Com era d’esperar, un cop el projecte d’independència de Catalunya s’ha desvetllat com a hegemònic a la nostra societat, Espanya està més espantada que mai. I per rebatre la munió d’arguments ferms en favor de la nostra llibertat, els espanyols recorren al fantasma de la por i l’amenaça, d’altra banda tan usuals en estats d’escassa tradició democràtica, fonamentats en supòsits tan vagues com il·lògics.

En aquest cas, em disposo a rebatre el tan repetit argument de la suposada expulsió de la UE, quan ens independitzem.

Hem de partir de la premissa que nosaltres ja som ciutadans d’Europa, i manifestament ho volem continuar sent. A més, Europa té la voluntat d’anar sumant estats, no de fer-se petita. En aquest sentit, doncs, no és tan clar que automàticament ens fessin fora, sinó que hi hauria molt a parlar i negociar.

Quan Catalunya es proclami independent, continuarà aplicant la normativa europea, continuarem gaudint de llibertat de trànsit de persones i mercaderies, perquè sinó, el corredor mediterrani quedaria col·lapsat, i això simplement no li convé a Europa, i ni tan sols a Espanya. És inimaginable que hi hagi una frontera a Vinaròs, Fraga i el Pertús contra l’únic territori capaç de dinamitzar l’àrea mediterrània occidental, l’EURAM. Per sort, Catalunya té una posició geogràfica estratègica i un teixit empresarial sòlid. El port de Barcelona ja és el més important del Sud de la UE pel que fa a l’arribada de contenidors, i més ho serà encara amb la nova terminal que s’inaugurarà la setmana vinent.

Així doncs, tenint en compte que Catalunya és l’única regió capaç de compensar la misèria actual de l’Europa mediterrània, com es podria permetre Europa el luxe de preescindir-ne? Si Europa vol recuperar els diners del dèficit espanyol, Catalunya en pot ser una garantia des del moment que el corredor mediterrani sigui gestionat des de Barcelona i una bona franja del territori de l’estat espanyol es reactivi. El Principat serà contribuent net als fons europeus. La UE està disposada a deixar-s’ho perdre? I si aquests fons, en part, van dirigits a projectes realment rendibles, fins i tot Espanya en pot sortir beneficiada. Amb els nostres diners actuals, Espanya ha endegat un munt de projectes inviables i desastrosos. Quan per ordre d’Europa hagi d’aplicar amb seny els diners del fons europeu, on hi haurà la nostra aportació, potser començarà a aixecar cap.

Per tot això, per pura lògica, el nostre nou estat no serà, pressumptament, expulsat de la UE. Catalunya vol ser-hi i hi té interessos. I a Europa no li interessa prescindir-ne, per tant, tot indica que no hi ha cap incompatibilitat, Hem demostrat ser un país seriós, democràtic i civilitzat. De la mateixa manera que si Espanya esdevingués federal, i Catalunya fos un dels estats federats, a ningú se li acudiria que podríem ser expulsats d’enlloc, amb la independència tampoc hi ha lloc per creure-ho, perquè d’alguna manera estarem federats als altrtes estats europeus, compartint un projecte i, sobretot, pagant unes despeses. Si ara Espanya esdevingués federal, hi hauria un canvi de Constitució. El mateix passarà amb Catalunya: hi haurà una nova Constitució.

En conclusió, contra la por i l’amenaça, apliquem la lògica. Europa aquests dies ha dit el que havia de dir. De moment, no atia el foc, i a priori prefereix manrtenir l’status quo, però quan vegi que la voluntat del poble català és irreversible i ferma, ens sabrà entendre. Només cal negociació i fermesa. No es tracta del que podem perdre els catalans, sinó del que Europa pot guanyar amb nosaltres, un mediterrani occidental potent.

Dídac Rubio Lencina
Membre de Catalunya Acció

Es diu que sempre parla qui més hauria de callar, i sovint aquests no callen perquè no tenen vergonya ni l`han coneguda mai. És el cas de molts alts càrrecs de l’exèrcit espanyol, un organisme que té per costum prendre la samarra de salvapàtries i creure’s que a data d’avui tenen el poder que s’autoadjudicaven segles enrere. Fa uns anys va ser el tinent general José Mena Aguado, i en aquesta ocasió ha estat el coronel Francisco Alamán Castro qui ha sentenciat que la independència de Catalunya s’esdevindria per damunt del seu cadàver, tot adjuntant-hi una sèrie d’amenaces contra Catalunya, fent gala del típic llenguatge casernari que tant ha turmentat la nostra nació.

Arran de tot això, m’he proposat fer una petita ressenya històrica sobre les “glòries” que aquest exèrcit ha brindat a Espanya, per posar de manifest, per si no era prou evident, que les forces armades espanyoles han estat més causa de vergonya i oprobi que no pas d’orgull, que ha estat la riota d’Europa i que si alguna vegada va haver-hi la remota possibilitat que diverses nacions convisquessin harmònicament i amb respecte mutu dins del marc d’un estat anomenat Espanya, l’exèrcit fou precisament un dels principals frustradors de l’intent.

Per dur a terme aquesta anàlisi, vull estructurar l’article en tres parts:

1. Repàs històric d’algunes de les actuacions de l’exèrcit en conflictes interns i externs.

2. Anàlisi de les paraules concretes del coronel Alamán Castro

3. Annex de “perles verbals” que diverses personalitats de l’exèrcit han deixat per a la posteritat.

A més, animo tothom qui ho desitgi a complementar aquest estudi amb noves dades o, en cas que calgui, esmenes.

Per encetar el primer apartat, el punt de partida serà el segle XVI, amb el famós episodi de l’Armada Invencible, que palesà que en aquell imperi espanyol, el fet que no es pongués mai el Sol no evitava que hi hagués moltes boires, ombres i veritables xàfecs. Doncs bé, després de guanyar unes quantes batalles contra França, territoris italians, otomans i berbers, l’exèrcit espanyol, crescut, va voler envair Anglaterra. Per fer-ho, va construir una immensa flota que s’autodenominà invencible. Per fer-ho, va desforestar una immensa superfície de boscos que esdevingueren terrenys empobrits i erms. I tot plegat per ser vençuts i esbargits per una tempesta. La Pèrfida Albió encara els espera..

Al segle XVII Espanya va passar una mala ratxa. Guerra on es ficava, guerra que perdia, i si en el cas de l’Armada Invencible Catalunya en va quedar al marge, ara va endur-se la pitjor part. Els militars del gloriós exèrcit hispànic, hostatjats als masos de la Catalunya Vella per preparar la guerra contra França, van cometre tota mena d’abusos i vexacions a la població autòctona. Finalment, la guerra va acabar amb el tan famós com indigne Tractat dels Pirineus (1659), amb l’esquarterament del nostre territori que l’exèrcit espanyol mai no s’ha preocupat de recuperar. Ni tan sols saben que existeix, segurament. A banda d’això, Espanya també va perdre Portugal i els Països Baixos, que també mantenen un agre record d’aquells energúmens coneguts com els Terços de Flandes.

Al segle XVIII, en virtut del Tractat d’Utrecht (1713), van acabar perdent la resta de les Províncies Unides que encara restaven sota jou espanyol, l’actual Bèlgica, per no parlar del comportament salvatge que les forces borbòniques van tenir contra Catalunya després de 1714. I allò que més mal els fa, la pèrdua del Penyal de Gibraltar (i durant unes dècades, Menorca també).

A finals del segle XVIII, a causa dels absurds Pactes de Família, entre borbons espanyols i francesos, Espanya intervé en guerres contra Anglaterra on no té res a guanyar i sí molt a perdre. I evidentment va perdre, nogensmenys, tota la seva hegemonia naval a la batalla de Trafalgar. Amb aquesta xacra va començar el segle XIX. Però la cosa, lluny de tranquil·litzar-se, va a més. On era l’exèrcit el 1808, quan Napoleó va envair Espanya? Va ser el poble qui es va revoltar i qui es va organitzar en Juntes. I un cop restablert l’ordre, la resta del segle funciona a cop de pronunciaments militars, càrregues contra el poble que es revolta perquè viu enmig de la misèria, o bombardejos com els de Barcelona de mà del general Espartero. També hi ha episodis esperpèntics, com l’entrada a cavall del general Pavia a les Corts espanyoles, amb l’objectiu de dissoldre-les ... i un altre cop dur per a l’orgull patri, l’emancipació de les colònies d’ultramar, amb el seu punt culminant a la II Guerra de Cuba (1895-1898). El ridícul va ser tan gran com el de la Gran Armada: els vaixells espanyols, tots ells de fusta, s’enfrontaren a la flota americana, d’acer. Van morir milers de soldats i pràcticament tots els vaixells hispànics foren enfonsats. Els americans no van patir cap baixa naval i ben poques de personals. Ara bé, l’exèrcit es pot enorgullir de ser l’inventor dels camps de concentració. No foren els nazis, com molta gent pot pensar. Els va patentar a Cuba el general Weyler.

Pocs anys després, ja al segle XX, encara cuejava el ridícul de Cuba i la gent en feia befa. Sentint-se ferit en l’orgull, el 1905, l’exèrcit cala foc a les seus del Cu-cut i la Veu de Catalunya al crit de “Muera Catalunya”. De seguida, s’apunten a la conquesta d’Àfrica on enviaran molts joves a morir, i seran vençuts per les cabiles magribines d’Abd-al-Khrim, desembocant en un altre capítol patètic, com és el Desastre d’Annual (1921) amb el corresponent i adient Informe Picasso, que posa en solfa l’obsolescència de l’armament i la indisciplina dels soldats, que passaren la nit anterior a la batalla emborratxant-se i allitant-se amb meuques. Finalment, ja durant la dictadura de Primo de Rivera, van demanar ajuda al germà gran (l’exèrcit francès) per conquerir una franja ridícula de territori marroquí, després del cèlebre Desembarcament d’Alhucemas, mentre altres estats havien conquerit milions de quilòmetres quadrats tot solets. I la resta del segle XX, per no allargar-nos i fer l’anàlisi massa feixuga, es pot resumir amb tres noms propis que parlen per ells mateixos: Primo de Rivera, Franco i Tejero, tots tres militars destacats i salvapàtries.

I el segle XXI no ha començat com els anteriors perquè per sort per a tothom l’exèrcit ha perdut bona part del poder que tenia, en part perquè l’ingrés a l’OTAN i a la UE el va domesticar lleugerament. Malgrat tot, però, els seus capitostos encara es pensen que poden dirigir el destí de tothom. Podem remarcar les declaracions inflamades per part d’alguns militars, com les que de seguida analitzarem, o la proesa de Perejil (2002), que va tenir expectant l’opinió internacional amb la mateixa cara que si ara a nosaltres ens posen davant una pel·lícula de Paco Martínez Soria.

En resum d’aquest primer apartat, podem concloure que l’exèrcit ha proporcionat una gepa rere una altra a l’estat espanyol i que, llevat de moments tan anecdòtics com efñimers, s’ha posicionat sempre a favor del poder i en contra dels interessos del poble, contra qui s’ha rabejat sàdicament com si es tractés d’un gos rabiós. Els militars sempre han conspirat contra la llibertat i contra la democràcia, per això és un insult que aquest element sigui el principal fonament de la vigent Constitució de 1978, perquè la deixa totalment en evidència.

Passem ara a analitzar les paraules del senyor Alamán Castro, que ha volgut tenir el seu minut de glòria. Ha notat que aviat es jubilarà i no podrà passar als annals de la història d’Espanya per cap gran gesta, i vol ser recordat per la seva soflama (o més aviat per la seva flegma).

“La base del nacionalisme català és l’odi a Espanya” Això és senzillament mentida, perquè d’una banda, el nacionalisme català ha viscut un segle intentant reformar Espanya de totes les maneres possibles, del dret i del revés; de l’altra, bona part de la població catalana és d’origen espanyol o hi té algun parentiu i sempre se l’ha acollida bé, i la prova és que gairebé tots s’hi han quedat i seran una peça clau per aconseguir la independència, tal com remarca sovint l’amic Santiago Espot. El nacionalisme català, doncs, és inclusiu i no discrimina ningú per qüestions d’origen. A més, no vol imposar res fora de les nostres fronteres nacionals, i per sort o per desgràcia sempre ha estat més aviat defensiu que no pas ofensiu, com l’espanyol, que és colonialista i enemic de la diversitat. I per últim, nosaltres ja no ens definim com a nacionalistes. Aquest senyor va un pas enrere (o tres segles!). Nosaltres som INDEPENDENTISTES.

El nacionalisme espanyol és malaltís, perquè en comptes de basar-se en la construcció es basa en la destrucció, la negació dels altres per poder afirmar-se ell mateix, cosa que provoca una mania persecutòria ridícula. Veuen odi on hi ha qualsevol crítica o qüestionament dels seus postulats. Com que ells són moguts per l’odi, pensen que tothom és de la mateixa condició. I és un nacionalisme tan radical i abrandat que ni tan sols ells són conscients que ho són. Posaria la mà al foc que si el senyor Alamán Castro nega ser nacionalista espanyol, ho fa convençut. Però com podríem classificar sinó frases com:

“La independència de Catalunya? Per damunt del meu cadàver” Cap idea val la vida d’una persona, ni que sigui algú tan miserable com aquest coronel feixista, per això espero que visqui prou per haver-se d’empassar les seves paraules. Fent gala del seu tarannà autoritari utilitza l’amenaça perquè es pensa que es troba davant d’un poble mesell i esporuguit. La comparació amb el lleó és categòrica: “Que no despertin el lleó, que ja ha donat mostres a bastament de la seva ferocitat”. Aquest aprenent de Lannister parla de lleó quan l’únic que veiem els catalans és una cabra amb gorra. Si en més de 300 anys no han estat capaços de “reconquerir” aquella espina que duen clavada al fons del cor, aquella pedra a la sabata, anomenada Gibraltar, un penyal de 7Km2 i 29.000 habitants, com poden suposar que podran influir mínimament en el destí d’un país de mes de 30.000 Km2 i 7,5 milions d’habitants? Crec que s’hauran de conformar amb Perejil i poca cosa més.

També afirma que “els membres de l’exèrcit tenen sentit de l’honor i el deure, a diferència dels nacionalistes catalans”. No sé on és l’honor d’un organisme que s’ha caracteritzat sempre per reprimir i per endarrerir un país. Quan Catalunya tingui el seu exèrcit propi, tenim el model de com no ha de ser de cap de les maneres. El nostre sentit de l’honor es basa en la llibertat no en la força brutal i l’amenaça.

El coronel ha demostrat els seus coneixements d’història dient que “Espanya és una de les nacions més importants i antigues d’Europa: 1.500 anys”. Es veu que els visigots se sentien espanyols fins al moll de l’os, parlaven castellà abans que es fundés el regne de Castella, la dominació àrab no va trencar cap línia històrica... Afirma amb vehemència que “sense Espanya el món seria diferent”. Aquí coincideixo amb ell. Seria una mica més just sense cap imperialisme com l’espanyol i per exemple, a Amèrica potser hi hauria uns quants milions d’indígenes més.

I conclou que “a base de repetir una mentida, els nacionalistes han aconseguit que algunes persones se’ls creguin”. De fet, és Espanya qui no afronta els problemes. Sempre que quelcom no li agrada, ho amaga sota la catifa i diu que no existeix, o fa jocs de malabars. Aquí l’única mentida que s’ha fet córrer és que a l’Espanya actual només hi ha una nació, però no s’amoïnin, que farem tot el possible perquè de mica en mica acabi sent veritat i l’única nació que quedi a Espanya sigui la castellana, la que s’hi troba còmoda.

En fi, senyor Alamán Castro, si creu que el més gran favor que pot fer a la seva pàtria és morir per ella, vostè mateix. Nosaltres sabem que valem més vius que morts. I Catalunya serà el que els catalans decidim. L’exèrcit podrà dir missa, podrà vomitar bilis i fer tants escarafalls com vulgui, però vostès en aquest afer no hi pinten res ni ens fan cap por.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

ANNEX DE “PERLES” LLEGADES PER L’EXÈRCIT ESPANYOL A LA POSTERITAT

“Muera Cataluña”
Consigna cridada pels militars mentre calaven foc a les redaccions del Cu-cut i La Veu de Catalunya. (1905)

“¿Pero quién ha permitido esto?”
Frase pronunciada pel general Solchaga quan des de Vallvidrera va contemplar com tot i les destrosses de la guerra i l’ocupació franquista, Barcelona s’aixecava de bon matí per anar a treballar i totes les seves fàbriques treien fum. Ell esperava trobar-se una ciutat arrasada i esborrada del mapa.

“Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica, y Barcelona en un inmewso solar”.
“Los catalanes hablarán su dialecto en su casa y muy bajito para que no les oigan los vecinos”
Frases pronunciades pel General Queipo de Llano, just acabada la guerra.

“¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña son dos cánceres en el cuerpo de la nación! El fascismo, remediio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana, como un frío bisturí”
Soflama de José Millán Astray, militar franquista.

“Tenía un amigo catalán, cuyo defecto era el de ser jugador del Barcelona, y además, por si eso fuera poco, profesaba como catalán”.
“No están en lo cierto quienes dicen que no quiero a Cataluña. La quiero y la admiro, a pesar de los catalanes”.
“El problema crucial de España es el regionalismo; es un problema enorme. Los Reyes Católicos hicieron España y ahora quieren deshacerla”.
“Los negros son grandes muchachos, pero no le van al Madrid. Tal vez sea por el color de nuestro uniforme, el blanco.
“A la mujer y a la burra, una zurra; a la primera, sin saber por qué, demasiado lo sabe ella, y a la segunda sin más intención que la de no hacer distinción”.
“Los antimilitaristas, por el mero hecho de ser anti algo, son tan imbéciles y tan cafres que justifican por si solos la existencia de unas fuerzas armadas”.
“Los castellanos, segun la historia, son los españoles más cojonudos y comlejos. Los de la Meseta, moldeados por el frío y el calor, fueron lo suficientemente recios para imponerse en todos los sentidos a los demás, a las otras regiones. Castilla impuso su idioma en el mundo entero y en ella nacieron todas las gestas e ideas que hicieron grande en su día a España”.
Afirmacions de Santiafo Bernabéu, caporal franquista que encara avui dóna nom a un dels estadis més importants d’Europa, el de l’equip de futbol que va presidir.

“De catalanes en España, ya tenemos demasiados”
Frase que Franco va adreçar a Hitler a la Conferència d’Hendaia (1940) quan el segon va oferir al primer l’annexió de la Catalunya Nord si Espanya participava a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix.

“Nunca ha sido el castellano lengua de imposición. Fueron los pueblos más diversos quienes la abrazaron como propia de forma libre y espontánea”
Fragment d’un discurs del cap d’Estat i de tots els ecèrcits d’Espanya, el rei Joan Carles I.

"Llegado el caso, tendrá que ser esa misma institución [la Corona], respaldada firmemente por las Fuerzas Armadas, la que salvaguarde la unidad de España si los políticos la ponen en peligro y la Justicia no interviene".
Frase del tinent general José Mena Aguado mentre es discutia sobre l’Estatut de Catalunya (2006).

“La independencia de Catalunya? Por encima de mi cadàver”
“La base del nacionalismo catalán es el odio a España”.
“Decir que los catalanes o los vascos.siempre han sido nacionalistas es una soberana mentira que, a base de repetirse, algunos han creído”.
“Los miembros del ejército tienen sentido del honor y del deber, cosa que no tendrán nunca los nacionalistas catalanes”.
“Les digo que acabar con 1.500 años de historia no les será fácil. España no es Yugoslavia ni Bélgica. La nuestra no es una nación cualquiera, sino una de las más importantes
que ha dado la historia de la humanidad. Sin Espaá, el mundo que conocemos no sería el que es”.
“Aunque el león parezca dormido, que no lo provoquen mucho, porque ya ha dado pruebas sobradas de su ferocidad a lo largo de los siglos”.
Paraules del coronel Francisco Alamán Castro (2012).

E-Notícies entrevista en Jordi Bilbeny, cap de recerca de l'Institut Nova Història, amb motiu de l'11è Simposi de la Descoberta Catalana d'Amèrica. Cliqueu sobre la imatge per a veure el vídeo de l’entrevista

Permeteu-me un resum molt ràpid dels fets que ens han conduït de dret a la situació de col·lapse a què s’acosta Catalunya. Evidentment, em remeto a fets immediats, ja que si repaséssim l’origen hauríem de remuntar-nos, com a mínim, 300 anys enrere.

El Parlament de Catalunya va aprovar el 30 de setembre de 2005 un projecte de reforma d’Estatut, mínimament ambiciós pel que fa a economia. Aquesta reforma fou vilment retallada en tots els aspectes pel Congrés de Diputats, tot això acompanyat d’una allau d’insults, boicots, amenaces i burles envers el nostre país. Malgrat tot, el poble català es va empassar l’orgull i va acceptar aquell Estatut mutilat. Després, els descendents del franquisme, que ara s’erigeixen en baluards de la Constitució espanyola, van recórrer l’Estatut al Tribunal Constitucional que, obviant totalment la voluntat del poble, va retallar-lo encara més. L’únic que va quedar viu de l’accidentat Estatut van ser uns diners del fons de competitivitat i unes disposicions addicionals de 759 milions d’euros que ara, el mateix estat que les va promulgar i calcular rebaixant les expectatives del govern català, no pensa complir., mostrant un cop més la seva deslleialtat i fellonia.

Quan la humiliació arriba a uns límits tan exacerbats d’ignonímia, buscar culpables fora és inútil, ja que la culpa bàsicament és de l’humiliat, per permetre que l’opressor el maltracti d’una manera tan evident. És a dir, que si hom et clava una bufetada, la culpa pot ser seva, però si te’n clava dues, simplement és perquè t’hi poses bé. Tenint en compte que a Catalunya ens han omplert la cara de mans i escopinades, no hi ha cap dubte que els responsables en som nosaltres. Sí senyor. Culpables d’acceptar la primera retallada de l’Estatut, de permetre que els nostres polítics no acabin d’una vegada per totes amb aquesta situació vergonyosa i corrosiva. Espanya ens roba 20.000 milions d’euros anuals i ara els nostres representants colonials es barallen per 759, una xifra irrisòria a nivells macroeconòmics, com si això ens hagués de solucionar quelcom. I per marejar la perdiu parlen de futurs concerts econòmics o pactes fiscals.

La culpa és nostra perquè si Espanya ens tracta com una colònia és perquè sap que es pot permetre aquest luxe, perquè fora d’una rabieta momentània, tot quedarà en no-res. Perquè sap que qui porta 300 anys encaixant cops n’aguantarà 300 més, mentre l’únic que facin sigui plorar i queixar-se buscant culpables fora. El món no és dels que ploren.

La culpa és nostra per actuar com uns Mourinhos qualssevol, buscant fora els culpables dels propis fracassos i, per tant, no atacant l’arrel del problema per no ensopegar en la següent contesa, en comptes de crear un estil propi, valent i autocrític com faria un bon Guardiola ben nostrat, capaç de reinventar-se cada jornada i redreçar el país amb fórmules enginyoses i avançades que l’omplin de glòria.

En el moment que el poble de Catalunya s’adoni que la culpa és nostra, copsarà que la solució també depèn només de nosaltres, i avançarem de dret cap a la independència. Un cop assolida la llibertat, riurem de xifres “ridícules” com 759 milions d’euros. I com abans en prengui consciència el poble, més temps guanyarem, factor gens menyspreable en aquests temps tan crítics. Només cal reflexió, valentia, autoconfiança i honor, elements que tots els catalans guardem al cor (per això encara existim), encara que després de 300 anys d’opressió restin amagats al fons del cor. És qüestió de fer-los brollar amb tota la seva esplendor, tal com fem cada dia més i més catalans.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt-Avui el 15 de novembre del 2011

Una de les maneres d'empobrir un poble és reduir-ne la dimensió i transcendència històrica. Una nació sense un pòsit cultural i històric d'una certa riquesa és més fàcil d'assimilar.

Aquest és el procés que l'Estat espanyol ha aplicat amb rigorositat sistemàtica a Catalunya. A les escoles no s'ensenya, ni s'ha ensenyat mai, que Catalunya va ser una autèntica potència europea, amb una capacitat d'expansió que es va estendre per tota la Mediterrània i més enllà i que ha deixat un pòsit cultural visible en moltes altres cultures.

S'ha amagat el genocidi cultural perpetrat des del Decret de Nova Planta envers les institucions i la societat civil catalana. Un abús que va tenir continuïtat històrica durant segles, i que va viure una de les seves màximes expressions durant els quaranta anys de règim franquista, malgrat que alguns revisionistes, com el mateix monarca espanyol, s'entestin a dir que el català mai ha estat perseguit a Catalunya.

Historiadors catalans com ara Jordi Bilbeny i el seu Institut Nova Història i el Cercle Català d'Història -malauradament la vocació fratricida i de divisió entre catalans és un costum massa extens-, per només citar-ne dos, han anat més enllà i han denunciat l'usurpació de fets històrics propis de Catalunya que s'han atribuït a Castella o a Espanya.

El cas emblemàtic, reconegut en l'àmbit internacional, és el de la catalanitat de Cristòfor Colom i els motius de la seva expedició. Espanya mai reconeixerà que la descoberta d'Amèrica és catalana, perquè això trencaria una gran mentida històrica que sustenta el mite de l'imperi espanyol i la seva relació amb l'Amèrica Llatina.

Tot plegat forma part d'un procés d'espoliació cultural molt lligat al d'espoliació econòmica. La història, no la podem reescriure, o sí, però faríem bé d'evitar que continuï el robatori. Potser d'aquí a uns anys diran que El Bulli era a Almeria...

Andreu Mas

Molta gent s’ha sorprès de les paraules pronunciades per Peces-Barba en una conferència celebrada a Cadis, però no sé de què s’estranyen. El fet que aquest individu sigui el pare d’una Constitució que consagra a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, d’una banda, i que es tracti d’un personatge proper al progressisme del PSOE eren pistes prou clares per esbrinar el seu pensament, ja que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No debades, Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, reconeixia que el principal enemic d’Euskadi era precisament el PSOE.

La llàstima és que Peces-Barba no va acabar d’explicar com Espanya “es va quedar” amb Catalunya. No va dir que un tros de Catalunya va quedar fora de la monarquia hispànica, de forma il·legítima i vergonyosa. No va dir com Espanya i França van esquarterar Catalunya, sense tenir en compte les lleis i constitucions catalanes i sense ni tan sols convidar a cap personalitat del país a les discussions de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659), com a major prova de menyspreu.

També es va descuidar de treure a la llum com pocs anys després, França volia tornar a Espanya la “Província estrangera de Catalunya” a canvi de les Províncies Unides (Flandes), i Espanya s’hi negà. Poques dècades després les va perdre, i de pas, van deixar palès el poc que els importava Catalunya.

El 1807 Godoy, favorit del rei Carles IV, i Talleyrand, ministre de Napoleó, van signar a Fontainebleau un tractat segons el qual es deixava passar per terres espanyoles l’exèrcit francès, camí de la conquesta de Portugal, que posteriorment seria repartit entre França i Espanya. La primera cedia a la segona bona part de la nació lusa, agrícola i ramadera, mentre que la segona cedia a la veïna del Nord un Principat de Catalunya a les portes de la Revolució industrial, tornant a demostrar Espanya el seu menyspreu envers Catlaunya. En arribar les tropes franceses van decidir conquerir també Espanya i d’aquí arrenca el famós 2 de Maig de 1808 (es veu que a Madrid també els agrada celebrar derrotes, perquè aquell dia van caure vençuts).

I encara al segle XX, a la trobada d’Hendaia entre Hitler i Franco, aquell cedia al dictador el domini de la Catalunya del Nord a canvi que entrés a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix. Franco va respondre que “de catalans a Espanya, ja n’hi havia massa”.

De tot això va oblidar-se Peces-Barba. Aquests fets són els que mai no s’expliquen a Cadis, ni a Salamanca, ni a Albacete, perquè a algú els fa vergonya i perquè per a altres, això són coses de Catalunya i no interessen al comú dels espanyols.

Pel que fa als bombardejos de Barcelona, fer broma d’això és inhumà i pervers. El pes de l’exèrcit espanyol en aquesta ciutat ha estat traumàtic. Amb el Decret de Nova Planta, la Ciutat Comtal esdevingué una gran caserna militar, amb dues fortaleses (la Ciutadella i el castell de Montjuïc) que amenaçaven constantment la població i li recordaven la seva condició de derrotada. Qualsevol excusa era bona per a declarar l’estat d’excepció. La Constitució de 1844 va estar vigent dotze anys; de les seves garanties, Barcelona i tot Catalunya només en gaudiren quinze mesos, la resta es trobà sota estat d’excepció gairebé perpetu, per a gaudi de militars i polítics espanyols.

Barcelona tingué prohibit fins a 1854 destruir les muralles o construir fora del seu recinte, perquè era zona de maniobres militars. Tot el creixement demogràfic del segle XVIII i primera meitat del XIX s’hagué d’encabir dins del cinturó de muralles medievals. La població es triplicà i la gent moria literalment ofegada per la manca d’espai vital, per les epidèmies, per la manca de serveis, pels bombardejos...

Poques ciutats al món deuen haver vist volar pel seu cel tantes bombes com la nostra capital durant els darrers tres segles. I encara l’energumen de Peces-Barba és aplaudit quan diu que ara ja no caldria bombardejar-la de nou per assegurar la unitat d’Espanya. És que si fos necessari, estaria disposat a tornar-ho a fer al segle XXI? Sí. Sense dubte. Ja ha quedat demostrat què sent Espanya per Catalunya.

I per acabar, senyor Peces-Barba:

L’11 de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota. Commemorem i no oblidem que teníem un estat propi i que no pararem de lluitar fins aconseguir-lo. I l’aconseguirem sense l’ús de les bombes, que és l’únic llenguatge que domina Espanya. I no s’amoïni, que ben aviat podran comprovar tots els espanyols com els va sense Catalunya i sobretot sense els diners dels catalans.

Dídac Rubio
Membre de Catalunya Acció

Molta gent s’ha sorprès de les paraules pronunciades per Peces-Barba en una conferència celebrada a Cadis, però no sé de què s’estranyen. El fet que aquest individu sigui el pare d’una Constitució que consagra a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya, d’una banda, i que es tracti d’un personatge proper al progressisme del PSOE eren pistes prou clares per esbrinar el seu pensament, ja que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. No debades, Sabino Arana, pare del nacionalisme basc, reconeixia que el principal enemic d’Euskadi era precisament el PSOE.

La llàstima és que Peces-Barba no va acabar d’explicar com Espanya “es va quedar” amb Catalunya. No va dir que un tros de Catalunya va quedar fora de la monarquia hispànica, de forma il·legítima i vergonyosa. No va dir com Espanya i França van esquarterar Catalunya, sense tenir en compte les lleis i constitucions catalanes i sense ni tan sols convidar a cap personalitat del país a les discussions de l’ignominiós Tractat dels Pirineus (1659), com a major prova de menyspreu.

També es va descuidar de treure a la llum com pocs anys després, França volia tornar a Espanya la “Província estrangera de Catalunya” a canvi de les Províncies Unides (Flandes), i Espanya s’hi negà. Poques dècades després les va perdre, i de pas, van deixar palès el poc que els importava Catalunya.

El 1807 Godoy, favorit del rei Carles IV, i Talleyrand, ministre de Napoleó, van signar a Fontainebleau un tractat segons el qual es deixava passar per terres espanyoles l’exèrcit francès, camí de la conquesta de Portugal, que posteriorment seria repartit entre França i Espanya. La primera cedia a la segona bona part de la nació lusa, agrícola i ramadera, mentre que la segona cedia a la veïna del Nord un Principat de Catalunya a les portes de la Revolució industrial, tornant a demostrar Espanya el seu menyspreu envers Catlaunya. En arribar les tropes franceses van decidir conquerir també Espanya i d’aquí arrenca el famós 2 de Maig de 1808 (es veu que a Madrid també els agrada celebrar derrotes, perquè aquell dia van caure vençuts).

I encara al segle XX, a la trobada d’Hendaia entre Hitler i Franco, aquell cedia al dictador el domini de la Catalunya del Nord a canvi que entrés a la II Guerra Mundial al costat de l’Eix. Franco va respondre que “de catalans a Espanya, ja n’hi havia massa”.

De tot això va oblidar-se Peces-Barba. Aquests fets són els que mai no s’expliquen a Cadis, ni a Salamanca, ni a Albacete, perquè a algú els fa vergonya i perquè per a altres, això són coses de Catalunya i no interessen al comú dels espanyols.

Pel que fa als bombardejos de Barcelona, fer broma d’això és inhumà i pervers. El pes de l’exèrcit espanyol en aquesta ciutat ha estat traumàtic. Amb el Decret de Nova Planta, la Ciutat Comtal esdevingué una gran caserna militar, amb dues fortaleses (la Ciutadella i el castell de Montjuïc) que amenaçaven constantment la població i li recordaven la seva condició de derrotada. Qualsevol excusa era bona per a declarar l’estat d’excepció. La Constitució de 1844 va estar vigent dotze anys; de les seves garanties, Barcelona i tot Catalunya només en gaudiren quinze mesos, la resta es trobà sota estat d’excepció gairebé perpetu, per a gaudi de militars i polítics espanyols.

Barcelona tingué prohibit fins a 1854 destruir les muralles o construir fora del seu recinte, perquè era zona de maniobres militars. Tot el creixement demogràfic del segle XVIII i primera meitat del XIX s’hagué d’encabir dins del cinturó de muralles medievals. La població es triplicà i la gent moria literalment ofegada per la manca d’espai vital, per les epidèmies, per la manca de serveis, pels bombardejos...

Poques ciutats al món deuen haver vist volar pel seu cel tantes bombes com la nostra capital durant els darrers tres segles. I encara l’energumen de Peces-Barba és aplaudit quan diu que ara ja no caldria bombardejar-la de nou per assegurar la unitat d’Espanya. És que si fos necessari, estaria disposat a tornar-ho a fer al segle XXI? Sí. Sense dubte. Ja ha quedat demostrat què sent Espanya per Catalunya.

I per acabar, senyor Peces-Barba:

L’11 de Setembre, Catalunya no celebra cap derrota. Commemorem i no oblidem que teníem un estat propi i que no pararem de lluitar fins aconseguir-lo. I l’aconseguirem sense l’ús de les bombes, que és l’únic llenguatge que domina Espanya. I no s’amoïni, que ben aviat podran comprovar tots els espanyols com els va sense Catalunya i sobretot sense els diners dels catalans.

Dídac Rubio Membre de Catalunya Acció

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/456693-jim-mather-un-estat-catala-seria-una-economia-capdavantera.html

El que va ser ministre d'Empresa, Energia i Turisme a Escòcia (des del 2007 i fins fa tot just quatre mesos) del Partit Nacionalista Escocès (SNP) d'Alex Salmond pensa que els estats petits “són més competitius” que els grans

Mather reclama “una altra economia ètica” per evitar bombolles especulatives com la viscuda a l'Estat espanyol.

Vam convèncer els empresaris que no podíem continuar sent subsidiaris de Londres: ens aportava resultats mediocres.

Ser un país petit pot representar avantatges econòmics?
Del tot. Només cal que donem un cop d'ull als 20 països més rics de l'OCDE, perquè resulta que 11, més de la meitat, són països petits. I no només això, ja que si mirem els resultats de la seva renda per càpita, està millorant una mitjana del 20% més que als Estats Units, la Gran Bretanya o Alemanya. I en els casos d'Escòcia i de Catalunya estan en una bona posició per tal d'aprendre tot el que han fet altres països petits per tenir èxit. Però també poden aprendre de les errades, establir un full de ruta del mal camí que van prendre, per exemple, Irlanda o Islàndia en el context de la crisi. En podem aprendre i ser més forts. Estem en una molt millor posició per tal de ser més competitius. El 1945 només hi havia 74 països al món. Ara, són 196. Per què? Perquè moltes nacions han treballat amb visió, amb un propòsit. Escòcia i Catalunya han de fer una bona feina perquè potser hi ha vint països tancats dins la gran Xina, o la gran Índia.

Escòcia, però, avantatja Catalunya?
El que més m'enorgulleix d'Escòcia és que estem avançant en tot aquest procés sense bombes, sense bales, sense assassinats, sense guerra civil. El debat s'està accelerant, tot i que no es visqui d'una manera entusiasta per part de la Gran Bretanya. Fa quaranta anys, deien que l'única raó per ser independents era emocional. Però tal com diu un poema escocès de Hugh McDiarmid, “sempre seré allà on els extrems es toquen”. Hem obert cada vegada més la nostra ment.

Escòcia, però, està fora de l'eurozona, per la qual cosa s'ha pogut beneficiar de l'emissió de diner que la Gran Bretanya ha pogut fer. Catalunya potser està més condicionada per la globalitat d'un Estat espanyol immers en una forta crisi?
És una qüestió interessant. El govern de la Gran Bretanya ha pogut controlar millor la tragèdia, el Banc d'Anglaterra o el sistema financer. El deute, però, era semblant a Irlanda o a l'Esta espanyol, però la possibilitat de generar diner hi ha ajudat. La solució per a nosaltres, és que ens mantinguem tots al mateix vaixell i parlar, amb un debat intens, i en l'eurozona hi ha altres limitacions.

Si Escòcia i Catalunya fossin estats independents formarien part del gros d'economies capdavanteres?
Un estat català segur que seria una economia capdavantera al món. Països com Luxemburg, Suïssa, Holanda, Àustria, Finlàndia, entre d'altres, ja ho són. Tenim tots els elements per ser igual de pròspers, com el talent i la tecnologia. També en tenim l'exemple per evitar situacions de bombolles especulatives i la possibilitat de controlar la banca per evitar inflacions. Hi ha gent vinculada als mercats que només prioritza el que és bo per a ells, però necessitem un economia nova, ètica i un renaixement dins d'un mercat global.

L'Estat espanyol els darrers anys s'ha centrat més en un sector de poc valor afegit i s'ha basat en l'especulació com l'immobiliari. Li ha fet falta, aquesta visió ètica?
A bona part de la cultura occidental hi ha hagut aquesta manca de moral en algun moment. N'hem pagat un preu alt, com la inseguretat laboral, inseguretat financera o la reducció de pensions. Necessitem un altre començament després d'una època de bogeria financera internacional. Els mercats s'han d'alinear amb l'economia real, amb societats igualitàries. Les menys igualitàries comporten haver de pagar un preu social, com més criminalitat als carrers, més suïcidis, més embarassos juvenils o més consum de drogues. Els tres pitjors països en aquest sentit són els Estats Units, Portugal i la Gran Bretanya. Cal més cohesió social, i seria més fàcil amb una Catalunya independent, amb una Escòcia independent.

Els països petits, doncs, permeten que hi hagi més cohesió social i, per tant, més bones opcions de creixement econòmic?
Sí. A Escòcia ja hem tingut dos referèndums, però un va ser manipulat, el 1979, i el del 1997 va ser més positiu, cosa que ens va permetre reconstituir el nostre parlament propi al cap de dos anys. Tenim una llarga història. De fet, Catalunya i Escòcia són dues de les nacions més antigues del món. Sense una administració pròpia, Escòcia no ha parat de perdre població i activitat econòmica, sense creació d'empreses. El meu partit, l'Scottish National Party (SNP), té 79 anys d'història, 74 dels quals, a l'oposició. Ara, però, tenim majoria en un parlament que el Regne Unit va dissenyar precisament perquè no hi hagués majories com la nostra. I vam creure en el paper de la mediació, de la col·laboració, creant ciutadans actius a qui escoltem i que poden proposar idees. La nostra cohesió requereix alinear tothom en un objectiu comú. Vam convèncer els nostres empresaris que no podíem continuar sent una economia subsidiària de Londres, que no ens aportava més que uns resultats mediocres, quan Escòcia ha demostrat que és una marca reconeguda a tot el món i que té sectors industrials i acadèmics potents, petroli, gas i el 25% de l'energia eòlica d'Europa. Tot va començar a canviar quan vam detectar que el problema principal era Londres, ja que és on hi ha els diners pel prestigi de la City, l'accés al govern i als consumidors de més diners, els suports mediàtics i els centres neuràlgics de transports.

Quan els mercats interns no responen, els estats petits ho tenen millor per reaccionar i potenciar les exportacions?
Responen més ràpidament als canvis que no pas els grans estats, cert. Ser petit permet tenir més bon contacte entre empleats, empresaris i clients; una més interconnexió, i més, en una economia internacional tan globalitzada. Amb una actuació uniforme com la del Regne Unit, per exemple, no es pot transformar una economia escocesa, però amb l'augment de competències hem aconseguit reduir l'atur, la pobresa, tenir peatges gratuïts i més bons serveis mèdics.

Considera que la situació actual de dos grans estats europeus com l'espanyol i l'italià, amb la prima de risc en augment constant, es troba en perill d'acabar necessitant un rescat de la Unió Europea?
La situació és molt seriosa i encara cal un nivell més alt de col·laboració entre els membres europeus. Quan jo era al govern escocès, vam treballar amb alguns dels millors mediadors del món. Itàlia necessita protecció, l'Estat espanyol també, com Grècia o Alemanya, i cal que la trobin de manera interconnectada, treballant conjuntament, debatent. No sé quina és la solució de cada problema, és clar, però sí que sé que la solució comportarà poder disposar de tots els protagonistes en el mateix vaixell que mantinguin converses molt serioses per tal de trobar-hi solucions. El gal·lès Adam Price, en un estudi publicat a Harvard, detalla que països petits com Àustria, Singapur, Costa Rica o Finlàndia tenen creixements del PIB més elevats que grans estats com l'italià, l'alemany o el francès. És la demostració que els petits són més flexibles, capaços d'adaptar-se, amb un sentit més unitari a l'hora de fer progressos. Si ha una causa comuna és més fàcil coordinar-se. Abans parlàvem que més cohesió social facilita ser més homogenis, més responsables i amb capacitat per reduir els costos de transacció. Un bon exemple en seria Bèlgica, que tot i que fa més d'un any que està sense govern continua creixent?És un exemple meravellós, ja que no els ha calgut ni reformes ni retallades. La bogeria en el cas del Regne Unit és que l'economia esdevé massa una qüestió identitària.

Per tant, el problema d'Escòcia és haver d'anar a remolc del Regne Unit?
És un afer interessant d'analitzar, ja que Escòcia, durant trenta anys, ha crescut a una mitjana de l'1,8%, per sota del 2,3% de la Gran Bretanya, quan hauria de ser més proper a la realitat d'un estat com Noruega, amb creixements del 3,1%. No quadra. Durant molts anys hem actuat com una economia sotmesa a Londres, però cada vegada tenim més capacitat de decisió en negocis, gent amb talent i la possibilitat de demostrar que els petits estats podem establir bons vincles comercials amb els veïns més grans. Irlanda ho fa amb el Regne Unit, Portugal amb l'Estat espanyol, Finlàndia amb Suècia. Sempre hem anat al darrere de la Gran Bretanya, amb un resultat mediocre, però un dia vam decidir deixar de somicar. Calia una altra visió i transformar la nostra indústria i l'economia, uns canvis que vam poder començar a fer amb el canvi de govern. Necessitem tenir el poder per competir, ja que la tragèdia d'un país és quan ha d'exportar gent. En el cas de Catalunya, 180.000 catalans treballen fora. És una inversió, sovint, sense retorn. Sovint perdem el talent de gent que se'n va i no torna. A Escòcia, vam decidir aplicar la teoria de les limitacions, basada en la idea que tota organització té almenys una limitació en la capacitat d'assolir la seva meta. Vam fer molta pedagogia, parlant amb la gent d'arreu del país perquè hi digués la seva, per detectar els problemes i dibuixar-ne la cartografia. Després, vam aplicar la disciplina necessària per enfrontar-nos al problema central, que no era sinó el fet d'estar condicionats a Londres, com he comentat abans. Un estudi fins i tot va revelar que Escòcia era una de les marques més reconegudes arreu del món gràcies al whisky, el golf o les faldilles, un aspecte que reiterava el nostre potencial.

Escòcia celebrarà un nou referèndum abans del 2015?
Probablement. El 2015 s'acaba el Parlament actual, i després d'aquests anys al govern, la gent ja veu que som competents. Hem anat guanyant competències, però crec que podem demostrar ser-ho més en temps difícils. Crec que hem convençut molta més gent perquè vulguin la independència gràcies a qüestions econòmiques com la feina o les inversions. Anem pas a pas. En les eleccions del 2007, l'SNP vam obtenir 47 escons, un més que el Partit Laborista. Vam poder governar amb minoria, però amb les eleccions d'aquest 2011 ja l'hem aconseguit convertir en una majoria amb 69 escons. Jo mateix m'he dedicat a treballar per la viabilitat econòmica escocesa, convencent els empresaris que la independència és un bon negoci.

Article publicat al diari Ara el 31 d’agost del 2011

A Notes del capvesprol , Josep Pla ironitza sobre l'ambició de Jordi Pujol d'implantar el socialisme suec a Catalunya, país on els suecs escassegen. D'aquell socialisme a la sueca, que captà no poques adhesions a principis de la Transició -quan el destape nacional encara no havia eclipsat l'erotisme mític de les sueques i tothom aspirava a quadrar el cercle amb un socialisme que fos sinònim de riquesa- avui no se'n recorda ningú, i menys que ningú el president Pujol. Ara s'ha posat de moda lloar-lo per haver reconegut que va apamar malament l'enemic, tot i que enlloc no he llegit que reconegui haver portat el país al punt d'extrema feblesa en què està ara. I encara, en descàrrec seu, Pujol traspassa la responsabilitat a uns mentors intel·lectualment intocables: Jaume Vicens Vives i Salvador Espriu. Que és tant com dir que el que ha fallat en aquest país han estat la poesia i la història. Aquest no és el moment d'entrar a discutir l'estat o l'estatus de les humanitats, però sí de remarcar dues coses. La primera, la meva estranyesa que un polític que ha jugat fort a la carta del pragmatisme confessi a carta jugada que ha estat empès per inspiracions de caràcter desideratiu i fiduciari, és a dir, per una confiança basada en l'anàlisi del recorregut històric d'ambdues nacions, la dominant i la dominada. I la segona, que Pujol es descarrega encara més la consciència en recordar-nos que ha comptat amb la complicitat d'unes majories socials que el votaven amb entusiasme. Si tanta gent va combregar amb la seva visió, insinua no sense un bri de raó, no podia ser tan incorrecta, o com a mínim era àmpliament compartida. El flautista hauria estat conduït per les rates.

Que Pujol donà un volum fictici a les expectatives d'una reivindicació històrica que podia i hauria hagut d'anar molt més lluny és indubtable. També ho és que no tothom es deixà seduir per la seva retòrica. Però la discrepància fou sepultada sota tones de cofoisme i fou esclafada amb un simulacre de seny. Ara bé, els errors hi eren, i de manual. El més greu: enfortir l'Estat. Això valia tant com treballar per la submissió de Catalunya. De debò que Pujol es pensava que en una Espanya forta i respectada Catalunya hi seria determinant? Des del 1975 ençà Catalunya no ha deixat de perdre força política. S'ha empobrit per rentar la cara a Espanya i la conseqüència ha estat que l'espanyol, amb els complexos capgirats, pretén enllestir el que Franco i la Falange no arribaren a completar. Sembla mentida que algú que ha fet de la identitat l'eix del seu discurs arribés a confondre Esperanza Aguirre i la senyora Cospedal amb unes sueques. Ara Convergència fa mans i mànigues per recuperar el concert que Miquel Roca no va voler quan tocava. En aquell moment Pujol optà per una política de peix al cove, que per cert no trobà formulada ni en Vicens Vives ni en Espriu. Se sentia en possessió del sentit de la història. Pla el qualifica de "milhomes". Aquest escriptor, l'esperit més lúcid que va tenir Catalunya el segle passat, es queixava que hi havia un excés de patrioterisme i alhora un patriotisme molt poc consolidat. Potser per això no ha estat popular ni a una banda ni a l'altra de la plaça de Sant Jaume.

No retrec a Pujol uns errors que tingueren la complicitat de les majories que el van agombolar per raons de vegades més sentimentals que enraonades. Però tampoc idealitzo un balanç que s'atura en el punt precís en què caldria jutjar amb desolació el recorregut fet fins ara i posar la pròpia reputació i influència al servei de la ruta no empresa, a fi que els successors deixin d'anar amunt i avall amb el cove quan és palès que el peix s'ha acabat.

La Catalunya reivindicativa i carregada de raons dels anys 70 s'equivocà de camí. Per sortir de l'atzucac cal considerar amb cruesa com s'hi ha arribat i desfer la maniobra. Refer el pacte amb l'Estat des de la feblesa actual és nacionalment suïcida. Seguint dins l'òrbita espanyola, Catalunya es veurà arrossegada en nous cicles d'agressió i concessió, d'arrogància i humiliació, de pactisme i anorreament. Per sortir-ne s'han d'aguditzar les contradiccions i deslegitimar la tramposa legalitat de l'Estat. Però un cop deslegitimada, no s'hi val a sotmetre-s'hi de nou. Aquest ha estat l'error cabdal de la Transició. L'alternativa que ara es presenta entre sortir de la crisi o sortir del protectorat es refuta tota sola. No hi ha contradicció, ni en realitat alternativa, entre independència i bon govern. Governar bé sols és possible des d'un Estat on fer política sigui realment l'art d'administrar el possible. Insistir a pescar dins la bassa espanyola és un artifici per manipular la impossibilitat, això és, la impotència en tots els terrenys. I ara, a més, sense un Vicens Vives o un Espriu a qui carregar-los el mort.

Joan Ramon Resina
Professor a la Universitat d’Stanford

International Herald Tribune
http://www.nytimes.com/2010/07/23/world/europe/23kosovo.html

http://www.naciodigital.cat/noticia/16802/tribunal/internacional/justicia/avala/independencia/kosovo
http://elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/20100723/tribunal-lhaia-avala-sobirania-kosovo/400679.shtml


El TIJ avala la independència de Kosovo. Foto: Reuters

El Tribunal Internacional de Justícia de La Haya, màxim òrgan judicial de les Nacions Unides, ha dictaminat aquest dijous que la declaració unilateral d'independència de Kosovo "no viola la llei internacional". Malgrat que el fallo no és vinculant, és la primera vegada que un tribunal decideix sobre un cas de secessió i crearà un precedent per altres regions i nacions sense estat en situacions polítiques similars. Kosovo, antiga província sèrbia, va declarar unilateralment la independència de Belgrad el mes de febrer de 2008. Actualment, 69 dels 192 membres de Nacions Unides i la majoria dels estats de la UE han reconegut Kosovo com a estat. Entre els països que donen suport a Sèrbia es troba l'Estat espanyol.

La sentència a favor la legalitat de la declaració d'independència de Kosovo portarà segurament el reconeixement de més països, que se sumaran als 69 estats que ja han donat el seu suport a la independència de l'antiga província sèrbia. Segons els analistes, els cinc estats que s'ha resistit fins ara a reconèixer la sobirania de Kosovo, entre els quals es troba Espanya, ara hauran de fer-ho.

Article publica al diari El Punt Avui el 12 de juliol del 2011

Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que una distracció.

D'una banda, quan un país s'independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d'infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera... Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.

De l'altra, si avui els diputats independentistes al Parlament truquessin a la Hillary Clinton per parlar d'independència, ni els agafarien el telèfon i, si ho fessin, el primer que farien en penjar seria trucar als serveis secrets espanyols per informar-los, perquè els estats el que volen és que no hi hagi soroll i el negoci pugui continuar. Només cal reflexionar sobre com s'ha suportat feliçment els sàtrapes del món àrab durant tants d'anys. Qui és més probable que vulgui donar suport el govern dels EUA: a un embrió d'un hipotètic futur govern català amb suport social encara per determinar, o a un govern com l'espanyol, que pot concedir o influir en contractes de compra d'avions civils i militars; que té veu i vot als fòrums internacionals...?

Com bé ens ha mostrat el recent exemple, a voltes ple de dificultats, dels països àrabs, l'únic ingredient imprescindible d'un procés cap a la independència és la materialització d'un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s'ha iniciat i que és irreversible. Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t'has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se't faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t'ajudarà, i hauràs d'acabar d'inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s'enquisti. Qualsevol full de ruta construït en absència d'aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l'acció.

Caldria, doncs, que no ens distraguem més amb el full de ruta i que no permetem que es converteixi en una excusa (més) per a la inacció. El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí. Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d'aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d'afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.

Cesc Batlle
Enginyer industrial i MBA

Publicat a Nació Digital
http://www.naciodigital.cat/noticia/32714/independencia/fara/nostre/pais/fort/equitatiu/prosper

Kenneth Gibson (Paisley, Escòcia, 1961) és diputat al parlament escocès. En aquesta entrevista explica les claus de la majoria absoluta obtinguda per l’SNP, el seu partit, i quines seran les passes que farà el govern d’ara endavant per a avançar cap a la independència.

― Poc dies abans de les eleccions parlamentàries que van tenir lloc a Escòcia el 5 de maig passat, les enquestes indicaven que el Partit Nacional Escocès (SNP) obtindria 61 dels 129 escons. Us ha sorprès haver-ne obtingut 69 i la majoria absoluta?
― Ha estat una sorpresa per a tothom dins l’SNP. Durant els mesos precedents, els nostre principal rival, el Partit Laborista, ens superava d’un 10% a les enquestes i semblava que guanyaria les eleccions. Però, malgrat aquestes prediccions, tant jo com els meus companys de partit estàvem segurs que guanyaríem. Ara, no esperàvem pas obtenir-hi un marge tan ampli. El sistema electoral escocès va ser dissenyat pels partits unionistes per tal d’impedir que l’SNP pogués aconseguir la majoria dels escons. Però el vot dels escocesos ha estat de tal magnitud que l’SNP ha reeixit a superar aquest entrebanc.

― Quins són els factors clau que expliquen la majoria absoluta de l’SNP?
― L’SNP ha fet una campanya molt bona que ha sabut atreure molts escocesos en aquests temps difícils. La nostra aspiració per al futur d’Escòcia es basa en la igualtat, la justícia social i la prosperitat. En contrast, els partits unionistes han portat a terme una campanya extremadament negativa, centrada en coses del passat i mirant de desacreditar l’SNP. La gent d’Escòcia no vol que li diguin què pot aconseguir i què no. Sens dubte, la bona feina feta per l’SNP al govern ha tingut molta importància en la victòria.

― Les enquestes mostraven també un creixement del Partit Verd, cosa que hauria permès un govern de coalició amb l’SNP, en el cas que aquest no hagués obtingut la majoria. Finalment, però, els verds no van obtenir el resultat esperat. Penseu que l’aposta del govern escocès per les energies renovables ha fet que l’SNP prengués vots al Partit Verd?
― El Partit Verd escocès va obtenir el seu millor resultat el 2003, amb 7 escons. Però el 2007 i el 2011 només n’ha aconseguits 2. Crec que el ferm compromís de l’SNP en les energies renovables i en la protecció del medi ha comportat una transferència de vot del Partit Verd cap a l’SNP. La llei del canvi climàtic ha estat un dels èxits més grans del parlament escocès i implica el pla més ambiciós del món contra la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El govern s’ha compromès a produir el 100% de l’electricitat a través de fonts renovables el 2020. No tinc cap dubte que amb això hem persuadit molts defensors del medi a votar per l’SNP.

― Amb la majoria absoluta, el primer ministre Alex Salmond podrà tirar endavant la llei del referèndum. Quines seran les altres principals prioritats que el govern escocès podrà impulsar gràcies a aquesta majoria?
― La desocupació, sobretot entre els joves, continua essent un gran problema. Promourem les inversions públiques i privades amb vista a incentivar el desenvolupament de les empreses i dels sectors en creixement, a la vegada que donarem suport a la petita empresa, per tal de recuperar la prosperitat i crear ocupació. Durant la legislatura passada, l’oposició va poder votar contra l’SNP en coses importants perquè no teníem la majoria. Els cinc anys vinents podrem avançar en els nostres arguments per la independència i la idea de fer d’Escòcia el país que ha de ser.

― Alguns comentaristes diuen que els 69 escons obtinguts pel SNP no signifiquen que hi hagi un ampli suport per la independència, sinó que, segons algunes enquestes, aquest suport és del 30% de la població. Hi esteu d’acord?
― Tothom és conscient que el vot per l’SNP no és necessàriament un vot per la independència i al partit ho acceptem. Ara, també hi ha escocesos que creuen en la independència que no han votat l’SNP. Personalment, penso que el suport per la independència és molt més alt del 30%. I també crec que la gent d’Escòcia cada vegada és més receptiva al concepte d’independència. Tal com s’ha vist en aquestes eleccions, les enquestes a vegades s’equivoquen. Sigui com vulgui, l’SNP treballarà per a mostrar als escocesos que la independència farà el nostre país més fort, equitatiu i pròsper.

― Després de la victòria electoral el primer ministre Àlex Salmond va dir que la independència és “inevitable”. Per què és tan optimista amb relació al resultat del referèndum?
― Estic d’acord amb Alex Salmond que la independència és inevitable i que és la forma més natural de ser de qualsevol país, tant si la nació es diu Escòcia com Catalunya. Escòcia ha sofert un gran canvi durant les darreres dècades. Hem pogut recuperar el parlament que fou abolit el 1707 i cada vegada hi ha més transferència de poder de Londres cap a Escòcia. La majoria obtinguda per l’SNP mostra que els escocesos volen més poder per al seu parlament i més control sobre aquells temes que els afecten en el dia a dia. Crec, per tant, que la progressió natural d’Escòcia és esdevenir una nació independent i sobirana, igual com la majoria de països d’arreu del món.

― Sigui com sigui, Alex Salmond ha dit que abans del referèndum cal abordar les altres prioritats...
― L’SNP ha deixat clar que el referèndum per la independència es farà cap al final de la legislatura. Tanmateix, hi ha coses de gran importància que hem d’abordar abans. En aquest moment, hi ha un seguit de lleis que es debaten al parlament de Westminster, a Londres, que tindran un impacte directe sobre Escòcia. L’SNP es vol assegurar que aquesta legislació proporcioni a Escòcia els instruments econòmics que ens han de permetre d’invertir al nostre país i crear-hi feina i prosperitat. És una prioritat immediata per a l’SNP i per això hem d’actuar de pressa, per tal d’assegurar-nos aquestes competències.

― Alguns membres del Partit Conservador escocès, fins i tot la líder, Annabel Goldie, han suggerit que el referèndum s’hauria de dur a terme tan aviat com fos possible. Per què ho diuen? Penseu que el primer ministre britànic, David Cameron, acceptarà el referèndum tan fàcilment?
― El Partit Conservador és molt antic i tradicional en la seva política i no vol veure el Regne Unit dividit. Per això farà tant com pugui perquè el referèndum no tingui èxit. Com que pensen que el suport per la independència és només del 30%, no volen deixar temps a  l’SNP per a explicar els arguments a favor de la independència, que –n’estic segur– guanyaria en un referèndum. En general, els partits unionistes diuen que el tema del referèndum és només una distracció amb vista a les qüestions importants, com la creació d’ocupació i el creixement de l’economia. Però l’SNP ha demostrat que és capaç de governar el país d’una manera eficient, mentre avancem cap a un nombre més gran de competències i, finalment, cap a la independència. Sorprenentment, els partits unionistes no volen reconèixer que la independència i l’economia es troben interconnectades.

― Què passarà si el parlament britànic no accepta un hipotètic sí a la independència dels escocesos?
― No m’imagino un escenari en què el govern del Regne Unit no respecti el desig del poble escocès. A diferència de Catalunya, el govern del Regne Unit mai no ha dit que no reconeixeria la legitimitat d’un referèndum per la independència. Hi ha precedents en aquest sentit. Per exemple, el 1997 hi hagué un referèndum que va permetre el restabliment del parlament escocès. En aquella ocasió, Westminster va optar per reconèixer el desig del poble escocès.

― Alguns analistes britànics han afegit una Escòcia independent al grup dels anomenats PIGS, els països més endeutats d’Europa. Quina opinió en teniu?
― Hi ha comentaristes que tenen moltes ganes de desacreditar Escòcia i comparar-nos amb economies que suposadament tenen dificultats. Aquestes anàlisis són poc fonamentades i intenten crear més alarmisme que no un debat polític seriós. Aquests analistes diuen que Escòcia tindrà problemes, com Irlanda o Islàndia, però no esmenten que aquests dos països gaudeixen d’un nivell de vida molt més alt que el Regne Unit. Tampoc no diuen que el Regne Unit té problemes semblants, com ara un alt índex de desocupació i de deute. Els qui s’oposen a la independència d’Escòcia mai no esmenten la prosperitat de Noruega com a exemple de l’èxit d’una nació europea independent. Potser és perquè s’haurien d’enfrontar al fet que si Escòcia tingués el control dels seus recursos naturals –com ara el petroli, tal com té Noruega– seria igualment pròspera.

― Qüestions com la crisi del Royal Bank of Scotland o bé el petroli de la mar del Nord seran obstacles per a la independència?
― El petroli de la mar del Nord és un argument clau per a la independència d’ençà que fou descobert, els anys 70. Els noruecs han pogut acumular un fons d’uns 340.000 milions d’euros gràcies al petroli de les seves aigües a la mar del Nord, cosa que els permet de gaudir d’un dels nivells de vida més alts d’Europa. Si Escòcia fos independent i tingués el control dels propis recursos naturals d’una manera semblant, podria invertir al país i a la vegada acumular un fons per tal d’assegurar als escocesos de beneficiar-se dels nostres recursos abans no s’esgotin. La crisi dels bancs escocesos, d’una altra banda, ha estat utilitzada contra la independència, tot i que és un argument molt fluix. La crisi es va produir per culpa de la incapacitat del govern de Londres de regular els bancs i el mercat financer londinenc. El tresor del Regne Unit obté uns ingressos de 30.000 milions de lliures gràcies als bancs del Regne Unit. Per tant, no haurien de ser capaços de rescatar-los quan les coses van mal dades?

― Veient com, per exemple, Espanya s’ha oposat a la independència de Kosovo, creieu que els 27 estats membres de la Unió Europea acceptaran Escòcia com un nou estat dins d’aquesta organització?
― No crec que hi hagi cap mena d’oposició a la pertinença d’Escòcia a la Unió Europea. A diferència de Kosovo, Escòcia ja és membre de la Unió Europea, en tant que és part del Regne Unit. A més, els diputats escocesos han tingut sovint un paper actiu en la presa de decisions de la UE. Escòcia ha rebut finançament per part de nombrosos organismes de la UE i l’SNP té dos diputats al Parlament Europeu. Escòcia posseeix una gran part de la producció petroliera europea, i també de la indústria pesquera. Pel bé d’Escòcia i de la UE, és important que siguem membres de la UE.

― Heu aconseguit la reelecció com a membre del parlament escocès. Quines mesures aplicareu prioritàriament al vostre districte electoral, Cunninghame del Nord, amb vista als cinc anys vinents?
― Per a mi ha estat un privilegi tornar a ser elegit al parlament. Els cinc anys vinents prometen ser molt interessants. L’augment del percentatge de vot que vaig obtenir, del 21,9% al 52,6%, fou el més alt del país, cosa que em satisfà molt. La principal prioritat al meu districte és la creació d’ocupació. Cunninghame del Nord té un gran índex de desocupació i per això estic determinat a mirar d’atreure inversions per tal de crear-hi més ocupació i oportunitats. Gràcies a les inversions fetes pel govern de l’SNP, les coses pinten molt bé. Una gran empresa del sector energètic acaba d’anunciar la construcció d’un parc eòlic que implicarà la creació de 500 places qualificades per a la gent de la zona durant els anys vinents. A la vegada, també estic disposat a aconseguir més ajuts per tal de regenerar pobles i viles que han estat oblidats durant molt de temps.