Article publicat al diari Avui el dia 11 de novembre del 2007 El president de la Generalitat alerta que Catalunya pot dir que "adéu Espanya" i els diaris de Madrid li dediquen un breu. El president de Foment, Joan Rosell, es queixa de la manca d'inversions de l'Estat i exigeix les balances fiscals, i a la premsa de Madrid no hi apareix ni tan sols un breu. Madrid passa. Ni que el socialista Montilla adopti el to de Pujol, ni que Rosell (abans afí al PP) copiï el memorial greuges de Carod: res no trasbalsa Madrid. En conclusió: Catalunya no fa por. Maquiavel ja va dir que el Príncep ha de ser temut abans que estimat. Els catalans, presoners del bonisme i el progressisme en relació amb Espanya, encara no hem descobert que la sentència maquiavèl·lica és la base de la supervivència política. Pujol va preferir ser estimat abans que temut, i d'aquí ve la immensa quantitat de diners malbaratada a fer pedagogia amb exposicions tipus Cataluña, tierra de acogida. Maragall també va voler ser estimat per una Espanya plural que només existia en el seu cap. Fins Carod, quan a Madrid demana que li diguin Josep-Lluís, està reclamant amor i comprensió. Catalunya no fa por i, per tant, Espanya ens tracta com ens tracta. Diu el refrany: tal faràs, tal trobaràs. Ara Catalunya està trobant-se amb les conseqüències de la seva política mesquina en relació amb Espanya dels darrers vint anys. A Espanya saben que la meitat dels catalans votarem partits d'obediència espanyola que, al moment de la veritat, seguiran les instruccions de Madrid (vegeu la vergonyosa intervenció de Tere Cunillera en defensa de l'actuació de Zapatero en l'afer de Rodalies). A Espanya també saben que l'altra meitat dels catalans voten partits catalanistes com CiU i ERC, però aquests partits es venen al poder per un plat de llenties. Rosell denunciava que, des del 1997, Catalunya ha rebut un 28% d'inversions menys que Madrid. Caldria afegir que els pressupostos de l'Estat discriminatoris han tingut sempre el vot afirmatiu (segons els casos) o de CiU o d'ERC. A Espanya saben que Roca, Duran i Lleida, Puigcercós o Ridao són una colla de fenicios: els dónes quatre inversionetes i tots contents cap a casa en cotxe oficial. Catalunya no fa por. El catalanisme no fa por. Una enquesta publicada fa deu dies de cara a les eleccions de març donava al PSOE dos diputats més a Catalunya, i al PP els mateixos. A Espanya saben que el descontent de Catalunya no té ni tindrà cap traducció política. Han entès, d'ençà de la retallada de l'Estatut, que el govern català és dèbil, i que la classe política catalana està tan barallada i dividida que (per dir-ho en termes futbolístics) es marca ella mateixa. Us imagineu unes paraules d'Ibarretxe semblants a les de Montilla? L'endemà, tots els diaris n'haurien anat plens. Perquè, a Madrid, Euskadi fa por. I no pas pel terrorisme. Fa por perquè hi ha un moviment polític sòlid, articulat, unit i seriós amb un projecte de país ambiciós. Per què Euskadi fa por i Catalunya no? Perquè, a Euskadi, el PNB no ha tingut com a monocultiu el peix al cove. Francesc Puigpelat