Publicat el 29/maig/2006 Durant molts anys ens han volgut fer passar Javier Solana com un expert polític. Un home de formació anglosaxona, intel·ligent, calculador i amb un punt flemàtic que, diuen, el converteixen en un hàbil i temible negociador. Es veu que mai havia perdut la compostura, tot i que se les ha hagut de veure amb situacions difícils i dramàtiques. En definitiva, un brillant diplomàtic. Però als espanyols, i Solana no és una excepció, sempre els perd la seva malaltissa obsessió per la “unidad de la patria”. Així doncs, totes aquestes qualitats que suposadament reuneix han quedat reduïdes al no res a partir del moment en que un simple periodista apunta remotament la possibilitat de la independència de Catalunya i Euskadi. Llavors tota la seva finor florentina se’n va a can Pistraus, perd els papers i no sap trobar cap altre argument per desmuntar la hipòtesi de l’entrevistador que acusar d’alcohòlics a aquells que volem solucionar els problemes de convivència entre nacions per la via pacífica i democràtica. A hores d’ara tothom coneix la frase del cap de l’Alt Comisionat de la UE: “Comparar la situació de Montenegro amb Catalunya o Euskadi només es pot fer des del delirium tremens”. Com ja sabeu, aquesta patología a la que es refereix Solana és la propia dels borratxos compulsius. Deliren, veuen visions per tot arreu i perden la noció de la realitat. Naturalment no és pas aquesta l’actitud dels catalans que lluitem per assolir un Estat català independent. Més aviat qui actua així són els nostàlgics dels “Tercios de Flandes” que a tot hora miren de perpetuar una “unidad de destino en lo universal”. Desvariegen constantment tergiversant uns fets que ningú pot negar i qualsevol petita reivindicació de les seves colònies ja la veuen com el principi del fi del seu “imperio” tronat. Sens dubte, la millor prova de tot plegat ens ha vingut una altra vegada de l’altra banda de l’Atlàntic quan el ponderat The Wall Street Journal, en la seva edició del passat 23 de maig, afirmava que el cas del nou Estat balcànic no era més que el principi d’una sèrie de possibles noves independències com podrien ser Flandes, Catalunya o Euskadi. Són també alcohòlics els periodistes del famós rotatiu nordamericà? Ben mirat, en política, és veritat que hi ha begudes que alteren el sentit de la realitat. Però no ho són pas el desig de llibertat o la demanda d’una veritable democràcia. Allò que et fa perdre el món de vista, et desconnecta del món real i t’ancora en un passat cavernícola són les grans dosis d’espanyolitat. Un licor de garrafa ranci, amarg i vulgar. Exactament aquell del qual està tip el borratxo d’en Javier Solana. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció