Article publicat al diari Avui el 18 de maig del 2007 Hi ha paraules en anglès la traducció de les quals es fa difícil. Una d'aquestes és accountability. La traducció immediata i plana és responsabilitat. I encara que jo la traduiria com per passar comptes, els anglosaxons la utilitzen especialment per fer referència a situacions que no han acabat bé. En un diccionari d'anglès he trobat una accepció especialment clara: "Obligació de carregar les conseqüències de no haver assolit els objectius fixats". En els darrers trenta anys a Catalunya s'ha treballat d'una manera organitzada i intensa per esborrar de tots els àmbits de la nostra existència el concepte d'accountability. La manera més eficaç per aconseguir-ho ha estat, lògicament, l'escola. I a fe que ho practiquen! És curiós observar que quan es parla de fracàs escolar es mira sempre a l'alumne -i Déu me'n guard, de treure-li cap responsabilitat-, però mai al professor o a l'escola. I no són ells, els primers que han fracassat? Esclar que estem parlant d'individus no subjectes a l'accountability. I els alumnes cada cop menys, malauradament. L'eliminació d'aquest principi bàsic ajuda a reforçar el sistema públic que pretén, al capdavall, controlar-ho tot. Es tracta d'universalitzar el principi que empara els funcionaris: no han de carregar les conseqüències de la feina mal feta. Tant és així que no se'ls pot despatxar quan ho fan malament. No cal buscar explicacions sofisticades ni causes excepcionals al desastre de les nostres universitats i escoles públiques. Un sistema en el qual no es pot acomiadar un professor perquè no fa la seva feina, mai no funcionarà. Només els interessats a mantenir l'actual sistema es dediquen a intel·lectualitzar l'afer. Quan a un no li interessa agafar el bou per les banyes es dedica a sofisticar el discurs, ja se sap. La projecció d'aquesta manera de pensar culmina en el sistema penal espanyol. ¿No seria raonable que, sense oblidar el principi de rehabilitació, una bona porció de la pena fos orientada al principi de qui la fa la paga, sense excuses? ¿És possible que un individu que ha matat un altre sigui al carrer al cap de set anys perquè "ja s'ha rehabilitat"? De veritat la vida d'un altre només costa set anys simplement repetint "no ho faré més"? Una de les raons que hom hagi de pagar un preu pel fracàs és evitar actuacions que no tenen en consideració el perjudici causat. Què és, sinó la manca absoluta del sentit d'accountability, el que el porta a comportar-se com ho fa el president Maragall? Ens diu: "Jo creia que això seria un èxit, i ara m'adono que no serà així. Me'n vaig a Europa. Ciao!". Algú hauria de dir-li: "Ep! No fugi i expliqui'ns quin serà el preu que pagarà per haver fracassat en el seu intent. Com compensarà el mal que ens ha provocat?". La inexistència mateixa d'un pla B si el Tribunal Constitucional retalla l'Estatut demostra el gran menfotisme de la classe política vers el concepte d'accountability. Ells, que han muntat un merder de ca l'ample, quan res no funciona es limiten a encongir-se d'espatlles. De veritat ningú no pagarà un preu per tot aquest bunyol? Sobre com s'avança per fer calar aquesta mentalitat ho vàrem veure en un dels anuncis que TV3 va emetre per promocionar una de les seves demagògiques maratons. El recorden? Dos ximpanzés. L'un tenia èxit en executar l'exercici que se li encomanava. L'altre no. L'instructor donava un plàtan de premi al que havia assolit l'objectiu. Aleshores, el ximpanzé que havia rebut el plàtan el partia i en donava la meitat al que ho havia fet malament. Que maco! Que solidari! Que entendridor! No van plorar? Malvats! Però saben quin és el missatge que hi ha al darrere? Doncs que, tant si ho fas bé com malament, et toca mig plàtan. I no hi ha res més efectiu per afeblir i controlar una societat que escampar arreu aquesta mediocritat intel·lectualment tova i socialment irresponsable. Des de TV3 a les escoles, des de les presons al Parlament. Xavier Roig Enginyer i escriptor