Publicat el 1/juny/2006 No voldria donar-me-les de savi però hi ha ocasions en que només amb una frase, amb una sola frase, pot entendre’s la trajectòria d’un poble. Ara bé, cal pensar qui és qui formula la sentència. Aquell que l’encerta plenament sempre és algú que ha acreditat un profund ascendent sobre els seus connacionals. Precisament aquest és el cas del general De Gaulle respecte als francesos. Així doncs si hom llegeix les seves “Memòries de guerra” publicades l’any 1955 pot trobar escrites en la primera pàgina aquestes paraules: “França no és realment França a menys que estigui situada en el primer lloc (...) França sense grandesa mai pot ser França”. Confeso que un cop llegits aquests mots vaig estar a punt de deixar el llibre en qüestió, simplement perquè vaig pensar que no calia anar més enllà. Semblava innecessari continuar. L’autor m’havia dibuixat amb quatre mots la psicología col.lectiva de la seva gent. Totes les crisis recents que ha viscut l’imperi que colonitza el nord de Catalunya estaven explicades, no calia més... D’altra banda, a més a més, també vaig compendre com un sol home va poder transformar un poble vençut, humiliat i desacreditat a ulls de la comunitat internacional durant la Segona Guerra Mundial en un referent de modernitat durant les dues o tres dècades següents. Però és clar, desaparegut l’únic personatge que va saber mantenir la dignitat francesa durant l’ocupació nazi els mals tornaven a reproduïr-se. Per què? De Gaulle va saber jugar bé les poques cartes que tenia durant l’invasió alemanya i una derrota aclaparadora la va saber transformar, amb l’habitual prosopopeia de la “republique”, en una gran victòria de la llibertat de la qual França n’era el seu màxim exponent. L’havia doncs retornat a un dels primerísims llocs del ranking internacional. O dit d’una altra forma: els tornava a donar la “grandeur” perduda. Coneixia bé l’ànima col.lectica dels francesos. Sabia que calia evitar com fos el simple paper de comparsa una vegada alliberats gràcies als nordamericans. I també era necessari camuflar al màxim les grans i notories complicitats gal·les amb l’holocaust del poble jueu. Així, com si no hagués passat res, el general va dedicar-se a inflar la vanitat dels seus per una simple raó de supervivència. Però ara fa anys que De Gaulle és enterrat i França continua la seva caiguda lliure. Els homes que l’han seguit potser han entés les paraules del creador de la V República però mai han tingut la seva habilitat per mantenir l’engany. Avui és la imatge d’una simple farsa que s’ha pogut mantenir mentre l’obra del militar ha perdurat mínimament. Ara la seva derrota davant el món anglosaxó és inquestionable i ha abandonat definitivament el “primer lloc” on la volia mantenir el seu heroi. És tant greu la crisi que travessa que els propis polítics francesos no tenen més remei que reconèixer que és “una república ingovernable”. Si la França que vol matar la Catalunya nord está caient, a què esperem per rematar-la? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció