago Espot. Un trident que va arrencar més d’un aplaudiment en un vespre de final de campanya vibrant i emotiu, i que va suposar alhora donar el tret de sortida del nou paradigma polític que el país pot aprofitar en un moment històric com l’actual.
Discurs d’obertura de l’acte de final de campanya de Catalunya Acció a l’Ateneu Barcelonès. Barcelona, 10 de desembre del 2009.
Molt bona tarda a tothom, senyores i senyors,
En nom de Catalunya Acció em complau donar-los la benvinguda a aquest acte de final de campanya de suport a les consultes per la Independència de Catalunya, que avui tenim l’honor de tancar en aquesta Aula Magna de la que és una de les institucions més emblemàtiques del país, aquest Ateneu Barcelonès.
Des d’aquí, doncs, no voldria començar aquest acte sense expressar el nostre agraïment més sincer a tot l’Ateneu Barcelonès per la seva gentilesa en cedir un espai tan significatiu com aquest.
Ara fa tot just quinze dies, el 27 de novembre, Catalunya Acció va donar des de Perpinyà el tret de sortida a la campanya electoral en favor del SÍ A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA. L’elecció d’una ciutat com Perpinyà tenia una raó de ser: convertir la capital del Rosselló en el motor que posés en marxa aquesta campanya electoral i fer també de Perpinyà la capital de la independència.
Així, amb el mateix esperit amb què la Flama del Canigó cada any recorre el país de nord a sud i d’est a oest, durant quinze dies hem procurat arribar a tants llocs on ens ha estat possible. Han estat quinze dies d’activitat intensa, però alhora apassionant; una tasca en la qual Catalunya Acció ha desplegat al màxim tot el seu potencial humà per donar suport en primera persona a totes aquelles entitats que estan promovent les consultes arreu del país.
Avui Catalunya Acció ha triat la capital del país per escenificar aquest acte de final de campanya. Però també hem triat la capital del país per començar a dibuixar, avui mateix, els nous horitzons i els principals reptes polítics que Catalunya té en aquests moments al seu davant. En aquest sentit, les diferents personalitats que intervindran avui i que tot seguit tindran ocasió d’escoltar, ens ajudaran a fer un balanç del que ha estat aquesta campanya electoral en favor del SÍ A LA INDEPENDÈNCIA, però també a descobrir-nos quines són les oportunitats que, en un moment històric com l’actual, podem aprofitar.
Albert Ubach
Ateneu Barcelonès
Barcelona, 10 de desembre del 2009
Imatges de l'acte:
Albert Ubach / Públic 
Conferència pel "Sí a la Independència". Castellbisbal.
Molt bon vespre a tothom,Senyores, senyors,
Voldria començar agraint-los la convocatòria d’aquest acte aquí a Castellbisbal, i expressar-los la meva satisfacció per poder compartir amb tots vostès aquests moments que, sens dubte, seran històrics per al nostre país.
El dia 13 de desembre es compleixen exactament tres mesos del referèndum d’Arenys de Munt. Un dia que va marcar un abans i un després en la història de l’alliberament nacional de Catalunya. Gestos com aquest, sovint impulsats per reduïts grups de persones, són els veritables gestos que poden fer canviar el curs de la història d’un país. Perquè per damunt de tot, per damunt de la idea mateixa de fer un referèndum, per damunt de la capacitat d’organització i mobilització que una tasca d’aquesta envergadura exigeix, per damunt dels obstacles i entrebancs burocràtics i legals que sens dubte intentarien avortar l’objectiu..., per damunt de tot això, hi ha un factor determinant que assegura l’èxit de la celebració del referèndum des del dia mateix de la seva gestació: la moral de victòria de tots aquells que van liderar el projecte. O, dit d’una altra manera, aplicar fins a les darreres conseqüències el si volem, podem. Perquè, de fet, aquell dia es va escenificar el gest d’un grup de patriotes que van entendre que la moral de victòria i la raó de la paraula són les armes amb què els catalans estem destinats a vèncer la batalla per la nostra llibertat. Avui, tres mesos després, més de 700.000 catalans estan cridats a les urnes per escenificar exactament el mateix gest que aquell grup reduït de persones va iniciar el passat 13 de setembre a Arenys de Munt.
I és que, que ningú no s’enganyi. Participar en un referèndum per la independència del país no té res a veure amb tertúlies de ràdio, amb teories interminables, amb eterns manifestos, amb declaracions de bones intencions, amb limitar-se a expressar un desig i prou, no. Dissenyar, organitzar, convocar i finalment participar en un referèndum per la independència suposa, per damunt de tot, actuar. I aquest és el salt qualitatiu més important que representa tot el moviment generat a l’entorn d’aquestes consultes, perquè per primer cop en els últims trenta anys els catalans estem deixant de ser simples espectadors i estem esdevenint actors, autèntics protagonistes del nostre propi destí. En definitiva, els catalans estem començant a actuar com a catalans.
Malgrat això, malgrat la rellevància històrica que avui tothom reconeix al gest pioner d’Arenys, i malgrat la transcendència política que ha tingut en l’onada de consultes per la independència que s’han estès -i més que ho faran- arreu del país, crec que és de justícia recordar –i fer-ho des d’un exercici d’humilitat però alhora amb la claredat i rigor necessaris que sempre han d’acompanyar qualsevol reconeixement propi- que quan des de Catalunya Acció vam avançar-nos a donar suport incondicional al referèndum que s’estava gestant a Arenys de Munt, vam quedar-nos sols. Perquè en aquell moment ningú, absolutament ningú en aquest país, va tenir la visió i l’audàcia d’adonar-se del nou paradigma polític que un esdeveniment d’aquelles característiques podia desencadenar en tot el país sencer. La solitud viscuda en aquells moments contrastada amb l’actual propagació de les consultes arreu del país, ens porta a confirmar que, certament, i afortunadament, no anàvem equivocats: només tres mesos després, avui ja és mig país qui pren el relleu d’Arenys, qui recull l’esperit que va néixer a Arenys i està iniciant el camí cap a la independència. Perquè de fet, per molt que algú intenti amagar-ho, aquestes consultes representen exactament això: el preludi de la nostra independència.
Hi ha res més saludable que conèixer qui està per Catalunya i qui hi està en contra? Aquestes consultes contribuiran també a fomentar el posicionament clar dels partidaris i detractors de Catalunya, i que qui més qui menys d’una manera o altra s’hagi de posicionar a favor de la independència de Catalunya o a favor de perpetuar l’actual situació de dependència. Contribuiran a dibuixar un nou mapa de Catalunya, un mapa representat pels partidaris del sí a la independència i els partidaris del no. Sense ambigüitats. Sense eufemismes. Sense jocs de paraules que amaguin una aparent neutralitat amb la qual s’intenti esquivar aquest posicionament clar i català. Després de trenta anys intentant evitar la implicació social en la independència del país, aquest mapa que es dibuixarà gràcies a les consultes serà l’autèntic mapa d’allò que alguns anomenen com la Catalunya real. Perquè la Catalunya real, desenganyem-nos, serà la ciutadania que davant d’un referèndum se li oferirà l’oportunitat de dir sí o no; la Catalunya dels qui per un costat treballarem per la recuperació de l’estat català i la dels que hi treballaran en contra; la dels qui mostrarem al món la nostra voluntat nacional mitjançant les urnes i la dels qui, per contra, s’oposaran a aquest exercici de democràcia; la Catalunya dels qui decidirem tenir un país amb infraestructures de nivell europeu i la d’aquells que s’obstinaran per continuar encadenats a un país de rodalies; es dibuixarà la Catalunya dels partidaris d’un nou estat que sigui amo i senyor dels seus diners i únic recaptador dels impostos dels seus ciutadans, i la dels qui voldran perpetuar el saqueig fiscal de Catalunya perquè Espanya continuï vivint de renda amb els diners dels catalans; els qui apostarem pel sentit comú, per la sensatesa, per la força de la paraula i la democràcia, contra aquells que s’entestaran a apuntalar aquesta follia i aquesta ruïna econòmica que ens suposa ser una part annexada a Espanya. Aquest serà el mapa de l’autèntica Catalunya real que en aquest país s’ha intentat evitar durant molts anys. En definitiva: democràcia catalana contra unionisme espanyol i francès.
Al llarg de la història, els catalans hem obtingut victòries i hem patit derrotes. Però encara som aquí i ara, a més, hi som per proclamar al món sencer que aviat el món tindrà un nou estat. De fet, el proper 13 de desembre, quan cadascun de vostès voti per la Independència de Catalunya, faran l’acte més gloriós que un ciutadà pot fer pel seu país: escriure la pàgina que la història reserva només als pobles vencedors. Perquè que ningú no ho dubti: estem arribant a la batalla final, i aquesta batalla la guanyarem.
Albert Ubach
Catalunya Acció
Castellbisbal, 3 de desembre del 2009
El Centre Carter seguirà amb interès les consultes independentistes del 13-D
El Parlament escocès, amb les consultes sobiranistes catalanes
El diputat del Partit Nacionalista Escocès, Bill Kidd, ha presentat una moció al parlament d'Edimburg en la que dóna suport a les consultes sobre la independència de Catalunya del proper dia 13 de desembre.
El text de Kidd afirma que "el Parlament escocès té coneixement que el proper 13 de desembre del 2009 més de 140 ciutats de tota Catalunya celebraran un referèndum sobre la qüestió: Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtric i social, integrat en la Unió Europea?, i acull amb satisfacció el dret del poble català a expressar els seus punts de vista sobre aquest important tema, malgrat de la intenció declarada de la Fiscalia espanyola d’apel·lar en contra de les mateixes".
"El Parlament escocès considera que el dret a la lliure determinació, consagrat a la carta de les Nacions Unides és, sense cap de mena de dubte, un dret humà fonamental que no ha de ser negat, i espera que el Govern espanyol treballarà de forma constructiva conjuntament amb el Govern de Catalunya per respectar els desitjos del poble català", finalitza la moció del diputat nacionalista escocès.
L'inici de la Independència de Catalunya
Si alguna cosa uneix els espanyols i els francesos, a part de la seva innata cultura de l’extermini, és que, d’aquí a ben poc, perdran una de les seves últimes colònies.Amb la independència de Catalunya, els catalans deixarem de ser un producte regional per integrar-nos d’igual a igual entre els altres estats de la Unió Europea, i ensems el continent sencer assistirà al desmantellament d’aquesta rèmora colonial francoespanyola que a hores d’ara ja no té ni qui la plori ni qui la vetlli.
Perquè que ningú no s’enganyi. L’onada de consultes desencadenada després del gest pioner d’Arenys de Munt no és només unes simples consultes: aquestes consultes són l’inici de la Independència de Catalunya.
Deu ser per això que, en un afany de ridiculitzar i menystenir el nou paradigma polític a què s’enfronten els partidaris de França i d’Espanya, no és estrany de sentir veus que procuren minimitzar els efectes que aquestes consultes puguin derivar. Són els intents dels qui voldrien perpetuar eternament la situació de dependència política i saqueig econòmic a què han sotmès Catalunya. Definitivament no són les bombes, sinó les urnes, el que neguiteja de debò Espanya i França, aquests dos estats que amb la seva oposició a les urnes catalanes estan quedant retratats com l’exemple viu de l’antidemocràcia.
Quan Catalunya Acció va donar suport incondicional als patriotes d’Arenys de Munt que van ser pioners amb la memorable consulta que van convocar, sabíem que donàvem suport a uns homes que amb el seu gest personificaven el coratge que tot poble necessita per edificar-se a si mateix. Perquè aquests són els gestos que regeneren la política i exemplifiquen la mentalitat de victòria imprescindible per a iniciar un procés de secessió.
S’ha acabat el temps de l’ambigüitat política, dels eufemistes, dels funàmbuls de la paraula i dels encantadors de serps. Les consultes per la independència fomentaran el posicionament clar i diàfan dels partidaris del sí i dels partidaris del no. Hi ha res més saludable que conèixer qui està per Catalunya i qui hi està en contra?
La història de Catalunya recordarà els noms dels seus herois i també els dels seus detractors. Però que ningú tingui cap dubte que, tant bon punt Catalunya recuperarà el seu Estat, hom farà edificar un monument dedicat a tots aquells homes que, amb la seva actitud i moral de victòria, mereixeran entrar per sempre més a l’altar que la història de cada país reserva només per als seus herois nacionals.
De moment, a Arenys de Munt ja poden anar fent espai.
Albert Ubach
L'exhibició de simbologia franquista a l'Estat espanyol preocupa el Consell d'Europa
Notícia completa:
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/_l_exhibicio_de_simbologia_franquista_a_l_estat_espanyol_preocupa_el_consell_d_europa_74395.php
The New York Times se'n recorda del 6 d'octubre
http://comunicacio.e-noticies.cat/the-new-york-times-sen-recorda-del-6-doctubre-33496.html
El diari The New York Times ha recuperat la detenció de l'expresident de la Generalitat, Lluís Companys per part de "tropes espanyoles", quan es compleixen 75 anys d'aquest fet històric, tal i com recull el Col·lectiu Emma.
La detenció de Companys, el 7 d'octubre de 1934, va ser notícia al diari nord-americà, que explicava als seus lectors com l'Exèrcit espanyol va posar fi a "l'Estat independent de Catalunya" després d'ocupar els edificis de Govern i detenir l'expresident i els membres del seu gabinet. També recorda l'arrest de Manuel Azaña.
El col·lectiu Emma celebra que "a través del New York Times molts nord-americans i ciutadans d'altres països del món coneixen avui una mica més la història de Catalunya".
Vicepresidència tomba 23 projectes sobre el "1714", al·legant que, ara, no té pressupost .
 | |
Després que el març passat la Conselleria de Vicepresidència decidís regalar a les llengües indígenes d'Equador 1.000.000€ dels impostos dels catalans en el viatge que el Vicepresident Carod-Rovira va realitzar al país centre-americà, la Conselleria anuncia ara que no disposa de pressupost per finançar les iniciatives i projectes per commemorar el "1714 i la memòria del General Moragues".
El 2014 molesta i preocupa
Quan s'acosten els 300 anys de la fi de la Guerra de Successió, i arreu de Catalunya s'estan multiplicant progressivament les iniciatives i projectes per preparar amb un mínim de dignitat i decència les commemoracions, el Vicepresident Carod-Rovira s'està enrocant en la "manca de disponibilitat pressupostària" per a rebutjar la concessió d'ajuts i subvencions a aquests actes.
Sembla que la commemoració del 2014 molesta i preocupa, i molt. I és que la cosa ve de lluny.
Any 2005, s'anuncia la creació de la "Comissió Catalunya 2014"
El 2005, en els 300 anys de l'inici de la Guerra de Successió, el Govern Tripartit va anunciar sorollosament la creació de la "Comissió Catalunya 2014". La idea, il·lusionant i ambiciosa, tenia l'objectiu de "recuperar i divulgar la memòria de la Guerra de Successió" i preparar amb un marge suficient de temps les commemoracions del 2014 sobre les conseqüències que va tenir per a l'organització política i institucional de Catalunya.
La Comissió havia d'estar formada pel conseller primer i setze vocalies repartides entre diversos departaments, la CCRTV, l'Ajuntament de Barcelona, la Federació Catalana de Municipis, l'Associació Catalana de Municipis i Comarques, l'IEC, el Consell Nacional de Dones de Catalunya i una representació de les universitats dels Països Catalans. L'acord establia que s'havia de reunir almenys un cop per any i que podria crear els comitès o grups de treball que considerés oportuns.
Eleccions al Parlament de Catalunya 2006
Després dels anuncis i declaracions d'intencions varen venir les Eleccions al Parlament de Catalunya del 2006. I en cabat, res de res. El 2007, passats 2 anys de creació de la "Comissió Catalunya 2014", ningú ja no en sabia res; de manera que tot indicava que s'havia convertit en una comissió fantasma.
2005-2007, 2 anys perduts
Finalment, davant les preguntes que els partits de l'oposició van formular al Govern sobre l'organigrama i l'activitat d'aquesta comissió fantasma, la directora general d'Acció Departamental Margarida Aritzeta acabà per reconèixer que la Comissió Catalunya 2014 "no disposa de cap comissari, ni de partida pressupostària".
Eleccions municipals 2007. La "Comissió Catalunya 2014" ressuscita
Amb les Eleccions Locals del 2007, la Comissió Catalunya 2014 va ressuscitar miraculosament. La comissió va passar a dependre de la Conselleria de Vicepresidència, sota la tutela directa del Vicepresident Carod-Rovira, i passà a rebre el "suport executiu i tècnic" del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis".
2007-2008, activitat marginal
El Vicepresident Carod-Rovira presentà un logotip i anuncià finalment activitat pública per a la Comissió: l'exposició del Museu d'Història 'Catalunya i la Guerra de Successió'; un cicle de conferències sobre aquest conflicte bèl·lic; l'edició del fullet 'Ruta 1714'; la presentació d'un llibre sobre Lluís Companys i la coedició del llibre 'La Guerra de Successió i Catalunya', segons consta a la resposta parlamentària.
Any 2008, la "Comissió Catalunya 2014" derogada
Passades les eleccions, l'interès pel 2014, per la Guerra de Successió, pel General Moragues i per tot plegat desaparegué de nou; en resum, després de 4 anys de miserable existència i titulars als diaris, la "Comissió Catalunya 2014" acabava sent derogada i el seu rang d'actuació fou transferit a la "Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de Catalunya".
2009, no hi pressupost pel "1714 i el General Moragues"
El 3-abr-2009 s'obrí la convocatòria per a la presentació de sol·licituds de subvencions a la nova "Comissió de Commemoracions Històriques i Culturals de Catalunya". Dins de l'ampli ventall d'opcions sobre les diferents commemoracions històriques, es tenia el detall de reservar una partida específica pels projectes "relacionats amb la Guerra de Successió" i es preveia una "línia prioritària per a la recopilació de material literari, folklòric, llegendari, iconogràfic, documental i musical sobre el General Josep Moragues", així com també sobre els altres herois de la Guerra de Successió.
El passat mes d'agost es publicà la resolució sobre la concessió d'ajuts: peticions ben modestes han estat retallades dràsticament, mentre que d'altres, fins a 23 en total, han estat rebutjades totalment al·legant com a únic argument la "manca de disponibilitat pressupostària" de la Conselleria de Vicepresidència.
El Vicepresident Carod-Rovira contra la commemoració del 2014
I és que els fets posen en evidència l'escàs interès del Vicepresident Carod-Rovira per commemorar el 2014 amb un mínim de dignitat i decència.
Mentre associacions, col·lectius, editorials i simples patriotes s'estan gastant els calés de la seva butxaca i pidolant arreu una miserable contribució que els permeti dur a terme les seves activitats d'homenatge als màrtirs de 1714, la Conselleria de Vicepresidència retalla, quan no denega totalment, qualsevol tipus d'ajut.
La manca de fons al·legada pel Vicepresident Carod-Rovira per denegar ajuts contrasta amargament amb les fabuloses subvencions que es destinen a d'altres fins que, segons sembla, deuen ser de més interès que els 300 anys de la pèrdua de les nostres Llibertats Nacionals; a tal d'exemple, algunes dels projectes pels quals no hi ha cap "manca de disponibilitat pressupostària":
Aplicació pressupostària: VP02 D/481000100/2310. Finalitat: Taula per al diàleg multi-actors per a la reforma de les institucions internacionals. Import: 20.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Activitats de difusió i promoció dels principis de les Nacions Unides. Import: 40.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Projecte Twinned Peace Football Schools. Import: 69.950€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Organització mundial de governs locals Import: 295.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Despeses del programa Altaveu de les cultures. Import: 6.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/482000100/2310. Finalitat: Estudi sobre les formes de participació en les institucions internacionals. Import: 40.000€
Aplicació pressupostària: VP02 D/449000800/2310 Finalitat: Conveni plurianual Euromed Permanent University Forum. Import: 200.000€
Font: www.11setembre1714.com
Recull de premsa internacional sobre el referèndum d'Arenys de Munt
Reuters: Catalan Town Votes For Independence From Spain
France Press (França): Espagne: vote massif pour l'indépendance catalane lors d'un référendum symbolique
Le Monde (França): La Catalogne se mobilise pour défendre son statut d'autonomie élargie
n-TV (Alemanya): Katalanischer Ort gegen Spanien
Der Standard (Austria): Katalanische Gemeinde stimmte über Unabhängigkeit ab
CNN Turk (Turquia): Katalonya'nın bağımsızlığına referandum!
Milliyet (Turquia): Barcelona'da Katalonya için bağımsızlık gösterisi...
Expresso (Portugal): Espanha/Catalunha: Maioria de votantes em Arenys de Munt apoia independência em referendo com 41% de participação
Nos TV (Holanda): Catalaans dorp wil los van Spanje
El Mundo (Espanya): Sí masivo en la consulta independentista, que tuvo un 41% de participación
STV (Gran Bretanya): Catalan town votes for independence from Spain
Ouest France (França): Une commune de Catalogne vote pour l'indépendance de la région
ORF (Àustria): Katalanisches Dorf stimmt für die Unabhängigkeit
7sur7 (Bèlgica): Référendum polémique sur l'autodétermination de la Catalogne
El Universal (Veneçuela): Realizan en España consulta no vinculante por la independencia de Cataluña
De Morgen (Flandes): Catalaanse gemeente stemt over onafhankelijkheid
L'Espanya racista, xenòfoba i excloent
El racisme exacerbat contra Catalunya és promogut sigil·losament pels governs centrals de torn des de fa segles. Un sigil que es plasma en titulars de diaris, ràdios i televisions que segueixen a la caverna i fan el joc a què llencen la pedra i amaguen la mà. Al joc racista contra Catalunya també s'apunten habitualment els representants de la llei, anomenin-se CGPJ, TS, TSJC, TC, policia Nacional o Guàrdia Civil. Casos concrets atribuïbles a cadascun d'ells sorgeixen cada dia, i no em facin fer la llista perquè acapararia tot l'article.
El fi prioritari dels espanyols promotors del racisme, la desqualificació i delectació humiliant al poble català és fer oblidar, minimitzar i diluir la principal: que ens roben la cartera diàriament en format d'impostos que mai tornen a on s'han pagat, i posteriorment es reparteixen equitativament a “altres comunitats més pobres en format de solidaritat interregional.”
Als catalans ens escatimen l'article 20 de la Constitució Espanyola, aquest que parla de la llibertat d'expressió. Miren amb lupa quan ens reunim i quan ens manifestem, i tardaran poc a aplicar-nos qualsevol llei que s'inventin per a ilegalitzar els nostres partits polítics independentistes que no li segueixin el joc del ‘jou i les fletxes' com ha ocorregut al País Basc. La situació és com molt greu, tenint en compte que a Catalunya ningú utilitza la violència per proclamar la seva forma de pensar. A Catalunya s'exposen idees i s'utilitzen arguments, no armes. Però alguns habitants de la ‘meseta castellana’, i altres regions afins, no suporten que el poble català manifesti les seves idees encara dins la legalitat vigent.
Ben mirat és ‘normal' ja que mai hem deixat de ser una colònia d'Espanya, la matèria de la qual prima a espoliar no és el coure ni el petroli, és els diners que tots guanyem amb la suor del el nostre front i que, any rere any, es converteix en infraestructures i equipaments de l'Ebre per avall.
El govern centralista espanyol no dubta a donar el vistiplau a una manifestació feixista, amb el beneplàcit del TSJC, de la Falange Espanyola, hereva d'aquells que arribaven a les cases de nit, carregaven el camió i afusellaven els nostres avantpassats en les tàpies del cementiri i altres llocs lúgubres, quelcom ja inaudit als països civilitzats de l'Europa dels 15.
El govern centralista espanyol no dubta a posar tots els pals possibles en les rodes d'aquells que, dins la legalitat, manifesten la seva nacionalitat catalana o les seves idees independentistes, com si fos un crim de lesa majestat, i valgui la retrògrada expressió. Quelcom així com intentar prohibir el lliure pensament, el lliure albir dels ciutadans. Declarar-se independentista o nacionalista en l'Estat Español és com declarar-se dimoni pelut, vermell, maçó, amb banyes i cua, com en els millors temps del franquisme.
Una de les principals condicions perquè un país sigui democràtic és la llibertat d'expressió, reunió i associació. Sembla que a Catalunya encara no ha arribat la democràcia. Cada cop que s'engega una iniciativa que no sigui connivent amb la Unitat d'Espanya en allò Universal, mani a Madrid qui mani (PSOE o PP), tots els poders fàctics treuen a la palestra el sagrat i intocable llibre de la Constitució Espanyola per aixafar el moviment. Els va en això, més que la Unitat d'Espanya, la unificació dels Pressupostos Generals de l'Estat.
Visça Catalunya Lliure! Diada de l'Onze de Setembre de 2009
Pedro Morón de la Fuente Escriptor i periodista President de l'Associació Catalònia Acord
Ben clars els bàndols
Salvador Sostres
Manifestacions i referèndums: tornar al 1977 o construir la independència
Quina cara farien vostès si en llevar-se demà al matí descobrissin que Catalunya ha tornat a l’any 1977? Doncs això és exactament el que algú pretén que fem el proper Dia de la Resistència Nacional amb la convocatòria d’una manifestació per reclamar si fa no fa el mateix que ara fa més de trenta anys.La manifestació (que podria fotografiar-se perfectament en blanc i negre) neix –diuen- amb la finalitat de fer una demostració de dignitat nacional davant d’una possible sentència desfavorable del tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut. Per encapçalar aquesta pretesa demostració de dignitat no han tingut altra pensada que col·locar-hi precisament els rostres dels responsables que del 1977 ençà l’únic horitzó polític que ha tingut Catalunya hagi estat un simple Estatut, que per més inri ells mateixos van començar a mutilar.
Molts catalans no estem disposats a desfilar com xais precisament darrere dels qui del 1977 fins al 2009 s’han dedicat a portar-nos a tots plegats directes a l’escorxador. Per trencar amb Espanya primer cal trencar amb qualsevol reconeixement als encaixistes que, sigui per covardia o per pur cinisme polític, han emmanillat l’horitzó nacional de Catalunya a l’any 1977.
Però mentre això passa, mentre encara hi ha catalans que s’entretenen a confondre dignitat quan l’únic que faran és comportar-se com simples pidolaires de drets, en un poble del Maresme s’hi respira la Catalunya que ja ha decidit actuar. Certament, sembla que alguns no s’han adonat encara que el futur del país no es diu Estatut, sinó Independència.
El proper dia 13 de setembre, Arenys de Munt donarà una lliçó a l'encaixisme, al mateix encaixisme que fa quatre dies va tombar al parlament del Principat una ILP en pro de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Una lliçó d’allò tan bàsic que tots hem escoltat algun cop del “voler és poder”. Perquè d’això es tracta en primera instància, de voler-ho, però sobretot, de creure-s’ho de debò. Només així, quan hom hi creu de debò, sense eufemismes ni subterfugis, és quan es passa de les paraules a l’acció. Fins i tot si Espanya acabava enginyant qualsevol tripijoc per il·legalitzar el referèndum, el precedent d'Arenys serà servit.
A Catalunya hom comença a intuir l’escenari polític que caracteritza perfectament el preludi de tota independència nacional: el posicionament clar i diàfan dels partidaris de la situació actual i els partidaris del nou estat que s’albira. Unionistes versus independentistes.Algú podrà dir que Arenys és un poble petit i poc representatiu del conjunt del país. Ho diran, sobretot, els qui, lluny de celebrar que un poble s’expressi democràticament, lamentaran que això pugui ser el principi d’aquest preludi de la independència que esmentava. Perquè avui és Arenys, demà pot ser mig país i l’endemà l'altra meitat. Com ha de ser.
El país batega i comença a dibuixar-se el posicionament clar de partidaris i detractors de la independència, així com els diferents actors polítics que poden representar els dos bàndols. I és per això que els temps que s’acosten poden deixar encara més en evidència els qui, en ple 2009, encara pretenen que ens manifestem darrere d’una classe política que ens ha convertit a tots en un poble d’esclaus que només poden protestar plens d’impotència davant d'aquest mur autonomista on, després de trenta anys, encara hi ha una data gravada que molts hem començat a esborrar per sempre més: 1977.
Albert Ubach
El tancament del Museu Militar de Montjuïc és un atac a la identitat catalana
Finalment ha passat el que molts ens temíem, però desitjàvem equivocar-nos. El Museu Militar del Castell de Montjuïc ha tancat les seves portes. I encara pitjor, l'important patrimoni històric que conté, serà dispersat. El lobby pacifista, obsessionat a esborrar la història militar de Catalunya, ha obtingut una victòria rotunda.
En les properes setmanes assistirem al desmantellament del que podria ser un notable centre d'interpretació del nostre passat bèl·lic. El seu lloc l'ocuparà l'anomenat “Centre Internacional per la Pau”. Certament, qualsevol iniciativa en favor de la pau és positiva, sempre que no sigui a costa de mutilar una part vital en la comprensió del passat: la guerra.
I diguem les coses pel seu nom, la pau a Catalunya és quelcom que no té més de dues generacions.
Podríem arribar a qualificar-la (la pau a Catalunya) d'anomalia històrica. Quatre conflictes civils al segle XIX, més la brutal Guerra del Francès. La Guerra Gran, i la de la Quàdruple Alianca i la de Successió al XVIII. Les guerres contra la França de Lluís XIV, la Guerra dels Segadors, el sagnant setge del Castell de Salses (1639) i l'endèmic conflicte dels bandolers (que arribaria a dimensions de guerra civil el 1615). Un segle de ferro, el XVII català... No seguiré retrocedint en la història, però vull recordar que el naixement de Catalunya s'esdevé de la Marca hispànica, territori destinat a parar els cops a l'Imperi carolingi. Fins que algú digué prou...
Deu segles de guerres han modelat la nostra societat, crec que això és del tot indiscutible.
Dues generacions de pau (sota una constitució redactada amb soroll de sabres), no donen cap dret a esborrar un fenomen cabdal en la nostra història. La guerra ha comportat dolor i destrucció, certament. Però també ha donat capítols de glòria, heroisme i professionalitat dignes de qualsevol altre territori d'Europa.
Les hosts de Jaume I i Pere II; l'Almirall Roger de Llúria i la seva flota; el rei Pere III introduint l'ús de la pólvora; els sometents encalçant els Terços el juny de 1640; l'artilleria de Basset i la cavalleria de Dalmau; l'assalt sorpresa al Castell de Sant Ferran de Figueres el 1811; els carlins aplicant mètodes de “guerra asimètrica”; el coronel Macià; el Regiment Pirinenc nº1; els catalans a les forces aliades, a totes dues guerres mundials...
Només una societat acomplexada pot permetre que s'esborri el seu passat d'una manera tant flagrant. Mirem per exemple, Finlàndia. Certament un referent en drets socials, benestar, educació, tecnologia, etc... En definitiva, d'aquella mena d'estats que tothom té al cap, quan es parla de les virtuts dels “països nòrdics”. Doncs bé, sense la professionalitat, audàcia i el sacrifici de 55.000 finlandesos a la Guerra d'Hivern de 1939-40 i la Guerra de “Continuació” 1941-45 hauria sucumbit al poderós Exèrcit Soviètic. No crec que hi hagi cap finlandès capaç de permetre quelcom similar al que s'està fent a casa nostra.
M'és absolutament indiferent els qualificatius que em puguin posar els artífexs d'aquest desastre. El que sí que em preocupa és que es farà per reparar-ho. De la meteixa manera que s'ha lluitat per la recuperació de la documentació espoliada per les forces franquistes, els mal anomenats “papers de Salamanca”, cal una mobilització decidida per recuperar Montjuïc. No podem restar quiets mentre s'esborra impunement la nostra història.
No caiguem en l'error de creure que els qui han propiciat que es desmantelli el Museu Militar de Montjuïc actuen a la lleugera. Es tracta d'una operació perfectament calculada, amb diversos beneficiats.
En primer lloc, qui treu profit de l'acomplexament de la societat catalana? Crec que qui estigui llegint aquestes línies ho té bastant clar. Al meu entendre, els mateixos que viuen a costa de l'espoliació fiscal. És a dir, l'Estat espanyol i tota la seva estructura institucional. En un moment en què va prenent força la possibilitat que el Principat de Catalunya digui prou, no ens ha d'estranyar que l'Estat empri totes les eines al seu abast per evitar-ho.
En segon lloc, hi ha el que he anomenat al principi, el lobby pacifista. Repeteixo que no tinc res en contra que es cerqui la pau. Tot al contrari, però això no vol dir ser negligent. Diria que va ser Joan Sales qui va dir: “Tota llibertat és il·lusòria sense una força que la defensi”. Però a casa nostra, ha anat quallant un corrent de pensament que criminalitza qualsevol plantejament seriós en matèria de defensa i seguretat.
Encara pitjor, n'hi ha qui n'han fet una forma de vida. Recomano repassar el munt de diners que el Departament d'Interior ha donat a organitzacions per la pau. Un cop fet això, cal comparar-ho amb els que s'han donat per la investigació d'afers de seguretat, defensa o història militar.
Costarà capgirar aquesta situació. Però animo a totes aquelles persones que no s'avergonyeixen de ser catalanes, que se senten orgulloses del seu passat, i que en definitiva, no volen demanar permís per existir, a persistir per aturar la mutilació del nostre passat.
Font: CEEC
Edificant la victòria (IV)
En els últims anys, els catalans hem assistit a un veritable màster intensiu sobre indigència política. D’ençà que el primer tripartit va proposar-se renovar aquesta Ley Orgánica Española –altrament dita Estatut-, els catalans hem pogut comprovar amb vergonya aliena com els actuals polítics del parlament del Principat han protagonitzat aquest interminable vodevil que ni la mateixa Lina Morgan podria superar amb cap dels seus numerets de revista més castissos. I és que, siguem francs, en un context de crisi nacional i econòmica com l’actual, la frontera entre el ridícul i el patetisme als quals hem assistit amb el numeret estatutari esdevé un insult als catalans.
Fa trenta anys que en aquest país ens han acostumat a vendre’ns com a èxits el que no han estat sinó fracassos i simples cortines de fum. És el que té haver posat al capdavant del país uns vulgars gestors de la indigència política que avui hem heretat. Però la realitat és implacable i sempre acaba reclamant el seu lloc. I arriba quan molts catalans s’adonen que no era cert que la política lingüística fos un èxit, ni que teníem les millors infraestructures de l’estat espanyol i francès, o que encara que no fóssim un estat podríem emprar el català a Europa o tenir seleccions oficials com qualsevol altre país del món. Després de trenta anys, el miratge de la política lingüística i la política econòmica, social i cultural del país s’han esvaït com el fum d’aquest gran foc d’encenalls al qual els catalans hem assistit com a espectadors.
No és hora, doncs, que deixem de ser espectadors i esdevinguem actors, artífexs del nostre futur? Ara tenim l’oportunitat històrica de capgirar la situació.
Regeneració directiva cap a la independència
Ja ho diuen: renovar-se o morir. Quan el país vol empènyer vers una direcció però els seus dirigents ho fan cap a una altra, que ningú ho dubti: o canviem els dirigents o ens estavellem amb ells.
Heus aquí una de les premisses fonamentals que van originar la creació de Catalunya Acció. Fet el diagnòstic del país, calia passar a l’acció. I el primer pas, és clar, començava per iniciar una necessària regeneració política.
Però no hi pot haver veritable regeneració política sense regeneració de pensament, d’actituds, d’estils i, sobretot, d’innovació. No. Calia fer foc nou, bastir nous camins, noves estratègies i aportar un discurs renovador, colpidor, capaç de somoure la moral del país. Recuperar l’energia, la força i el nervi en el discurs per sacsejar el catalanisme amansit que hem tingut al capdavant de la nació en els últims trenta anys.Per substituir aquesta obsoleta classe política, quina mena de lideratge ha de marcar el camí cap a la independència? Com han de ser els discursos a la nació que iniciïn un veritable trencament amb l’establert fins ara? I sobretot, com podem assegurar-nos de no repetir maneres de fer s’han demostrat infructuoses? Certament, la regeneració política d’un país és un projecte d’un abast tan impressionant que exigeix una estratègia que en cap cas es construeix en quatre dies, o encara menys amb improvisació.
Perquè, en el fons, quin horitzó volem? Crear una nova Convergència o una nova Esquerra que siguin realment independentistes, amb el risc de repetir uns models organitzatius i estratègics que han fracassat? No. Cal anar més enllà: regenerar la política bo i coordinant aquests dos pilars fonamentals del país que reclamen un canvi de rumb i un nou enfocament nacional urgent. Aquest és el canvi de mentalitat al qual sempre hem fet referència des de Catalunya Acció i això és, sense cap mena de dubte, el que ens garantirà a tots l’autèntic cavall guanyador a les properes eleccions del 2010. Una companyia de companyies amb l'estendard de la coordinació: la Companyia dels Almogàvers del segle XXI.
El temps no juga a favor de Catalunya. La responsabilitat del moment actual exigeix la màxima implicació dels catalans per iniciar el trajecte cap a l’autèntica transició política que podem donar a aquest país. El compte enrere ha començat. Siguem dignes de no decebre el país i retornem a Catalunya l’oportunitat d’edificar la victòria col·lectiva que tenim a l’abast de la mà: la independència.
Albert Ubach
Edificant la victòria (III)
Quin ha de ser el discurs polític per conduir Catalunya fins a la victòria? Pot un discurs portar un país a la independència?
Fa pocs dies, l’eminent doctor Joan Solà pujava a la tribuna d’oradors del parlament de Catalunya i protagonitzava un dels actes més gràfics dels últims temps: esbroncar públicament i davant seu uns diputats que ja no representen el poble que diuen representar. I encara més gràfic va ser el fet que, en acabar la seva intervenció, els diputats van aplaudir-lo dempeus, ben bé com si fins i tot en l’últim moment encara es neguessin a ajupir-se a terra per recollir la cara que se’ls hauria hagut de caure de vergonya.Sens dubte, aquesta és una de les imatges més representatives de fins a quin punt la regeneració política del país esdevé una necessitat urgent si no volem perpetuar el nostre parlament en aquest circ constant de misèries polítiques.
Marcar l’agenda política catalana
Que ningú no s’enganyi: la batalla per la independència la guanyarem per la força de l'oratòria dels dirigents que escollim per lliurar-la. No existeix el famós “divorci tranquil amb Espanya i França” que tant han pregonat CiU i ERC.
Ara fa just quatre anys, quan naixia Catalunya Acció, sabíem què ens dèiem quan ens vam entestar en iniciar la regeneració política que necessitava el país si volia trencar amb la follia dels encaixistes del nostre parlament. Perquè remuntar el país que hem heretat després de trenta anys fent la viu-viu ens exigeix un exercici de responsabilitat per impulsar un nou estil polític desvinculat dels qui han participat en aquesta trencadissa nacional durant tant de temps.
Avui, després de la presentació pública de Força Catalunya aquesta primavera passada, cal celebrar que, com a impulsors d’aquesta regeneració, l’agenda política catalana de qui aspiri a renovar el discurs polític vingui marcada inevitablement pel camí que Catalunya Acció ja està marcant fa temps.
La batalla dialèctica: la batalla de la victòria
Però si per regenerar la política demana de rostres nous que hagin evitat participar en la trencadissa nacional que avui hem heretat, el primer pas comença per bastir un discurs renovador que trenqui amb les formes i actituds pusil·lànimes a què estem acostumats. Sí, cal apostar per la política colpidora, vibrant, roent. I cal, també, recuperar la dosi d’agressivitat necessària per guanyar la batalla dialèctica que Catalunya haurà de lliurar en els propers anys.Tenim l’oportunitat històrica de trencar amb el passat i amb el present, i fer-ho deixant de ser espectadors per esdevenir artífexs del combat dialèctic al qual Catalunya s’haurà d’enfrontar en els temps que vénen. I que ningú no ho dubti: aquesta batalla només la guanyarà el bàndol més preparat, capaç de forjar el millor discurs, la millor oratòria i la màxima audàcia política.
Aquest és el discurs de la victòria. I tot amb la finalitat de tornar a aquest país la seva condició d’estat europeu, començant perquè mai més haguem de veure com una de les figures més eminents del país, el doctor Joan Solà, hagi de recordar-nos quina és l’autèntica cara de la vergonya.
Albert Ubach
Daily Telegraph: "Un creixent nombre de catalans volen la independència"
http://politica.e-noticies.cat/lindependentisme-augmenta-segons-the-daily-telegraph-30676.html
El diari britànic Daily Telegraph destaca, en un article, l'augment de l'independentisme a Catalunya. En el text s'afirma que "Catalunya és la casa de set milions dels 44 milions d'habitants d'Espanya - i durant els quatre anys passats la proporció que vol la independència ha augmentat, del 14 per cent al 21 per cent, segons les xifres del govern regional". En aquest sentit, exposa que "la pujada estable del suport a la independència ha consternat els polítics espanyols".
Aquest augment ho atribuïxen a "la influència del creixement d'ERC, que forma part del govern català" i expliquen que la promoció de la llengua i la cultura catalana s'ha estès "per tot el món amb ambaixades obertes a Londres, París, Nova York i Beijing" que ha posat en funcionament el vicepresident de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira.
Altres aspectes que es destaca en el text és que "la bandera catalana està penjada en moltes balconades"de Catalunya i afegixen que "els nens aprenen només en la llengua catalana i que l'aprenentatge del castellà està limitat per la llei a un màxim de tres hores a la setmana".
L'escrit recull declaracions del membre de les JERC i portaveu d'Esquerra a Sant Quintí de Mediona, Pol Pagès, que assegura que "si demà Catalunya votés per a separar-se d'Espanya, Madrid no podria enviar l'exèrcit com ha ocorregut en el passat perquè som una part d'Europa i estem protegits per les seves lleis". En aquest sentit, el dirigent independetista afegix que "Europa representa la democràcia, drets humans i un respecte per la llibertat i esperem un dia ser reconeguts com el nostre propi estat dintre de la UE".
Edificant la victòria (II)
De totes les passions i emocions humanes, l’odi és una de les més abjectes. Per mitjà de l’odi l’individu empobreix el seu potencial humà i passa a esdevenir una màquina devoradora de la seva pròpia espècie. I l’odi, ja ho diuen, engendra odi. És clar que si tothom apliqués l’ull per ull el món acabaria cec en quatre dies. Per això, per combatre l’odi, primer cal identificar-lo per poder-s’hi encarar després amb l’arma més implacable que hi ha: la contundència.
Sigui com sigui l’odi és, per damunt de tot, una malaltia. Però té cura, l’odi? I tant que sí.
Catalunya es troba literalment assetjada per dos països que són l’encarnació viva de l’odi. D’una banda, a ponent, hi ha el projecte d’Espanya, un país artificial construït –encara avui- sobre un pilar fonamental: l’odi a la diferència. Així, no és d’estranyar que per als espanyols els catalans sempre hem estat titllats de “los judíos de la península”. Entre nosaltres, quina garantia ètica i democràtica pot aportar un país que considera ser jueu com a un insult? Ara resulta que els qui van de demòcrates per la vida van ser pioners en nazisme molt abans que el mateix Hitler iniciés la seva follia exterminadora per tot Europa! Deu ser per això que a Amèrica van exterminar 100 milions d'amerindis i es van quedar tan amples. No és casualitat, doncs, que el dictador Franco tingués en els seus plans deportar tots els catalans, com a jueus de la península, en territori africà per expulsar-nos de la nostra terra natural.Avui provoca vergonya aliena observar com una certa classe de dirigents polítics continuen negociant i pactant amb aquest projecte polític espanyol que mai no ha demanat perdó oficialment als catalans i no ha reparat l’odi històric a què ens ha sotmès, inclòs els temps actuals. O és que algú creia que el culebrot del finançament que estem patint és un innocent joc polític normal en ple segle XXI? L’odi, quan es tracta d’abocar-lo sobre Catalunya, no en té res, d’innocent.
Per una altra banda, al nord del país hi ha França, un estat que amb la fal·làcia d’erigir-se com el país dels “drets de l’home” ha trobat l’excusa perfecta per canalitzar el seu odi a la diferència mitjançant totes les hostilitats conegudes. Des de l’edicte de Lluís XIV, en vigor des del 1700, on proclamava que “l’ús del català repugna” i les últimes declaracions de Georges Frêche afirmant textualment que “els catalans em fan cagar”, algú pot creure que hi ha prop de 350 anys de diferència?
Per si fos poc, els catalans hem assistit l’ignomiós espectacle de veure com la UNESCO aprovava la petició de França de reconèixer les fortaleses militars del mariscal Vauban com a patrimoni de la humanitat (per cert, amb la complicitat d’UNESCO-CAT). És el primer cop que la UNESCO, a petició del país dels “drets de l’home”, considera patrimoni de la humanitat un genocidi. O és que hem de recordar-los que Vauban, sota ordres reials, va fer incendiar els vilatges originals catalans, va humiliar-los fent-los construir les seves fortaleses amb les seves pròpies mans i amb les pedres de les seves antigues cases, per després fer-los empresonar si no els havien executat abans? Quina ment sensata consideraria patrimoni de la humanitat el Valle de los Caídos o els camps d’extermini nazis?
Com encarar-se a l’odi?
L’odi, com deia, és una malaltia. I sí, aquesta malaltia té cura. No tant per qui l'encarna dins seu, sinó per qui en rep les conseqüències. L’odi no necessita engendrar odi. Tot és més senzill que això. L’odi es combat, ras i curt, amb contundència. Amb contundència i sense contemplacions. En aquest cas, amb contundència catalana.
Ni França ni Espanya, prou que ho veiem, mai no han demanat perdó per l’odi abocat contra Catalunya històricament. Tampoc no el demanaran per l’odi que, encara avui, manifesten per la diferència que representem els catalans. Aquesta diferència tossuda, obstinada a no deixar-se assimilar per ells i que defineixen aquells pobles que se saben cridats a vèncer el destí que la història els reclama.
Perquè això és Catalunya. Aquest país que ha perdut guerres, sí, però no ha perdut mai la batalla. Entenen ara, perquè dic que els catalans som un poble vencedor, perquè si no hores d’ara encara no podríem dir que som catalans? Si l’odi sempre busca la manera d’empetitir l’altre mitjançant la ridiculització, la humiliació i l’escarni, quan es troba amb la Catalunya orgullosa de si mateixa i disparant contundència pertot, l’odi es desarma i esdevé un vulgar xaiet amansit.Que ningú es pensi que per encarar-se a l’odi valdran les actituds polítiques de minyona a què ens han acostumat en els últims trenta anys. No. Encarar-se a l’odi demana de dirigents polítics preparats per actuar amb la contundència que només empren els qui no tenen complex d’esclau davant del qui et vol empetitir. Dirigents que pensin, parlin i actuïn amb visió d’estat –d’Estat Català- dins i fora del país. Dirigents formats expressament per lliurar la batalla dialèctica duríssima que el camí cap a la secessió comportarà fins a la victòria.
En volen una mostra? No es perdin les periòdiques intervencions de Santiago Espot al programa Catalunya Opina del Canal Català. Podran comprovar com encarar-se al racisme anticatalà no és cap joc i quina és la manera, de fet l’única, per fer que els qui gosen agredir Catalunya se’n tornin a les seves trinxeres convertits en vulgars xaiets amansits de corral.
Albert Ubach
Properament: Fons i forma del discurs polític de la victòria.
Ni oblidem ni perdonem
