13 de juny 2007
Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança; quan el mal ve de dins, tots botxins
Fa prop de tres segles que Espanya intenta acabar amb Catalunya. Ho han intentat de totes maneres: amb violència extrema i despiatada, amb argúcies legals, amb dictadures i repressió, i fins i tot també esgrimint somriures d’orella a orella mentre per l’esquena ens fotien punyalades. Ho han intentat tot, aquesta gent. Però heus-nos ací, dempeus i tossuts a continuar a ser només el que sempre hem sigut i som: catalans. Enteneu ara per què dic sempre que els catalans som un poble de vencedors?Podem afirmar amb el cap ben alt i plens d’orgull que els catalans som un exemple únic a Europa i al món. Un exemple de supervivència i resistència en les etapes més dures a què hem estat sotmesos històricament. Un exemple de com un poble, malgrat que li puguin imposar una frontera a la força, és capaç de mantenir-se fidel a la història i al seu tarannà intrínsec que el defineix com a tal. Aquest és l’exemple que Catalunya ha llegat a la resta de països del món. Un exemple de caràcter del qual avui nosaltres som hereus i que converteix el nostre poble en model i referent de dignitat arreu del món.
És curiós, però, adonar-se d’un fet que es produeix al nostre país i que, ai las, sembla que està guanyant la partida a Espanya en això tan ansiat d’enterrar definitivament la nació catalana. No parlo dels espanyols ni dels seus polítics. Ja us he dit que aquests, pobrets, prou feina tenen a intentar superar els seus predecessors històrics en la feixuga tasca d’acabar amb Catalunya. No. Us parlo de la classe política...catalana.
Que Espanya vulgui acabar amb Catalunya en part té una raó de ser. Com a projecte unificador i simplificador que representa, té una certa lògica –tot i que no pas el dret- d’intentar acabar com sigui amb aquest gra al cul que sempre els ha suposat Catalunya. Ara bé, el que ja no té perdó és que siguin els polítics catalans – o una gran part d’aquests- els qui amb la seva inoperància i deixar fer estiguin fent un favor immens a l’estat veí.
A on ens han dut trenta anys de xerrameca, de parar la galta i de manca de voluntat per afrontar la situació de crisi nacional que pateix Catalunya? La resposta és d’una claredat tan contundent com verídica: a estar més encaixats a Espanya. Trenta anys esquivant la urgent necessitat de recuperar la nostra condició d’estat europeu. Trenta anys sense definir un nord concret. Trenta anys donant llargues i dient-nos que “ara no toca”.
Realment Espanya té motius per estar ben agraïda als polítics catalans després de trenta anys enterrant a poc a poc la qüestió nacional de Catalunya!
És dur però necessari adonar-se fins a quin punt aquests trenta anys de col·laboracionisme per part d’una classe política que no ha dubtat mai a girar l’esquena al país ens han aconseguit espanyolitzar més que no pas en els prop de tres-cents anys que fa que ho intenten els espanyols.
Qui és realment el botxí? El qui posa la guillotina dalt del cadafal o el qui, bo i podent-ho evitar, deixa que tallin la corda davant dels seus propis ulls?
Som molts els qui, farts de veure com putinegen Catalunya des de dins mateix, hem decidit prendre les regnes de la iniciativa. El nostre poble és un bosc immens i frondós arrelat a l’oceà magnànim de la història. I així com l’arbre més l’enfila com més endins pot arrelar, de cap manera quatre branques corcades poden condicionar el futur d’aquest bosc mil·lenari que tants fruits té encara per llegar a la humanitat.
És per això que dic que quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança; però quan el mal ve de dins, tots botxins.
Aquesta és la definició que més escau a aquests polítics catalans que, amb el seu mesellisme, han acabat esdevenint uns veritables unionistes i col·laboracionistes directes de l’estat espanyol. Per això ara convé passar la podadora i deixar que les branques corcades caiguin pel seu propi pes.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Ni oblidem ni perdonem
