17 de novembre 2006
La lliçó americana
Article publicat al Diari Avui el 17/novembre/2006
http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/17/285689.htm
La setmana passada han celebrat eleccions als Estats Units. De comentaris se n'han fet molts -la majoria tocats per la supèrbia que ens caracteritza-. De lliçons, però, se n'han extret poques. Tot aprofitant l'esdeveniment, voldria fer un molt petit extracte del sentit comú americà que, ni que fos en part, convindria que apliquéssim a Catalunya.
Primer. Les eleccions han tingut lloc quan tocava. El període està delimitat: el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. La Constitució dels Estats Units així ho va fixar, entre d'altres raons, per respecte als catòlics -evitant el Dia de Tots Sants.
Segon. Ara, a meitat del mandat presidencial, es renova la totalitat de la Cambra de Representants. El nombre de congressistes representants de cada Estat és proporcional a la població. Després de dos anys, és el moment en què els americans poden detectar si cal reconduir algunes de les coses que fa el president -per cert, que anotin els nostres polítics l'autocrítica i el corresponent cessament de Rumsfeld-. El tema és important, ja que la Cambra de Representants és qui aprova el pressupost.
Tercer. També s'ha renovat una tercera part del Senat -la cambra de representació territorial-. Aquesta cambra està formada per 2 senadors en representació de cada Estat, independentment de la població. L'Estat de Califòrnia (36 milions d'habitants) té el mateix nombre de senadors que Dakota del Nord (636.000 habitants). Una precisió: el Senat americà no és com l'espanyol (de rol subsidiari). La Cambra de Representants i el Senat americans tenen idèntic nivell.
Quart. El sistema d'elecció per a les cambres el fixa cada Estat -com correspon a un sistema federal-. Tots ells, però, tenen en comú la representació per districte i les llistes obertes o eleccions primàries. Aquest sistema de designació no afavoreix, lògicament, la participació en el procés final, però sí en el previ, i aconsegueix una representació que podríem denominar desitjada. Evita la morralla que s'acostuma a colar en les llistes tancades.
Cinquè. A títol informatiu els diré que el Senat fa moltes coses que aquí sonen a música celestial. Alguns exemples. Aprova el nomenament de ministres, d'ambaixadors i cònsols. Aprova el nomenament dels membres del Tribunal Suprem i, agafin-se, ha d'aprovar el nomenament dels funcionaris i alts càrrecs de designació (estem parlant d'entre 10.000 i 40.000 persones que, sovint, són interrogades per comissions abans de ser nomenades). A més, dos terços dels senadors han d'aprovar els tractats internacionals -raó per la qual els Estats Units (amb molt bon seny), no van ratificar el Tractat de Versalles, en ser rebutjat pel Senat .
Sisè. Impossible enumerar les desenes i desenes de referèndums, d'eleccions de jutges, de xèrifs, d'auditors de comptes, de fiscals de districte, etc. que també es van votar en aquest mateix dimarts dia 7 de novembre del 2006.
Lliçó global. El que veritablement ha de ser democràtic és el sistema, no pas les persones. No es pot condicionar el nivell de democràcia de les institucions al tarannà de les persones que l'ocupen. El sistema ha de tenir uns fusibles preparats per saltar el dia que un element que ocupa un càrrec electe infringeix les normes fixades. La materialització del fet democràtic no ha de ser fruit dels partits ni de l'arbitrarietat de l'elegit, sinó el resultat de l'aplicació d'un sistema representatiu complex, però concret i precís. Resum. Aquests dies que a casa nostra s'entaulen tantes discussions inútils sobre legitimitat democràtica, aquests dies que es constituirà un Parlament trufat de funcionaris que ningú ha purgat, ara que seguint una llarga tradició es designaran a dit i subjectivament tants càrrecs sense cap control, ara que els partits a Madrid s'estan rifant entre ells els jutges que han d'ocupar llocs transcendentals, ara que, com dic, tot això està tenint lloc de forma tan lamentable, més ens valdria reflexionar, deixar de practicar l'antiamericanisme envejós, aprendre d'ells i aplicar solucions als nostres problemes. Tota la resta és pura demagògia inflamada. Digna dels pitjors enemics de la democràcia.
Xavier Roig
Enginyer i escriptor
La setmana passada han celebrat eleccions als Estats Units. De comentaris se n'han fet molts -la majoria tocats per la supèrbia que ens caracteritza-. De lliçons, però, se n'han extret poques. Tot aprofitant l'esdeveniment, voldria fer un molt petit extracte del sentit comú americà que, ni que fos en part, convindria que apliquéssim a Catalunya.
Primer. Les eleccions han tingut lloc quan tocava. El període està delimitat: el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. La Constitució dels Estats Units així ho va fixar, entre d'altres raons, per respecte als catòlics -evitant el Dia de Tots Sants.
Segon. Ara, a meitat del mandat presidencial, es renova la totalitat de la Cambra de Representants. El nombre de congressistes representants de cada Estat és proporcional a la població. Després de dos anys, és el moment en què els americans poden detectar si cal reconduir algunes de les coses que fa el president -per cert, que anotin els nostres polítics l'autocrítica i el corresponent cessament de Rumsfeld-. El tema és important, ja que la Cambra de Representants és qui aprova el pressupost.
Tercer. També s'ha renovat una tercera part del Senat -la cambra de representació territorial-. Aquesta cambra està formada per 2 senadors en representació de cada Estat, independentment de la població. L'Estat de Califòrnia (36 milions d'habitants) té el mateix nombre de senadors que Dakota del Nord (636.000 habitants). Una precisió: el Senat americà no és com l'espanyol (de rol subsidiari). La Cambra de Representants i el Senat americans tenen idèntic nivell.
Quart. El sistema d'elecció per a les cambres el fixa cada Estat -com correspon a un sistema federal-. Tots ells, però, tenen en comú la representació per districte i les llistes obertes o eleccions primàries. Aquest sistema de designació no afavoreix, lògicament, la participació en el procés final, però sí en el previ, i aconsegueix una representació que podríem denominar desitjada. Evita la morralla que s'acostuma a colar en les llistes tancades.
Cinquè. A títol informatiu els diré que el Senat fa moltes coses que aquí sonen a música celestial. Alguns exemples. Aprova el nomenament de ministres, d'ambaixadors i cònsols. Aprova el nomenament dels membres del Tribunal Suprem i, agafin-se, ha d'aprovar el nomenament dels funcionaris i alts càrrecs de designació (estem parlant d'entre 10.000 i 40.000 persones que, sovint, són interrogades per comissions abans de ser nomenades). A més, dos terços dels senadors han d'aprovar els tractats internacionals -raó per la qual els Estats Units (amb molt bon seny), no van ratificar el Tractat de Versalles, en ser rebutjat pel Senat .
Sisè. Impossible enumerar les desenes i desenes de referèndums, d'eleccions de jutges, de xèrifs, d'auditors de comptes, de fiscals de districte, etc. que també es van votar en aquest mateix dimarts dia 7 de novembre del 2006.
Lliçó global. El que veritablement ha de ser democràtic és el sistema, no pas les persones. No es pot condicionar el nivell de democràcia de les institucions al tarannà de les persones que l'ocupen. El sistema ha de tenir uns fusibles preparats per saltar el dia que un element que ocupa un càrrec electe infringeix les normes fixades. La materialització del fet democràtic no ha de ser fruit dels partits ni de l'arbitrarietat de l'elegit, sinó el resultat de l'aplicació d'un sistema representatiu complex, però concret i precís. Resum. Aquests dies que a casa nostra s'entaulen tantes discussions inútils sobre legitimitat democràtica, aquests dies que es constituirà un Parlament trufat de funcionaris que ningú ha purgat, ara que seguint una llarga tradició es designaran a dit i subjectivament tants càrrecs sense cap control, ara que els partits a Madrid s'estan rifant entre ells els jutges que han d'ocupar llocs transcendentals, ara que, com dic, tot això està tenint lloc de forma tan lamentable, més ens valdria reflexionar, deixar de practicar l'antiamericanisme envejós, aprendre d'ells i aplicar solucions als nostres problemes. Tota la resta és pura demagògia inflamada. Digna dels pitjors enemics de la democràcia.
Xavier Roig
Enginyer i escriptor
Ni oblidem ni perdonem
