Si llegiu l'acord que han signat els partits que conformen la candidatura Unitat per les Illes veureu que com a principi rector es parla que «l'Estat espanyol ha de reconèixer el dret del poble de les Illes Balears de decidir lliurement el seu propi futur». No cerqueu les paraules autodeterminació o independència perquè no les trobareu. Aquest fet suposa una passa endarrere respecte el darrer precedent de coalició nacionalista i progressista per a unes eleccions a Corts, Progressistes per les Illes Balears (2004), que excloïa UM –llavors sòcia del PP- i incloïa EU i Els Verds de Mallorca –que ara formen una aliança apart-, ja que llavors sí que es parlava del dret a la lliure autodeterminació de les Illes Balears com a eix programàtic fonamental –molts encara recordam sense haver de recórrer a les hemeroteques com va insistir ERC, ara integrant d'Unitat, en aquesta qüestió, fins al punt d'amenaçar en desvincular-se de Progressistes si el compromís de la resta de partits en aquest sentit no era prou ferm-.

Primer de tot, aviat farà un segle, els que volien rompre amarres amb Espanya i França es feien dir separatistes, però arribà la dictadura franquista, que va minar el seu prestigi social de forma irreversible. Llavors va caldre una nova paraula, un eufemisme per a autoanomenar-se, i va sorgir el mot independentista. Quan el separatisme va esdevenir una rèmora del passat i es començava a parlar d'independentisme, arribà la segona restauració borbònica i, a poc a poc, l'independentisme va començar a associar-se amb el terrorisme i a fer-se impopular. Així fou com sorgí l'autodeterminació, paraula més ambigua. L'invent funcionà fins que el Pla Ibarretxe es va fer famós per incloure aquest dret, que òbviament escandalitzà el nacionalisme espanyol, que s'afanyà a dir, en un notable exercici de contorsionisme polític, que allò i violència, exclusió o intolerància era exactament el mateix. Per tant, ara calia que els que volen rompre amb l'Estat actual deixessin córrer allò de l'autodeterminació i ens posessin a plantejar la seva proposta d'una altra manera. Calia fer pedagogia, com dirien els de CiU, perquè la gent és curteta de gambals i no sap que la independència del país no implica l'arribada de l'apocalipsi, fins i tot pot resultar beneficiosa per a ells mateixos. I així és com arribam a l'ara tan de moda dret a decidir, decidir sobre la nació, les infraestructures o el finançament, però sobretot no citem per enlloc la independència, no fós cosa algú no ho entengués o cridés «això no toca!».

No sé en què veurem transformat el dret a decidir en els propers anys, però vista quina ha estat l'evolució no som gaire optimista. De seguir degradant d'aquesta manera el separatisme, la batalla està perduda. Hem manipulat tant el sentit i el significat de les paraules en nom d'un suport popular que mai acaba d'arribar que ja no sabem sobre què parlam i que, per tant, ja no ens podem prendre cap compromís polític seriosament, i això és greu. Ara mateix, més que les idees o projectes, l'important són les correlacions de forces entre una sèrie d'interessos que s'escapen de la gent del carrer. I després vendrà l'analista de torn a queixar-se de l'alta abstenció.

Joan Miralles