23 de novembre 2007
Frankfurt: retrat d'una política mesquina
El mes d’octubre passat vaig assistir a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt. L’esdeveniment, el més prestigiós del món en el seu sector, va gaudir enguany d’un convidat d’excepció: Catalunya i la seva literatura. És a dir, el nostre país i la nostra literatura que és, com totes, internacional per vocació.Lògicament, ser convidat d’honor a la fira de més ressò internacional, la de Frankfurt, és una oportunitat que qualsevol país aprofita per exposar el bo i millor de la seva cultura i la seva literatura. Nosaltres, com a país, no som menys i, com sempre, vam demostrar que els catalans també formem part de l’elit literària mundial a la qual hem contribuït amb noms il·lustres com Llull, March, Riba, Martorell, Verdaguer, Rodoreda, Sirvent, Muntaner, Estellés, etc., els quals han gravat llur nom en majúscules a la pàgina immortal de la literatura universal.
Amb autors històrics d’aquesta talla, i també amb els autors que avui sortosament estan entre nosaltres i que van assistir en persona a la Fira, és evident que només una gestió institucional altament operativa, eficaç i amb voluntat efectiva d’esdevenir per uns dies portaveu i ambaixador internacional del nostre país, pot fer que la projecció de la nostra realitat intrínseca sigui mostrada a tot el món sense complexos i amb aquella dosi d’orgull que tot país digne de sí mateix exhibeix davant d’un aparador únic com el que ha estat Frankfurt. Estar a l’alçada del moment era, doncs, no ja el mínim desitjable, sinó el mínim imprescindible per projectar internacionalment Catalunya, la seva literatura i la seva llengua nacional. És clar que quan comptes amb una classe política com l’actual, que no és ni capaç de diferenciar què és literatura catalana i què no ho és, exigir el que en qualsevol altre país del món seria normal es converteix en una lluita contra la racionalitat i el sentit comú. I això és precisament el que hem viscut els catalans davant d’una oportunitat única com era la Fira de Frankfurt.
Sens dubte, l’acte inaugural de la mostra era el moment clau on Catalunya es presentava no tan sols davant del sempre culte públic alemany, sinó davant de tot el món. Ni més ni menys. És precisament en l’acte d’inauguració d’un esdeveniment d’aquest caire quan un país i una cultura que han estat convidades té l’ocasió d’agrair, primer, un oferiment d’aquest tipus que demostra un reconeixement incontestable; i segon, és el moment en què el país convidat té l’oportunitat de mostrar exactament la seva peculiaritat com a entitat real, tangible i genuïna que el fa únic davant dels altres. Una demostració de qui és, d’on ve i cap a on va, no pas com a simple exhibició formal, sinó com a normal exercici de constatar la seva existencia al món i amb voluntat de compartir la seva diferència i contribuir així a l’enriquiment mundial amb la seva aportació. Qui rebutjaria una oportunitat com aquesta per ensenyar a tot el món quina és realment la seva literatura, quina és la seva llengua genuïna i quina és l’exacta mesura de la seva diferència que la converteix en valor afegit com a aportació humana, cultural i social a la resta del món? Ningú. Absolutament ningú. Bé, sí, només hi ha –ara mateix- un país al món que no només ho desaprofita quan se li dóna una oportunitat amb safata, sinó que ho malbarata i davant de tot el món demana perdó per existir. Aquest país és Catalunya.
Catalunya va ser convidada a Frankfurt per mostrar-se tal com és, sense complexos, davant de tot el món. Només per això, Catalunya ha d’estar agraïda a Frankfurt i al poble alemany en general, i saber correspondre quan calgui amb la mateixa moneda d’amistat i relació entre ambdós països en un futur. No estic parlant només de relacions institucionals entre països ni de protocol: parlo del menys comú dels sentits en la nostra classe política actual, el sentit comú. ¿Com va respondre Catalunya a una invitació internacional per mostrar la seva singularitat única i diferenciada? Demanant perdó per ser únics i diferents. I tot seguit els explico el perquè.
A aquestes alçades de la tragicòmica política catalana, els lectors sabran que tant la vicepresidència del Govern, com la conselleria de Cultura i l’Institut Ramon Llull estan capitanejats per dirigents d’E (antiga Esquerra Republicana de Catalunya, actual Esquerra). És important, i molt, fer aquest recordatori per poder comprendre la situació de gravetat extrema que es va viure el dia de la inauguració internacional de la Fira de Frankfurt. L’acte en sí feia un repàs des dels orígens de la formació de la nació catalana fins a l’actualitat, bo i recollint referències de caire polític –amb molta timidesa, cal dir-ho-, i sobretot, és clar, literari, lingüístic i artístic en general. Un compendi de la nostra biografia cultural força rigorós en ocasions i potser esquivat en d’altres. Sigui com sigui, no seria sensat ni voluntat per part de l’autor d’aquest article no saber reconèixer el mèrit allà on cal fer-ho, la qual cosa vull fer i faig en aquest moment concret. És clar, però, que si tot fos així, el motiu que ha empès la redacció d’aquest escrit no tindria justificació i, per tant, si bé és obligat fer un exercici de sensatesa sabent aplaudir un mèrit, encara ho és més assenyalar els responsables que tot aquest mèrit acabés en una demostració vergonyosa de complex nacional i automutilació col·lectiva davant de tot el món.
Quan apel·lem a la seriositat i a la responsabilitat dels dirigents polítics d’un país –de qualsevol país-, ho hem de fer sent conscients que la funció directiva implica, primer, tenir una talla humana, moral i ètica que ha de marcar els actes personals de tot professional del servei públic; segon, un coneixement profund del país que el converteixi en el millor ambaixador de la realitat particular de cada territori; i tercer, una personalitat i imatge pública –que cada persona adoptarà en funció del seu propi tarannà- que sigui un exemple a seguir per la seva capacitat de treball, de rigor, d’honestedat i convicció en el que diu i fa. Només amb aquest petit perfil directiu, que podríem desenvolupar i ampliar tot i que no és ni el moment ni el lloc, podem establir un seguit de qualitats i característiques mínimes que tot dirigent d’un país hauria de complir com per poder-se sentir digne d’ocupar un càrrec públic amb certa autoritat. Si els faig aquestes reflexions és precisament perquè siguin vostès mateixos els qui descobreixin per mitjà de l’evidència la nul·la coïncidencia en el perfil que els he exposat amb els qui van ser els màxims responsables de la lapidació cultural i nacional de Catalunya durant l’acte d’inauguració de la Fira de Frankfurt. Amb dirigents d’aquest calibre, qui necessita enemics?
Un mes després de la Fira, un poble culte com l’alemany, plenament coneixedor de la realitat nacional catalana, igual que la resta del món, encara es pregunta en què pensaven els nostres dirigents polítics que van mostrar al món sencer que el flamenc és cultura catalana. Un mes després de la Fira, el món cultural encara es pregunta en què pensaven els nostres dirigents polítics en fer pujar una llengua estrangera, la castellana, a l’altar mundial de la cultura catalana que en aquells moments era Frankfurt. Un mes després, els catalans encara ens preguntem en què devien pensar aquests dirigents de fira que van suplicar que el públic català desplaçat a Frankfurt no lluís la nostra bandera nacional ostentosament per no crear mala imatge. I, certament, així va ser. El poble català és bo, massa bo fins i tot quan convindria nervi i ensenyar les dents, i segurament per això a la jornada castellera només s’hi va poder observar una senyera portada, en solitari però amb l’orgull que escau, per una dona d’edat avançada que ni la mediocritat i misèria política d’uns dirigents acomplexats van poder aturar.
Un cop més, doncs, després de vint-i-tres anys d’un règim pujolista obsessionat per no destorbar el lladre veí espanyol amb el ridícul pretext de no crear confrontacions, Catalunya continua sent víctima del botxí més mortífer que ha conegut fins ara: una generació política de vividors que en trenta anys han aconseguit espanyolitzar molt més el nostre país que durant quaranta anys de franquisme; una generació política de vividors que en trenta anys han aconseguit amansir la moral dels catalans molt més que durant quaranta anys de franquisme; una generació política de vividors que han convertit el que sempre s’havia considerat el “motor d’Espanya” en la prostituta d’Espanya. Qui vol ser el motor d’Espanya quan podem ser perfectament el motor d’Europa? En un article que vaig escriure fa uns mesos vaig dir que “quan el mal ve d’Almansa a tots alcança; quan ve de dins, tots botxins”. Oi que comencen a entendre quina és realment la magnitud de la tragèdia?
No vull acabar aquest article sense fer-los una confessió personal. El temps que han dedicat a llegir-me i la dedicació que hi han posat mereixen que ara jo els dediqui un espai personal propi. Volen saber per què vaig decidir d’integrar-me a un projecte nacional com Catalunya Acció? Mirin, Catalunya és un país curiós. Vivim al país que més plataformes, associacions, col·lectius, entitats, etc., té per habitant i quilòmetre quadrat. Això té aspectes positius i d’altres que plantegen una reflexió seriosa i profunda. Com a aspecte positiu, cal reconèixer que llur existència evidencia una societat civil potent, enèrgica i plena d’inquietuds i estima pel que és propi. En aquest sentit, doncs, és clar que Catalunya és un exemple indiscutible d’una vivor social i nacional que irradia el país amb una flama indestructible que ningú, ningú, no ha pogut apagar. Aquesta multiplicació contínua d’entitats i plataformés és un reflex que la societat catalana conté un potencial imparable que la fa néixer i renéixer contínuament davant de qualsevol il·lús enterrador que gosi acabar amb ella. Tot això, però, porta a plantejar-nos la necessitat de definir un objectiu comú, sòlid i –sobretot- visible i tangible, que ens meni a tots plegats a una trajecte compartit de l’horitzó que perseguim. En definitiva, deixar la hipòtesi i el somni per caminar cap a la realitat. Deixar el dubte per retrobar la il·lusió en el possible. Deixar la por heretada d’una classe política que ha portat Catalunya la fracàs per creure novament en el caràcter imparable del poble català quan decideix avançar amb la seguretat del vencedor. Deixar l’individualisme com a únic referent per obrir-se i compartir un sostre col·lectiu, integrador i plenament nacional, per convergir i saber-nos indestructibles en l’objectiu innegociable d’una independència que és possible, desitjada, necessària i absolutament assequible.
Durant molts, molts anys, m’he negat a anar a votar uns polítics catalans que han estat els màxims responsables de frenar tota possibilitat real d’emancipar definitivament Catalunya i retornar-la plenament a Europa. Després d’anys d’incertesa -la mateixa incertesa i desencís que aquesta política de medriocritat i mesquinesa nacional ha contagiat a gran part de la societat catalana- vaig conèixer una organització diferent; una organització que parlava un llenguatge nou, sense ambigüitats i amb una claredat desconeguda fins ara; una organització integrada per persones que ni coneixen ni conceben el pessimisme com a definició de ser català; una organització que des de fa anys –molt abans que ningú gosés fer-ho- fixava obertament un horitzó clar per recuperar la independència del nostre país. I com que els catalans som un poble curiós de mena i àvid de coneixement, de la curiositat vaig passar a interessar-m’hi, i d’aquí a formar-ne part ja només hi ha un pas. Avui em sento orgullos de pertànyer a la que, sens dubte, és l’organització política que més seriositat, rigor, empenta i coratge exhibeix arreu del país. Un exemple de com el trencament amb Espanya comença també per comprendre que el primer pas és trencar amb tots aquells que hi han col·laborat durant trenta anys, avui encara.
Però la principal diferència que va seduir-me de Catalunya Acció, a banda de tot el que els he comentat –que no és poc-, és el fet de conèixer i comprovar de primera mà que hi ha catalans que ja viuen mentalment desconnectats d’Espanya i que el seu referent vital, personal, i fins i tot m’atreveixo a dir espiritual, no ha estat mai Espanya. Quina diferència en comparació amb trenta anys de polítics catalans que s’han desviscut per fer-se estimar i perdonar pel país veí que els maltractava i també davant del món sencer!
Jo, fins ara poc acostumat a casar-me amb una organització sense endevinar-hi una seriositat efectiva i una fermesa nacional indestructible, els escric ara aquest article convidant-los a assistir a una de les nombroses conferències que Catalunya Acció realitza periòdicament arreu del país, en les quals descobriran que més enllà de la ruïna política actual hi ha una nova generació de catalans disposats a recuperar la dignitat d’un país, Catalunya, que ja no admet ni permet que es negociï el seu màxim dret fonamental, un dret que exercirem únicament amb el permís de nosaltres mateixos : la recuperació de la independència.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Ni oblidem ni perdonem
