Fa 700 anys, a Atenes
Per què no s'ha recordat la gran victòria catalana contra els francesos a Grècia el 13 de març 1311? Quim Torra ens recorda que amb aquesta victòria, Atenes i l'acròpoli foren catalanes durant 80 anys.
Som al 13 de març de 1311. A la plana de Queronea l'exèrcit dels francs, comanat pel duc d'Atenes, Gualter de Brienne, amb més de 3.000 combatents i uns 12.000 soldats d'infanteria tenen atrapades les restes de la Companyia Catalana, que els darrers anys, precisament, havien estat ajudant al duc a consolidar el seu poder. La seva força és perillosament dèbil, tan sols 500 cavallers i 3.000 almogàvers a peu. Els catalans s'ho juguen tot. El fracàs sembla segur.
Francesc Xavier Hernàndez, a la seva monumental Història Militar de Catalunya, explica, amb gràfics i simulacions, el que Antoni Rubió i Lluch ja va apuntar: "Vèncer o morir era llur únic destí. La desesperació els obrí el camí, com els l'havia fressat abans la venjança. Però en un dia, en poques hores, destruïren el poder franc de la Grècia continental i peninsular. Aquesta victòria llegendària que en la seva època tingué arreu tan fort ressò per força havia de deixar un solc lluminós en la història".
La batalla de Cèfis, que Ramon Muntaner cantà èpicament (la impertorbabilitat dels almogàvers, la brillant i enginyosa trampa del pantà, la caiguda del duc en el fang, la matança despietada de milers de soldats i de tots els cavallers excepte dos) va significar moltes coses: pels francesos, el seu segon Azincour mediterrani en menys de vint-i-sis anys (després de la desfeta naval que els catalans havien infligit a la flota franca a la batalla de les illes Formigues, el 28 de juliol de 1285, quan onze galeres catalanes van desarborar la flota francesa de 24 naus, rematada el 4 de setembre següent en una segona victòria definitiva sota el comandament de Roger de Llúria). Per als catalans, obrir la porta de bat a bat a la "pus rica joia que al mon sia". L'Acròpolis, el castell de Cetines, va ser català durant 80 anys. Quan Pere el Cerimoniós va annexar-se els ducats d'Atenes i Neopàtria, l'imperi català va assolir el seu zènit. La Mediterrània, cap peix ja no gosava alçar-se sobre el mar si no portava lligada a la cua la senyera amb les quatres barres, i els naviliers en regulaven el comerç basant-se en el Llibre del Consolat de Mar, s'havia convertit en el pont de la mar blava per als catalans.
No sembla agosarat aventurar que els anglesos, si aquesta odissea hagués estat part de la seva història, probablement ja n'haurien fet unes 54 pel.lícules, 256 documentals i no sé quantes sèries de la BBC. L'aventura dels catalans a Grècia ho té tot: passió, mort, destrucció, venjança, política, art, violacions, assassinats, traïcions, bellesa, èpica, odi, sang, conquestes. I sexe. Un autèntic hitdigne de prime time. I les escoles? És una oportunitat excepcional d'explicar als alumnes una part de la seva història, potser l'única que es basa en victòries i aventures llegendàries que haurien de servir per construir un imaginari col·lectiu nacional. Sense mites, qui som?
Tan acostumats a les derrotes i als fracassos, per una vegada tenim glòria i triomfs per oferir: ensenyar que noms com Llúria, Rocafort o Entença són alguna cosa més que carrers de l'Eixample i intentar explicar que aquestes quatre províncies havien estat un imperi. I que no ens surtin els bons progressistes de torn a recriminar-nos una conquesta que va ser fidel al que es pot esperar d'una conquesta -i d'una venjança-. Doncs, bé, en Francesc Puigpelat m'ho comentava fa unes setmanes: "Ja veuràs com aquí passa de llarg el setè centenari de la conquesta d'Atenes". Tenia tota la raó, pel que s'ha vist fins ara.
"No comprenc com un episodi que tant honora la història pàtria com l'expedició realitzada pels nostres avantpassats a les llunyanes contrades d'Àsia i Grècia, a pesar d'algunes taques que desllustren les seves pàgines, hagi sigut mirat amb tanta indiferència pels catalans fins als nostres dies". Així obria Rubió i Lluch un dels seus estudis més famosos, publicat a La Veu de Montserrat el 1881. Pobre don Antoni, si en algun país aquest tipus de reflexions no tenen sentit és el nostre. Continua sobtant que en ple setè centenari del cim més alt de l'Orientada no hi dediquem ni un documentalet d'aquells del canal 33 de dos quarts de dues de la matinada, ni una exposició, ni un miserable acte institucional.
Nicolau d'Olwer, viatjant "amb la Crònica d'en Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi" va convidar-nos, com a lectors, a creuar aquest "pont de la mar, blava espinada, mediterrània", menjant dàtils i tarongers. Fa set cents anys que vam conquerir Atenes, ni més ni menys que Atenes!, per què no hi tornem?, i que ens voltin ombres amigues, els vells fantasmes de la cultura catalana, i sota un cel ardent, d'un roig encès, tornem a somiar en la nació que vam ser, el país dels navegants que conqueriren la mar nostra i la van convertir en el nostre mar.
Quim Torra
La CNN diu que "el Barça va representar la lluita dels catalans per la independència"
http://esports.e-noticies.cat/un-xoc-entre-el-nacionalisme-castella-i-lorgull-catala-52508.html
La CNN ha dedicat un article a l'enfrontament entre el Reial Madrid i el FC Barcelona a la semifinal de la Champions League. La cadena nord-americana ha indicat que "el Barça va arribar a representar la lluita per la independència catalana d'Espanya, i un rebuig del règim nacionalista que va governar el país des de Madrid, especialment sota el govern de Franco, que va arribar al poder en la culminació de la sagnant guerra civil espanyola el 1939".
"En el camp, es tracta d'una venjança de mil milions de dòlars entre els dos millors equips d'un país boig pel futbol, Espanya. Fora del camp, és un conte de dues ciutats, un xoc entre el nacionalisme castellà i l'orgull català, i una rivalitat de les cultures forjades en la guerra civil espanyola i el regnat del general Franco.", ha afegit.
La cadena televisiva americana es fa ressò d'unes declaracions d'Adi-Oula Sebastià, editor de barcablaugranes.com, qui ha afirmat que "la població de Catalunya no es consideren espanyols". "Quan la dictadura del general Franco va prohibir l'ús dels idiomes regionals, el Camp Nou (estadi del Barcelona a casa) es va convertir en un dels pocs llocs catalans on se'ls permetia parlar la seva llengua, sense por de repercussions".
Els Estats Units defensen la immersió lingüística catalana
Els Estats Units han defensat la immersió lingüística catalana en l'informe anual sobre els drets humans del 2010. El departament d'Estat nord-americà considera que "hi ha hagut casos en què els catalanoparlants han expressat preocupació pel fet que la llengua catalana no rebés el mateix tracte de favor".
En aquest sentit, posen de manifest que "tant el govern anterior com l´actual han defensat el model educatiu existent i sostenen que la decisió -del Tribunal Suprem, que declara l´espanyol llengua vehicular- es refereix a tres casos concrets i que no cal canviar la política lingüística catalana. Els líders catalans favorables a l'actual model d'immersió afirmen que els alumnes arriben a tenir el mateix nivell de coneixement del català i de l'espanyol”.
Per últim, sobre els examens de català per a professors universitaris, resalten que “el decret permet que les universitats eximeixin d´aquest requisit el personal de recerca de dedicació exclusiva o els professors que ensenyen en una llengua estrangera. Per no deixar-se perdre professors amb talent, les universitats poden, en alguns casos, ajornar l´examen per un període de fins a dos anys després de la data de contractació efectiva".
El perquè de gairebé tot plegat
Article publicat al diari Ara el 7 d’abril del 2011
La crisi continua. L'atur, en ascens. I els bancs i les caixes continuen, després de dos anys i mig, sense ajudar l'economia productiva. El fet és cabdal, perquè cap economia moderna pot sobreviure sense un sistema financer sanejat. I el nostre no ho està.
La primera observació que cal fer és d'índole empresarial i cultural. La banca i les caixes espanyoles continuen com estaven perquè aquí s'ha produït un fenomen únic al món: s'han injectat diners a les entitats financeres sense acomiadar els directius que les van enfonsar. Cap país al món duu a terme un pla de sanejament fent servir aquesta tècnica. Per tant, ja tenim una primera pista de per què continuen els vicis. Ara vénen les xifres del Banc d'Espanya. L'import dels crèdits concedits per les entitats financeres espanyoles a finals del 2008 (moment de la mascletà financera) era d'1,837 bilions d'euros. El 58% d'aquests préstecs eren de tipus hipotecari: per a gent que havia comprat un pis o per a promotors immobiliaris. Però si mirem la situació a finals del 2010, ens trobem que la quantitat de crèdits actius era d'1,844 bilions. Pràcticament igual que fa dos anys. I el 57% continuava sent per finançar totxos, és a dir, uns 1,059 bilions d'euros. Gairebé el 100% del PIB espanyol (a França representen només el 40% del PIB). Res havia canviat.
D'aquests 1,059 bilions en crèdits de garantia hipotecària vigents a finals del 2010, dues terceres parts eren per a la compra de pisos. Però, quins pisos?, es preguntaran vostès desesperats. Doncs per a pisos que tenen els bancs i caixes i que volen treure's de sobre. Perquè si continuen comptabilitzant-los al seu balanç i s'actualitzen segons preus de mercat, arribarem a l'única i veritable conclusió: el sistema financer espanyol està en fallida. L'altra tercera part d'aquests 1,059 bilions van ser préstecs a promotors immobiliaris. Però, quines promocions?, continuaran vostès esgargamellant-se. Doncs per a promotors que tenien préstecs i que, en enxampar-los la crisi, van haver de plegar deixant obres a mitges. Aleshores el banc o caixa corresponent se les va haver de quedar, expropiades. Com que una obra sense acabar no val res, es continuen donant préstecs a promotors per tal que les acabin. Un cop acabades aquestes obres, les entitats tornaran a tenir més pisos que hauran de ser venuts als clients mitjançant préstecs hipotecaris... Un altre cop. I tornem a la casella anterior!
I la resta de diners, per què no s'utilitzen per al crèdit normal? Per diverses raons. Perquè molts bancs han perdut l'hàbit d'analitzar projectes que no siguin immobiliaris i tenen por. També perquè donen crèdits a les administracions públiques. I, també, perquè les noves normes de Basilea exigeixen més solvència si es volen donar crèdits nous. Però, sobretot, perquè les entitats han decidit que només podien aprimar la cartera del crèdit per la part de les empreses, ja que, com hem vist, per la part immobiliària no poden. El sistema financer espanyol està enxampat pel totxo. Les caixes sobretot. Com una bicicleta: si s'aturen, cauen.
Tot sembla indicar que hauria estat molt millor fer net i vendre les entitats insolvents espanyoles a la banca estrangera ràpidament. Els nostres bancs i caixes no valen el que costa alimentar-los. No necessitem posseir entitats, per molt catalanes o espanyoles que siguin, si no serveixen. Ens serien més útils sent estrangeres.
Però al final d'aquesta cadena de "per què...?", apareix la tremenda pregunta: per què la banca espanyola fa tot això sense que ningú la posi en ordre? Per què en els bancs europeus i americans que han estat intervinguts, l'estat s'ha quedat amb part de les seves accions i hi ha nomenat directius, i aquí tot això no ha passat? Jo no tinc més informació que vostès. I una d'aquestes informacions la publica el Tribunal de Comptes espanyol sobre els comptes dels partits polítics. L'any 2006 (últim disponible, quina vergonya!) el deute dels partits amb les entitats financeres espanyoles era d'uns 200 milions d'euros. I, a més, impossible de tornar. El president d'aquest tribunal, el senyor Manuel Núñez, ja s'ha queixat repetidament de l'opacitat de les negociacions i els tractes que mantenen els partits amb els bancs.
Si un extraterrestre, just després d'arribar, contemplés aquest panorama, probablement en trauria una conclusió lògica: les entitats financeres espanyoles són incontrolables perquè tenen, i han tingut sempre, els partits agafats per l'entrecuix. Els governants no són independents. I per això ens diferenciem d'Europa, com en moltes altres coses. Com ara la d'estar submergits en una crisi de la qual sembla impossible sortir. Espanya és el malalt d'Europa i no pot ser intervinguda obertament sense causar una catàstrofe a tota la UE (per això estem discretament semigovernats des de fora). Curiós: patim una partitocràcia però amb uns partits polítics dèbils. A tot això cal posar-hi ordre. I sempre anem a parar al mateix punt: mentre la classe política no es regeneri, no s'entreveurà cap millora. Impossible.
Xavier Roig
Kenneth Rogoff, l'ex-economista en cap del FMI, diu que una Catalunya independent seria un dels països més rics del món.
Kenneth Rogoff, l'ex-economista en cap del FMI, diu que una Catalunya independent seria un dels països més rics del món.
http://www.ara.cat/economia/kenneth-rogoff-FMI-Catalunya-paisos-rics-mon_0_456555186.html
Podeu llegir l'entrevista sencera a:
Kenneth Rogoff, l'ex-economista en cap del FMI, diu que una Catalunya independent seria un dels països més rics del món.
Kenneth Rogoff, l'ex-economista en cap del FMI, diu que una Catalunya independent seria un dels països més rics del món.
http://www.ara.cat/economia/kenneth-rogoff-FMI-Catalunya-paisos-rics-mon_0_456555186.html
Podeu llegir l'entrevista sencera a:
La independència pot estar "a punt", segons The Guardian
http://comunicacio.e-noticies.cat/la-independencia-pot-estar-a-punt-segons-the-guardian-51653.html
The Guardian ha publicat un reportatge de dues pàgines en el qual parla sobre una hipotètica independència de Catalunya. El periodista Julian Glover conclou al final del mateix que "és possible creure que Espanya està a punt d'enfonsar-se, amb els catalans pragmàtics, no els bascos rebels, al capdavant de la sortida".
Tot i això, considera que "hi ha ingenuïtat en el desig de sortir d'Espanya per fer-se ric". The Guardian admet que "hi ha un menyspreu per als catalans entre molts espanyols. Es burlen del seu accent i la seva cultura".
Tot i això, el periodista es pregunta "si el sentit català de la injustícia no és exagerat. Catalunya és plena de vies ràpides, nous ferrocarrils i aeroports de grans dimensions: no és un signe de que Madrid s'hagi gastat tots els seus diners en una altre lloc".
També recorda que "l'hereu al tron espanyol mai ha estat vist tractant de parlar català, basc o gallec. TV3, un canal català, ha estat bloquejat de la radiodifusió a la veïna València".
El periodista, que explica que "en unes oficines d'ERC em vaig trobar amb un mapa d'un estat que no existeix", assenyala que "Lluís Companys és l'únic cap electe d'un govern europeu que ha estat executat". "El seu llenguatge - prohibit en públic durant el franquisme - està florint", afirma, a més d'indicar que "els partits nacionalistes dominen el Parlament català".
Igualment, explica que "una gran multitud va protestar a Barcelona per la retallada del nou estatut d'autonomia català". "La indignació davant aquesta resolució ha portat a polítics que s'oposaven a la independència, a canviar la seva manera de pensar", sosté.
En aquest sentit, afirma que "el grup de CiU, de centre-dreta, un vell bastió de la Catalunya post-Franco, és cada vegada més favorable a una ruptura total. També ho són alguns socialistes catalans".
També es recullen declaracions de Pilar Rahola, que considera que la majoria van evolucionant cap a les idees independentistes"." Els catalans creuen que pateixen el que bàsicament és robatori, el robatori dels seus recursos econòmics".
El New York Times explica el dèficit i l'espoliació catalans
Si a principis de setmana era el Financial Times qui informava sobre la situació financera de la Generalitat de Catalunya, avui ha estat el torn del New York Times. El prestigiós rotatiu en un article titulat "Deficits in Regions Compound Fears About Spain" de Raphael Minder, explica des de diverses perspectives el dèficit i deute català .
L'article inclou dades molt negatives com ara l'incompliment de l'objectiu de dèficit públic del 2010, el gran pes del deute català sobre el total deute de les CCAA de l'estat espanyol, o la comparació de Catalunya amb Grècia, explicada pel professor de l'IESE Luis de Guindos.
Per altra banda, el diari es fa ressò de la denúncia del Conseller Mas-Colell del doble raser del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que anuncia mesures que després paguen les comunitats autònomes. Així mateix recull opinions que culpen de la situació econòmica catalana a l'espoli fiscal, com la de Salvador Garcia Ruiz, membre delcol·lectiu Emma.
Santiago Espot es reuneix amb l’alcalde de Miami
http://www.naciodigital.cat/noticia/23643/espot/campanya/miami
Santiago Espot amb Tomàs Regalado al seu despatx
Santiago Espot, alcaldable de SI a la ciutat de Barcelona, es va reunir aquest dilluns amb l’Alcalde de Miami, Tomás Regalado, a la mateixa ciutat nord-americana. Espot tenia com objectiu "traçar les primeres pinzellades per obrir Barcelona al món i començar un canvi de relació intercultural i econòmica de promoció de la ciutat".
Segons paraules del propi Espot la visita va ser "cordial i es va fer un intercanvi d’idees sobre temes comercials, de seguretat i immigració". “Hem intercanviat impressions sobre les virtuts i amenaces de Barcelona i Miami i ens hem compromès a establir els ponts necessaris per a potenciar les relacions econòmiques, comercials i empresarials entre ambdues ciutats si entrem a l’ajuntament de Barcelona”. Així ha valorat la reunió Santiago Espot que pretén fer de Barcelona la ciutat “més viva i més internacional”.
Roda el món i torna a ERC
Trenco un silenci de vuit mesos. Un silenci en part forçat per situacions alienes a la meva voluntat, però alhora també un silenci que ha estat -en bona mesura- escollit i gaudit. El silenci, com la solitud, quan forma part d’un camí personal triat en algun moment concret del temps, de la vida, té aquesta capacitat enriquidora de l’esperit i d’ajudar a copsar, des d’una justa i necessària distància, la perspectiva dels esdeveniments que, altrament, restaria ofuscada per l’excés del traginar quotidià. Amb aquesta flama vivificadora, doncs, torno del silenci (no pas, però, de l’absència) per reprendre la senda que mai ho he deixat perquè forma part de mi: la senda de Catalunya.Queda enrere la manifestació de l’estiu passat, en què milers de catalans eixien nombrosos a desbordar la capital del país com a resposta a la sentència de la interminable processó de l’Estatut autonomista que, com era previsible, va acabar amb la crucifixió final de rigor. D’aleshores ençà, els catalans, i sobretot els independentistes, hem assistit a un dels fenòmens polítics més insòlits que he seguit també des del meu recés personal. Em refereixo, és clar, al sainet polític protagonitzat per dos actors principals amb nom i cognoms: Joan Carretero i Joan Laporta.
Recordo les setmanes d’incertesa en què molts catalans seguien, talment un serial televisiu de sobretaula, els moviments i declaracions que arribaven dels dos bàndols. Nogensmenys, mai com ara les esperances de tants independentistes i catalans de bona fe havien estat tant en joc. Precisament també perquè, en el moment d’emergència nacional en què es troba Catalunya, no s’hi val a badar. Gairebé un any després, tothom coneix el resultat. Després d’un any rodant el món i marejant catalans amunt i avall i jugant amb les seves il·lusions, amb les seves esperances, amb la seva bona fe, Joan Carretero i Joan Laporta han triat “tornar al Born”, acabar a les faldilles d’ERC. La realitat, un cop més, supera qualsevol de les ficcions.
Però ni Reagrupament és Joan Carretero ni Solidaritat és Joan Laporta. I la independència de Catalunya ha de ser i serà, malgrat això. Perquè que ningú no dubti que el procés d’independència ja ha començat. Les divisions, les fissures i fins i tot els sainets polítics com el que hem viscut formen part del procés, del preludi de la independència que ja s’està produint. De fet, en aquest últim any els catalans no hem assistit a un procés de fissura o de divisió de l’independentisme com alguns podrien (o voldrien) fer-nos creure. Ben al contrari: esdeveniments com aquests contribueixen a destriar el gra de la palla, a depurar el camí vers la independència i a clarificar les veritables posicions polítiques de cadascun dels actors que hi intervenen. El procés de recuperació del nostre Estat segueix el seu curs vers una història que volem imparable, decidida i impertorbable fins a la restauració de la nostra independència nacional. Els obstacles polítics interns formen part del paisatge que hem d’assumir com a part del procés, no pas com a una reculada. Talment ha passat en els processos d’independència esdevinguts en les últimes dècades a Europa. Catalans, tenim motius per a l’optimisme, per a l’esperança. Ara més que mai deixem enrere el “tot està per fer i tot és possible” i interioritzem un “actuem!”.En aquests moments d’assetjament constant a Catalunya, atrevim-nos a exigir dels nous dirigents polítics emergents la fermesa, la contundència, el coratge i el tremp necessaris per plantar cara als embats externs i interns que treballaran per
frenar i retardar la independència de Catalunya. Però exigim-los alhora –i és un deure fer-ho- que siguin capaços de mantenir un compromís ètic, humà i social que els posi en consonància no tan sols amb la seva militància, sinó amb la Nació sencera i que els situï a l’alçada del moment històric que vivim.Com he dit, ens trobem en un moment de veritable emergència nacional. No és el primer cop que ho dic i ho recordaré sempre que calgui. Prenguem absoluta consciència del que significa realment trobar-nos en situació d’emergència nacional. Assumir amb exactitud el significat d’aquest concepte permet d’interpretar el moment històric que vivim. I permet, alhora, de situar certs episodis o comportaments polítics –com els que hem viscut darrerament- en la seva justa mesura en comparança amb la cronologia històrica del nostre procés d’independència nacional.
Catalans, estem escrivint la història. Cadascú de nosaltres, homes i dones d’aquesta Nació gloriosa que va ser lliure durant segles i que volem que torni a ser-ho, com ens recordava el nostre venerable president Macià, tenim el deure, l’obligació personal i moral de treballar, cadascú dins les seves possibilitats , perquè la història faci justícia a segles de permanent genocidi contra Catalunya. No és un deure que tenim només amb el nostre passat: és una obligació per salvar i viure el nostre futur en plenitud.
I en aquesta aventura apassionant, magnífica i extraordinària, tots hi som cridats, sense exclusions, sense discriminacions i sense distincions. Perquè el futur no el conquerirem amb disputes polítiques de curta volada. Catalans, sortim a conquerir el futur que mereixem, sortim a conquerir la història com fan els pobles vencedors, sortim a recuperar el nostre Estat Català i exclamem, immensos d’orgull, la catalana crida tan alta que ressoni fins i tot als últims racons d’Espanya i França: RENEIXI LA NACIÓ AMB GLÒRIA!Albert Ubach
Catalunya Acció / Força Catalunya
Si Catalunya fos un estat ocuparia la setena posició entre els més pròspers de la UE
Article publicat al diari Avui el 28 de febrer del 2011
http://www.avui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/376180-els-setens-mes-rics.html
Catalunya és la vint-i-cinquena regió més rica de la Unió Europea (UE), i el seu poder de compra supera en un 21% la mitjana comunitària. Així ho revela l'últim rànquing fet públic per Brussel·les, que situa els catalans al darrere dels bascos (són un 38% més rics que els europeus), els madrilenys (34%) i els navarresos (31%), i exactament al mateix nivell que els anglesos de la regió sud-est: un territori de vuit milions d'habitants (amb ciutats com ara Reading, Òxford, Brighton, Portsmouth o Southampton), que és la segona economia del Regne Unit, després de Londres, i seu de gegants tecnològics com ara Microsoft o Oracle.
Però si Catalunya fos un estat (si es compara el seu producte interior brut –PIB– amb el dels Vint-i-set i no amb les seves regions) seria el setè més ric, només superat per Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria, Dinamarca i Suècia. Segons els càlculs de Brussel·les, fins i tot superaria Finlàndia (que té un poder de compra un 18% superior a la mitjana), Alemanya (16%) o Bèlgica i la Gran Bretanya (15%).
L'Estat espanyol, en canvi, ocupa l'onzena posició, i 25 anys després d'ingressar a la UE encara arrossega una desena de comunitats autònomes amb un PIB inferior a la mitjana comunitària: Extremadura (que és un 27% més pobra que el conjunt d'Europa), Andalusia i Castella-la Manxa (-20%), Múrcia (-15%), Galícia (-11%), Canàries (-10%), Melilla (-7%), el País Valencià (-7%), Astúries (-3%) i Ceuta (-2%).
El País Valencià és al mateix nivell que la Bretanya francesa o Irlanda del Nord i d'estats com ara Grècia o Eslovènia. I les Illes Balears, amb un poder de compra que supera en un 11% la mitjana europea, comparteixen posició amb Escòcia. Eurostat, l'oficina estadística comunitària, elabora de manera regular aquesta classificació i la corresponent mitjana tenint en compte el PIB per càpita, i els preus i cost de la vida en cada país, fent servir les últimes dades disponibles, de l'exercici del 2008 en aquest cas.
Catalunya també es podria comparar, en riquesa, amb el Vèneto o el Lazio italians (les regions de Venècia i Roma, amb cinc milions d'habitants cadascuna), segons les dades de l'Eurostat. I amb el Brabant flamenc, la província de Flandes que envolta la regió de Brussel·les (tot i que té poc més d'un milió d'habitants), o el Schwaben alemany, al land de Baviera (que no arriba a dos milions). Això sempre en termes de poder de compra i no en dades absolutes de PIB, que a Catalunya són en aquest cas inferiors.
Preocupa, però, que Catalunya ha anat perdent posicions i, en comparació de l'any anterior, el seu poder de compra ha retrocedit gairebé dos punts i mig: el 2007, abans de la crisi, era un 23,3% superior a la mitjana. Les economies de l'Europa de l'Est van retallant distàncies i fan pujar la mitjana europea. Itàlia ha tornat a superar Espanya, després del sorpasso del 2006 i de la promesa de José Luis Rodríguez Zapatero que el 2013 el PIB espanyol ja superaria fins i tot el francès. La crisi era, aleshores, “una fal·làcia, pur catastrofisme”, segons assegurava en aquells moments el president del govern espanyol.
Catalunya és lluny del top ten de riquesa europeu, que un any més encapçala Londres, amb un 343% de la mitjana europea (una dada una mica distorsionada perquè només inclou l'Inner London, els dotze municipis del centre de la capital britànica, amb una població de tres milions de persones). Luxemburg ocupa la segona posició, amb un poder de compra d'un 216% (encara que només té mig milió d'habitants, menys que el Vallès Occidental). Brussel·les és tercera, amb un 216% (un milió d'habitants).
Seria trampós comparar el que només són ciutats amb països sencers, amb zones menys poblades, rurals o de muntanya, sense activitat econòmica, com és el cas de Catalunya. Praga i Bratislava són les ciutats més riques de la nova Europa (la de l'Est, l'ampliada el 2004), i ocupen la sisena i la novena posició, respectivament.
L'Europa de l'Est
Els estats de Romania i Bulgària monopolitzen la cua de la classificació, amb nou de les seves regions entre les deu pitjors posicionades de tota la UE. Severozapaden, al nord-oest de Bulgària, és la zona més deprimida d'Europa, segons Eurostat, amb una riquesa un 72% inferior a la mitjana comunitària. Polònia i Hongria, finalment, també tenen quatre de les seves regions entre les vint més pobres de la Unió.
La Catalunya “de Vichy”
Sempre s’ha dit, i és una gran veritat, que el referent d’Espanya en la seva construcció d’estat-nació ha estat França. D’aquest país ha copiat el jacobinisme, el centralisme, i el menyspreu cap a tot allò que contradiu la seva idea d’unitat nacional, que forçadament fa equivaldre amb les fronteres estatals, tot i que per sort per a nosaltres, els catalans, el calc ha resultat matusser i incomplet.
De França ha pres nota del tracte purament colonial dedicat als territoris que no formen part de la metròpoli castellana, però la jugada no els ha reeixit, perquè a França la metròpoli és la zona rica, i en canvi, a Espanya, la prosperitat es troba a les colònies, mentre el cor de l’imperi ha estat poc menys que miserable en gairebé tots els sentits.
Feta aquesta anàlisi i un cop desvetllada la feblesa dels fonaments de l’estat espanyol, com és possible que Catalunya encara no s’hagi pogut desempallegar del parasitisme mesetari per esdevenir un país de primer ordre a la UE? La resposta fàcil a aquesta pregunta, aquella que argüeixen els polítics i molts mitjans de comunicació autodefinits catalanistes es basa en desviar tota la responsabilitat cap a Madrid. Per això tenim el país que tenim avui dia i per això a cada bugada perdem aixovars sencers. Tenim totalment desajustat el punt de mira i això ens fa febles. Quants esforços i diners s’han malbaratat intentant una entesa amb Madrid?
Madrid, a les negociacions, té la paella pel mànec, sobretot perquè té definit un full de ruta, sap què vol i compta amb la connivència vergonyosa de la classe política catalana; d’aquí ve el títol de l’article.
Seguint amb el paral·lelisme amb França, ara és la classe política catalana qui sembla haver pres com a model la manera de fer d’aquella França de fa 70 anys, humiliada i ultratjada per l’ocupació nazi. L’anomenada França de Vichy fou una concessió que Hitler va fer per qüestions pràctiques. Per no haver d’esmerçar tantes forces d’ocupació en un país vençut i amb la moral minada per la presa de la seva capital, va permetre que la part Sud fos controlada per polítics autòctons col·laboracionistes, és a dir, lligats de peus i mans a la voluntat alemanya.
És un retrat de la societat catalana actual. Els nostres polítics sempre acaben fent el que vol l’amo de Madrid, a qui estarien disposats a llepar fins la vora dels pantalons amb la condició de mantenir la seva quota de poder local, per això no volen que res es mogui i, prenent al poble per idiota, venen els seus vergonyants fracassos com a flamants victòries. El poble de Catalunya no ha estat mai idiota, però si qui se suposa que t’ha de protegir i ha de vetllar pel teu benestar et tracta com a idiota es produeix una idiotització, per això hi ha tants catalans amb mentalitat d’esclau, conformistes, incapaços d’imaginar-se un horitzó més enllà de l’autonomia espanyola... Covards, en definitiva, i cofois amb una Catalunya “de Vichy”, poruga i sense esma.
La diferència amb la França derrotada de 1940 és que el país veí va ser rescatat per les tropes aliades; a Catalunya no la vindrà a rescatar ningú; som els mateixos catalans qui tenim el deure de salvar-la, i de fet no necessitem ningú més, perquè Madrid no ens ha de concedir la independència, l’hem d’exercir i defensar, simplement. Això requereix dues coses que depenen exclusivament de nosaltres:
1.Creure en la força de la nostra nació, que passa per despertar d’aquest estat d’idiotisme que molts compatriotes pateixen.
2.Exigir responsabilitats als nostres polítics. Retirar-los tot el nostre suport si no canvien la seva estratègia, totalment obsoleta, absurda, sòrdida i contraproduent.
Un cop això assolit, els triomfs els tindrem a l’abast. Tot el que ara és topar contra una paret un cop rere un altre, ho trobarem tan a tocar que ens farem creus de com hem pogut estar tant de temps fent el passerell. A la fi serem amos de casa nostra. És clar que sempre hi haurà idiotes, però d’ells la història no en farà cabal. En una Catalunya rica i plena, la del futur, qui se’n recordarà dels Montilles, Saures, Masos, Duranilleides, Chacons... col·laboracionistes i llagoters que es dedicaven a fer la gara gara pels passadissos d’aquell sainet de Congrés de Diputats que tenen a Madrid, que utilitzaven Catalunya i el Parlament més antic d’Europa com a palanca per esdevenir ministres del país opressor? Quan siguem un país lliure i de referència a Europa i al món sencer, amb homes capaços i honrats al capdavant, qui recordarà aquells individus grisos de la Catalunya col·laboracionista del postfranquisme? I si per ventura mai els recordem, serà per riure’ns-en i prendre’ls com a exemple del que mai no haurà de tornar a ser.
Dídac Rubio Lencina
Membre de Catalunya Acció
21 de febrer del 2011
Jo volia votar
(Carta als senyors Carretero i Laporta o als senyors Laporta i Carretero, tan se val l'ordre doncs allò que importa és que siguin realment senyors i no perquè pensi que ser senyor és més important que ser senyora, sinó perquè ser un senyor implica no ser egocèntric, menystenidor, curt de gambals, barroer, pinxo, rancuniós i tot un seguit d'adjectius "desqualificatius" que no fan per un lider independentista i encara menys quan aquest pregona la regeneració de la classe política).
No ens coneixem i per tant no hauria de dirigir-me a vostès tan directament. Si ho faig és perquè la situació ho demana atès el paper que volen assumir, és a dir, el d'acabar proclamant al parlament l'anhel de molts, i cada dia més, independentistes, entre els quals m'hi compto.
Així doncs, m'atreveixo a fer-los saber que tot i la suposada bona voluntat que manifesten tenir, lluny de generar-me il·lusió, que és el que esperava en l'actual moment d'efervescència del poble català en el seu irreversible procés de trencament amb Espanya, m'han generat desconfiança i un dilema terrible, i vull que en siguin conscients.
Jo, distingits senyors, ja fa temps que tenia clar què votar. Jo volia votar una candidatura unitària, aglutinadora, no ens enganyem, només de totes aquelles forces i moviments no parlamentaris que, des de les seves peculiaritats, possibilitats i amb els sues coneguts o no tan coneguts liders, han estat lluitant, fins i tot abans que vostès, per generar consciència nacional i acció, fent evident la impossibilitat de l'encaix amb Espanya i empenyent la societat catalana a posicionar-se a favor de la independència. Jo volia votar una candidatura unitària i única que traduís políticament les aspiracions de tot el moviment cívic de les consultes, una candidatura única que recollís l'esperit del 10 de juliol, una candidatura única potent, efectiva, que ens permetés tenir el màxim nombre d'escons possibles, i vostès m'han xafat la guitarra.
Ara estic ple de dubtes: m'abstinc per fermesa ètica i nego el meu suport a tots dos ja que esperen que per temor a una decepció acabem votant una llista o l'altra? accepto aquest xantatge, que recorda el dels PSC amb aquell eslògan de "si tu no vas ells tornen" i el de gairebé la majoria de partits polítics que mai no fan els seus deures com cal i ens passen el mort a nosaltres, els electors, fent-nos sentir culpables dels seus fracassos? Em penediré després de no haver votat si finalment la gran majoria d'independentistes vota a un o a l'altre i són quasi decisius per arrossegar a Esquerra i Convergència a definir-se clarament i compromesa?
Mirin, jo no sóc ningú, però sóc tot un senyor i em prenc les coses molt seriosament, per això no vull cometre un altre error, com el de no haver participat en la manifestació del 10 de juliol. Crec que els meus motius eren força raonables: no estava emprenyat amb el Tribunal Constitucional, sinó amb l'imperialisme espanyol, no em dolia el retall d'un estatut que des de fa molts anys l'he considerat propi d'una regió, doncs les regions tenen estatuts i les nacions estats, i tampoc no volia que la meva indignació amb la mateixa classes política nostra, incapaç de ser fidels ni als seus plantejaments autonomistes, és a dir, incapaç de regirar-se contra el govern espanyol en quan aquest va retallar l'estatut abans de ser referendat, fos camuflada per l'enorme senyera institucional i encar l'aprofités el no-senyor Montilla per negociar amb el no-senyor Zapatero algunes concessions. Però vet que el poble català va passar per damunt dels polítics i la manifestació va ser una revelació de la massiva "desafecció contra Espanya", en la qual la consigna més corejada va ser INDEPENDÈNCIA i l'ensenya majoritària l'ESTELADA amb estel blanc o vermell, tan se val el color, ara que hem entès que la lluita és transversal.
Jo no vull dir que vostès siguin frívols, però jugant a veure qui la té més grossa, ("nosaltres en som més"), com fan els adolescents, o proposant un dol de pistolers, ("que el més feble es retiri"), com fan els pinxos, m'han generat ràbia i un dilema terrible. Jo volia votar una candidatura unitària que demostres que els independentistes podem anar tots a la una i que no som com els patètics patriotes de "La vida de Bryan".
Ja sé que vostès pensen que cadascuna de les seves organitzacions és aquesta candidatura unitària, doncs darrerament acaben d'absorbir tota una sèrie de petites forces, no entraré en com les han reagrupat o solidaritzat; no a totes, és clar, que encara en resten algunes que no han entrat en "el joc de la cadireta", aquell joc infantil en que es van traient cadires i tots els nens s'afanyen a seure perquè l'últim és eliminat, es queda fora del joc; però si que els hi diré que cap dels dos és el bo de pel·lícula. Senyor Carretero, que hagi nascut Solidaritat Catalana és deu al fracàs de les negociacions entre vostès, no és culpa només del senyor Laporta.
Ho diré sense embuts, si no puc votar la candidatura unitària i única que necessitem no sé a qui dels dos votar, doncs cap dels dos m'acaba de fer el pes. A un el veig mol mediàtic però amb poca experiència política, tanmateix capaç de fer un bon lideratge; i a l'altre el veig més expert en el camp polític però infinitament menys mediàtic i bastant tebi com a lider, junts es complementarien però per separat... Bo, en tot cas, com diu un amic ameu, si canviessin de cavall, potser. M'explico: vostès, segons ell, estan creuats, amb el cavall Reagrupament (3.000 militants estesos pel territori, ben organitzats i pencaries) hauria d'anar el genet Laporta, (animós i agosarat), i amb el cavall Solidaritat Catalana per la Independència (una cosa nova que recorda una de vella i emblemàtica, amb unes potes de rosí valencià com les d'en López Tena i un màrqueting de primera divisió) hauria d'anar el genet Carretero ( un exconseller, sorrut però seriós i contundent); de segur que arribarien més lluny que no pas cavalcant els seus propis cavalls.
Bromes a banda, hi ha veus que diuen que no ens podem abstenir, que tot i que sigui amb una pinça al nas hem de votar un dels dos. Jo entenc que molta gent pensí això, clar ens hem il·lusionat força amb els darrers esdeveniments i veiem la independència ben a la vora. Jo mateix que ja creia que seria possible en el 2014 molt abans que en Carod en digués res, o de que vostè, senyor Carretero, és decidís a deixar Esquerra, o que vostè, senyor Laporta, somniés en fer el pas a la política nacional, mai no hagués imaginat de quina manera s'anava a accelerar el procés de trencament amb Espanya gràcies a les consultes, (vagi per endavant el meu agraïment als pares de la idea i capdavanters en mostrar, molt senyorialment, els pebrots que calen per avanançar en el camí de la independència i a tot el moviment cívic que posteriorment va arrossegar els polítics a implicar-se), i gràcies també, tot sigui dit, als propis espanyols, per ser imperialistes fins al moll de l'os i generar tan d'independentisme, com tampoc no m'hagués imaginat el bestial èxit de la manifestació del 10-J, fets que òbviament ens han omplert d'entusiasme i ens han fet creure que era possible sacsejar aquest mateix any el parlament. Un entusiasme i una esperança que lògicament no vol cap decepció electoral. tanmateix, i malgrat la pinça al nas, l'ensopegada és possible, no debades la gent d'Araomai ens ha explicat com podem malbaratar vots i com un 3% no garanteix representació a totes les circumscripcions. A aquest bons patriotes l'únic que els hi retrec és que creguin que ha de ser ara o mai, doncs el procés de trencament amb Espanya és irreversible, per això tot i sentir-me angoixat pel dilema que vostès m'han generat no he perdut el coratge. Si no és ara serà a les properes ja que haurem aprés alguna cosa més i farem costat a d'altres liders més assenyats, més unitàris, més senyors i per tant capaços de capgirar el parlament el 2014.
El poble, ja ho han vist vostès, acaba passant per damunt del polítics. Al 1er Aplec Independentista d'Arenys de Munt, els notables nostrats i una munió de patriotes els hi va demanar UNITAT, no a vostès sols és clar, també a Esquerra i a Convergència. A mi una i l'altra organització parlamentaria ja m'han demostrat qui són, així que qui em preocupa són vostès.
Vostès sota una mateixa marca electoral, com fins i tot els hi reclama l'assamblea de reagrupats i solidaris, tenen la possibilitat de generar la veritable alternativa independentista en aquestes eleccions, de no ser així no dic que no m'alegraré si finalment entren al parlament, i encara més si després treballen plegats, però serà responsabilitat de vostès dos si no entren, si es queden a les portes o si podent haver estat decisius i, per la dispersió de vots o la incapacitat d'engrescar-nos, no ho són. I sàpiguen que després no em faran sentir culpable si m'equivoco votant l'opció amb menys possibilitats o si decideixo abstenir-me.
Jo no sé si faran cas de la meva carta, però si més no m'ha servit per fer una mica de teràpia i per arribar a la conclussió que el dilema realment el tindran vostès si passen a la història no com a senyors sinó com uns veritables rucs catalans.
Atentament,
Plàcid Rosaleny
Vegueria Penedès, setembre del 2010.
Més enllà de les corregudes de braus, l'esmicolament d'Espanya
El Parlament català ha decidit de prohibir les corrides de braus a partir del 2012. Una tradició estrangera menys a Catalunya. Les corrides de braus, només típiques de països del Tercer Món, més que la civilitzada i democràtica Europa, no existiran mai més a casa nostra. Catalunya, el seu poble representat pel Parlament, ha decidit abraçar l'avançat pensament present a les nacions més desenvolupades d'Europa. Catalunya ha suprimit un hobby bàrbar de l'Edat Mitjana, disfressat de cultura ancestral però que s'ha usat com a instrument d'unificació per Espanya. Qui no ha escoltat mai que el cliché típic espanyol es basa en "sol, paella, flamenco i toros"?
Des d'avui, el turista que busca aquesta Espanya, haura d'anar-se'n mes enllà de les fronteres del Principat. Els catalans no compartíem alguns d'aquests simbols espanyols en primer lloc, ens foren imposats amb la colonització espanyola, i ens els traurem de sobre, de la mateixa manera que ens traurem de sobre a Espanya en un futur ben pròxim.
Sabem que aquesta mesura farà emprenyar a molts espanyols. És comprensible, perquè saben que Espanya només s'aguanta per símbols com els toros i el futbol. Caigut un, la resta seguirà, i darrere aquest simbolisme estranger, la mateixa Espanya, aquest engendre artificial. El gran esmicolament d'Espanya s'està a punt de succeir per sempre, i Catalunya Acció es un dels actors principals en aquesta obra.
Si mireu els diaris espanyols, les capçaleres parlen més de l'atemptat identitari i de la possibilitat que Catalunya s'independitzi que no de la defensa de les corrides mateixa. Què no és més excloent, racista i degradant que condemnar a tota una Nació a haver de celebrar, i disfrutar (?), espectacles tals com homes enganyant, apunyalant, torturant i finalment matant i mutilant un animal a qui s'ha drogat, amb les banyes serrades i estabornit?
Ens enorgullim d'haver prohibit les corrides de braus. I encara ens enorgullirem més quan la nostra obligació d'independitzar Catalunya d'Espanya i França s'hagi acomplert.
Jordi Margalef Turull
Catalunya Acció
No desfilaré darrere dels botxins de Catalunya
Si fa deu anys a qualsevol català del carrer li haguessin preguntat si imaginava en què derivaria allò que durant tants anys a Catalunya es va conèixer com a oasi català, qualsevol resposta s’hauria quedat a anys llum de la realitat que avui fueteja Catalunya. I és que l’escàndol del Palau de la Música, més que treure a la llum el que s’amagava sota d’aquell miratge de l’oasi català que tant bé havia construït l’imaginari pujolià i que tant va sedollar després als dos tripartits assedegats de poder, el que ha fet és descobrir un autèntic femer polític digne de manual.D’ençà que el cas Millet va sortir a la llum i ha començat a esquitxar diversos càrrecs polítics de tot l’espectre parlamentari –des dels anteriors governs fins als actuals-, els catalans ja es demanen si en comptes d’un oasi català el que teníem realment no era sinó una colla de pinxos de barri o una banda d’assaltadors professionals de bancs.
L’esfondrament d’aquest miratge col·lectiu que durant trenta anys les instàncies polítiques havien venut com si això fos el país de les meravelles ha servit, com a mínim, per començar a posar moltes coses a lloc. Que una persona capaç d’acumular un historial amb aquesta capacitat delictiva romangui en llibertat o entri i surti de la presó com qui va a cal sogre, o bé ens demostra que tenim un sistema judicial a l’alçada del betum, o bé podríem convenir que la classe política d’aquest país hi està tant emmerdada que tots plegats serien capaços de vendre la seva mare per evitar que aquest individu es posi a cantar noms fins que no se salvi ni l’apuntador.
D’aquí rau el fet que Fèlix Millet sigui actualment una de les persones amb més poder a Catalunya. La seva condició d’home corrupte, però sobretot la seva habilitat per exercir de corruptor, el converteix en el testimoni
més gràfic de quin ha estat el sistema polític en el qual molts catalans havien confiat durant dècades. Nogensmenys, polir-se 33 milions d’euros en una vintena d’anys d’una de les institucions que formen part d’un dels pilars fonamentals d’aquest país, i a sobre amb l’entramat de silencis polítics que dia a dia es tapen els uns als altres com qui es tapa les vergonyes, és per remoure l’estómac a qualsevol ciutadà que honradament havia confiat en la bona be de la classe política catalana.Fèlix Millet va endur-se 33 milions d’euros del Palau de la Música durant els anys que va estar-ne al capdavant. La gravetat d’aquest saqueig perpetrat a les arques del Palau de la Música i de l’insigne Orfeó Català s’agreuja quan constatem que tot això no ho hauria pogut fer sense comptar amb les moltes complicitats que, per acció o per omissió, Millet va saber teixir per edificar la seva personal foguera de vanitats. És l’habilitat del corrupte en aconseguir corrompre també a terceres persones. Aquest és, ara, el poder que ostenta Fèlix Millet. Poques vegades la informació d’una persona pot fer penjar d’un fil l’estructura política de tot un país.
Algú s’imagina que, en comptes de 33 milions, Millet i la seva troupe s’haguessin emportat, posem per cas, 62 milions d’euros? Segurament l’enfadament dels catalans encara seria més gran, si és que això és possible. Doncs bé, sàpiguen que aquesta quantitat -62 milions d’euros- són els diners que cada dia surten de Catalunya cap a Espanya en concepte de dèficit o espoliació fiscal (ja saben, allò que els espanyols en diuen solidaridad). Ja ho veuen, els catalans donem cada dia als espanyols el doble del que Fèlix Millet va robar en vint anys del Palau de la Música, juntament amb els seus còmplices que s’ho miraven sense aturar-lo ni oposar-s’hi. Fent números, estem parlant d’una xifra anual de més de 22.000 milions d’euros. I així durant trenta anys. Oi que a poc a poc ja es van situant?
Una espoliació fiscal d’aquesta magnitud tant sagnant i perpetrada durant tants i tants anys, només necessita dos agents: primer, l’espoliador, l’estat espanyol i el seu particular concepte de solidaridad; i segon, la complicitat política d’algú que, bo i coneixent aquesta situació, no només no s’hi oposi, sinó que fins i tot ho aprovi i ho permeti. D’això darrer van dir-ne durant molts anys “contribuir a la governabilitat de l’estat” o “resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya”. Els sona? Algú s’imagina els còmplices de Fèlix Millet i tots els qui sabien i consentien els seus actes declarant davant d’un
jutge i justificant el seu silenci davant del robatori del Palau al·legant que van “contribuir a la governabilitat del Palau”? Doncs això és, clar i català, el que ha passat en aquest país en els últims trenta anys.Quan s’arriba a aquests nivells d’obscenitat moral, d’indecència política i de traïció continuada a la confiança de tot un poble, ni el més vulgar dels atracadors de barri seria capaç de tornar a mirar els ulls de les seves víctimes sense remoure-se-li un mínim les entranyes. En moments com l’actual, hom es pregunta en mans de qui havíem –i hem- deixat el país durant tant de temps.
La història recordarà aquesta follia de l’encaixisme polític com l’últim estirabot de l’unionisme aferrant-se a les velles estructures de la misèria regionalista i provinciana. Quan hom no és capaç de ser president del seu Estat propi, sempre té l’opció de ser el president que administri una vulgar colònia, una regionalitat o una comunitat autònoma amb menys capacitat de decidir que una comunitat de veïns.
L’endemà de la sentència del Tribunal Constitucional, el president de la colònia del principat de Catalunya, José Montilla, tal com va fer igualment el cap de l’oposició, Artur Mas, va encoratjar els catalans a sortir al carrer per protestar per aquesta sentència, a l’aixopluc d’una de les entitats culturals amb més pes al país i que, també cal dir-ho, més subvencions anuals rep. Després de quatre anys d’espectacle i d’humiliacions constants i d’una classe política que ella mateixa va mutilar el seu propi estatut, ara ens necessiten? Ara volen que el poble de Catalunya surti al carrer a donar la cara per les seves insensateses regionalistes d’aquests últims trenta anys? Hem de recordar que CiU i PSC van ser també pares fundadors de la Constitución Española, de la qual emanen òrgans com el mateix Tribunal Constitucional i que va suposar una mutilació territorial i política de Catalunya que no havíem conegut des del Tractat dels Pirineus? Ells que van redactar la Constitución Española, ara volen que sortim a donar la cara pel seu col·laboracionisme amb el saqueig econòmic i nacional a Catalunya?
Després de trenta anys d’inversions milionàries a fons perdut en pedagogies per esgarrapar alguna dosi de comprensió i afecte de les espanyes envers Catalunya;després de trenta anys d’estatuts i de voler-nos permanentment encallats en el “som una nació” com si estiguéssim aturats al 1980 del primer pujolisme;
després de trenta anys de saqueig fiscal continuat perpetrat amb vergonyosa impunitat als catalans mentre la classe política catalana mirava cap a un altre cantó;
després de trenta anys de substitució lingüística i de polítiques culturals d’un insultant reduccionisme folklòric;
després de trenta anys tractant-nos com a estrangers dins del nostre propi país;
després de trenta anys domesticant el nostre caràcter col·lectiu i el nostre orgull nacional gràcies a una tergiversació del concepte seny que el pujolisme va saber vestir per adormir al màxim l’anhel d’independència i de recuperació de l’Estat Català;
després de trenta anys de “contribuir a la governabilitat” de l’estat que asfixiava Catalunya;
després de trenta anys d’obsessió malaltissa de voler “resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya” que no van poder fer ni Felip Vè ni el mateix genocida Franco;
després de trenta anys de vocabularis retòrics i marejant-nos amb eufemismes com autogovern, sobirania, dret de decidir;
després de trenta anys dient-nos que l’autonomisme o el federalisme eren les vies del “seny” quan són aquestes polítiques les que han acabat abocant Catalunya a una situació d’absoluta ruïna econòmica, nacional, cultural, lingüística i espiritual en ple 2010...
...després de tot això, han de saber que jo, Albert Ubach, no desfilaré com un xai darrera dels botxins de la meva nació.
L’enfadament de bona part de la societat catalana, esgotada i afartada per tants anys de promeses incomplertes, de maltractes continuats des d’Espanya i França i del silenci còmplice d’una classe política catalana més capficada a “contribuir a la governabilitat de l’estat” abans que contribuir a la governabilitat dels seus, farà que aquesta manifestació aplegui un nombre notable de catalans de bona fe que, lliurement i legítima, voldran expressar aquest lògic malestar. Amb tot, el sentit polític d’aquests moments històrics que viu el nostre país ens exigeix la responsabilitat de saber identificar i d’assenyalar –i fer-ho sense cap por i sense complexos- els responsables que han permès durant trenta anys aquest saqueig econòmic i nacional perpetrat contra Catalunya. Senyors, diguem-ho clar: no és contra el Tribunal Constitucional ni contra cap sentència de cap vulgar estatut autonòmic que el poble català ha de manifestar-se. El poble català ha de manifestar-se per denunciar la classe política catalana que durant trenta anys ha col·laborat en l’autonomisme i ha contribuït a engreixar les arques dels estats espanyol i francès amb els diners dels catalans. Perquè, amb franquesa: quina diferència hi ha entre ser còmplice durant trenta anys d’aquest robatori anual de 22.000 milions d’euros als catalans i entre els còmplices que van callar el saqueig del Palau de la Música? És que per ventura no caldria que un regiment sencer de Mossos d’Esquadra no dentingués en ple la comitiva política d’aquest dissabte per encobriment de robatori continuat contra tota una nació?
La nostra sentència ha de ser –i serà- la independència. Però que ningú tingui cap dubte que per iniciar el procés de regeneració nacional que aquest país ha de fer, primer és necessari desmantellar aquest sistema polític caduc i administrat per aquesta classe política catalana que aquest dissabte encapçalarà aquesta manifestació que no té altre objectiu que salvar els mobles del seu fracàs autonòmic dels últims trenta anys. No es pot regenerar un bosc sense fer caure primer la fusta podrida. Sí, cal recuperar la política catalana des d’un estil nou que imprimeixi una nova actitud vibrant, colpidora, enèrgica i que faci brollar pertot flames de coratge i dignitat arreu de la nostra malmesa Nació. Després de la trencadissa nacional a la qual ens ha abocat l’autonomisme de les darreres dècades, és hora de substituir aquesta classe política que ha col·laborat, ha participat, ha donat suport i s’ha implicat en aquest projecte de saqueig espanyol i francès sobre la nostra nació. Perquè, entre nosaltres, qui de vostès s’atreviria a desfilar el proper dissabte darrere d’una pancarta encapçalada per Fèlix Millet i els seus còmplices i, a sobre, d’això dir-ne dignitat? Jo, pel que fa a mi, no desfilaré darrere dels botxins del meu país, no desfilaré darrere dels botxins de Catalunya.Albert Ubach - Membre de Catalunya Acció/Força Catalunya.
Parlament de Daniela Grau durant els Actes d'Elna
Discurs de Daniela Grau (membre de Catalunya Acció) pronunciat el diumenge 16 de maig de 2010 durant els actes organitzats conjuntament amb l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la col·laboració de l'Ajuntament d'Elna, remembrant la Massacre de 1285 a la Catedral d'Elna, un dels episodis més cruels de la croada francesa contra Catalunya:
Benvolguts compatriotes,
Millor copiar, i ràpid!
http://paper.avui.cat/article/dialeg/190551/millor/copiar/rapid.html
ARA ELS DEMANARIA que no posin en dubte que patim una malaltia similar a la de Grècia, però amb una temperatura una mica més baixa. I amb alguns elements peculiars. Ells tenen un deute exterior més gran que el nostre però, per contra, nosaltres tenim un atur més gran que el d'ells. Ah, i una diferència fonamental! No es pot mentir com ho han fet els grecs. Perds la credibilitat i el respecte dels altres. I ho perds per molts anys. Malgrat dependre d'un primer ministre saltimbanqui i frívol, els funcionaris espanyols que gestionen les estadístiques són més seriosos. Però el xarop que la zona euro i l'FMI han receptat a Grècia, i exigit que prengui, és el mateix que el que ha de prendre Espanya. I el tractament durarà anys, creguin-me.
PRIMER. El sector públic ha de gastar en proporció a l'economia del país. Com que l'Estat, d'inversions, ja gairebé no en fa, Grècia ha de retallar els costos de la partida de personal. Haurà d'abaixar salaris dels funcionaris. Aquí, vistos els sacrificis del sector privat, potser que els salaris públics es congelessin. No els sembla? Sortir per la televisió i dir que s'han retallat 16 milions d'euros en alts càrrecs, són ganes de fer el pallasso. Per cert, els periodistes de TV3 s'ho haurien de fer mirar. La nostra televisió pública sembla el gabinet de premsa i propaganda del senyor Zapatero i de la seva vicepresidenta (aquesta que sembla sortida del programa Barri Sèsam).
SEGON. LA GENT S'HA DE JUBILAR més tard. Tornem-hi: no es pot gastar més del que es genera. A Grècia (gran concessió als malvats alemanys!) han decidit que a partir d'ara es jubilaran als 60 anys. Aquí, de moment, ens hauríem de conformar a aturar les jubilacions anticipades. S'ha fet una estadística del nombre de jubilats anticipats? Cap economia del món pot resistir aquesta sagnia. La nostra, menys.
TERCER. APUJAR IMPOSTOS. Altre cop: no es pot gastar més del que es recapta. Grècia té dues tasques a fer. Una, apujar els impostos (la recaptació allí representa el 31% del PIB) i, dues, netejar l'economia submergida. Aquí els impostos ja estan a nivell europeu (38% del PIB), i apujar-los està pelut. I per convèncer que l'economia submergida no és rendible, l'Estat ha de demostrar, abans, que no malgasta. I aquesta tasca, amb aquest populista d'estètica Evita Perón al capdavant del govern espanyol, se m'acut inviable.
QUART. MERCAT DE TREBALL. S'ha de liberalitzar més del que ho està. Desconec el mercat laboral grec al detall, però me l'imagino. A Espanya, però, s'ha d'acabar la conxorxa entre govern i sindicats. Perquè està enfonsant l'economia. Els sindicats espanyols han esdevingut una casta aristocràtica amb señoritos al capdavant. Ningú té clar com es financen, ni qui representen. Però molesten. Els grans responsables de la desarticulació de la classe mitjana espanyola, de l'aparició de l'enorme mileurisme, són, principalíssimament, els sindicats. El seu xantatge s'ha d'acabar.
BÉ, DE TOT AQUEST ENRENOU ens queda un consol que, malauradament, no parla a favor nostre. L'individu que durant els darrers anys, des de la Moncloa, ha entabanat tota la classe política catalana, i bona part de l'electorat català, no ha pogut enganyar Europa. Per això insisteixo que mereix la pena ser europeu. I ens convé defensar aquells líders que, nord enllà, no accepten que determinats estafadors puguin desmuntar allò que tant i tant ha costat construir.
Xavier Roig
Enginyer i escriptor
Esquizofrènia antifranquista
Que el franquisme va ser un règim sanguinari és una afirmació que no aporta res que ningú no sàpiga. Que, a més, aquest règim sanguinari va acarnissar-se especialment amb Catalunya i els catalans, això ja no cal ni esmentar-ho. I és que s’hauria de tenir el cervell molt trabucat per atrevir-se a negar que els catalans vam viure durant prop de quaranta anys en un autèntic camp de concentració. Nogensmenys, quaranta anys vivint encadenats en aquella presó col·lectiva, i a sobre sota la tortura permanent d’haver de sentir durant tant de temps aquella meuca parladora amb veu de castrati de taverna, alguna seqüela havia de comportar en el caràcter del poble català, començant per la seva classe política.I ja que parlem de seqüeles, l’actual classe política catalana ha protagonitzat els últims dies un d’aquells comportaments que, com a mínim, mereixerien ser dignes d’estudi en totes les facultats de psiquiatria del món sencer. Perquè els actes d’homenatge esdevinguts arran del traspàs del qui en vida fou el franquista universal Juan Antonio Samaranch són el viu testimoni de fins a quin punt la indecència i la immoralitat governen el nostre país.
I és que quan hom contempla les reverències que tot l’espectre polític català -des de l’oposició fins al tripartit d’esquerres- i esportista –fins i tot el mateix Barça- ha fet a aquest alt càrrec i col·laborador directe del tirà Franco fa remoure l’estómac a qualsevol demòcrata. Gràcies a aquest infame espectacle de pornogràfica veneració franquista a què hem assistit, aquesta classe política ha aconseguit que Catalunya s’hagi convertit en l’únic país del món en què les víctimes acabin rendint homenatge als seus botxins. Algú s’imagina, per exemple, que una ciutat alemanya dediqués un estadi o tot un museu municipal a la memòria d’un destacat dirigent de Hitler?
Així, els mateixos que per una banda són capaços de crear la institució del Memorial Democràtic i que no fa ni quatre dies es manifestaven per protestar per l’encausament del jutge Garzón arran de la investigació dels crims franquistes que ell pretenia iniciar (mentre l’any 92 callaven les tortures als independentistes d’aquest país víctimes de l’anomenada garzonada), els ha faltat temps per a obrir de bat a bat les portes del Palau de la Generalitat per aplaudir i homenatjar amb honors d’estat a qui va ser un dels alts càrrecs més destacats d’aquest règim nazi del qual renegaven dies enrere. Ja ho veuen, més que dirigents polítics, a la Generalitat sembla que hi tinguem un regiment de minyones que serien capaces fins i tot de servir cafès als seus propis botxins. Una gent d’aquesta estretor de pit, quina mena de país ha construït?El mateix Palau de la Generalitat que va acollir el president Companys rebent ara
amb honors d’estat per part d’un govern participat pel seu històric partit les despulles d’un alt càrrec del mateix règim nazi que va assassinar-lo pitjor que a un vulgar conill. És humanament impossible arribar a superar aquesta sobredosi de cinisme i de surrealisme.Després d’assistir a aquest rosari d’obscenitats morals, quantes evidències més necessitem els catalans per començar a actuar per destituir aquesta classe política que suposa un atac frontal a la intel·ligència i a la dignitat de la nació catalana?
Els catalans no vam patir quaranta anys en aquell camp d’extermini col·lectiu anomenat franquisme perquè ara haguem de veure com el nostre propi govern homenatja amb diners públics i amb honors d’estat destacats càrrecs d’aquell règim nazi i genocida, com el sinistre Juan Antonio Samaranch, el qual, en qualsevol democràcia madura i exemplar, hauria d’haver estat jutjat, juntament amb tots els franquistes, sentenciat i empresonat per la seva participació en aquella barbàrie infecta que el franquisme va abocar sobre la nostra nació.La situació d’emergència que viu Catalunya en tots els àmbits –polític, econòmic, social, lingüístic, cultural...- ens exigeix la responsabilitat d’assumir aquest moment com a una oportunitat històrica per iniciar un camí de renovació nacional que passi per substituir aquesta classe política –des de l’oposició fins al govern tripartit- que després de trenta anys s’han convertit en el principal perill per al progrés, la dignitat i el futur d’aquest país. Perquè, una gent que, després de trenta anys de la mort del dictador espanyol, és capaç d’obrir el Palau de la Generalitat i retre honors d’estat a un nazi que hauria d’haver acabat els seus dies en una presó, quina legitimitat té per seure en un parlament democràtic i parlar en nom de la democràcia? És que per ventura no serien mereixedors de denunciar-los a tots ells per enaltiment de genocidi?
Regenerar la política comportarà necessàriament la reparació de la justícia històrica i la fi de la impunitat en les agressions a Catalunya. Per això, a part de parlar de regeneració política com sempre hem fet des de Catalunya Acció, és important també que comencem a interioritzar el concepte de regeneració nacional com a eina per a iniciar la destitució desacomplexada i decidida d’aquesta decadència política actual. Sí, cal impulsar un nou estil polític allunyat d’aquesta mediocritat. I només per començar, que sigui perquè mai més en aquest país, mai més, no haguem de suportar veure com el nostre propi govern aplaudeixi i doni impunitat, per mínima que sigui, als botxins de Catalunya.
Albert Ubach
II Centenari de la Revolta menorquina de 1810
Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:
Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.
Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.
Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.
Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.
Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.
Les raons del SÍ
Molt bon vespre a tothom,No voldria començar la meva intervenció sense agrair-los la deferència d’haver convidat Catalunya Acció a participar en aquesta taula rodona, i aplaudir en nom de l’organització que represento la consulta per la Independència que celebraran el 28 de febrer.
Senyores, senyors,
Estic convençut que no m’equivocaré si afirmo que totes les persones que avui ens trobem reunits en aquest acte –o si no tothom, gairebé la majoria de tots vostès- aniran a votar en favor de la Independència d’aquest país. O el que és el mateix: estic convençut que el proper 28 de febrer, Corçà votarà, per damunt de tot, sentit comú. Perquè si alguna cosa representen aquestes consultes són exactament això: l’expressió popular del sentit comú.
És cert que aquestes consultes representen també un exercici democràtic i un termòmetre que mesurarà la capacitat organitzativa dels municipis tot i el silenci oficial que els estaments polítics del país estan imposant per ofegar iniciatives populars com aquestes. Però, per damunt de tot això, per damunt fins i tot de l’exercici democràtic de convocar un poble en referèndum, hi ha un factor que converteix aquestes consultes en més que una anècdota electoral: aquestes consultes són, i han de ser, les primàries de la nostra Independència nacional.
Perquè, entre nosaltres, a aquestes alçades de la història, convindran amb mi que els catalans ja hem invertit prou temps a demostrar que som un poble demòcrata. Com si els catalans, que hem estat i som una de les nacions més glorioses i antigues d’Europa, no ens creguéssim ni nosaltres mateixos que ser català vol dir portar el gen de demòcrata a la sang. Per tant, jo vull fer un pas més enllà i encoratjar-los a viure aquests referèndums com una pàgina que vostès, com a part del poble català, estan escrivint en la història de la recuperació del nostre Estat. Els convido que prenguin el relleu de l’esperit que va néixer a Arenys de Munt el setembre passat, que recullin la flama que aquell grup de patriotes –entre els quals el senyor Ximenis avui present- van encendre per escampar-la arreu de la nació.
Si avui Catalunya viu immersa en una campanya col·lectiva de referèndums, això ho devem, i vull recordar-ho solemnement avui i aquí, gràcies a l’empenta i la convicció d’un grup reduït de persones que van demostrar-nos com es pot sotragar un país sencer fins i tot quan tens el vent de cara i ningú aposta per tu. El proper 28 de febrer, tots vostès tindran l’oportunitat i la responsabilitat de fer que l’esperit d’Arenys de Munt continuï avançant i assentant les bases de la nostra propera emancipació nacional.Que ningú no s’enganyi. Que ningú esperi la independència com un regal que caurà del cel. Ni encara menys, com un pacte amistós que algun dia farem entre espanyols, francesos i catalans. No. La batalla per la Independència serà, per damunt de tot, la batalla de la dialèctica i la oratòria. I és que, senyors, aquesta guerra – perquè que ningú dubti que som un país en guerra, en guerra política i diplomàtica però en guerra al capdavall-, exigirà que escollim un exèrcit de dirigents polítics capaços d’enfrontar-se fins a les darreres conseqüències amb el discurs i la maquinària estatal francesa i espanyola. I això, benvolguts amics, no ho trobaran en aquesta menjadora pública i repartidora de pinso que un bon dia va ser el Parlament de la nostra Catalunya. Allà, això, ara, no ho trobaran.
S'ha acabat el temps dels qui no parlen clar, dels eufemismes, d’autocensurar-nos. S’ha acabat el temps d’aigualir el nostre llenguatge i el nostre discurs. Per recuperar la dignitat d’aquest poble és hora que recuperem primer el to adequat per expressar el nostre geni nacional, la fermesa en les nostres accions i la contundència dels nostres arguments. De fet, tal com els deia en començar: fem que s’imposi el sentit comú.
Està en joc el futur polític, cultural, lingüístic, social i econòmic de Catalunya. Siguem dignes de Catalunya i alcem-nos disposats a conquerir la victòria que la història reserva només per aquelles nacions que estan cridades a vèncer. Si el 13 de setembre passat, Arenys de Munt va iniciar el camí cap a aquesta victòria, aquest 28 de febrer vostès es convertiran en ambaixadors de la democràcia i faran saber a tot el món, i en especial a la resta d’Europa, que ben aviat al cor de la Unió Europea hi onejarà una nova bandera que serà símbol de llibertat, de justícia i de democràcia: les quatre barres de la nostra bella i immortal Catalunya.
Moltes gràcies.
Corçà, Baix Empordà.
Ni oblidem ni perdonem
