Article publicat al diari Avui el 11 de maig del 2007 Els dies previs a les eleccions he tingut l'oportunitat de parlar amb amics francesos. M'ha sorprès que no menyspreessin aquell candidat a qui no votarien. Però també m'ha cridat l'atenció les raons que alguns m'han explicat per votar Sarkozy. La majoria no eren només de programa -la candidata socialista va fer propostes tan innovadores com el seu contrincant-, sinó la sensació que el senyor Sarkozy mostraria més fermesa per dur a terme allò que havia dit que faria. Deien que la senyora Ségolène Royal dubtaria davant determinades decisions i sobretot (atenció) tremolaria davant el seu propi partit. Les reflexions m'han semblat interessants obretot per a gent com nosaltres, que pretenem sofisticar superficials anàlisis polítiques tot estudiant les actituds i frases dels nostres polítics, quan la realitat és que al darrere només hi ha paper de fumar. Ara mateix, tota la classe periodística fa suposades anàlisis arran de les declaracions del president Maragall. ¿De veritat a ningú se li acut que simplement es tracta de la reacció del que a Madrid anomenen un niño bonito? ¿Que al darrere d'on molts hi han volgut veure genialitat i estratègia no hi ha res més que indolència, immaduresa, frivolitat i la xurra d'haver estat el pregoner d'uns Jocs Olímpics? El procés electoral francès ens hauria de fer reflexionar. M'ha agradat la transparència en el procés d'elecció. Que el sistema francès té defectes? Segur. Ara: comparat amb el procés d'elecció del president de la Generalitat, és caviar. En un programa de ràdio vaig coincidir amb el candidat Artur Mas -encara no havien tingut lloc les darreres eleccions al Parlament de Catalunya-. Em vaig permetre dir-li: "Si els catalans poguéssim escollir directament el nostre president, probablement l'elegit series tu. Com que no heu modificat el sistema electoral per fer-lo més democràtic, probablement no ho seràs". El fet que la designació de la màxima representació del país vingui determinada directament per l'elector dóna enormes avantatges a la democràcia -tantes com penalitats als partits-. Un president elegit (no estem parlant d'un primer ministre) necessita legitimitat davant del poble. Molts comentaris que se li feien a Maragall, i altres que ara se li fan al president Montilla, no existirien d'haver estat elegits directament. A més, la força del vot dóna autoritat dins dels partits. L'època més brillant del president Pujol era quan guanyava per majoria: qui s'atrevia a qüestionar-lo? La resposta és similar a la del líder empresarial que fa guanyar milions: "Posa-t'hi tu, a veure si ho fas millor!". Observar com als Estats Units els candidats d'un mateix partit lluiten en públic, de forma transparent (ep!, i passant comptes pels diners recaptats), o veure com els candidats francesos s'han barallat dins del partit per liderar un projecte i després l'han defensat en el mercat obert de milions d'electors, causa enveja. Sobretot quan un sap que el nostre president ha estat elegit per telèfon. Catalunya necessita regeneració. L'exministre Barnier (col·laborador ara del senyor Sarkozy) va dir dilluns passat: "A partir d'ara, els dies de la República monàrquica estan comptats". La Catalunya política dels darrers trenta anys necessita urgentment tenir els dies comptats. I això passa per obrir un sistema electoral que afavoreixi l'aparició de Sarkozys i de Royals -que han renegat obertament del passat-. Impossible la renovació sense que gent fresca ens expliqui que si ara som en aquest atzucac és perquè molts dels catalans que van col·laborar a dissenyar la Transició ho van fer fatal i, sovint per interessos o per incompetència, no van defensar els interessos de Catalunya. I que no se'ls pot continuar donant Creus de Sant Jordi, ni claus de la ciutat, perquè, simplement, no s'ho mereixen. Cal començar a renegar del passat, com han fet a França. I només les generacions fresques i desacomplexades que emergeixen gràcies a un sistema electoral obert -que no són un producte destil·lat per un partit- poden fer-ho. Al cap i a la fi, quin mal hi ha? ¿O és que és millor preservar el passat a canvi de continuar malmetent el futur? Xavier Roig Enginyer i escriptor