Llegeixo al diari “La Mañana” de Lleida del passat 21 de gener l'article d'un diputat de CDC on adverteix sobre la creixent catalonofòbia a Espanya. Per a il·lustrar-ho es remunta als primers anys del III Reich on el règim de Hitler va impulsar de forma abassegadora les campanyes contra els jueus que van permetre, poc després, el tristament famós holocaust. També, pocs dies abans, un conegut escriptor català d'origen anglés publicava a “El Punt” un altre article en la mateixa direcció. En aquest cas però exemplificava la seva tesi amb els efectes demolidors que va tenir la “Ràdio dels Mil Turons” de Ruanda (RTLM, Radio Télévision Libre des Mille Collines) en la massacre dels hutus contra els tutsis. Com és natural, en els dos casos que ens ocupen, els autors feien referència explícita, d'una banda, a tota l'anomenada “Brunete” mediática i de l'altra a la cadena COPE. Ara bé, desprès d'anomenar-los pel seu nom i d'advertir els efectes que podrien esdevenir-se de la seva actitud contra Catalunya, curiosament afegeixen que això no significa que “El Mundo” o l'ABC siguin com la maquinària publicitaria de l'Alemanya nazi o que la COPE sigui el mateix que la ràdio hutu. A veure, en què quedem doncs? Si no són iguals, per què diantre els posen com exemple? A què estan jugant? No és una actitud responsable -que sempre haurien de tenir aquells que disposen d'una tribuna pública- advertir els catalans amb exemples que van costar sis i un milions d'assassinats respectivament per acabar dient desprès, poc mes o menys, que “en realitat no és tan greu...”. Potser no ho fan de manera conscient, però el cert és que descriure les coses d'aquesta forma tè unes conseqüècies negatives sobre la nostra moral col.lectiva. Dit d'una forma més clara: ens acoquina. I tant que sí! A l'advertir de forma subliminal on poden finalitzar les nostres exigències com a poble -a la cambra de gas o amb el coll tallat per un matxet- sense aportar-hi una solució ferma i viable els catalans majoritàriament optem pel “muts i a la gàbia”. Quina guerra s'ha guanyat amb aquest capteniment? Per a entendre millor el que està passant recomano la lectura del llibre que em va suggerir l'expert en relacions internacionals Francesc Castany (Conseller i Fundador de Catalunya Acció) intitulat “La desintegració de Iugoslàvia” del professor Danielle Conversi de la London School of Economics. Tot llegint el procés descrit per l'autor a partir de mitjans dels anys vuitanta, veurem com sembla que estigui parlant de la mateixa situació que avui vivim a l'Estat espanyol. Les coincidències són tantes que sincerament espanten. Els diversos actors (mitjans de comunicació, campanyes de boicot, escenaris polítics, etc.) són exactament iguals. Aquí i ara, només caldria canviar-los-hi el nom per a representar una escena calcada. Naturalment nosaltres en som els principals protagonistes d'aquesta pel·lícula. Però, quin paper representarem? Els dels bosnis o el dels eslovens? Prenguem bona nota de l'actitud ferma, decidida i intel·ligent que el poble d'Eslovènia va tenir quan les coses agafaven un to de tragèdia. Ells no van pas, en aquells moments, apostar per un raquític nou Estatut. Dalt de la porta d'emergència d'aquell infern en que es van convertir els Balcans hi havia escrita la paraula INDEPENDÈNCIA. Cap d'ells va morir cremat. Santiago Espot, 42 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

Tot el meu suport al projecte des de Barcelona. Raó: sempre he defensat la justícia i em sembla l'opció més justa. El menyspreu que el país veí mostra cap als Països Catalans no té qualificatiu. A més a més, històricament Catalunya pertany a Espanya per imposició i no pas per voluntat pròpia. Les imposicions sempre acaben malament, "la història és sàvia i farà justícia", això és el que ens mostra la història. La independència, a més d'aconseguir que els nostres diners no fossin furtats pels espanyols, incidiria en una més gran defensa de la nostra llengua. Em fa molta llàstima cada cop que sento comentaris com "habla en cristiano" o "ese dialecto que os empeñáis en llamar lengua...".

Jo parlo català perquè és la meva llengua, visc a Catalunya perquè és el meu país i menjo productes catalans perquè són del meu país!
Visca Catalunya lliure! Visca la justícia!

Roses (Alt Empordà) i Badalona (Barcelonès)
Hola ! Sóc en XXXXX, català fins el moll de l'os i independentista!! Ja és hora que ens belluguem. Estic interessat en qualsevol projecte que ens ajudi a ser un país lliure i sense opressions ! gràcies ! Estic jubilat, tinc 68 anys i visc a Roses (Empordà). La meva filla continua:

Hola! Estic totalment d´acord que ens hem d´organitzar i aconseguir allò que ens van robar l´any 1714. Vull participar i vull adherir-me als vostres projectes. XXXXX, 38 anys, catalana separatista i metgessa. Visc a Badalona. Moltes gràcies !

Vic (Osona)
Hola a tots i a totes! Em dic XXXXX i sóc de Vic, ciutat on he nascut i crescut ara fa 19 anys. Sóc independentista i moltes vegades m'imagino la meva terra lliure, sense imposició de cap estat que pugui oprimir els drets socials, culturals, esportius i polítics de Catalunya i en definitiva dels Països Catalans. Tant de bo pels voltans del 2014 siguem un país normalitzat de cap a peus. M'encanta la vostra iniciativa i crec que és el camí per a aconseguir el nostre objectiu, però el que hauríem d'aconseguir és la unitat de totes les organitzacions catalanistes independentistes perquè com ja se sap, LA UNIÓ FA LA FORÇA, i ara cal més que mai! Abans de marxar em voldria adreçar a tots els catalans que no es consideren independentistes per dir-los que la nostra tasca és recuperar d'una vegada per totes una terra, aquella terra en la qual fins el 1714 vivíem tranquil·lament i erem molt feliços, però un bon dia ens la van ocupar i encara perdura.....Som un país ocupat i per tant seguint les lleis de la democràcia tenim el dret a no ser-ho! Crec que és el mínim que podem fer! Si et plau, LLUITEM PER UNA BONA CAUSA!!! SALUT I VISCA ELS PAÏSOS CATALANS LLIURES!!

CiU ha tornat a renunciar, a abaixar-se els pantalons i a ajupir-se davant de l'amo perquè l'amo faci la seva feina: seguir espoliant el poble català material i espiritualment a canvi de la seva menjadora i la dels seus amics. De fet no ens ha de sorprendre. En Jordi Pujol fa 25 anys que ho ve fent. Pobre esclau -o potser gran interessat-. Ell pensant-se que s'emportava peix al cove, i mentre, Catalunya amb un espoliació fiscal de 40 MEUR cada dia. Han estat incapaços d'aconseguir allò que els bascos fa 25 anys que tenen en matèria fiscal. Vaja nivell de polítics que tenim ! Vistos els resultats és inevitable malpensar. I això que en Mas deia que tenia un roc a la faixa. Li deu haver passat com a la famosa clau d'en Carod Rovira que li van canviar el pany. No ens confonguem. L'enemic a vèncer és Espanya però la causa de que el nostre país no avanci cap a la independència la trobarem en les actituds i renúncies dels nostres líders polítics encaixistes, en les nostres pròpies files. Potser ara molta gent, entendrà perquè David Madí, membre de l'executiva de CiU i home de confiança d'Artur Mas, quan va esclatar la crisi al Barça per l'afer Echevarria, va deixar ben clar que "el nacionlisme català devia molts favors a la família Echevarria". Hi ha relacions estretes ben conegudes entre alguns Pujol i alguns Echevarría. Juan Echevarría Puig, el pare de la família i sogre d'en Laporta, és membre del patronat de la Fundación Francisco Franco, col·labora amb la Plataforma 2003 Pro Memoria José Antonio, va ser president de Fecsa, va ser multat per la CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores) per utilitzar informació privilegiada en benefici propi i va finançar la campanya d'en Laporta al Barça. Tot un currículum per a un franquista. Possiblement l'home més poderós de Catalunya i sense cap dubte un home perillós. Potser ara molta gent entendrà per què només el seu fill, Alejandro Echevarría, i gràcies als contactes del seu pare, podia resoldre els problemes de violència al Camp Nou. Des de Catalunya Acció seguirem denunciant tots aquells estafadors de la il·lusió del nostre poble. Es fan passar per defensors dels interessos dels catalans quan no serien capaços ni de defensar el menjar dels seus fills. Poc a poc els catalans van despertant de Pujolàndia, el somni de l'encaix creat per la psocioconvergència catalana hereva de la nefasta concepció del poble català que tenia en Jaume Vicens i Vives. Seguint en la nostra línia recta cap a la independència, el proper 27 de gener en Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, realitzarà la conferència "Trencar amb Espanya", l'únic camí que ens portarà un futur ple de dignitat i prosperitat. Des d'aquestes línies volem felicitar el BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya). És el primer col·lectiu que ha entès que si volem reconstruir el nostre país fins a assolir la independència no n'hi ha prou en defensar la nostra identitat (la llengua, la història, la sardana, l'economia, etc.). Cal defensar a la vegada una entitat, una concepció política del nostre país que protegeixi la nostra identitat. I això vol dir defensar la necessitat de tenir un Estat propi. I a més cal fer-ho mitjançant una acció coordinada emmarcada en un projecte polític (no un partit polític). Defensar la identitat del nostre poble és una tasca molt lloable i diu molt de les persones que hi dediquen esforç i diners, però a aquestes mateixes persones no els costarà entendre que si cada associació segueix a la seva trinxera (de la llengua, l'economia, la història, etc.) i cadascú va disparant a la seva bola sense ordre ni concert, la batalla la tenim perduda. Aquest és el motiu pel qual moltes associacions tenen la sensació que no avancem, i la solució és ben senzilla. No es guanya cap batalla quedant-se a les trinxeres, defensant només la identitat. Cal sortir de les trinxeres i comprometre's en la defensa d'una entitat per al nostre poble. Josep Castany, 41 anys Director General de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Barcelona (Barcelonès)
He llegit el vostre web i estic molt interresat en rebre informació i també en col·laborar puntualment fins on estigui a l'abast de la meva mà. Estudio Humanitats a Barcelona i treballo d'obrer qualificat en el sector serveis. Poseu-vos en contacte amb mi per a qualsevol cosa que pugui fer en aquests o d'altres àmbits! No podem acceptar la mediocritat espanyola i els seus insults com quelcom normal!!! CATALUNYA, INDEPENDÈNCIA JA !!

El passat mes de novembre hi va haver a Espanya dues notícies ferroviàries que ens haurien de fer reflexionar profundament, en la mateixa línia que suggeria en els meus dos darrers articles " Espanya s'està independentitzant de nosaltres amb els nostres diners " i " L'esquerda irreversible a tot el país ".

Per una banda, s'ha inaugurat ja el TGV Madrid-Toledo. I per l'altra banda es va anunciar que el TGV Madrid-Valladolid estarà acabat per al 2007 . Fantàstic. No, no són pas ingenus ni irresponsables, és simplement que Espanya s'està equipant fins a les dents , i aquí encara n'hi ha que es donaran per "satisfets" si el TGV Lleida-Barcelona arriba el 2008 i a 250km/h. Encara recordo les paraules dels nostres polítics quan se'n va fer oficial el darrer retard: "Home, què hi farem…millor que arribi tard però que arribi bé". De debò que se m'acaben les paraules per a descriure la baixesa moral dels nostres dirigents. Molt haurien de canviar les coses per tal que el TGV Lleida-Barcelona anés a 300km/h. I més encara haurien de canviar per tal que el TGV arribi a Perpinyà abans del 2010. Sembla mentida que no ens adonem encara que l'estafa d'Espanya i França és tan simple que consisteix a posar-nos la pastanaga davant dels nassos, mentre s'equipen tot l'altiplà castellà amb tecnologia punta i els ports de Marsella i Algesires deixaran en ridícul els de Barcelona i València. Sí, la percepció és correcta: ens tracten com a competidors. Practiquen una asfíxia premeditada, executen un pla perfecte.

Si voleu un exemple més de tot això, recentment a la cimera franco-espanyola es va "acordar" accelerar alguns projectes prioritaris, como ara les connexions viàries i ferroviàries transpirinenques. Algun despistat es podria pensar que “evidentment” parlaven del TGV Figueres-Perpinyà. Doncs no, llegint la lletra petita, parlaven més aviat de la connexió per Canfranc i Somport (Aragó) fins a enllaçar amb Pau (Occitània). És a dir, que ja ens ho estan dient pràcticament a la cara i encara no ho volem escoltar: a mig termini la connexió ferroviària d'altes prestacions per a mercaderies entre Espanya i França es farà per l'Aragó, a nosaltres no ens volen per a res més que pagar totes aquestes obres mentre ens tenen entretinguts amb el “nostre” TGV que no connectarà Barcelona i València entre elles (això seria un error imperdonable per part d'Espanya de cara al seu macabre pla) sinó totes dues per separat amb Saragossa i Madrid. Resumint, serà un TGV lent, que arribarà 20 anys tard, i que a més no serà pas el nostre sinó que només tindrà el propòsit d'absorbir-nos una mica més, xuclar-nos fins a l'última gota de sang, a favor del territori veritablement espanyol. El nostre hauria d'anar de Perpinyà a Elx i ens el podríem pagar perfectament nosaltres solets amb els 20.000 MEUR que Espanya roba als Països Catalans en un sol any.

En voleu més, sobre ferrocarrils? És públic que la nova línia 9 del metro de Barcelona té greus problemes de finançament i que els 3.000 MEUR que havia de costar en realitat es pagaran a terminis fins al 2053 (havent-hi de sumar els interessos, és clar) i que en lloc del 2007 com es va anunciar, entrarà en servei cap al 2013 segons un recent estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona. Igual de públic és que de la línia 12 , que van anunciar ja fa un anys que aniria de Sarrià a Castelldefels, ara ja només es pensa a executar el tram Sant Boi-Castelldefels (5 anys després d'anunciar-la, ara diuen que “s'ha de repensar”) i fins i tot aquest tram no té encara ni finançament a la vista com a mínim fins al 2010 . Per no parlar de la prolongació de la línia 2 de Montjuïc a la Fira-2, que estava prevista per CiU per al 2005 (riem o plorem…?) i que ara es contempla per al 2010 com a mínim. Sí, exacte, tots aquests projectes eren i són brindis al sol, per no dir directament preses de pèl a la població.

Exactament igual com l'eix transversal ferroviari que Maragall i Nadal volen construir entre el 2010 i el 2020 perquè diuen que abans no es pot pagar (costarà 6.500 MEUR, equivalent a simplement uns 5 mesos de l'espoli actual que patim). O ara que el conseller Nadal anuncia tot orgullós que el Pla d'Infraestructures de Transport de Catalunya preveu uns 30.000 MEUR en 20 anys per a xarxa ferroviària, sembla que oblidi que els catalans sabem dividir: això són 1.500 MEUR cada any, és a dir, equivalent al que Espanya ens espolia en només 1 mes i mig. Però molt em temo que fins i tot això és un altre brindis al sol, perquè en tenen molts antecedents.

I mentre tot això passa, la Comunitat de Madrid no es conforma amb el MetroSur (una línia de metro que uneix les poblacions del sud de Madrid, passant soterrada per camps encara inhabitats, per cert) sinó que ja està executant els MetroNorte, MetroEste i MetroOeste, com a part de “la major expansió de la història del metro de Madrid (en total uns 90kms i 80 estacions) en una sola legislatura” de la Sra. Aguirre. Una cosa així com si ara decidíssim fer, entre d'altres ampliacions de la xarxa en nomes 4 anys, un Metro-Delta del Llobregat, un Metro-Maresme i un Metro-Vallès Oriental, o un Metro-Elx/Alacant, o Metro-Reus/Tarragona. Us imagineu l'impacte positiu que això suposaria? Jo me l'imagino una mica, i els economistes més encara, per això m'emprenyo jo i s'emprenyen ells. Sabeu el que costa tota aquesta ampliació de la xarxa de metro de Madrid? Doncs uns 4.000 MEUR, és a dir, un 60% del que costaria l'eix transversal ferroviari anunciat per Maragall per al 2020, o el que és el mateix, només uns 3 mesos de l'espoli que patim actualment. Per això, quan els nostres polítics diuen que el transport públic és una prioritat absoluta, els hauria de caure la cara de vergonya quan saben que les obres ferrovàries previstes al Pla Director d'Infraestructures 2001-2010 (i ja som a mig camí) van a un ritme patètic, i totes juntes sumaven només uns 7.500 MEUR (equivalent a 6 mesos d'espoli).

Sí, és normal que bulli la sang després de saber tot això. Mentrestant els nostres polítics s'omplen la boca de cofoisme. El Sr. Castells va tenir fa unes setmanes la poca vergonya de dir a TV3 que "la situació econòmica de Catalunya és francament bona", mentre d'altra banda diu que "haurem d'esperar 20 anys per a tenir un finançament semblant als bascos" i veiem que el col·lapse de la sanitat i l'ensenyament públics ja el tenim a tocar, i que les infraestructures que necessitem ja avui des de fa anys trigaran encara 15 anys en arribar com a mínim. El que ja no és tan normal és que, sabent-ne la solució, no decidim aplicar-la o exigir-la de manera fulminant.

Per això, aprofitant que parlem de trens, hem de ser conscients que els nostres dirigents polítics actuals només visualitzen una via per al nostre país: una via espanyola, una via morta. Haurem de ser la gent de l'anomenada "societat civil" els que parem el tren, el canviem a una via amb futur i comencem novament a rodar, ara sí, amb plena responsabilitat i amb il·lusió. Aquest "canvi de via” significa una bandera catalana a l'ONU, el nostre Ministeri d'Economia i unes Agències Tributàries a Palma, València i Barcelona, amb el pany ja canviat i les claus ben guardades a la vora de la Mediterrània. Aquest és l'únic futur digne per als Països Catalans. Si hi renunciem ara que ho tenim a l'abast, després no ens queixem quan la nostra economia sigui com la de la Catalunya Nord: un gran geriàtric per a centreeuropeus, turisme barat, immigració descontrolada i no integrada, un 15% d'atur i els joves emigrant en massa (aleshores potser sí, en TGV) a Madrid o a París, per no dir a Alemanya, Anglaterra o Estats Units.

Ara que finalment el debat sobre l'espoli fiscal és públic, ara que l'esquerda ja és visible a tot el territori, i ara que ja hi ha com a mínim un projecte concret –Catalunya Acció- per a assolir un Estat independent, és una oportunitat històrica per a arribar fins al final i esdevenir un poble adult, i poder pagar-nos nosaltres mateixos tot allò que ens farà un país modern i amb futur, començant per una xarxa ferroviària digna i adequada al país que som. Que Antoni Castells s'hagi d'empassar les seves roïnes paraules i, d'aquí a 20 anys, en lloc de tenir un "finançament autonòmic" com l'Euskadi dels 80 quan ja no caldrà, tinguem en canvi les terceres eleccions de la República Federal Catalana, i una ambaixada a totes les capitals del món.

Juan Manuel Rodríguez, 30 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Les declaracions del tinent general espanyol José Mena Aguado, aquest col·leccionista de medalles del sempre i eternament cutre exèrcit espanyol, han provocat un ensurt important entre molts catalans que de bona fe han estat vivint, i molts encara viuen , dins la bombolla de Pujolàndia. Per a molts catalans el despertar del somni de l'encaix a Espanya està essent desconcertant, traumàtic i no entenen què està passant. Més val que es rentin la cara amb aigua ben freda perquè tornaran a venir bastonades si no ens avancem als esdeveniments. Per això ha nascut el projecte de Catalunya Acció, i una de les claus fonamentals del Pla Independència 2014 és el correcte moviment de les relacions internacionals. El general Mena va llegir en veu alta allò que està escrit en la Constitució Franco-Borbònica d'Espanya. Tècnicament se'n diu terrorisme d'Estat però quan se li dona cos legal se'n diu protegir l'ordre constitucional . És el que passa quan mort el dictador en lloc de fer justícia es va optar per l'oblit. Vostès, Sr. Jordi Pujol, Sr. Miquel Roca i tots els altres que hi eren i que es senten tan orgullosos de la feina feta encaixant-nos a Espanya, m'entenen oi? Ara haurem de treure les castanyes del foc que vostès no van saber treure per interès o per por, tant li fa. Els conflictes nacionals no resolts tornen a resorgir passat el temps. Això és gairebé una llei històrica. I els nostres prohoms de la política encaixista, escandalitzats per les declaracions, només han sabut demanar-ne el cessament del general, en lloc d'exigir l'eliminació del article 8 de la Constitució Espanyola per dignitat humana. Almenys, un altre troglodita de la democràcia, Francisco José Hernando, president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribual Suprem, que va dir que aprendria la llengua catalana per creixement personal igual que podria aprendre sevillanes, ha rebut una digna resposta per part d'Alfons López Tena, vocal del CGPJ que ha presentat una proposta de reprovació i que tem que pugui rebre represàlies a nivell professional. El darrer troglodita de la democràcia -dic troglodita perquè aquesta gent desconeixen els principis bàsics d'una democràcia- és el ministre Solbes. Recentment ell solet ha impedit que es publiqui un estudi sobre les balances fiscals per part d'una comissió que ell mateix va engegar. Però el més greu és que davant de tanta presa de pèl ERC hagi aprovat els pressupostos del govern espanyol per al 2006 i que en Puigcercós li hagi dit a Zapatero que " encara que no surti l'Estatut ERC seguirà donant suport al govern del PSOE perquè l'alternativa és el PP " . Al "Braveheart" d'ERC -així anomenaven Puigcercós dins d'ERC- ja no li queda gaire "Brave" des que respira els aires de Madrid . Evidentment el nostre enemic és Espanya, però el nostre problema per a assolir la independència i per tant un futur digne i pròsper és la mediocritat, poca dignitat i renúncia continuada dels líders (no pas les bases) de la nostra classe política, des dels regionalistes de CiU fins els independentistes temporalment encaixistes d'ERC . Amb les actuals negociacions de l'Estatut Colonial ens volen fer veure que estan fent una feina de gran trascendència. Senyors diputats, vejam si espavilen una mica i es posen les piles, que el finançament del nou Estatut els bascos fa 25 anys que el tenen. Valdria la pena que els nostres diputats aprofitessin el pont aeri per a llegir-se l'article de l'Aida Palau "Independència ja!", una estudiant de biologia del Pla d'Urgell. Potser així agafarien una mica de coratge i dignitat per a negociar amb els espanyols . Josep Castany Director General de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Berga (Berguedà)
Hola, sóc un estudiant de segon de batxitllerat de Berga, i la veritat és que sempre m'he sentit català, però ultimament les posicions i accions del PP m'han fet donar un pas enllà i desitjar la independència, ja que n'estic fart de que ENS INSULTIN I MALEEIXIN i els partits politics catalans només facin que excusar-los. No se'ls ha d'excusar, sinó condemnar-los i atacar-los.

Prou d'aquesta actitud passiva. Oi que no ens volen a Madrid?? Doncs que ens deixin marxar, no som violents, no som terroristes, però la nostra paciència té un limit i aquest límit s'ha sobrepassat!! És hora de despertar d'aquest profund somni al qual alguns catalans estàn sotmesos, fer-los sentir la seva terra, que sàpiguen les seves arrels, la seva cultura, que sentin la nostra senyera!! Fora de Catalunya aquests feixistes que l'únic que fan és buscar picabaralles i merders, que defensen una Espanya unida i no saben ni sumar, incults i degenerats. Netegem la nostra terra!! Vull adherir-me i lluitar per aquesta nació i per aquest país que és Catalunya i no Espanya!! Som catalans, no espanyols!!!

El ministre Solbes, amb la seva proposta de finançament ha engegat una bona guitza -per no dir directament una escopinada- als morros dels polítics encaixistes catalans, promotors i defensors tots ells del nou Estatut Colonial. Gairebé van quedar en estat de shock quan la van conèixer. I ells que es pensaven que tenien alguna força perquè la proposta d'Estatut la van aprovar el 90% dels diputats. Sí, el 90% dels diputats, però del parlament d'una colónia i sense sobirania. En Solbes, com a bon espanyol, ha deixat clar qui mana . Fixant la seva proposta com a base de negociació -a anys llum de la del Parlament català- ha deixat ben clar quin és el poder d'un ministre espanyol i el poder de tot un Parlament de la colònia catalana. I a més ho ha fet sense estornudar.

Els nostres polítics han descobert que la relació entre Catalunya i Espanya no és de tu a tu -quina ingenuïtat- sinó d'amo i esclau, perquè uns treballen, callen i paguen (els catalans) i els altres manen i fan (autopistes, TGVs, aeroports, etc.). Ja els està bé per mesells. Els nostres polítics van demanant un millor finançament per Catalunya quan el que haurien d'exigir és que s'aturés el robatori (ells en diuen dèficit fiscal) de 40 MEUR diaris que patim al Principat (52 MEUR als Països Catalans ). Es pensen que defensen els interessos dels catalans fent la pedagogia dels covards quan no passen d'ésser un tristos pidolaires de les seves pròpies poltrones. Des de Catalunya Acció no pararem de posar en evidència totes aquelles actituds que no suposin una ferma defensa de la nostra dignitat i dels nostres interessos com a catalans. Està en joc el nostre futur i el dels nostres fills.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Sant Pere de Vilamajor (Vallès Oriental)
No es pot romandre on t'insulten i t'espolien, ni participar de manera sana en un debat on els que tens al front són sords. La nostra independència es finalment l'única sortida digne que tenim com a poble.

Actituds impersonals i passives revestides de falsa neutralitat han tornat a l'escena com d'altres cops a Catalunya.

El Sr. Ranyé com a Conseller de Treball i Indústria va afirmar no fa gaire temps, que de moment no és la seva política la d'adquirir accions de SEAT -ja proposat l'any 1993 als Convergents per part dels sindicats, i ara de nou al tripartit, tal com té el land de la Baixa Saxònia (NiederSachsen) o el govern d'Eslovàquia a Skoda. La Sra. Mar Serna, Directora General de Relacions Laborals de la Conselleria de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya es va pronunciar dient que aquest acord és "millor que una resolució imposada per un tercer".

Els buròcrates desapassionats es consideren uns tercers, enganyant el poble, amagant les seves misèries, sense encarar de forma valenta l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) presentat per SEAT el proppassat 4 de novembre. Un ERO que ha mobilitzat més gent de la que voldrien alguns partits “catalanistes i d'esquerres” per la seva segona gran “Ley Orgánica” de l'Estat Espanyol: el segon Estatut Colonial.

Ara per ara, la marca Skoda és potenciada pel Consorci Volkswagen de manera clara, donada la proximitat geogràfica amb Alemanya i que l'Estat Eslovac és propietari de part de l'empresa, fet que provoca que SEAT pateixi un greuge comparatiu envers la resta d'empreses del consorci en l'assignació de la producció de nous o existents models. Però els nostres polítics miren cap a una altra banda quan veuen que l'Estat Alemany, que amb una política forta, una política d'Estat, s'endú un capital ingent cap al seu territori, tot hi ésser menys rendible. Són nacionalistes? No. Tenen el sentit d'Estat que els manca a la nostra classe política.

Per tal d'aconseguir la màxima eficiència, flexibilitat, qualitat i productivitat del procés productiu no s'acomiadaran només 660 persones a SEAT. S'acomiadaran unes cinc vegades més en aquest sector. Així de ràpid i senzill es assumir i signar acords. Per als nostres polítics tot queda reduït a una qüestió de números, a decidir entre uns pocs què cal fer per prescindir dels seus serveis, ja que no són rendibles.

Tanmateix el flux de subvencions oficials que rep l'empresa segueix retroalimentant una política de destrucció de llocs de treball, doncs l'erari públic, a través dels sistemes contributius que paguem entre tots, finança actualment el 85% de la pensió del jubilat parcial. El jubilat parcial és un treballador que SEAT jubila abans del 65 anys -de fet és un prejubilat-, però que ha de treballar 30 dies l'any a SEAT quan l'empresa li ho digui.

Aquest mateix lloc de treball que teòricament ha desaparegut per ser més flexibles i productius, en la majoria dels casos és cobert per un altre treballador –se l'anomena rellevista- a temps complert, és a dir, el 100% de la jornada, i a un sou molt inferior, la qual cosa genera un estalvi en els costos laborals de SEAT i una millora en el seu compte de resultats.

Aquesta substitució de llocs de treball existents a SEAT per d'altres amb un costos i condicions inferiors es produeix gràcies a subvencions oficials (impostos que hem pagat tots) i amb la connivència del govern tripartit que encara té la poca vergonya d'autodefinir-se com “catalanista i d'esquerres”.

En aquest cas de SEAT, l'acumulació de més de 5.000 "jubilacions parcials" –considerant un salari mitjà d'oficial de 3ª- suposa una despesa de 93 MEUR per al govern de la Genaralitat. Per a tenir una referència, el nostre govern l'any 2003 va dedicar 30 MEUR en ajudes a les vídues i 46 MEUR a la renda de mínima inserció. No calen comentaris.

Aquestes pràctiques de "política de beneficis", aquests pactes vergonyosos, permeten tranquil·lament i amb total impunitat acomiadar per obtenir més beneficis durant més temps amb càrrec a l'erari públic. I com és previsible en el sector automobilístic, l'empresa perseguirà durant més temps rebaixar la plantilla, sobretot amb l'objectiu d'utilitzar posteriorment la flexibilitat signada per recuperar el deute i fer treballar en dissabtes, quan una part de la plantilla ha estat acomiadada. Els xantatges planegen sobre les noves inversions, noves renovacions o nous acomiadaments -reestructuracions, en diuen ells.

Malgrat totes aquestes qüestions, no podem llençar la tovallola i ara, mes que mai, no podem obviar les persones i el futur de llurs famílies.

Raül Font
Membre de Catalunya Acció

He estat mirant la vostra web i m'ha semblat força interessant la vostra iniciativa. M'agradaria que m'expliquéssiu una mica més com funciona el tema. Jo estaria disposat a ajudar si el projecte em convenç perquè tinc ganes de fer coses per aconseguir la independència.

Terrassa (Vallès Occidental)
Hola!!! M'agradaria que em féssiu arribar informació sobre les actvitats i accions del vostre projecte, que faig meu i al qual m'adhereixo de forma entusiasta. Endavant cap a la independència!!! Salut i llibertat.

Mataró (Maresme)
Hola amics. Per fi ens organitzem per moure'ns endevant.
Jo estic amb vosaltres.

Xàtiva (Costera)
Senyors, un amic m'acaba d'enviar la presentació ENQUESTES INDEPENDÈNCIA 01.pps, per l'enllaç de la qual he vingut al vostre web. Trobo que el vostre projecte és molt engrescador i m'hi vull adherir.

Primer de tot, m'agradaria saludar-vos efusivament, ja que amb el vostre discurs, jo i molts com jo, hem trobat un referent a la lluita nacional, lluny d'intromissions espanyoles, lluny d'intromissions polítiques.
Em dic XXXXX, visc, treballo i estudio a Barcelona, i desitjaria poder seguir-ho fent en el futur més pròxim.
En segon lloc, i últim, m'agradaria adherir-me per a rebre informació d'actes i/o actes que es realitzin.
Endavant!

Ahir, 15 de novembre, apareixia el Sr. Puigcercós (ERC) ben flamant i satisfet al telenotícies perquè havia aconseguit pactar amb el Sr. Rubalcaba (PSOE) la creació d'un fons per al rescat dels peatges catalans. Caldrà llegir l'acord per a conèixer-ne els detalls –quantitat anual que s'hi posarà i temps que tardarà a omplir-se aquest fons- que ja sabem com se les gasten els espanyols quan pacten amb els catalans encaixistes que “tienden la mano a las izquierdas españolas” com va dir el mateix Puigcercós. De tota manera el que més ha satisfet el Sr. Puigcercós és que aquest fons de rescat es crearà a partir de diners de l'Estat. El que sembla que oblidi el Sr. Puigcercós és que una part important dels fons estatals es nodreixen de l'espoliació que patim els catalans (40 MEUR cada dia només al Principat). A tall d'exemple, rescatar tot el peatge de Mollet valdria 36 MEUR, és a dir, amb 1 dia d'espoli a Catalunya tindríem rescatat el peatge. Per què no ens explica això també el Sr. Puigcercós quan surt pel telenotícies?

Ah, per cert Sr. Puigcercós. Mentre vostè negociava engrunes amb el Sr. Rubalcaba -igual que ha fet CiU durant molts anys-, el President del govern espanyol al qual ERC dona estabilitat –igual que ha fet CiU durant molts anys-, estava inaugurant el TGV Madrid-Toledo. S'imagina Sr. Puigcercós de quina mamella han sortit els diners per a finançar aquest TGV?

L'article “L'esquerda irreversible a tot el país” és un excel·lent complement de l'article “Espanya s'està independitzant de nosaltres amb els nostres diners”, ambdós escrits per en Juan Manuel Rodríguez, Conseller de Catalunya Acció. Els catalans hem de tenir clar que Espanya rebentarà pels diners. La seva pròpia avarícia, concretada en l'espoli que patim els catalans, ha matat la gallina dels ous d'or. Si seguim mantenint Espanya, Catalunya se'n va econòmicament a can Pistraus en 10 anys, i si volem recuperar el temps perdut i tenir un futur pròsper Catalunya necessita tots els diners que Espanya ens espolia. Aquest cop no hi ha terme mig.

Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (El Barcelonès)

No hi ha tema que provoqui més unanimitat i més efervescència que el dels diners. Unanimitat per les dues bandes, és clar, això és potser el més important. Per la banda dels Països Catalans tenim molt clar que els nostres diners han de quedar-se a casa i que els gestionarem nosaltres, és allò tan català de “cadascú es paga les seves coses” i ja decidirem nosaltres lliurement a qui volem ajudar i a qui no, quan, com i per què . Per la banda d'Espanya, tenen claríssim que no volen deixar de xuclar d'una mamella tan dòcil com ha estat fins ara. Qui seria tan estúpid de deixar de robar a qui et fa d'or i ni tan sols protesta?

Tenim moltes raons i molt diverses per a la independència. Però el que ara s'està perfilant ja és fins i tot el detonant. Els impostos sense contrapartides es perfilen ja en el nostre cas com el gran detonant de tot el procés, tal com va passar amb els Estats Units en el seu moment. Els impostos que les antigues colònies nordamericanes pagaven a Anglaterra van esdevenir insuportables i, cansades de ser mamelles explotades, van decidir passar a ser una nació adulta, és a dir, van decidir independitzar-se. La revolta, iniciada a Boston, es va extendre ràpidament a la resta de territoris i finalment els 13 territoris alliberats de la costa est nordamericana van esdevenir un nou Estat confederat, amb el futur pròsper que un cop lliures els havia d'arribar i que avui dia ja coneixem.

Doncs bé, a la costa est de la península ibèrica estem assistint a l'inici d'un procés idèntic. Una societat com la nostra, històricament treballadora i innovadora i, a diferència d'Espanya i França, amb la llibertat, la justícia i el respecte per les decisions dels altres com a valors fonamentals (ingredients necessaris per al federalisme, per cert), s'està començant a revoltar contra un robatori fet amb alevosia que ja fa massa temps que dura. I no només parlo dels últims 25 anys. Quan Espanya va perdre les penúltimes colònies (dic penúltimes perquè les últimes colònies som nosaltres), va intentar compensar els diners perduts apujant els impostos de forma exagerada, desembocant tot això en l'episodi del Tancament de Caixes del 1899. Cal no oblidar tampoc les paraules de Francesc Macià a Le Petit Journal, l'any 1926 a París, recordant que fora d'Espanya els catalans “no només seríem més feliços en el sentit espiritual sinó també en l'econòmic”, car el robatori fiscal a la Catalunya de l'època era més gran que el pressupost sencer de Bèlgica. O més recentment, el mateix Ramon Trias Fargas, pioner dels estudis sobre el dèficit fiscal des dels anys 60.

Fa escassament 5 anys, però, el debat sobre l'espoli fiscal d'Espanya als Països Catalans restava sota la taula, totalment amagat, adormit. Es parlava eufemísticament de “millorar el finançament autonòmic” de Catalunya i poca cosa més. Jordi Pujol va oblidar-se intencionadament d'explicar moltes coses a la població durant molts anys, durant massa anys. Alhora que ens enganyava dient que érem només 6 milions ignorant valencians i illencs, no ens deia tampoc que ens robaven al voltant d'1 BPTA (bilió de pessetes) cada any. Mentrestant, evidentment, el debat ni tan sols existia a les Illes o al País Valencià, fora d'algun estudi universitari que no arribava ni als diaris del carrer. De mica en mica la situació s'ha converit en insostenible, l'estafa de l'Espanya de les autonomies que traspassa competències però no els diners per a desenvolupar-les ha obligat a pidolar contínuament i ha convertit la nostra sanitat i el nostre ensenyament públics en veritables forats negres o pous sense fons en els nostres pressupostos.

I és ara, justament amb aquest endeutament al damunt, quan ens arriba un veritable tsunami immigratori, necessari davant la davallada de la natalitat, sí, però impossible d'integrar com a catalans ni atendre adequadament amb aquests mitjans econòmics de què disposem i que es demostren clarament insuficients. I també de mica en mica, les xifres de l'espoli amagades per Espanya, fins i tot incomplint reiteradament ordres del seu propi Parlament, han anat sortint a la llum gràcies a la tenacitat dels especialistes que des de la universitat han fet finalment el pas als mitjans de comunicació. Els professors Ramon Tremosa i Xavier Sala i Martín, i l'executiu Xavier Roig, són tres de les persones a qui devem aquest recent salt qualitatiu, aquest pas de gegant. Si fa 5 anys es parlava de “millorar el finançament autonòmic”, ara es parla d'”espoli fiscal” i “asfíxia premeditada” de l'economia dels Països Catalans, com el títol del darrer llibre de Ramon Tremosa deixa ben clar. Catalunya Acció agafa aquest relleu del Col·lectiu per a la Correcció del Desequilibri, i no s'aturarà en la tasca de fer arribar aquesta informació, de forma encara molt més pedagògica i comprensible, a la població en general, als catalans que no poden llegir tots els diaris cada dia i que són enganyats sistemàticament pels governants i per una televisió patètica al servei del poder establert, que oculten premeditadament les xifres. En aquest marc s'inscriu la campanya sobre l'espoli fiscal que per tot el país, d'Elx a la Costa Brava, hem començat.

La situació econòmica dels nostres territoris és tan crítica que no ens podem permetre el luxe d'esperar una generació més, com pretenen els nostres polítics que, acomodats a les butaques del Parlament o als despatxos de les conselleries, no veuen perillar en absolut els seus llocs de treball. Mentre s'ho miren i parlen de millorar les coses en 10 ó 15 anys, la realitat és que les plantes de producció marxen lògicament a llocs més barats com Polònia o la Xina, i allò que les hauria de substituir, la recerca i la indústria de tecnologia punta, “curiosament” només floreixen a la nova Madrid.

Davant de tot això, ha començat un procés irreversible de trencament amb Espanya que alguns encara volen ignorar, mirant cap a una altra banda. Com deia al principi, res no provoca més unanimitat que el tema dels diners. Tothom veu que la sanitat pública és un desastre, que les escoles públiques tenen uns pressupostos que fan plorar, que fa 15 anys que tenim pràcticament les mateixes carreteres i ferrocarrils, que l'atur industrial creix imparable i que els polítics es queixen amargament que no tenim més diners… Segur?

No, senyors, els diners sí que els tenim, però ens els deixem prendre. Només amb els 54 MEUR (milions d'euros) diaris que Espanya roba als Països Catalans (no és el que paguem, sinó la diferència entre el que paguem i rebem!) podríem fer un hospital comarcal diari totalment equipat. Sí, heu llegit bé, DIARI. Us imagineu? Avui decidim fer un hospital totalment nou a Alcoi, demà a Calvià i demà passat al Baix Llobregat. Amb el que ens roben només en un any (20.000 MEUR) ens podríem pagar tot un TGV de Perpinyà a Elx! O podríem rebaixar els impostos i cada persona disposar de 1.600 EUR anuals adicionals per a les seves coses, tal qual com si fos tota una paga extra. És impossible que una cosa tan bèstia i tan evident no provoqui la unanimitat que ja està provocant. Segons enquestes d'aquests dies, el 70% de la població de Catalunya ja considera, per exemple, que “paguem massa” i que això està “frenant el nostre desenvolupament econòmic”. I un 80% creu que Catalunya ha de recaptar i administrar TOTS els seus impostos. Bé, com a mínim som intel·ligents. Ara només cal passar a ser intel·ligents i valents.

En comparació amb el silenci sepulcral de fa pocs anys, ara el debat és ja tan obert i tan difícil d'amagar que fins i tot els empresaris, tradicionalment enemics de les estridències, han començat a passar comptes amb els governants i a exigir-los la fi de la tortura econòmica per part d'Espanya. I és que tant les patronals com els sindicats li comencen a veure les orelles al llop. Els empresaris s'hi juguen els seus diners i el futur de les seves empreses. Els crits d'alarma de la Cambra de Comerç de Barcelona per l'endarreriment injustificable de les infraestructures bàsiques (carreteres, trens, ports i aeroports) ja són mensuals. Sense anar més lluny, el famós eix transversal ferroviari anunciat per Nadal i Maragall com si fos el piromusical de la Mercè, s'ha de trigar a construir ni més ni menys que 10 anys, començant el 2010!! Costarà uns 6.500 MEUR… sembla molt, oi? Doncs és menys de la meitat del que Espanya roba al Principat en un sol any! I els sindicats deixen clar que sense tots aquests diners no hi ha polítiques socials possibles, i que la sanitat i l'ensenyament públics, els complements de les pensions i les polítiques destinades a acollir la nova immigració només poden anar a pitjor.

Més al sud, els empresaris valencians posen repetidament el crit al cel exigint a la Generalitat valenciana les infraestructures de connexió urgent amb Catalunya mitjançant autovia gratuïta i tren d'alta velocitat que connecti amb els ports, com a única manera per a mantenir les exportacions a la Unió Europea. A les Illes, davant del projecte de nou Estatut de Catalunya, la Plataforma Empresarial ha exigit fa pocs dies al Govern balear que caldrà recaptar també tots els impostos i limitar el dèficit fiscal com a via única per a evitar (cito textualment) un “enfonsament econòmic”. La revolta es va extenent, doncs… Us sona d'alguna cosa? I tot això són notícies dels últims 6 mesos. I és que a ningú li ve de gust acabar sent un geriàtric per a anglesos o alemanys, o una massificada platja de Madrid, ni veure com els fills estudien una enginyeria i després han d'emigrar forçosament per a fer recerca (això ja està passant ara, no cal esperar 10 anys) a Estats Units, Anglaterra, Alemanya o… Madrid, una altra vegada.

L'escenari és encara més esperpèntic, perquè Espanya ha rebut massivament ajudes europees des del 1986, i això és a punt d'acabar-se, concretament al 2007-2008. Algú realment es pensa que aquell qui s'ha acostumat a un cert nivell de vida, per damunt de les seves possibilitats, acceptarà com si res tornar enrere quan li tanquin l'aixeta? Evidentment que no. El que passarà, com va passar l'any 1898 amb la pèrdua de les últimes colònies americanes, serà que Espanya intentarà xuclar més encara de la mamella anomenada Països Catalans. Repeteixo: qui seria tan estúpid de deixar de robar a qui es deixa? Ningú. I és que els Països Catalans han estat la font del triple de diners que els que la UE ha donat a Espanya des que hi va ingressar fa 20 anys. Només els caldria augmentar un 33% l'espoli i ja no hi haurien perdut res. Algú amb dos dits de front es pensa que no ho intentaran? De fet, ja ho estan fent. Aproximadament el 30% de les infraestructures previstes per a Catalunya en els pressupostos del 2005 no es construiran, segons la mateixa Cambra de Comerç de Barcelona. I els pressupostos del 2006 ja deixen entreveure fins i tot una davallada de la inversió a Catalunya en el mateix concepte. Es pensen que ens mamem el dit?

Per tant, tenim d'una banda una Espanya acomodada, opulenta, embalada, remodelada, i d'altra banda uns Països Catalans vexats, espoliats, paralitzats, en decadència econòmica... i que són precisament la font dels diners d'Espanya! I a cadascun dels dos bàndols, cada vegada hi ha més unanimitat sobre el mateix tema, però en direccions completament oposades, òbviament. Què passa quan alguna cosa és rígida a un extrem, rígida a l'altre extrem i seguim estirant i estirant en direccions oposades? Voilà, el que passa és simplement que es trenca pel mig. El debat dels diners és l'origen d'una esquerda irreversible que ja ha aparegut justament entre Espanya i els Països Catalans. Els insults provinents de Madrid no fan més que alimentar i accelerar aquest procés.

Cal aprofitar aquesta oportunitat que la tenacitat i la perseverància d'algunes persones del nostre país ha permès fer aparèixer, potser abans del que Aznar o Zapatero s'esperaven. I és que Espanya tenia, i té encara, un pla molt clar: independitzar-se econòmicament de nosaltres amb els nostres diners. Només així s'entenen els plans d'infraestructures viàries, ferroviàries, portuàries i aeroportuàries d'Espanya per als propers 15 anys, que “incomprensiblement” privil·legien de forma escandalosa el port d'Algesires, les línies fèrries de mercaderies per Andalusia-Madrid-Saragossa (marginant el País Valencià i Catalunya, precisament), els TGVs per tota Castella, l'aeroport faraònic de Madrid, i per no parlar de les autovies, autopistes, i fins i tot línies de metro per camps encara deshabitats (verídic: es diu “Metrosur”) que ja han construït. No és pas “incomprensible”, des del seu punt de vista és el més normal del món: si fóssiu un ministre espanyol de foment, i tinguéssiu temps i diners, què faríeu? Ja ho va avançar el general Queipo de Llano l'any 1936, a la ràdio: “Convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Doncs justament això. Són inversions de futur que tenen un únic propòsit: no necessitar-nos mai més per a res.

Davant d'aquesta situació, la nostra tria només pot ser: a) deixar-nos robar fins que assoleixin el seu objectiu d'aquí a 10, 15 ó 20 anys, i aleshores ja no ser capaços ni tan sols d'alliberar-nos-en; o b) plantar-hi cara, enfrontant-nos-hi ara que encara tenim intacta la capacitat de fer la transició a un Estat propi. Exactament com van fer els nordamericans des de Maine fins a Geòrgia amb els anglesos, caldrà enfrontar-s'hi per tal de poder ser responsables únics dels nostres diners, del nostre futur i del dels nostres fills. Però amb una gran diferència, perquè per molt que bramin els dirigents espanyols, aquesta vegada no hi haurà cap guerra.

A la Unió Europea del segle XXI, nascuda fa 50 anys precisament com a “espai de pau i seguretat a Europa”, i desenvolupant les relacions internacionals necessàries i pertinents, una decisió democràtica dels catalans del calibre d'un SÍ en un referèndum d'independència (o un per cada territori) no podrà ser esclafada, ni tan sols ignorada, sinó que haurà de ser respectada i acatada. Per tant, el nostre repte, la nostra missió, ha de ser encarrilar aquesta polarització política que ja avança imparable des de Girona fins a Alacant i Eivissa, per tal de convertir aquesta esquerda, que ja ha aparegut i que no pararà de créixer, en una decisió democràtica explícita sobre la separació definitiva dels nostres territoris i la construcció d'un Estat federal propi. Si els partits polítics de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears no assumeixen el seu paper i la seva responsabilitat en tot aquest procés, hauran d'assumir el preu de quedar-se'n al marge.

Resumint, només ens queda o bé abandonar totalment i dedicar-nos a una altra cosa, o bé preparar-nos urgentment i a conciència en tots els aspectes. El que ja no hi ha és marxa enrere.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Normalment visito pàgines web d'ideologia catalanista i independentista, i me n'he adonat, no només per visitar aquestes pàgines, de la importància que té assolir la independència dels Països Catalans. Algunes persones, si s'en pot dir així, insulten ofensivament la meva terra. Diuen tenir l'orgull ferit pels catalans i catalanes, titllant-nos de separatistes, com si fóssim coses rares. Això no m'agrada, com a ningú li pot agradar que menysprein el seu país, perquè davant de tot jo sóc catalana i m'en sento orgullosa. Jo he gaudit d'una cultura, d'una llengua, d'una història i d'una terra, i en gaudiré, i no penso permetre que personatges com els que he descrit abans tractin d'aquesta manera el què jo m'estimo. Assolir l'emancipació de la meva terra és la meva primera preferència en qüestions de dignitat, i m'agradaria que fos així per davant de tot. No m'importa Espanya ni els espanyols, perquè jo no sóc espanyola. I encara vull menys que l'estat espanyol tracti de manera penosa la meva llengua, la meva cultura, la meva història i el meu país, perquè no en tenen cap dret. Jo parlo català i així serà sempre, doncs perquè no puc tenir un DNI totalment en català? O si he de declarar en un jutjat nacional, és indignant que tinga un intèrpret al costat! I ara, amb el nou Estatut, no s'ens reconeix res. Primerament, defineix Catalunya com a nació, quan per mi, una nació és aquella que és totalment independent de qualsevol altra, i també, que només diu de Catalunya -fent referència al Principat-, quan la meva nació són els Països catalans, des de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Segon, això del finançament ho pinten molt bonic, quan la realitat serà que només l'Estat decidirà quant s'endú Espanya i quant dóna a Catalunya, això no és finançament, això és espoli. Igualment amb les competències, la majoria són de l'estat espanyol i Catalunya s'en queda la mínima part. Tercer, pel que fa a la meva llengua, no té el reconeixement que es mereix. La llengua castellana sempre es sobreposa a la llengua catalana, quan el català hauria de ser l'única llengua oficial als Països Catalans. Quart i últim, l'Estatut encara ha de passar per les Corts espanyoles. Això vol dir que encara retallaran més les propostes catalanes. Així doncs, crec que aquest nou Estatut no servirà de res, només per donar bona imatge als polítics que ens governen, ja que ningú es llegirà la lletra petita i només per quedar bé farien qualsevol cosa encara que sigui en contra de la voluntat del poble català. Crec que seria més viable, per aconseguir l'autodeterminació dels Països Catalans, començar a iniciar els tràmits marcats internacionalment per aconseguir la independència pel nostre compte. Per aconseguir d'una vegada per totes la independència dels pobles reprimits per la Constitució espanyola i l'Estatut que ara vindrà. Per a aconseguir la independència de la meva terra, els Països Catalans. Aida Palau Bell-lloc d'Urgell, Pla d'Urgell, Països Catalans Estudiant de biologia

Per molt que ho vulgui disfressar amb màscara esquerranosa l'actual govern colonial de Catalunya, el cert és que la seva actitud respecte a Espanya és exactament la mateixa de fa cent anys. Sempre, amb l'excepció de la figura del president Macià, ens encallem en el mateix lloc. Què dimonis passa amb els nostres dirigents? Per què fan figa sempre quan es tracta d'enfrontar-se amb l'amo madrileny per tal de defensar els nostres drets? De la por en diuen possibilisme, i l'afany de mantenir la mamella es anomenat eufemísticament com “ser pràctics”.

Tot plegat, però, res més que excuses de mal pagador. Val la pena, per conèixer exactament què passa quan els nostres reperesentants han de negociar amb l' imperio español, llegir el llibre “Els polítics catalans” d'Antoni Rovira i Virgili. És un retrat d'alguns dels nostres dirigents més destacats de primers del s.XX, i entre ells hi destaca la figura d'en Francesc Cambó (aquell, recordem-ho una vegada més, que va impulsar la política regionalista que ara encara segueixen comunistes o conservadors. O no volen Saura i Mas construir una nova “Espanya gran” ?. Doncs bé, Rovira i Virgili apunta: “Cambó ha volgut “seduir” els polítics madrilenys i l'opinió espanyola; i en l'aspecte polític almenys, el seduït ha estat ell. Va menysprear massa, en certs aspectes, la valúa dels polítics de Madrid; no tingué en compte llurs fèrtils recursos en el terreny de la habilitat i de la intriga. Entrà incautament en un joc en el qual els altres en saben més, millor dit, en saben millor els trucs i les trampes, i forçosament havia de perdre.”

No ens ha de costar gaire veure en aquestes paraules una rèplica del que els ha passat a tots i cadascun dels representants catalans a les “Cortes” espanyoles, tinguin el color que tinguin, en els darrers vint-i-cinc o trenta anys. No volen aprendre dels errors del passat. La seva vanitat estratosfèrica els fa pensar que diagnòstics com els d'en Rovira i Virgili són fets simplement perquè sí. “Coses del passat”..., deuen pensar. No s'adonen que per fer una política efectiva per Catalunya abans de res cal acceptar que, en terres espanyoles, els catalans som considerats uns apestats. Exactament com els han recordat també als catalans de Gas Natural amants de la concòrdia.

El cert és que intenten jugar a un joc on no els volen per res. Les regles, a més a més, estan fetes precisament perquè sempre guanyi el mateix. L'àrbitre comprat, el públic en contra i els jugadors que diuen defensar els colors de Catalunya s'espanten a la primera escomesa. És o no l'hora de trencar amb Espanya? Santiago Espot, 42 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció

Tenim dret a la nostra sobirania i quan l'escapcem ens escapcem nosaltres i esdevenim perfectes irresponsables i insolidaris en la justícia i dignitat de tot el món en el que vivim. Quan ens escapcem per covardia els nostres drets fem possible els Tianamen del món, i la gana i l'explotació i tantes coses dolentes. Senyors diputats i caps de partit : el vostre mesellisme no és neutre i farà mal als nostres fills! La situació actual de Catalunya és apurada, molt apurada! I és d'una irresponsabilitat total amagar-ho o ignorar-ho. Ara ve l'atac a un perfecte representant del nostre mesellisme més perjudicial. Vaig al relat dels vergonyosos fets concentrats en una mesella resposta. Fa uns dies molts deuríeu veure l'escena. Era a TV3, programa “La nit al dia”. L'entrevistadora, Mònica Terribas, li demana a l'expresident Sr. Jordi Pujol: “què li diria vostè al Sr. Zapatero?” Se'm van disparar totes les meves alarmes en detectar les empremtes d'esclau en la resposta mesella de l'expresident Pujol, aquell en qui molts havíem posat la confiança tantes vegades. Aquell que, mentre el Poble Català representat per quatre-centes persones a la Plaça del Rei de Barcelona reclamava que Europa reconegués Catalunya, se les feia tot eixerit amb els representants europeus que havien bunqueritzat descaradament la capital de Catalunya per fer una altiva reunió de caps d'estat, els quals més tard en l'afer de la Constitució Europea i del reconeixement de la llengua catalana, -perdoneu-me el que vaig a dir ara- ens van donar literalment pel sac! Us recordo la pregunta: “Que li diria, Sr. Pujol, al Sr. Zapatero en aquests moments en que l'Estatut ha d'anar a Madrid?” La resposta mesella, ai las!: "Miri, Sr. Zapatero, quan vostè va prometre que acceptaria l'Estatut de Catalunya si sortia del Parlament de Catalunya aprovat i acompanyat d'un bon consens, vostè aleshores es va equivocar, i com que es va equivocar no ho podrà complir, i com que no ho podrà complir ens deurà un favor". Trista manera la d'en Pujol, esclau de l'Estat Espanyol, un esclau amb coberts d'or! Trista manera com aquest senyor soluciona els problemes a l'Amo Zapatero. Sobretot que l'amo no ensopegui! Aquesta és la primera màxima de l'esclau! Plorem tots per la nostra terra, tenim uns caps que no mereixem! Jo li preguntaria al senyor Pujol quin favor espera? Quin favor creu que Zapatero ens deu? És que vostè està acostumat als favors? És que el silenci de 23 anys de la defensa veritable de la pàtria catalana estava fet de favors i contrafavors? No sap, en la seva astúcia, el Sr. Pujol, com de deslleials són els espanyols? Quin favor creu que li deuran? Tota una altra hauria de ser la resposta digna d'un President de Catalunya que no es portés com un esclau, i diria així: “Senyor Zapatero, per la dignitat del seu càrrec de cap d'un estat i com a representant del seu poble, vostè té l'obligació democràtica, moral i en justícia de complir la seva paraula i aprovar l'Estatut de Catalunya respectant el consens del Parlament Català, un Parlament mil·lenari representant d'un poble noble i madur” Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Sabem que és possiblement el màxim poder fàctic de Catalunya. La seva força l'han tastada des dels presidents de la Generalitat fins a les petites associacions, i el seu nom i la seva presència inspiren respecte en tots els cercles polítics i econòmics del país. De tenir-la a favor o en contra en pot dependre guanyar unes eleccions o fer negocis milionaris. No endebades hem sentit dir moltes vegades que “res d'importància es mou a Catalunya sense el permís de La Caixa ”. Tan llarga és la seva mà?

No és la meva intenció aquí esbrinar si les seves intencions van més enllà de guanyar diners, ni sobre quina concepció del país pot tenir. Allò realment important és que aquesta entitat financera ens ha ensenyat recentment una lliçó que no podem ignorar: els milions mai poden comprar la llibertat de l'esclau... per molt fastuosos que siguin els seu dogals.

Recordem els dies en que la famosa OPA de Gas Natural era notícia de portada i on tot eren retrets i acusacions de lladrocini sobre els directius de La Caixa. Qui més en va destacar va ser una petita i deforme sangonera amb micròfon que s'ha proposat aniquilar Catalunya. Des de l'emissora episcopal espanyola es va insultar, menysprear i deixar com un drap brut tot alló que fes referència a l'estrella d'en Miró. La catalanofòbia -que tant de bo els sigui letal- semblava despertar una vegada més a “los Tercios de Flandes”. Però..., i els homes de La Caixa? Van dir alguna cosa? Com van reaccionar als gargalls que els llençava el reptil babós de nom Jiménez Losantos? Agafeu-vos bé que no és cap broma: posant-li publicitat en el seu programa matinal !!!

Reconec que em costa trobar paral·lelismes en la història per poder explicar actituds servils com aquesta. Els esclaus negres d'Amèrica, per exemple, que eren pobres i desgraciats, atresoraven més dignitat que els directius de l'entitat catalana ja que, com a mínim, tenien una clara consciència de la seva ínfima condició i lluitaven per la seva llibertat. Per contra, veure homes amb les butxaques plenes demanant perdó pel fet d'existir produeix autèntic fàstic. Suposo que és aquesta repugnància la que fa que els nostres enemics es deleixin amb les nostres claudicacions. Ells, com és normal, pensen que si els més poderosos dels nostres corren a amagar-se com a conills, els altres som encara més detestables. Per no merèixer doncs, ni mereixem l'aire que respirem. Estan convençuts que la funció dels catalans és només “pagar i callar” mentre se'ls pot dir el nom del porc. Exactament com ha fet la COPE amb “ La Caixa ”. De què serveix la riquesa i un suposat poder quan et tracten com a una simple rata de claveguera?

Ara bé, que no pensin aquests nazis de les ones que tots els catalans anem amb el cagalló al cul com un Fornesa o un Gavarró qualsevol. Malgrat que les nostres relacions amb Espanya són encara les d'amo i criat, som molts els que ens hem proposat acabar-ho. Perquè podem no tenir luxosos iots ni principesques mansions, però el que no ens arrabassaran per res del món serà la nostra dignitat com a catalans. Almenys nosaltres no ens deixem escopir a la cara. Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

Senyor Rei d'Espanya! Ens heu menyspreat quan els catalans estàvem plens d'eufòria després que el nostre Parlament acabava d'aprovar un Estatut que hauria de ser la clau per a l'encaix de la convivència de Catalunya dins de l'Estat espanyol. No és pas que de vós en poguéssim esperar cap elogi, ni cap actitud de desgreuge. Recordem molt bé quan vau afirmar que la nostra llengua sempre havia estat protegida i ben rebuda. No hem oblidat ni oblidarem que vós porteu la corona que us va posar el dictador que va afusellar el nostre president, va anular les nostres institucions i durant quaranta anys va perseguir, i fins i tot matar, qualsevol defensor o protector de la llengua i la cultura de Catalunya. La situació és greu. Tal i com era d'esperar, tot just aprovat i proclamat el projecte del nou Estatut, es tornen a produir les vexacions contra Catalunya. Aquesta vegada ha estat el mateix cap de l'Estat, qui ha encapçalat la tanda de despropòsits contra els drets del poble català, quan hauria de ser qui primer donés la benvinguda a un dels components de cara a fer possible una Espanya pluricultural i plurinacional. Però si el cap de l'Estat ens menysprea, com podem esperar que ens respectin els altres? Això passa ara, quan ja portem trenta anys de democràcia. Senyor Rei ! Amb les afirmacions que feu, podeu continuar sent el Rei d'aquesta Espanya que viu de la nostàlgia, de l'encarcarament i de les imposicions, però difícilment ho sereu dels catalans que volen veure reconeguts els seus drets. Jordi Camps i Domènech, 66 anys Berga (Berguedà) Membre del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Membre de Catalunya Acció

Hola, em dic XXXXX, sóc “marketiniana” i treballo a Brussel.les. Vull manifestar-vos el meu total suport. Si realment volem aconseguir la independència ens hem d’organitzar i aquesta iniciativa n’és un bon pas. Endavant i gràcies!

El meu nom és XXXXX. Tinc 46 anys, sóc nascut a Barcelona i visc a Madrid per qüestió de feina des de fa anys.

... I n'estic fins als collons d'Espanya. Els perjudicis que ens ha causat son tant nombrosos com incommensurables. Per això tenim el deure com a catalans de treure'ns-els de sobre. No hi ha més remei ni alternativa i és deure de tots. Aquesta és la nostra responsabilitat i no la podem defugir. La fatal conseqüència en seria, aquest cop sí, la nostra desaparició com a poble. Una cosa ha estat sortir-ne derrotats en el passat quan l'Espanya tirana ens reprimia de la manera més salvatge, sangonosa i vexatòria que li era possible i altra cosa molt diferent seria tirar la tovallola en una situació com l'actual, en que penso que el vent ja està bufant a la vela que ens portarà a treure'ns de sobre aquest cony de paparra secular.

El moment actual ens és especialment favorable sobretot perquè:

- Per una banda l'embestida catalanòfoba del govern del PP (veritable pròrroga del franquisme) ha servit i serveix com punt d'inflexió a partir del qual els catalans prenem nova consciència, i de manera molt vívida !!, de la nostra situació de vassallatge.

- Per l'altra tenim l'ocasió d'aprofitar el fet que Espanya vol seguir oprimint com sempre però sense que es noti (especialment a nivell internacional). Espanya necessita espolsar-se del seu complex d'aïllament tot mostrant el seu respecte a la democràcia, encara que tot sigui pura façana.

Ara hem de buscar i batre els punts dèbils del nostre opressor com qui busca buits i forats amagats en una obra de mur, a base de copets de nus... i a mesura que els anem localitzant ... BON COP DE PIC !!!

En els darrers sis mesos he tingut l'oportunitat de mantenir unes certes relacions amb un entorn determinat del país que podriem anomenar “la vella guàrdia pujolista”. M'explicaré. Em refereixo a aquella gent de la mateixa o similar generació de l'expresident de la Generalitat que pràcticament mai ha tingut càrrecs polítics destacats (són gent ben situada econòmica i socialment) però que, això sí, han tingut una notable influència sobre la política catalana dels darrers vint-i-cinc anys. Tots coneixen personalment Jordi Pujol i el van enlairar en el seu dia com a líder del país. No podem dir que hagin estat estrictament en el poder, més aviat “han guardat el poder”. El càrrec doncs no els ha pogut cremar i gaudeixen encara d'un cert predicament. El seu patriotisme? D'una certa dignitat, si el comparem amb aquells arribistes que han omplert durant molts anys els llocs de l'administració convergent. Aquests personatges, que no penseu que vagin més enllà dels cent cinquanta o dos-cents, veuen com el país camina cap una rápida despersonalització i la ruina econòmica. Van apostar en el seu dia per una política d'encaix a Espanya que un home els va vendre amb habilitat. Confiaven en que aixó era possible tot reeditant una altra versió d'en Francesc Cambó. “Ara sí!”, pensaven ingènuament. Però la realitat ha estat tota una altra i ara tenen un cert càrrec de consciència per haver col·laborat també en la trista situació que ens toca viure. Ells mateixos ho reconèixen en privat. Com també admeten discretament que l'únic camí de salvació és la nostra independència nacional. Però, què fan en realitat? Sembla com si no sapiguessin jugar sense les regles del joc que els marca l'enemic. Si a Madrid toquen música de l'Estatut ells surten a ballar. Són incapaços de compondre una nova melodia que vagi més enllà d'una simple “pieza regional”. Voldrien poder tenir el coratge de parlar clar i sense els eufemismes que fa anys i panys els encotilla l'ànim patriòtic. El “tú ja m'entens...” continua com sempre essent la seva divisa. Es deleixen per tenir un Arzalluz però sense fer soroll. En realitat, el seu problema és que pretenen fer una truita sense trencar l'ou. Ara bé, vulguin ells o no, s'acosta l'hora de triar la carta a jugar. No n'hi ha moltes per desgràcia. De fet, són dues únicament. O tornar a comtemporitzar amb Espanya o encarar-s'hi per trencar-hi. Poden apostar per algú (ells saben que cal una cara al capdavant) que els garanteixi poder anar tirant uns vint anys més d'autonomisme o, per contra, fer costat a qui tingui l'atreviment i la determinació de voler capgirar la història. Es tracta al capdavall de continuar parlant de nou Estatut, de concert econòmic i de concepte de nació contra un llenguatge clar i rotund, on hi tenen cabuda els conceptes de constitució catalana, espoli i colònia d'Ëspanya. Ras i curt: cal triar entre una lenta agonia i la salvació per als catalans d'avui... i els de demà! Perquè aquesta gent a la que em refereixo semblen oblidar que la pervivència d'un poble consisteix en saber-se passar la torxa entre generacions. I, sobretot, pensar que allà on tú no has arribat sí poden fer-ho els que et segueixen en el temps. Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció

I quan dic "nosaltres" incloc el País Valencià. El País Valencià és i serà precisament el termòmetre inequívoc de com aniran les coses d'ara en endavant, políticament, aquí a la vora de la Mediterrània. Quan el País Valencià es desperti i es tregui la mordassa amb cloroform de la boca, la batalla estarà mig guanyada i només caldrà rematar la feina.

Durant tot el mes d'agost vam poder llegir els 5 articles especials sobre l'economia valenciana que el professor d'economia de la UB, Ramon Tremosa, va publicar al diari Avui. És especialment clarificador el quart de la sèrie, que tracta sobre les infraestructures ferroviàries del País Valencià ( http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/23/pdf/050823diari029.pdf). En certa manera era la peça que ens faltava del puzzle, un puzzle en què hi havia alguna cosa de misteriosa i incomprensible. Mireu atentament el mapa... Hi veieu res d'estrany? M'explico...

Durant molts anys, especialment a Catalunya i al País Valencià (a les Illes ja saben que Espanya directament els ha deixat tirats) hem cregut en general que els successius governs espanyols eren inconscients, o irresponsables, que estaven desaprofitant la immensa capacitat econòmica dels Països Catalans, que per alguna raó misteriosa no ens escoltaven, que s'estaven equivocant i que la nostra missió era fer-los veure la llum, que invertir en nosaltres era rendible, que no els convenia escanyar la gallina dels ous d'or, etc., etc. Ara fins i tot els empresaris valencians es comencen a revoltar ja contra Camps exigint la col·laboració immediata i urgent amb Catalunya, perquè si no les seves exportacions se'n van en orris en pocs anys. Quanta ingenuïtat. Doncs no, els espanyols no són ni inconscients ni irresponsables. Res més lluny de la realitat. Han estat especialment conscients i responsables... però del SEU futur.

El mapa ferroviari espanyol del 2020 no hi deixa cap dubte obert. Mireu atentament el mapa. Els espanyols s'estan independitzant econòmicament de nosaltres, ens estan fent tan prescindibles com poden i a marxes forçades. Estan fent una inversió a mig i llarg termini amb tota la intel·ligència del món. Per què? Perquè encara tenen por de la nostra secessió, els plans d'infraestructures per al País Valencià detallats al Pla Estratègic d'Infraestructures i Transports (PEIT) els delaten: també del País Valencià tenen por encara. Sí, també. Increïble, oi? No sé si els espanyols són exagerats o lúcids, això ho haurem de decidir nosaltres, inclosos els valencians. Per això dic que el País Valencià serà el millor termòmetre, perquè serà el jutge suprem que marcarà el punt d'inflexió de si el nostre futur serà tenir una cadira a l'ONU i la UE, o simplement ser la platgeta de la gran Castella.

Els economistes saben molt millor que jo que, invertint massivament als Països Catalans des de fa 20 ó 25 anys, Espanya hauria avançat bastant més perquè de fet n'haurien tret molts més diners. Però no ho han fet, sinó que han preferit preparar-se per al seu futur, amb un pla perfectament detallat i estudiat. Han preferit guanyar cada any una miqueta menys, però alhora independitzar-se econòmicament de nosaltres. Estan fent tota una inversió de futur davant dels nostres nassos, i a sobre els estem rient les gràcies. Recapitulem una mica...? Tot comença amb el franquisme i el pont aeri. Després, el centre econòmic calia moure'l de Catalunya (i el País Valencià) cap a Madrid. Més tard, l'aeroport de Madrid, fer-lo el centre indiscutible del sudoest d'Europa, marginant Barcelona i ja no diguem València o Palma. I la nostra artèria principal, l'A-7, eternament de peatge pels segles dels segles (ara es diu AP-7, amb la P de peatge ben clareta per si encara algú hi tenia esperances), mentre les autovies i autopistes redundants dels voltants de Madrid fan veritable por, i els plans de carreteres per a la gran messeta del 2020 encara més. Els seus parcs tecnològics també en fan, de por, i els nostres...? Els nostres fan riure (o plorar, segons el dia i l'humor que tinguem).

Els seus ferrocarrils del futur, de passatgers i de mercaderies, passaran també d'aquí a res pel mig de Castella, d'Andalusia als Pirineus passant per Madrid. El primer TGV, el Sevilla-Madrid fet aprofitant l'excusa barata de l'Expo... semblava ridícul, oi? Sembla innocent, un caprici d'en Felipe, oi? Som ingenus de mena, els catalans. Ara que ja està fet, ara que ja es pot anar en TGV de Sevilla a Lleida, ara diuen amb raó que és molt més fàcil, barat i ràpid adequar les línies fèrries convencionals que travessen Castella per al transport de mercaderies que no pas crear línies noves pel País Valencià, perquè el transport ràpid de passatgers està ja resolt amb el TGV de punta a punta de la gran Castella. És clar, en aquell moment, res de fer el Madrid-Barcelona, perquè el 1992 encara quedaven moltes (massa) empreses a Barcelona. I res de fer el València-Barcelona, no fos cas que els traïdors adormits es despertessin i decidissin marxar d'Espanya deixant-la amb un pam de nas. En canvi ara que ja tot és a Madrid, ara sí que fan el TGV, però no pas el València-Barcelona, això mai, perquè unir Tarragona i Castelló seria un pas en fals en el seu pla, un error imperdonable. Ara es tracta de fer tots aquells trams necessaris per a anar absorbint-ho tot progressivament en el "hinterland" madrileny-saragossà, començant per Lleida. Per què crèieu que havien començat des de Madrid i no des de Barcelona, a fer el TGV Madrid-Barcelona? I el seu port del futur, no ens enganyem, és Algesires, com deixa ben claret el mateix document del PEIT, i mentrestant s'instiga la lluita fratricida entre els ports de Barcelona i València.

Si us plau, feu amb mi un exercici ben senzill: si hipotèticament dibuixem una frontera sobre el mapa, entre Espanya i els Països Catalans, i mireu el mapa amb atenció. El que estan fent és exactament el que faria qualsevol ministre espanyol de foment, si disposés de temps, diners, intel·ligència i odi (barrejat amb por) cap a tot el que olori a català: dotar la gran Castella de punta a punta, d'Algesires i Sevilla fins a Aragó i França, i marginar Catalunya i el País Valencià per a asfixiar-les de forma lenta però segura per sempre més. Ja només els queda adequar l'autovia i el ferrocarril transfronterers Saragossa-Canfranc-Pau, i tindrem una Espanya perfectament equipada amb infraestructures per al seu futur immediat, connectada amb Europa sense necessitat de passar pels Països Catalans per a res! Fins i tot ens agafaran avantatge competitiu, i si mai decidim independitzar-nos després d'això seria a costa de tenir un dur competidor al costat, i millor preparat. S'estan independitzant ells de nosaltres, i els estem donant tot el temps del món per a fer-ho!! I el més humiliant de tot, els diners que dediquen a aquest pla resulta que són nostres, es tracta senzillament del nostre espoli fiscal convertit en infraestructres seves noves i llampants que ja estan competint contra nosaltres!

L'espoli a Catalunya, del 10% del PIB, és el més gran en xifres absolutes. L'espoli a les Illes, del 17% del PIB, és el més gran en termes relatius. I l'espoli al País Valencià, del 3% del PIB, el més cruel i despietat, per estar el País Valencià per sota de la mitjana en renda per càpita. En total, 54 MEUR diaris l'any 2002. Això són gairebé 2 hospitals comarcals diaris. És un TGV Perpinyà-Elx cada any. No hi ha dubte entre els economistes, es tracta d'una economia colonial. I mentrestant per aquestes terres tenim encara la poca vergonya de parlar, en el millor dels casos, d'esperar 15 anys per a tenir uns resultats de finançament semblants al concert basc...? 15 anys!! Però com es pot ser tan miserable o tan miop? En 15 anys els centres d'investigació ja estaran a Txèquia i Hongria!! I si som tan rucs que decidim no independitzar-nos mai, doncs perfecte, serem simplement la gran platja oriental de la gran Castella i el gran geriàtric (per no dir prostíbul, o barra lliure) meridional de la UE, la riota d'Europa. Ben bé que la dita "cornut i pagar el beure" agafa ja proporcions mai conegudes fins ara amb tot això que ens estem deixant fer. Ben bé ens estem deixant violar mentre fem cara que ens agrada. La deixadesa envers la vexació ens unifica molt més encara que la llengua i la història, perquè afecta també a tots aquells que parlen espanyol, anglès o swahili i que han vingut d'altres terres.

Però tot aquest pla espanyol, perfecte i macabre, explica moltes més coses que els plans ferroviaris i d'altres infraestructures. Explica també el pànic evident i secular que tenen els espanyols a operacions empresarials com l'opa de Gas Natural sobre Endesa, sense anar més lluny. És exactament la mateixa reacció que ha tingut el govern francès fa pocs dies oposant-se de forma vehement a l'entrada important de capital estranger en el seu sector energètic, considerat "estratègic". Si ja fins i tot el mateix Ricard Fornesa, l'espanyolitzadíssim president de La Caixa, ha arribat a dir sobre la polèmica creada que a Madrid es comporten "com si no fóssim espanyols"; i Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid, ha dit que “és una mala notícia que una multinacional espanyola es traslladi fora del territori nacional”, referint-se al trasllat de la seu a Barcelona. Però què més necessitem? Què més estem esperant, per a obrir els ulls i construir el nostre Estat? Pasqual Maragall és tan irresponsable com per a dir que “on estigui la seu, a Madrid o a Barcelona, és irrellevant”. Efectivament, per a una persona irresponsable com Maragall és irrellevant, però quan hi hagi una frontera serà molt rellevant, ho té clar fins i tot Esperanza Aguirre. Repeteixo: què més estem esperant?

Deixem d'una vegada de fer tots el préssec pensant que els espanyols no inverteixen en nosaltres perquè són "ingenus" o "irresponsables". De polítics espanyols ingenus o irresponsables no n'hi ha hagut gaires. De fet no sabria dir-ne el nom de l'últim, segurament sóc massa jove. El pitjor és que gairebé ningú se n'està adonant, oscil·lo cada dia entre la pena i la ràbia. Els ingenus i els irresponsables som nosaltres. Almenys el títol del llibre de Ramon Tremosa i Jordi Pons, "L'espoli fiscal: una asfíxia premeditada", és ben lúcid. Gràcies a aquesta llavor que està germinant, cada dia despertem uns quants de nosaltres d'aquesta fastigosa hipnosi col·lectiva, ja sigui a l'Horta o al Vallès, i hem de ser igual de lúcids en veure la solució, perquè si no aportem solucions formem part del problema, i la solució queda ben lluny de l'encaixisme en qualsevol de les seves formes. D'aquesta lucidesa i en la capacitat de propagar-la dependrà en gran mesura que la construcció del nostre Estat sigui ràpida i un èxit. Si no, quan despertem ja serà massa tard, els nostres fills hauran emigrat i només veurem els nostres néts uns pocs dies cada any, a les vacances d'estiu, perquè de sol en continuarem tenint, però serem un veritable desert industrial i tecnològic.

L'única solució per a tot aquest drama és prendre la iniciativa, avançar-nos al seu robatori premeditat i desvergonyit, no donar-los temps que la nostra hemorràgia sigui mortal sinó reaccionar ja immediatament, posar la directa, treure'ns el paràsit del damunt per la via ràpida dels fets consumats, i començar a construir les nostres infraestructures (les del nostre futur i el dels nostres fills) i a finançar els nostres serveis socials, els del nostre present. Tot això, o serà acompanyat d'una cadira a l'ONU o no serà, i justament per a això treballem ja, per tal que sigui.

Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció

Catalunya Acció necessita destacaments a tot el país. Destacaments de publicacions, d'advocats i d'impressors com jo. La tasca per la llengua, per l'esport i per tantes altres coses necessita d'un referent últim de voluntat i tasca d'Estat. Aquesta és la voluntat de ser de Catalunya Acció, ser-ne l'instrument de la nostra societat civil.

Si la gent del BIC, Berguedans per la Independència de Catalunya, gent de Berga, treballéssim nosaltres sols per Catalunya quedaríem reclosos en una mena de trinxera que ens faria totalment ineficaços per l'assoliment del nostre fi. Sense un referent polític nacional i valent com Catalunya Acció que vol l'alliberament i la reunificació -si més no, o si més sí, confederal- de tots els territoris de les terres catalanes, la tasca del BIC i de qualsevol altre col·lectiu o associació, per molt que hi esmerci les hores de multitud de persones, grans energies i tot el potencial del món, esdevé una tasca de trinxera endebades per a la construcció d'un Estat.

Per què us penseu, sinó, que no avancem ni amb fums de sabatot?

Hem de buscar, humilment, sense orgull, un nexe d'unió de tots els catalanistes independentistes de la nostra societat civil. I aquest nexe d'unió, avui a 2005, és Catalunya Acció, una plataforma amb molts factors positius i encertats que la fan una autèntica candidata a esdevenir aquest nexe d'unió. Totes les associacions hem de "fer país" i a la vegada "construir Estat".

Per altra banda, un grup independentista de la societat civil que no pretengui ser partit polític, com el cas de Catalunya Acció, no pot fer altre mal a CIU, ERC, ICV o PSC, que no sigui una mica de mal de panxa a l'obligar-los i pressionar-los a ser molt més eficaços, molt més rigorosos i molt més decidits en la defensa dels drets dels catalans. Salvador Molins i Escudé, 52 anys Berga (Berguedà) President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Atenció a la frase de Joan Ridao, portaveu d'ERC al Parlament de Catalunya, apareguda a la web d'ERC el passat mes de juny: "Hem deixat clar des del primer dia que som gent sensata i que al marge que només acatem la constitució perquè no ens entusiasma, en cap moment hem proposat fer un Estatut inconstitucional sinó una lectura el més amplia, el més generosa i el més federal possible de la constitució espanyola". Estem sobrepassant el límit esperpèntic a partir del qual els nostres polítics ja perden tota la vergonya i credibilitat que encara els pugui quedar. El "nou" estatut del País Valencià és espanyolament inconstitucional, i el "nou" finançament proposat per a Catalunya (sí, aquest tan "ambiciós" que proposa que d'aquí a 10 anys ens comencin a robar la meitat...) resulta que també és espanyolament inconstitucional. El missatge és ben clar: tot allò que pugui significar un mínim avenç, per a qualsevol territori dels Països Catalans i que no sigui una miserable engruna, és espanyolament inconstitucional . A veure quan despertem d'una punyetera vegada: tot el que els Països Catalans necessiten per a tenir un present i un futur dignes és perfectament constitucional, però això sí, només si ho fem a la nostra Constitució. Exigim als nostres polítics, de tots els partits, que van per la vida parlant de "constitució" i de "constitucionalitat", que hi afegeixin l'adjectiu "espanyol" per a clarificar conceptes, que ens diguin tota la veritat . Per què no ho fan? Perquè són covards? Perquè no hi veuen més enllà? O perquè se senten còmodes col·laborant amb l'enemic, per tal de mantenir el seu sou? Si tot el que necessitem és espanyolament inconstitucional, que ho diguin així, tal qual: "el que necessitem no té cabuda a Espanya". Es una frase ben simple, oi? Una frase que tothom pot entendre. Que aprofitin els minuts de televisió que tenen per a repetir-la. És tot el que la gent necessita escoltar. La gent és prou intel·ligent per a treure'n conclusions. Si el que necessitem no té cabuda a Espanya, no hem de renunciar al que necessitem, sinó marxar d'Espanya . Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció