Navegant per Internet he vist en multitud de blogs catalanistes que està profilerant la idea, que jo vinc defensant des de fa temps, que és una bajanada demanar o manifestar-se pel "Dret a l'autoderminació" o pel "Dret a decidir". Perquè el dret a l'autoderminació ni l'hem de suplicar ni agrair a ningú, ja que es tracta d'un dret innat a tots els homes lliures. Només hem d'exercir-lo.

Quan el que s'autodermina és un sol ens, per exemple, no voler viure sota l'actual règim o estat, doncs hom se'n va i tots contents. Quan són majoria els que s'autoderminen, canvien el règim o s'independitzen i creen una nació nova i pròpia. Els catalans hem de deixar de demanar el dret a l'autodeterminació. Només hem d'exigir el dret a la nostra Independència. I tenir un parell de collons per a assolir-la.

Quan el PNB o ERC, cadascun en la seva zona i uns amb més credibilitat que els altres, pugnen per un referèndum d'autoderminació és perquè ni el PNB (igual que Convergència) ni Esquerra no són autèntics independentistes. El PNB i Convergència no ho han estat mai, mentre que Esquerra ha estat més fluctuant i ha enganyat. Però tots ells, quan demanen l'autoderminació és per a després negociar una autonomia asimètrica (els bascos i els navarresos ja en gaudeixen), un federalisme o, com a màxim, una confederació com en la pràctica dibuixava el nou Estatut de Catalunya, tombat, ribotejat, descafeïnat, desengreixat i, en realitat, convertit en una pelleringa insignificant després de passar per les Corts castellanes on, els Guerras i d'altres cafres i lladres de torn, l'havien transformat, com ja vaig dir aleshores, d'un "paper mullat" a un "paper higiènic".

Però per a lluitar per a la independència amb possibilitats d'èxit cal unitat entre tots els independentistes i un partit que lideri l'acció. Un partit realment independentista que tingui la creació d'un Estat Català sobirà com a únic i immediat objectiu i no com a excusa, subterfugi, pretext romàntic per a aconseguir vots ni com a coartada sentimental per a anar tirant.

M'afarten, malgrat que tots han de ser benvinguts si traballen per al mateix fi, tots els grups, penyes, colles i a vegades bandes d'esquerranosos, alter-mundistes, pseudoecologistes, àcrates, ocupes i vegetarians, que són més uns "anti-sistema" que autèntics independentistes catalans. M'entendreixen, si bé els hostiaria per la inutilitat del seu esforç i la dispersió d'energia que això comporta, tots els minipartits, tertúlies d'amics, grupúsculs, plataformes, casals i associacions cíviques dignes, entusiastes, honroses i diverses, que s'esgargamellen i es desviuen per la defensa de la llengua catalana, per al manteniment del teatre català i la pervivència del folklore cantat i ballat, sigui la sardana o el ball de bastons. Que reclamen, amb raó, unes seleccions catalanes que puguin competir a la Copa d'Europa del que sigui, futbol, hoquei patins o volei platja. Que s'impliquen emocionalment i econòmica per a evitar l'extinció dels Cors de Clavé o del guarà català tan nostrat i entranyable, etc., etc. Però si tots s'unissin, per exemple votant a un sol partit català, fort i capacitat per a conduir el país cap a la seva plena sobirania; un país plural, progressista i laic, però sense renunciar a les seves arrels culturals i cristianes; un país independent i divers però atlantista i plenament imbricat a Europa; un país respectuós amb les distintes sensibilitats, cultures i llengües de les gents que hi viuen però la primera Llei del qual, tan aviat s'assolís la Independència, seria deixar constància que el català és la llengua oficial de Catalunya; a la fi, un país amb relacions de bon veïnatge amb tots els estats fronterers, sempre que no ens toquessin més els collons. De ser així, entre tots ho aconseguiríem. I tota la resta se'ns donaria automàticament perquè forma part de la sobirania dels pobles.

En el seu dia i rememorant el Dr. Martin Luther King, vaig poder dir "I have a dream" (Tinc un somni). Però ara i seguint l'Obamamania imperant, ja podem dir "We Can" (Podem).

Eduard Rohaut
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (El Barcelonès)