Article publicat al diari Avui el dia 1 de juny del 2007 Seria d'esperar que d'ençà de diumenge els partits tinguessin, ni que fos lleugerament, la sensació de fracàs que correspon a aquells que han aconseguit que la meitat de la població no vagi a votar. Ja se sap que aquest sistema els permet anar fent la viu-viu còmodament -ja voldríem tots que, amb només el 50% de quota de mercat, el 100% de la població estigués obligada a pagar-nos la festa!-. Però si encara queden polítics amb una mica de sentit d'Estat, s'ho haurien de fer mirar. Per si no coneixen l'entorn, em permeto fer un petit repàs dels sistemes electorals municipals d'alguns Estats que ens envolten. A Portugal -país del qual mai admirarem prou la decisió i capacitat que van tenir per desempallegar-se de Castella mentre nosaltres començàvem a practicar el "sí, però no; no, però sí" que ens ha fet tan famosos com menyspreats-, la gent elegeix directament l'alcalde. A la papereta de vot es marquen tres coses: el nom de l'alcalde (que no ha de ser membre d'un partit necessàriament), el partit que es desitja votar per tal que formi part de l'assemblea municipal i el cap del barri o districte (la freguesia). Ja ho veuen. Qui serà l'alcalde, no és un tema a negociar. Que l'alcalde i la majoria del consistori potser no són del mateix color polític? Doncs a conviure i a vigilar-se mútuament, perquè així ho ha decidit el votant. A Itàlia el sistema varia depenent de la mida del municipi. En els de més de 15.000 habitants, el votant marca el nom d'aquell que vol que sigui l'alcalde -que no ha d'estar adscrit a un partit-. A part, com a Portugal, s'elegeix el partit que es vol que formi part de l'assemblea municipal. Per ser alcalde cal tenir més del 50% dels vots. Si aquesta situació no té lloc, la setmana següent es fa una segona volta entre els dos candidats més votats. Com a Portugal, pot ser que l'alcalde no sigui del mateix partit que la majoria del consistori. Per a poblacions més petites de 15.000 habitants l'alcalde va lligat a una llista. Per contra, en aquest cas, la llista és oberta i es poden escollir individualment els membres que es vol que formin part del consistori. França. Les llistes no tenen per què ser de partit. A les poblacions amb menys de 3.500 habitants, l'elector pot marcar els noms dels candidats desitjats i, fins i tot, incloure-hi noms que no hi són (le panachage). A les poblacions de més de 3.500 habitants, les llistes són tancades. Si cap d'elles obté més del 50% dels vots es passa a una segona volta on a la llista més votada se li assignarà el 50% dels regidors del consistori encara que no hi arribi per vots. L'altre 50% es reparteix entre els altres partits proporcionalment, segons els resultats. El consistori elegeix l'alcalde. A París, Marsella i Lió (més de 300.000 habitants), la demarcació electoral és el districte, no pas tota la ciutat. Cal remarcar, però, dues característiques. Primera: els ajuntaments tenen a França molt poca autonomia (França és un Estat centralitzat i el prefecte és el que talla el bacallà). Segona: els partits arriben a les eleccions municipals "renovats" gràcies al procés electoral que, periòdicament, té lloc per triar president de la República. Bé, ja ho veuen. Els nostres polítics poden triar i remenar -si el que pretenen és millorar les coses, és clar-. Si, per contra, les intencions són continuar amb la tècnica del "venc per 50, però cobro per 100", poden anar tirant de la rifeta, és a dir, deixant anar tòpics cretins com fins ara: "Cal conscienciar la gent", "no ens hem explicat prou bé", "hem d'estar més pròxims a l'administrat", etc. Però si són una mica espavilats sabran que les bicoques no duren tota la vida. Jo mateix, a partir d'avui esdevinc abstencionista. I animo que la gent s'apunti a l'abstencionisme mentre no es canviïn els sistemes electorals. Mentre no canviï l'statu quo. Xavier Roig Enginyer i escriptor