Fa anys que en aquest país van vendre’ns la idea (la moto, més aviat) que era possible viure com un país normal sense ser-ho. Ens van voler fer creure que, malgrat que no fóssim un estat sobirà com qualsevol altre, podíem viure exactament com si ho fóssim. La realitat, però, és que si no ets un estat independent i el teu país no figura en cap mapa del món, simplement no ets res a nivell jurídic. La resta és enganyar la gent.

En aquesta espiral de voler-ho normalitzar tot sense haver entès encara que no hi ha normalitat possible si no som res a escala internacional, és lògic que apareguin actituds que, lluny d’aportar racionalitat, no fan sinó atiar encara més aquest surrealisme, si és que encara es pot atiar més.

Així, hom arriba a considerar “normal” el fet que a la nostra llengua se l’hagi de normalitzar dins d’un marc estatal –l’espanyol i el francès- que resulta que és precisament el qui més s’assegura que mai no n’arribi a ser, de normal. Hom arriba a considerar “normal” que ens diguin que la nostra llengua se salvarà quan els soferts catalans adoptin una actitud d’ONG i es converteixin al voluntarisme lingüístic. Un cop més, carregant el mort (si se’m permet dir-ho així) als ciutadans del carrer, i problema resolt. I això per no parlar ja d’aquella desagradable dentadura amb què ens proposaven donar corda a la llengua, talment com si es tractés d’una joguina vella trobada a la cambra dels mals endreços.

I és que no hi ha res millor que passar la patata calenta als ciutadans quan del que es tracta és de fer-los creure que la qüestió de la llengua no depèn de tenir un estat propi, sinó simplement d’ells i prou. Un cop més, doncs, es tracta de fer-nos viure en una falsa normalitat precisament per no afrontar que, sense un estat propi, de normalitat, res.

Si en aquest país totes les energies a favor del català es concentressin a projectar un full de ruta cap a la recuperació del nostre estat propi, de ben segur que ara ja hi seríem ben a prop. I doncs, és que algú creia que podíem normalitzar la nostra llengua nacional sense ser abans un país normal al mapa del món?

Després de trenta anys empassant-nos aquesta suposada normalització lingüística, que és indestriable de la normalització política, la realitat és la que és. La realitat d’una llengua que sempre se l’ha de normalitzar permanentment sense que ningú ens digui quan ja no caldrà fer-ho.

I, senyors, la realitat és ben simple: o apostem per recuperar un estat independent o oblidem-nos de jugar a ser normals i perdre el temps.

Albert Ubach

Catalunya Acció - Alt Empordà