Llegeixo al diari “La Mañana” de Lleida del passat 21 de gener l'article d'un diputat de CDC on adverteix sobre la creixent catalonofòbia a Espanya. Per a il·lustrar-ho es remunta als primers anys del III Reich on el règim de Hitler va impulsar de forma abassegadora les campanyes contra els jueus que van permetre, poc després, el tristament famós holocaust. També, pocs dies abans, un conegut escriptor català d'origen anglés publicava a “El Punt” un altre article en la mateixa direcció. En aquest cas però exemplificava la seva tesi amb els efectes demolidors que va tenir la “Ràdio dels Mil Turons” de Ruanda (RTLM, Radio Télévision Libre des Mille Collines) en la massacre dels hutus contra els tutsis. Com és natural, en els dos casos que ens ocupen, els autors feien referència explícita, d'una banda, a tota l'anomenada “Brunete” mediática i de l'altra a la cadena COPE. Ara bé, desprès d'anomenar-los pel seu nom i d'advertir els efectes que podrien esdevenir-se de la seva actitud contra Catalunya, curiosament afegeixen que això no significa que “El Mundo” o l'ABC siguin com la maquinària publicitaria de l'Alemanya nazi o que la COPE sigui el mateix que la ràdio hutu. A veure, en què quedem doncs? Si no són iguals, per què diantre els posen com exemple? A què estan jugant? No és una actitud responsable -que sempre haurien de tenir aquells que disposen d'una tribuna pública- advertir els catalans amb exemples que van costar sis i un milions d'assassinats respectivament per acabar dient desprès, poc mes o menys, que “en realitat no és tan greu...”. Potser no ho fan de manera conscient, però el cert és que descriure les coses d'aquesta forma tè unes conseqüècies negatives sobre la nostra moral col.lectiva. Dit d'una forma més clara: ens acoquina. I tant que sí! A l'advertir de forma subliminal on poden finalitzar les nostres exigències com a poble -a la cambra de gas o amb el coll tallat per un matxet- sense aportar-hi una solució ferma i viable els catalans majoritàriament optem pel “muts i a la gàbia”. Quina guerra s'ha guanyat amb aquest capteniment? Per a entendre millor el que està passant recomano la lectura del llibre que em va suggerir l'expert en relacions internacionals Francesc Castany (Conseller i Fundador de Catalunya Acció) intitulat “La desintegració de Iugoslàvia” del professor Danielle Conversi de la London School of Economics. Tot llegint el procés descrit per l'autor a partir de mitjans dels anys vuitanta, veurem com sembla que estigui parlant de la mateixa situació que avui vivim a l'Estat espanyol. Les coincidències són tantes que sincerament espanten. Els diversos actors (mitjans de comunicació, campanyes de boicot, escenaris polítics, etc.) són exactament iguals. Aquí i ara, només caldria canviar-los-hi el nom per a representar una escena calcada. Naturalment nosaltres en som els principals protagonistes d'aquesta pel·lícula. Però, quin paper representarem? Els dels bosnis o el dels eslovens? Prenguem bona nota de l'actitud ferma, decidida i intel·ligent que el poble d'Eslovènia va tenir quan les coses agafaven un to de tragèdia. Ells no van pas, en aquells moments, apostar per un raquític nou Estatut. Dalt de la porta d'emergència d'aquell infern en que es van convertir els Balcans hi havia escrita la paraula INDEPENDÈNCIA. Cap d'ells va morir cremat. Santiago Espot, 42 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció