Publicat el 14/juny/2006 Si els dirigents polítics catalans només es quedessin en la seva mediocritat i inoperància com a trets més distintius la cosa seria greu però almenys no insultarien el nostre sentit comú. Tot i que precisament pel que acabo d’apuntar no poden quedar-se només amb aquestes misèries. Sempre han d’anar més enllà. Volen potser que els vegem encara més detestables del que ja són? És llavors quan ens sentim agredits en la nostra dignitat, més que res perquè constatem clarament que ens prenen per uns simples idiotes. La darrera manifestació del que dic s’ha produït en els primers dies de campanya del nou estatut en boca de Pasqual Maragall i d’Artur Mas. Tots dos, per justificar el seu “sí, bwana” a les quatre engrunes que els negrers de Madrid ens han donat, han posat com exemple el president Macià. Embolica que fa fort! Ara tot serveix per tal de llepar la mà de l’amo, i si cal es treu a relluïr la figura de qui precisament representa tot el contrari del que ells defensen. Pensen que no sabem qui era “l’avi”? Només ens cal llegir un breu fragment de l’assaig “L’encert dels independentistes” del professor Carles M. Espinalt per a veure fins a quin punt els hauria de caure la cara de vergonya només de pronunciar el nom del coronel Macià. Mireu sinó la precisa descripció que en fa l’autor: “Que Macià vestia a l’anglesa o no vestia a l’anglesa, tant se val. Allò que els seus biògrafs es descuiden es que Macià sabia portar els vestits. Perquè Macià ho portava tot ben posat”. I què tenen ben posat en Mas o Maragall? El primer només la clenxa i el segon ... bé, el segon tot ell és un garbuix absolut que ni els propis saben per on agafar-lo. Amb tot, al marge d’aquestes consideracions anem al fons de la definició que fa Carles M. Espinalt: “ho portava tot ben posat”. A algú no li queda clar al que es referia? Sens dubte és la manera més entenedora per destacar els atributs de coratge i punt d’honor del personatge. Un home que per defensar Catalunya no va dubtar a enfrontar-se al mateix exèrcit espanyol del qual en formava part, així com també advocar per la invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló per a assolir la independència del país. També reivindiquen aquest Francesc Macià els Zipi i Zape del nou Estatut? O potser els fa nosa? És clar que va acceptar un Estatut retallat de Madrid l’any 1931! Però quina Catalunya era la d’aquella època? Un exmilitar com ell sabia perfectament de què podien ser capaços els seus excompanys si assolíem massa poder com així es va veure cinc anys més tard. Ell, que durant anys s’havia jugat la pell i gairebé dilapidat la fortuna familiar pel seu ideal, era conscient del que significava en aquells moments un enfrontament obert amb Espanya. Havia vist correr massa sang catalana com per permetre-ho una altra vegada. Però avui, en una Europa com l’actual, quins tancs vindrien en contra nostra per un simple Estatut? Ara bé, què en saben de tot aixó un Mas o un Maragall? Amb una trajectòria política plàcida on només han acumulat càrrecs envoltats de grans despatxos i cotxe oficial mai podran entendre la figura del vell president. Macià va viure “per” Catalunya mentre ells viuen “de” Catalunya. Conformar-te amb un simple plat de llenties no et dóna cap dret a tergiversar una figura que encara avui és un model a seguir per als catalans amb dignitat. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)