El genocidi lingüístic que el partit socialista està portant a terme metòdicament i sense aixecar polseguera amb la imposició del bilingüisme, fent innecessari el català i, per tant, condemnant-lo a una extinció segura i sense soroll, sembla massa lent als manaires del PP i als seus satèl.lits. Els senyors del PP frisen per concloure el genocidi lingüístic tan aviat com puguin perquè són perversos, però no són rucs, i s'adonen que alguna cosa molt poderosa està removent les consciències del poble català, que ells volen agenollat i vençut. Es per això que ara fan mans i mànigues per acabar la feina de substitució lingüística que els seus bons amics socialistes fan tan efectivament i discreta, amb guants blancs. Els capitostos del PP, hereus directes dels qui no han dubtat a matar i a imposar-se per la força de les armes, dels qui porten les mans tacades de sang i el cor corcat per la mentida, els sembla massa suau la mort per inanició a que els socialistes condemnen la llengua d'aquest poble. Els cal posar en evidència la seva prepotència i brutalitat fins i tot en el genocidi de la nostra llengua tan malferida. I què fan davant d'això els polítics que diuen defensar la llengua dels catalans? Què poden fer uns polítics que ja han claudicat davant de l'engany del bilingüisme, i s'han fet així còmplices, amb la seva passivitat i acceptació, de la mort de la llengua? Només el què han fet: llàstima! El Sr. Vidal Cuadras i companyia esgrimeixen l'eterna cantarella de la primacia dels drets individuals per imposar el castellà a l'ensenyament primari. Aquesta cantarella no és res més que la fal.làcia amb què amaguen la voluntat d'entronitzar els drets dels colonitzadors i rematar la substitució lingüística. Uns drets, els que reclamen, que van ser imposats amb sang i després legalitzats amb les seves lleis, i ara amb una democràcia feta a la seva mida. S'emparen en uns drets que ells han fet legals, però que no seran mai legítims, perquè el dret que es basa en l'anorreament i en el genocidi lingüístic de tot un poble és fora de tota justícia veritable! Pe rebatre aquests arguments enganyosos i tragirats, els polítics catalanistes i "independentistes" "assenyats" es neguen a si mateixos l'únic argument que desmunta tot el castell de cartes sobre el qual es fonamenten els nostre botxins. Es neguen a denunciar en veu alta al Parlament de Catalunya i a tot el poble català allò que és el desllorigador de tots els nostres mals. Som una colònia. I els nostres colonitzadors volen acabar el genocidi ben de pressa, perquè els posa nerviosos una feina que se'ls allarga tant. Als polítics d'ERC i de CiU els fa por dir que els catalans tenim una llengua pròpia, i els fa por actuar en conseqüència perquè el català sigui la única llengua en la vida pública, laboral, mediàtica i educativa. Els fa por dir que la presència abassegadora del castellà en la nostra vida social és la prova més evident de la nostra colonització. I com que es neguen l'autèntic argument, l'únic que posa en evidència la mentida amb que ens volen fer beure a galet, entren en el joc del colonitzador i, els toca fer el paper assignat, el de la trista figura, el del perdedor. A aquesta vella consciència, encarnada tant per l'esclau claudicant com pel colonitzador prepotent , se li escapa, però, un element cabdal d'aquesta equació genocida, de la qual uns en són els executors i els altres els qui submisament la permeten. No han pres en consideració l'esperit d'aquest poble. I no l'han pres en consideració perquè no el poden percebre. La mentida, en uns, i l'actitud mesella en els altres, els fa cecs a allò que la realitat té de més genuí i autèntic. Els colonitzadors genocides no són conscients que no és un poble masegat i malferit el que volen acabar d'anorrear, sinó que pretenen ofegar el seu esperit. En la seva arrogància no s'adonen que han esdevingut l'instrument d'aquest esperit que "sempre sobreviu als seus il.lusos enterradors", i amb el sofriment que ens estan infligint, forcen la purificació de l'ànima d'aquest poble, forcen la separació del gra de la palla, forcen allò que tot home i tot poble no pot eludir: reconèixer la seva autèntica Realitat, la font última del seu poder. I és la comunió íntima de l'ànima catalana amb l'Esperit que tot ho sustenta, el factor que mostrarà errònia l'equació humana que els colonitzadors d'aquest poble han planificat. Hi ha una hora per a cada cosa sota el sol. El temps de l'imperi espanyol, presó de pobles, arriba a la seva fi. Es evident per a qui sap llegir els signes dels temps. De la nació catalana saquejada i anorreada pels vells colonitzadors, en sorgirà una pàtria nova, assentada sobre uns fonaments ferms i liderada per homes i dones que serveixen la Veritat i treballen per l'alliberament i la justícia. Són vostès senyors del PP, guiats per un auto-odi que els seria molt terapèutic mirar de fit a fit, els qui han triat enfrontar-se a aquest poble i al seu esperit. No cal que corrin. Ja se'ls ha acabat el temps. Totes les atrocitats que aconsegueixin imposar als qui en aquest poble encara són esclaus, seran com les darreres boires del matí que clou la llarga nit fosca del nostre poble. Aquest sol que dirigeix ara la vida del nostre poble, i que està fent emergir la nova consciència dels homes lliures, les dissiparà en un obrir i tancar d'ulls, al moment que vostès menys s'ho esperin. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Aquesta és la pregunta que ens fem molts catalans quan veiem quin és l’estat de coses a Catalunya. Creix la sensació que tot s’aguanta per un fil i que la gent que en teoria ens dirigeix no sap per on tirar. Fan com l’estruç i, és clar, no li veus la cara a ningú. Recordo que l’exprimer ministre de França Édouard Balladur, en el seu llibre “Maquiavel en democràcia”, explica de forma clara i encertada quines han de ser les qualitats que s’han de tenir per a dirigir un govern. Són aquestes textualment: “imposar-se gràcies a les idees, els discursos, la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi, d’una visió de futur” Hi veieu potser reflectit aquí en José Montilla? Llegint el llibre de l’expolític francés i veient per televisió a l’actual president de la Generalitat podem deduir que la nostra és una situació d’emergència. Produeix vertigen saber que som a les mans d’un home que és la més gran antítesi d’un dirigent polític solvent. Només cal recordar que els seus li diuen “el mudito”. Pot convençer qui es caracteritza per no piular mai? Doncs es veu que hi ha qui creu que el silenci de cementiri és la millor manera que té Catalunya de prosperar. Respecte a això que us dic, recordo com un exdirigent del primer tripartit va dir-me en una ocasió la mena de taumatúrgia que exercia José Montilla en els principals dirigents d’ERC. El veien, em deia aquest personatge, com un home hábil, fred, sagaç i capaç gairebé ell sol d’acabar amb el PSOE sencer i portar el PSC en bloc al camp de l’independentisme. Una mena de reencarnació de Winston Churchill i Francesc Macià en un mateixa persona. Lògicament el van fer president. Qui podia dubtar-ho de desprès de creure que tens davant la més gran figura de la política occidental? Amb tot, i essent conscient de la mendicitat intel.lectual en la qual viu José Montilla, crec que encara passen més penúria en aquesta matèria aquells que el van fer president. Perquè difícilment podeu trobar algú més babau que pensi que un home de la trajectòria de l’actual President de la Generalitat pot esdevenir un enemic d’Espanya. El volien fer independentista i han acabat ells, els d’ERC, semblant més espanyolistes que mai. Quins estrategues! Naturalment, aquest fer anodí, gris i pàmfil d’en Montilla s’ha estès com una taca d’oli a totes les esferes del govern. De manera que s’ha arribat a tal grau d’apatia que els catalans ja no sabem si hi ha vida (intel.ligent o no) al Palau de la Generalitat. Tothom sembla de vacances permanents a excepció del pobre Joan Saura que és l’ase de tots els cops donat que no serveix per a gaire cosa més. Malgrat el seu ecologisme ell aguantaria fins i tot la pluja àcida per tal de garantir sortir a les fotos. Heu vist mai algú més content quan el retraten? Aquí no es que hi hagi « desgovern », aquí el que hi ha és “agovern”. O sigui, res. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 7 de febrer del 2008 "A vegades la història brilla com les aigües torrencials, seguint el curs fatal que arrossega els esdeveniments al caprici desordenat del vent." (Moments estel·lars, Stefan Zweig). S'estan produint una sèrie de fets i circumstàncies que, si bé no són estel·lars, són prou indicatius, i cal ressenyar-los. "Sí, ja, independència, ja" és l'eslògan que vaig sentir en la manifestació de l'1-D i el que va acomiadar el lehendakari Ibarretxe a l'Auditori Winterthur, per part d'un públic amatent i enardit que abarrotava el recinte de l'Illa Diagonal. L'independentisme, doncs, ja té lema. Mentrestant, el Cercle d'Estudis Sobiranistes ha posat sobre la taula la llei de referèndums, que vol ser una via democràtica i estatutària cap a la independència. Tant Ibarretxe com López Tena amenacen l'Estat amb més democràcia si cal, sempre per la via pacífica, opinió difícil de compartir, perquè qualsevol actitud sensata per part de la perifèria serà bandejada constitucionalment sense cap contemplació, com va passar amb l'Estatut. Tard o aviat, doncs, la confrontació política està assegurada. De la mateixa opinió és López Burniol, notari i articulista de prestigi provat, que manifesta en el llibre "España desde una esquina" que el desamor i el desacord entre Catalunya i Espanya és tan palès que s'imposa irreversiblement la separació no traumàtica, «civilitzada», en paraules seves. La veritat no crec que sigui una «boutade», encara que els canvis d'opinió de Burniol són proverbials. En el partit de la copa d'Europa al Camp Nou entre el Glasgow Rangers i el Barça, els hooligans unionistes varen desplegar una immensa Union Jack britànica, cosa que implica que els independentistes de l'Scotish National Party no ho tindran fàcil, encara que avui governin. Ara mateix, Pizarro, el d'Endesa que havia deixat bocabadats els tendres parlamentaris catalans, acaba d'autoqualificar-se de catalanista, corprès per un sobtat amor a Catalunya, tal com ho varen fer en el seu dia el president de la primera entitat financera de la nació, advocat de l'Estat com ell, i el patriota espanyol Montilla. Amb aquest garbuix de sigles que tenim, caldrà fer servir una terminologia nítida per entendre'ns i aclarir què vol dir ser catalanista, nacionalista, separatista, sobiranista, independentista i espanyolista abans de posaren circulació la paraula unionista. Catalanisme és un terme genèric, que no fa cap mal ni compromet a res, i que, en tot cas, justifica qualsevol acció i des del centre el contemplen amb condescendència, amb sorna i amb el punt de commiseració que els mereix la feblesa catalana. Per això quan Mas es treu de la màniga el que s'anomena «la Casa Gran de Catalanisme», dóna virtualitat a la innocentada més gran dels últims temps per atraure i fidelitzar els eventuals vots que això representa. Ser catalanista no vol dir res de res. És legítim, però insubstancial políticament parlant. El nacionalisme és molt poca cosa, amb l'experiència dels anys que hem viscut sota aquesta ensenya. Podem assegurar que és una qüestió massa seriosa per deixar-la a les mans dels nacionalistes. Seguir el Pujol de la primera legislatura era lògic, normal i engrescador, però després les coses es varen espatllar i es va caure en el pur electoralisme i el culte a la personalitat, amb grans dosis d'egolatria presidencial, que encara dura. Avui podem assegurar, després del procés estatutari, que la nació catalana té unes institucions que no són sobiranes i que s'han convertit en simples apèndixs de l'administració central. El més greu del nacionalisme català és la munió de militants i votants fidels que encara arrossega. Però per a mi avui l'únic nacionalisme que compta és l'espanyol; els altres són mers companys de viatge. L'espanyolisme a Catalunya es fa de manera explícita i implícita, i caldria relacionar partits, persones, institucions i grups de pressió catalans que, d'una manera inconfessable, disposant de situacions de privilegi, juguen el paper de col·laboracionistes que el centre els permet i els dicta. El sobiranisme és la clau de volta de tot el procés nacional. Un país pot ser sobirà i viure confederat amb altres nacions o estats, «cedint conjunturalment» a una entitat supranacional tota o part de la seva sobirania, però també pot optar per la independència. Una nació sense estat com Catalunya per esdevenir independent ha de recuperar prèviament la sobirania de què històricament va disposar (drets històrics); per això el camí cap a la independència és anomenat separatisme d'un estat imperant com ho és l'espanyol. Ara, en assumir l'independentisme a què la gestió dels uns i dels altres m'ha abocat, trobo molta gent que em diu que ho ha estat sempre, com passava al principi de la democràcia, en què tothom era «demòcrata de tota la vida». Catalunya com a nació no té altra sortida, la resta suposa enganyar-se i condemnar-se a viure per sempre colonialment, amb una deterioració constant del nostre futur, perquè la reculada postestatut és greu, en tots els sentits. Les denominacions que avui dia es proposen, encara que tenyides d'un lleu maniqueisme, són prou aclaridores i il·lustratives. D'una banda, l'unionisme, que preconitza amb la seva actitud i pràctica el seu lligam afecte i sentiment a l'Estat espanyol, és i vol ser perifèric. Els unionistes, conscients del poder quasi omnipotent de l'Estat, claudiquen deixant de banda identitats i fins i tot interessos. És el magnetisme del poder central que enlluerna intel·lectuals, treballadors i empresaris, però l'unionisme sense contrapartides és la ruïna per a la nostra nació, que abans almenys disposava del proteccionisme i de l'aranzel com un avantatge econòmic que ens permetia competir i prosperar. I finalment l'independentisme, que vol recuperar la sobirania per disposar del seu destí, tal com hem explicat. Miquel Esteba Caireta Economista

No existeix pitjor submissió que afavorir els interessos de qui t'humilia constantment. Això és, ni més ni menys, el que farem els catalans si acudim a les urnes el 9 de març tot obeint les consignes de la maquinària de l'estat que ens roba i ens colonitza. La pregunta que ens hem de fer, doncs, els independentistes és: votem o no votem? Tant si ens agrada com si no, dipositant la papereta per triar els «representantes a Cortes», el primer que fem és acceptar dòcilment la nostra condició de súbdits espanyols. «És que és un dret que tenim!», ens respondran alguns. No ens confonguem, l'únic que fa Espanya amb nosaltres és una simple concessió per tal que ens creiem que som en una democràcia més o menys reconeguda. La veritat és que els nostres vots no serveixen per regenerar res. Ens pensem que juguem un partit d'igual a igual, i sempre ens donen la pilota quadrada. Fins quan continuarem enganyant-nos a nosaltres mateixos? Per veure quina és la importància que actualment donen els poders de Madrid als catalans, només cal llegir l'article del catedràtic d'economia Guillem López Casasnovas publicat en el Dossier Econòmic d'aquest mateix diari el 19 de gener passat. L'autor escrivia que feia pocs dies que un exalt càrrec català acostumat durant molt de temps a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit que en una ocasió, al final d'una conversa amb un secretari d'estat, aquest li engaltà: «No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.» Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d'aquest pobre desgraciat que accepta sense piular la seva trista condició de bestiola i que vés a saber si seurà en el Parlament de Madrid en representació de Catalunya. Realment, en aquell hemicicle hi caben tot tipus d'animals. Amb tot, haurem de reconèixer que els principals candidats catalans col·laboren decisivament que ens vegin tan poqueta cosa. Si no, mireu quins són els seus programes. Llegia fa pocs dies que Joan Ridao s'havia fixat com un dels seus objectius a la capital de l'imperio assolir el concert econòmic per a l'any… 2023! Amb personatges així acabarem veient en Miquel Roca com un revolucionari. És clar que, si li pregunteu sobre les possibilitats de Catalunya i els objectius de la seva política, us respondrà amb gest d'home saberut que ell i el seu partit ja voldrien anar més enllà, però «s'ha de ser realista». Posats a parlar de «realitats», n'hi ha una que ningú pot negar: el seu «realisme» ha permès un lladrocini anual contra Catalunya de més 19.100 milions d'euros i una desmoralització col·lectiva difícil de superar. El candidat d'ERC va entrar al Parlament de Catalunya ara fa més de 12 anys quan gairebé encara anava amb pantalons curts, però a en Duran i Lleida el van elegir diputat a Madrid per primer cop l 'any… 1979! Què vol, el candidat de CiU? Trenta anys més de menjadora quan l'únic balanç que pot presentar és que a Madrid ens vegin com uns simples conillets? Malgrat aquest desolador i mediocre panorama que ofereix l'escenari polític del país, encara hi ha independentistes que creuen ingènuament en el vot en blanc com a element regenerador. Què pensen que significa? Doncs el mateix que en qualsevol altra part del món: que no hi ha cap llista que et convenci. Res més. No qüestiona cap statu quo. També voten en blanc a Conca o a Tomelloso, i no vol dir que allà pensin que són una colònia o que volen la independència. La nostra papereta, encara que sigui més blanca que la neu, no fa res més que consolidar la comèdia que ha protegit durant més de trenta anys autèntics monstres del franquisme com Fraga i Martín Villa. Anar a les urnes quan ens ho diu Espanya, és anar rentant la cara d'una suposada democràcia construïda sota els fonaments d'un règim que va mantenir Catalunya durant quaranta anys sota la bota d'un criminal. La inestimable col·laboració dels dirigents catalans de les darreres dècades en la «governabilitat i estabilitat» de l'Estat espanyol a través dels nostres vots ha fet que feixistes de tota la vida es presentin davant la comunitat internacional com a demòcrates de tota la vida. Potser ha arribat l'hora que ens preguntem en quin manual per assolir un estat català hi diu que cal apuntalar les estructures de la metròpoli com volen que fem el 9 de març vinent. Si mai s'ha produït cap secessió en moments de placidesa i prosperitat, serem tan babaus de llançar pedres al nostre terrat tot donant solvència i garanties a qui ens maltracta? En tot cas, a Madrid, la desestabilització hauria de ser una constant d'actuació. Qui vulgui anar-hi en nom de Catalunya, que ho faci amb la mateixa intenció que actuen amb nosaltres, perquè som tan ingenus que encara creiem que hi anem a dialogar, quan ells van sempre a la caça del català. Defensar Catalunya a les Corts espanyoles? Ja la protegirem nosaltres des de Girona o des de Vic, que prou feina tenim. Qui vulgui seure en un d'aquells escons, que ho faci per perjudicar els interessos d'Espanya. Que els perjudiqui tant com pugui i que fomenti la sensació de crisi i d'ingovernabilitat. Només així farà alguna cosa positiva per la independència de Catalunya i el deixaran de veure com un conillet de bosc. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt - 06.07.08)

Tots els pobles del món veneren el seu origen, i se'n serveixen per legitimar allò que són avui. 'Els nostres ancestres els gals...' recitaven, o qui sap si reciten encara, els improbables xiquets francesos de la Polinèsia mentre Bravehearth continua fent somniar els escocesos, o els Pares Fundadors són invocats en el debat electoral americà fins i tot pel primer descendent d'africans que aspira a arribar a la Casa Blanca. Ho hauríem de saber també nosaltres que demà tenim una cita amb la història, amb els vuit-cents anys rodons del rei que va assentar les bases de la nació que som avui, el Rei En Jaume.

Especialment per als valencians i els mallorquins el Rei En Jaume ho és tot. El rei fundador, 'el Barceloní' com el designaven els andalusins, ens va dur literalment ací on som. Fuster va afirmar que dir-nos valencians era la nostra manera de ser catalans. Però Nadal Batle ho va explicar d'una manera amb què encara estic més d'acord: és perquè fórem catalans que som valencians. El nostre origen és el nostre sentit. És perquè fórem que som. Fórem regnes independents per la seua voluntat, sense gens de submissió, igual els uns als altres, però també fórem i ens reconeguérem com un sol poble, especialment per la força de la llengua que ell parlava, en la qual va dictar el 'Llibre dels fets' i els Furs, la qual va portar pràcticament a cada poble que avui encara la parla. La nació que som avui, de Salses a Guardamar, no té cap arquitecte comparable a Jaume I; beu directament de la seua vida.

En el futur serem allò que voldrem ser. És el futur i no pas el passat que compta. I és pel futur, pel nostre futur, que treballem cada dia de cada any. Però un dia tan especial com demà no pot passar de llarg sense més ni més. Ni que siga perquè la batalla pel Rei En Jaume, pel 'bon rei' que la meua àvia Rita honorava fins i tot en la fosca nit de Franco, la vam guanyar, com bé explica Pau Viciano. No era una batalla òbvia, i va ser potser la principal victòria dels patricis de la Renaixença. Contra la desmemoriada València del Cid que maldaven a imposar-nos es va alçar la València de Jaume I. I amb ella l'estàtua del Parterre amb la mà del Conqueridor assenyalant Barcelona i les senyeres, qualssevol i totes, i els dracs alats als escuts, els rats-penats eixits de l'elm de qui baixà del cavall i besà la terra quan va veure voleiar sobre les portes de València les quatre barres. Avui el seu record és un cordó umbilical que ens relliga, com la mata de jonc que explicava Ramon Muntaner, perquè ni els valencians més anticatalanistes no poden esquivar la seua figura central en la història comuna de tots. I perquè la seua presència és molt més que un record històric. És una promesa de futur. Ens obliga a interrogar-nos sobre la nostra unitat i a treballar la nostra diversitat. Ens uneix.

Per això tot d'institucions de tota mena, classe i condició, li retran homenatge demà. Començant pel govern valencià i pel de les Illes i acabant per la comunitat internauta, pel nou país.cat que també assenta els seus fonaments en aquell xiquet nascut a Montpeller que va tombar per sempre cap al sud la nació que som.

Vicent Partal

Article publicat al diari Avui el 30 de gener del 2008 Sala de Genialitats del Servei Català de Trànsit i Ocurrències de la conselleria de Javeurastuquèse'nshaacuditavui. Compartim amb el responsable del departament un moment particularment creatiu. "Qui ho diu, que no sé com entretenir-me? Aquesta setmana m'estic superant. Dilluns al matí vam dir que farem més estrets els carrils de les vies ràpides. Dilluns a la tarda vam desmentir haver-ho dit. Dimarts vam fer que el conseller negués tenir cap proposta sobre el tema, però que digués que en quatre setmanes tindrà un informe que aposta per fer més estrets els carrils de les vies ràpides. I ara, dimecres al matí, se m'escapa el riure perquè estem anomenant vies ràpides les autopistes aquestes on ara fem anar a 80. He, he, és que som molt de la broma... I com que la setmana no s'ha acabat, encara puc superar-ho. Tinc tantes idees que no sé per quina decidir-me. Què faig? Engegem un projecte-estudi per fer pisos de protecció oficial d'un metre d'ample a l'espai que guanyem en cada carril? Dissenyem carreteres de colors i que cada cotxe vagi per la que li toca, segons tingui pintada la carrosseria? ¿Fem que el Quart Cinturó és converteixi en el Tercer i Mig? Parlo amb altres departaments i, no sé, ¿els estrenyem les aules d'acollida perquè els nens puguin integrar-se de perfil? ¿Estrenyem el túnel de l'AVE que ha de creuar BCN? ¿Ajudem a pal·liar la sequera estrenyent les conduccions d'aigua? ¿Fem passar la interconnexió elèctrica amb França per una agulla de cap? ¿Proposem que Fecsa Endesa passi a anomenar-se Fecsa Estreta? És el que té passar-se el dia avorrit aquí al departament, que ens queda temps per pensar cosetes. Bé, i el millor de tot és que mentre entretenim la gent llençant-los debats sobre amplades de carrils com qui llença cacauets als micos, ningú parla, per exemple, de l'increment de morts a la carretera. De moment, aquest gener que encara no s'ha acabat, 13 més que el gener de l'any passat. Vaja... i això no és el pitjor... ara se m'ha acabat el paper!!! Iu Forn

Gabriel Bibiloni

Article publicat el 20 de setembre de 2005 al Diari de Balears i extret de www.estat-catala.net

Manifest d'adhesió
Cardedeu (Vallès Oriental)

Benvolguts companys,

Recentment m'he adherit a Catalunya Acció. Això ha comportat un canvi en el meu estat d'ànim, i m'agradaria compartir-lo.

No cal que us descrigui l'abatiment progressiu que la meva ‘il·lusió nacional' patia un dia rere l'altre en veure com la llengua, la cultura i la política catalanes van de mal en pitjor a un ritme alarmant, i la meva perplexitat en comprovar que aparentment no se n'adonava ningú. La primera notícia de Catalunya Acció em va fer parar l'orella. Per fi semblava que algú s'havia despertat. I, amb expectació, de seguida vaig demanar més informació sobre el projecte.

Ara que sóc dins, i fins i tot quan encara hi estava donant voltes, el millor ha estat experimentar la revifalla de la il·lusió. No només hi ha una oportunitat real, sinó que la nova mirada m'ha fet adonar que hi ha molta més remor independentista del que m'havia semblat fins aleshores. Si estem al cas de les notícies i de les tertúlies televisives o radiofòniques, veurem que molt sovint hi ha una confluència des de persones molt diverses cap a la constatació que la relació amb el govern espanyol no ens durà res de bo, i que el pas endavant és indispensable. L'any 2007 ha estat especialment eloqüent en aquest sentit i ha servit de toc d'alerta per al conjunt de la societat catalana. Ara puc palpar el moviment cap a l'exigència d'un estat propi de manera molt més clara. Cada dia. Més encara: pensant més a fons sobre les múltiples cares del problema, m'ha sorprès adonar-me que la independència no empitjoraria encara més el concepte que molts espanyols tenen dels catalans sinó ben al contrari, començarien a respectar-nos per primera vegada en segles. O també que l'alt percentatge que tenim d'immigració espanyola tampoc ha de ser un impediment important a l'hora d'assolir el nostre Estat si pensem que tenen tant a guanyar-hi com la resta de catalans, que fins ara no han tingut cap inconvenient en viure sota la legislació catalana, i que el suposat enfrontament el va inventar tots sabem qui amb l'esperança que arrelés, sense que per ara les topades reals hagis passat d'anècdotes.

Com us deia, això engresca molt. I motiva. Molts independentistes ho són de sentiment i de paraula però no exerceixen, excepte quan van a votar, si hi van. M'agradaria que s'afegissin a l'acció. Porta feina i suposa alguns esforços, però compensa sobradament. I tots sabem que la independència no es fa sola ni ens la donarà amablement el govern espanyol. L'hem de guanyar a partir d'un compromís sòlid i d'una massa social prou potent. Podria donar molts arguments als que consideren que no és possible, però per triar-ne un us diria que, sigui quin sigui el resultat final, viuré molt més feliç i tranquil sabent que estic participant en la construcció d'un futur digne. Si finalment no s'aconsegueix, no haurà estat culpa meva, però dóno fe que cada vegada tinc més clar que s'aconseguirà. Els que hem conegut el dictador (vull dir el militar, no pas el que es tria ara a la carta cada quatre anys) no podem acceptar que el que ell no va aconseguir esclafar es perdi ara per pura desídia o per desconeixement.

És per tot això que vull agrair als fundadors de Catalunya Acció la seva iniciativa, i tot l'esforç que hi dediquen tant ells com molts altres companys de viatge.
Si encara no t'has decidit, fes-ho! Si la meitat d'independentistes que conec fessin el pas del somni a l'acció, la il·lusió esdevindria entusiasme imparable.

Cordialment,
XXXXX, 45 anys
Biòleg

Josep Barba Raventós

Article publicat el 27 de setembre de 2007 a el Far del Baix Llobregat
Article: PDF

Article publicat al diari El Punt el 9 de gener del 2008 El club d'opinió Arnau de Vilanova demana que es faci una reflexió davant de la situació en què es troba el país arran de la manifestació de l'1-D sense dissimular la por que tot acabi en foc d'encenalls. Per això va convidar els carismàtics patriotes expresidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya Jordi Pujol i Heribert Barrera per debatre la conjuntura que travessa el país. El palauet, curull de gent interessada en l'esdevenidor català, tenia al davant els dos protagonistes més carismàtics del nacionalisme de la transició i, en el cas de Pujol, després d'una perllongada actuació al front de l'executiu de la Generalitat. Ambdós amb gran capital i consideració polítiques... encara. Barrera, històric d'ERC avui allunyat del partit i, com diu ell, als seus 90 anys, deixant aquest món de mica en mica, i Pujol, per la seva part, amb un passat nacionalista irrefutable, amb tot un partit al darrere, unes memòries en marxa i, fins i tot, amb una fundació que porta el seu nom, però mediatitzat per molts anys en l'exercici del poder.

L'un, racional, conseqüent, radical, queixós i l'altre, ambigu, metafòric i dispers a l'hora d'expressar-se; home que vol i dol, un artista de la divagació, i així durant 23 anys. Els dos, copartícips d'un nacionalisme crepuscular que no ha servit ni serveix de res.No va ser un debat pròpiament dit, sinó un intercanvi d'opinions, idees i... justificacions, dirigit per Salvador Cot. Quan el vicepresident de l'Avui pregunta sobre la lamentable situació actual, el sorneguer Pujol, tot reconeixent que hi deu tenir alguna responsabilitat, com sempre es mostra electoralista fins a la medul·la i procura eludir la qüestió carregant contra el tripartit i dient que els catalans d'un temps ençà «ni ens hem agradat ni hem agradat». Continua dient que el país està desgavellat, sense autoestima, i que hi regna la fatxenderia; en definitiva, que les coses no «les han fet bé». Com sempre, elucubra i fa digressions i comparacions purament subjectives sobre Macià en clau hamletiana per justificar la seva inacció en temes vitals que interessaven el futur nacional.Diu que, tot i que és optimista per naturalesa, està molt preocupat perquè ara hi ha sensació d'agressió («volen els nostres vots sense els catalans») i que, si bé la manifestació de l'1-D va ser un veritable èxit, tem que pot acabar en un simple «divertimento» si no es porten endavant iniciatives que per ell passen pel «vot el proper dia 9 de març». Afegeix que sense política no hi ha institucions i, per tant, no hi ha nació que funcioni sense els polítics, i acaba amb l'habitual pedagogia de «zàping» a què ens té acostumats.

Barrera assumeix responsabilitats fins al 1984 i lamenta no haver continuat al front d'ERC. Manifesta que regna el desànim, la perplexitat i la desorientació. Ningú no sap què s'ha de fer; Espanya ens ha passat al davant, i calen urgentment receptes d'un caire diferent per a problemes tan rellevants com ara la immigració o la globalització.Assegura que és evident que estem pitjor que fa 30 anys i, a més, sembla que estem en caiguda lliure, ja que les coses empitjoren cada dia. És per això que demana una acció ràpida que aturi la tendència, perquè el país se'n pot anar en orris. Fa falta gosadia, fermesa i determinació perquè, si es fes un referèndum en la situació actual, el perdríem amb tota seguretat. Per a ell, la «pedagogia» a Madrid ha estat un engany permanent i remarca que, igual que Cambó, Pujol ha fracassat de manera estrepitosa anant de bon minyó a Madrid, perquè el centralisme no respecta «els febles ni els llagoters». Així, demana l'abstenció o el vot en blanc com a acció ràpida i contundent, ja que, entre altres raons, es pregunta a qui s'ha de votar.A la demanda de Barrera del blitzkrieg o acció ràpida, Pujol objecta que no disposem de forces suficients per fer front al centre, és a dir, no tenim la Wehrmacht dels alemanys, i demana si està disposat a posar 900 morts sobre la taula.D'altra banda, Cot manifesta que només cal tenir ulls a la cara per veure com l'1-D la multitud anava per primera vegada davant de les pancartes, si bé reconeix, no obstant això, el poder de convocatòria dels partits que hi varen acudir i demana per què no es poden sindicar les forces. Segueix qüestionant si es pot avançar sense objectiu, i Pujol, sorprenentment, manifesta que els irlandesos no volien la independència, de manera que demostra una absoluta i total ignorància sobre la qüestió irlandesa i una particular i tendenciosa manera d'interpretar la història, tan equivocada com la seva estratègia, que ens va enlluernar a tants catalans inicialment.Sembla impossible que un home amb els seus antecedents de patriota, que ens va lliurar de suquets, cremats i havaneres donant a la seva gestió un cert misticisme, derivés cap al poder pel poder, sense un objectiu últim nacional, lliurant-se amb obstinació al covard exercici de «la puta i la Ramoneta». Perquè, com es pot il·lusionar un poble decebut dient-li que vagi a votar el proper 9 de març, per seguir pidolant miserablement a Madrid, fent el joc al centralisme? En el seu moment, tant Pujol com Barrera varen actuar com si Catalunya fos un país normalitzat –d'aquí la immensa davallada– i varen contribuir al fet que, en definitiva, dos patriotes catalans hagin portat un patriota espanyol a la presidència de la Generalitat. Miquel Esteba Economista

Aquesta setmana em preguntaven en una emissora de ràdio de Barcelona quin balanç polític feia sobre l’any que ara està finalitzant. Bo i dolent, vaig afirmar. La part negativa ho constitueix tot allò que es desprèn de la gestió dels nostres dirigents polítics i, sobretot, la total pèrdua de confiança en la seva actuació. Ara bé, el 2007 es tanca amb un fet que, si ho sabem aprofitar, pot ser el prel·ludi de la independència de Catalunya: la creixent polarització entre independentistes i espanyolistes. En aquest aspecte no pot existir un balanç més positiu de l’any que s’acaba. La nítida visualització d’aquestes dues posicions està copant el panorama polític català i comença a preocupar seriosament als de l’anomenat sector unionista. Així, per exemple, el diputat socialista Miquel Iceta s’ha afanyat a publicar fa uns pocs dies un llibre que porta per títol "Catalanisme federalista". Ell mateix ha declarat que amb el seu contingut el que pretén és contrarrestar el debat entre sobiranisme i espanyolisme que, ara per ara, presideix l’actualitat del nostre país. Pobre Iceta! Tant llest que vol semblar i encara no sap que perquè existeixi el federalisme cal que les parts implicades vulguin federar-se. Quin defensor d’aquesta opció coneix ell a Espanya? Per no tenir, no en tenen ni un que els confirmi la regla. Ai, ai, ai … trenta anys diu ell que fa política i encara no ha passat de la primera lliçó. Amb tot, jo no crec que personatges com aquest siguin tan babaus com per pensar que algú que no comparteixi la seva menjadora es pugui creure això del federalisme. Més aviat m’inclino per pensar que, davant la creixent sensació de polarització entre unionisme i separatisme, temen que arribi aviat el dia que calgui prendre partit entre un o l’altre front. Per aquest motiu ara tornen a intentar recuperar aquest cadàver anomenat federalisme. El treuen a passejar tot utilitzant-lo com a màscara que tapi el seu espanyolisme ronyós i evitar haver-se de posicionar en la mateixa banda dels Rajoy o dels Aznar. Creuen que aquesta comèdia els durarà gaire? No són només però els membres del PSC el únics preocupats pel caire que està agafant el nostre panorama polític. La cúpula de CiU també comença a acusar els efectes dels afanys col·lectius de voler trencar amb Espanya. Els tremolen les cames i això els fa dir autèntiques barbaritats. Vegeu sinó com Artur Mas, tal i com informava Nació Digital, va perdre els papers davant les càmeres de TVE el passat dimarts tot dient que, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, els partidaris de la independència haurien de reunir dos tercos dels vots per poder guanyar. Dit d’una altra manera : els vots dels espanyolistes valdrien el doble. Visca la democràcia ! Ara la pregunta és saber cap a on es decantaran els uns i els altres. Quin paper triaran? Seran els Ian Paisley de Catalunya? Tot i que ells desitjarien viure en l’indefinició permanent, s’acosta l’hora del caixa o faixa. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Nació Digital)

Amb el nou Estatut, ens han volgut fer creure que Catalunya finalment tindria un tracte més just amb el finançament. Així doncs el Conseller d’Economia se’n va anar a Madrid per a negociar que el Govern Central complís la quota de finançament que anteriorment ja havien aprovat per llei.

Només això ja és patètic, un conseller anant a negociar que el Govern Espanyol compleixi una llei que ell mateix ha votat. És una vergonya que el govern de Madrid aprovi una llei per a no complir-la, però és d’esclau anar a Madrid a pidolar que la compleixin.

Així doncs després de tenses negociacions, el Conseller Castells va aconseguir que el Govern Central es comprometés a complir la llei i ens ho van vendre com una gran victòria. La “Metròpoli” es compromet a invertir el 18,8% del seu pressupost a Catalunya, que és el mateix que el PIB de Catalunya respecte Espanya, això representa 3.625M€ d’inversió real territorialitzable o 4.365M€ segons el Conseller Castells, en tot cas una gran presa de pèl.

El dèficit fiscal (eufemisme que s’aplica a les expressions com espoliació fiscal o robatori) de Catalunya el 2005 fou 19.200M€ aproximadament. Si s’hi resten els 4.000M€ del Sr. Castells, ens queda una espoliació de “només” 15.200M€. Enhorabona, ja no ens estan robant l’11,5% del PIB català sinó el 9,5% o això és el què ens volen fer pensar.

Anem a pams; el dèficit fiscal és allò que els catalans paguem menys el que ens retornen les diferents administracions, és a dir, Administració Central, Generalitat i Ajuntaments. El que ha negociat el Sr. Conseller només fa referència a les inversions realitzades pel Administració Central. Això vol dir que si la Generalitat i els Ajuntaments tenen pressupostos restrictius el dèficit fiscal es manté.

Parlem de la Generalitat. Aquesta es finança gràcies als pressupostos que directament li assigna el Govern de Madrid, per el percentatge en alguns altres impostos com l’IVA o l’IRPF i la totalitat de l’impost de transmissions patrimonials (ITP) i dels Actes Jurídics Documentats (AJD). En primer lloc, el que ens pugui donar de més l’Estat pels percentatges de participació en els impostos compartits abans esmentats, ens ho poden restar de les aportacions als fons de suficiència. En segon lloc, el marge de maniobra de la Generalitat, que és bàsicament els impostos que recapta directament, es veuen directament afectats pel que passa en el sector immobiliari, tant és així, que els pressupostos de l’any que vé ja s’han hagut de revisar a la baixa.

Ara parlem dels Ajuntaments. No cal ser un expert per adonar-se que una gran majoria s’han estat finançant gràcies a les requalificacions urbanístiques, a més qualsevol projecte d’obra paga un 2,5% del valor d’aquest, per tal que l’ajuntament dictamini si se li concedeix el permís o no, tant si la resolució és favorable com si és negativa. Així doncs, amb aquest panorama ja podem veure que la reducció del dèficit fiscal és només una fal·làcia.

També sabem que la reducció del dèficit fiscal només és possible si la inversió creix i la pressió fiscal es manté o bé es redueix. Si bé s’estan fent algunes reduccions fiscals, com ara la rebaixa de l’IRPF, aquestes són més mediàtiques que efectives ja que per l’altre cantó veiem com tot allò que fins ara desgravava com per exemple els plans de pensions o els comptes vivenda, ara ja no ho fan. A la vegada estan augmentant els impostos indirectes com per exemple els aplicats als carburants, ja que el preu de la benzina sense els impostos ha baixat l’últim any (és cert que el preu del petroli ha pujat espectacularment, però també és cert que el barril de petroli es paga amb dolars que està en mínims històrics respecte l’euro), però en canvi el preu que paga l’usuari no para de pujar, i és que els impostos han fet una pujada espectacular. Actualment els impostos representen el 53% del preu de la benzina. També podem veure com alguns ajuntaments estan apujant les seves taxes molt per sobre de l’IPC i com augmenten els radars en els llocs menys efectius a l’hora de prevenir sinistres però calculadíssims per tal de recaptar.

Així doncs que no ens vulguin aixecar la camisa i no ens vulguin donar gat per llebre perquè ja n’estem farts de tanta demagògia i incompetència dels actuals governants.

Oleguer Brustenga
Conseller de Catalunya Acció

Article publicat al diari Avui el 17 de desembre del 2007 El lloc comú en què s'ha convertit el terme català emprenyat és profundament feridor per a la nostra dignitat nacional. No som el català emprenyat que peta quan menja seques, que diu renecs quan alguna cosa no li surt bé o que va amb barretina i fot un cop de puny damunt de la taula quan el nen insisteix perquè li comprin la motocicleta. No és que els catalans estiguem emprenyats, ni es tracta, com ha dit el president Pujol, de cridar mecagoncony. Tot això és folklore, regionalisme: són les conseqüències morals d'un pujolisme que estava tan obsessionat amb la cohesió social i amb tenir prestigi a Espanya que arraconava l'independentisme als sectors més marginals de la política, i el desacreditava alimentant fantasmes i cataclismes fins al punt que, encara avui, per a moltes persones de més de 60 anys, catalanistes i de bé, és esmentar-los Satanàs parlar d'independència. Al final la cohesió social ha servit perquè ens diguessin racistes, xenòfobs i nazis dins mateix de casa nostra i Espanya s'ha passat el nostre prestigi per l'engonal que és per on sempre se l'ha passat, el nostre prestigi i tot el que fa referència a nosaltres, i els atacs són descarnats, permanents, brutals. I aleshores jo entenc que algú que mai no ha estat independentista digui mecagoncony i estigui emprenyat amb una Espanya que li ha fallat perquè tantes coses n'esperava. Però això és retòrica de tribu encerclada. No, no estem emprenyats: estem ocupats. No volem més inversions: volem la llibertat. No volem que ens entenguin: volem que ens deixin en pau. I no volem dir mecagoncony per continuar fent pedagogia i tota aquesta comèdia barata que històricament no ha estat més que amagar el cap sota l'ala: volem una nació sobirana, i poder parlar com Déu mana. Salvador Sostres

Article publicat al diari Avui el 6 de desembre del 2007 Joan Ferran ha dit que TV3 és nacionalista. Mentida. TV3 és una cova de socialistes per culpa de Jordi Pujol. Àngels Barceló, la dona Otero, el Francino, etcètera, foren les seves criatures. Felicitats, president, i moltes gràcies. Per cert que ahir vau perdre una altra magnífica oportunitat de callar quan li vàreu dir sectari al tal Ferran. Primer perquè un president no ha d'adreçar-se jamai a ganiveters de saldo i cantonada, i després perquè si n'haguéssiu estat un poc més, de sectari, avui no tindríem aquest museu dels horrors soviètics i espanyolistes tant a la tele com a la ràdio públiques. És mentida que TV3 sigui nacionalista i el senyor Ferran és un cínic perquè ningú com els sociates ha perseguit periodistes a Catalunya. Les amenaces de Toni Bolaño a Jordi Barbeta, aquella fondíssima indecència. Aquell espectacle de carrer humit i fosc de barri miserable. Això és el PSC: aquest estil, aquesta racaille moral. Temen la llibertat, són la degradació de la democràcia. Aclarit això, cal dir que ben segur que TV3 hauria de ser una televisió nacionalista, com qualsevol televisió pública de qualsevol país del món. T'imagines la BBC a favor de l'ocupació nazi? O una televisió austríaca annexionista? O que la Deutsche Welle parlés en turc? Tothom s'estima la seva pàtria i els sociates són Espanya. Per això volen esborrar Catalunya del mapa. La LOAPA, pretendre ficar Pujol a la presó, l'espoli, les ridícules inversions. El candidat Montilla va ser una forma més de menysprear-nos: no en tenien cap altre que hagués llegit una mica? Ara Ferran ens discuteix que som una nació i voldria que TV3 fes més apologia de la invasió. Encara més de la molta que ja fa. Els socialistes em feu fàstic i em fa fàstic Espanya. El meu país està ocupat, això és una guerra i hi ha dos bàndols. Nosaltres i vosaltres. Salvador Sostres

Article publicat a opinionacional.com el dia 30 de novembre del 2007 No saben com dissimular-ho, però les cames els fan figa a tots aquells que voldrien que els catalans no passéssim del trist paper de l’esclau. Intueixen que l’1 de desembre pot ser el dia en què es doni el tret de sortida a la cursa final cap a la independència de Catalunya. Sigui per uns trens subsaharians o sigui per l’escandalosa espoliació que patim, el cert és que està fent forat d’una manera determinant la idea que l’única solució que tenim és la de trencar amb Espanya. Des de Catalunya Acció, si més no, estem fent tots els possibles perquè demà la munió de catalans que prendran el centre de la nostra capital sigui un sol clam: independència! Hem començat avui mateix amb dos anuncis a tota plana en el diaris El Punt i Avui, demà seran més de 100.000 les paperetes que es llençaran via aèria en el decurs de la manifestació i d’altres coses que també seran d'impacte. Finalment, i per recollir la molt irada consciència dels catalans, endeguem una campanya en forma de carta oberta a les principals autoritats catalanes i al Vicepresident de la Comissió Europea i Comissari Europeu de Transport, el senyor Jacques Barrot. Aquesta missiva la poden signar i enviar tots aquells catalans, des del web de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org), per fer-hi constar dues coses: llur indignació i que el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent. Tot plegat, ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten enlloc. Deixem-nos de la cançoneta del «dret a decidir», perquè amb aquest eslògan podria tirar de beta durant vint anys més la partitocràcia del país. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni decideix res. I si vol fer-ho, primer, cal ser amo del seu propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal existeix a exigir la llibertat ? Siguem plenament conscients que si no posem en el camp de l’independentisme la manifestació de demà, l’únic que estarem fent es donar validesa als arguments tronats i d’estrets de pit d’un Mas, d’un Carod o d’un Saura. Haurem sortit tots plegats a fer el gegant pels carrers de Barcelona simplement per donar corda a unes polítiques de volada gallinàcia que sempre contemporitzen amb Espanya. No siguem babaus i tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 20 de novembre del 2007 L'any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre "Per la concòrdia". Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un Cambó desinflat que veia també com l'ideal d'un altre home, Francesc Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més tard va concretar-se amb el famós «Visca en Macià! Mori en Cambó!» Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya. Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d'assolir-la: primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya, i segon, tenir homes capaços al capdavant del país. Tots sabem prou bé que el líder regionalista no era partidari d'una república catalana independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia deixar d'ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als que considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la Lliga creia que els homes «capaços» només podien sorgir de l'òrbita del seu partit i sabia que els «horitzons econòmics» de la Catalunya d'aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia de «caps calents», atès que ni n'existia la viabilitat econòmica ni els polítics per dur-la a terme. No entraré ara a discutir sobre si els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però el cert és que, malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues premisses si volem assolir la creació d'un estat independent. Si fem un salt en el temps i ens situem en l'actualitat veurem com «els horitzons econòmics» de Catalunya avui són els que marca l'anomenada globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l'objectiu. Ara bé, sobre el fet de tenir «homes capaços al capdavant del país»… això són figues d'un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les millors condicions, i possiblement cal que ens preguntem si som conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat? Els «homes capaços» dels quals parlava l'autor de "Per la concòrdia" han de tenir l'aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels catalans, les quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita, amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir clarament i sense por que volem trencar amb Espanya. Quines en seran les conseqüències? Qui preparà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits? Cal dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem encetat obertament el procés de secessió) en els entorns familiar, personal o professional. És per això que l'exemple que donin els promotors de la independència de Catalunya en el moment d'encarar-se amb un adversari que farà mans i mànigues per evitar perdre la seva particular gallina dels ous d'or, serà decisiu per transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar la idea de la creació d'un Estat català independent. Hem de dir als que ens volen representar que n'estem tips d'actituds contemporitzadores que fugen per sistema del conflicte. Unes paraules d'en Daniel Cardona recollides en el seu llibre "La Batalla" (1923) són les que millor interpreten aquest capteniment: «Francament, hem de desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa i tant de seny, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà salvar; els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d'estadistes de caràcter, i de pit, capaços d'encarar-se amb l'invasor i que ensenyin el poble a saber defensar-se la seva dignitat.» S'ha de començar a exigir a tots aquells que parlen d'independència (a mi també) que ens expliquin, no només el camí, sinó les dificultats d'aquest. No hem de permetre que se'ns tracti com a infants tot amagant-nos els entrebancs que trobarem. Necessitem saber el pa que s'hi donarà, ni que sigui simplement per saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l'estil dels independentistes pacifistes de prospecte que declaraven fa poques setmanes en la televisió pública de l'enemic que «cap independència de cap nació val una gota de sang». Si aquestes són les nostres condicions ens podran aturar amb una fulla d'afaitar. Però també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més inconfessable. Algun dia sabrem en quin equip juguen els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial. L'ideal de la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat desitjable per a una majoria de catalans. Ara, no només es desitjable, és necessari fins i tot per poder agafar el tren. Però, a part de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible? Segur que sí. Però dependrà bàsicament d'aquells caps de brot que entenguin que mai cap independència s'ha fet sota els acords d'una música celestial. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 20 novembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)