La tergiversació de les paraules és un fenomen que no deixa de sorprendre’m. En aquest país, les paraules s’han arribat a tergiversar i pervertir tant que aquesta situació és digna d’estudi clínic.

La situació ha arribat fins a l’extrem que en aquest país s’ha acabat venerant a aquell polític que és capaç de dir més eufemismes en una sola frase. Per això, paraules totalment absurdes i buides de contingut com autogovern, finançament, sobiranisme, autodeterminació, dèficit fiscal, catalanisme, etc., són l’arma preferida per aquells qui, creient que ho diuen tot, no acaben d’expressar res de concret. Un eixam de paraules estèrils, gens concretes, imprecises, que l’únic que han fet és censurar per mitjà del llenguatge el que hauria de ser expressat amb una claredat absoluta: independència i estat propi.

Ja ho veuen, després de quaranta anys de censura forçosa imposada per aquella meuca parladora que entonava l’ “españoles todos!” amb aquella ridícula veu que no igualaria ni el pitjor dels castrati, resulta que hem deixat el país en mans d’un estol d’embaucadors, d’ambaixadors de l’eufemisme i de mestres de l’autocensura. Amb aquest panorama, hem de convenir que al Parlament de la nació no hi tenim els dirigents dignes que hauria de tenir un gran país com el nostre, sinó tan sols una vulgar colla de xarlatans de taverna!

I ara precisament que es prepara el nou engany nacional del finançament, i ara precisament que l’artilleria dels eufemistes tornarà a disparar per vendre’ns com a èxit el que només és una continuació de l’espoliació fiscal, es fa més necessari que mai plantejar-se que l’independentisme ha d’entrar al Parlament i començar a escombrar la mala fe de tots aquells que estan perpetuant la ruïna econòmica del nostre país.

Perquè al final resultarà cert allò que diuen que qui no et parla clar, o bé és que no té res a dir o potser és que té molt a amagar.

Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà