http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/456693-jim-mather-un-estat-catala-seria-una-economia-capdavantera.html

El que va ser ministre d'Empresa, Energia i Turisme a Escòcia (des del 2007 i fins fa tot just quatre mesos) del Partit Nacionalista Escocès (SNP) d'Alex Salmond pensa que els estats petits “són més competitius” que els grans

Mather reclama “una altra economia ètica” per evitar bombolles especulatives com la viscuda a l'Estat espanyol.

Vam convèncer els empresaris que no podíem continuar sent subsidiaris de Londres: ens aportava resultats mediocres.

Ser un país petit pot representar avantatges econòmics?
Del tot. Només cal que donem un cop d'ull als 20 països més rics de l'OCDE, perquè resulta que 11, més de la meitat, són països petits. I no només això, ja que si mirem els resultats de la seva renda per càpita, està millorant una mitjana del 20% més que als Estats Units, la Gran Bretanya o Alemanya. I en els casos d'Escòcia i de Catalunya estan en una bona posició per tal d'aprendre tot el que han fet altres països petits per tenir èxit. Però també poden aprendre de les errades, establir un full de ruta del mal camí que van prendre, per exemple, Irlanda o Islàndia en el context de la crisi. En podem aprendre i ser més forts. Estem en una molt millor posició per tal de ser més competitius. El 1945 només hi havia 74 països al món. Ara, són 196. Per què? Perquè moltes nacions han treballat amb visió, amb un propòsit. Escòcia i Catalunya han de fer una bona feina perquè potser hi ha vint països tancats dins la gran Xina, o la gran Índia.

Escòcia, però, avantatja Catalunya?
El que més m'enorgulleix d'Escòcia és que estem avançant en tot aquest procés sense bombes, sense bales, sense assassinats, sense guerra civil. El debat s'està accelerant, tot i que no es visqui d'una manera entusiasta per part de la Gran Bretanya. Fa quaranta anys, deien que l'única raó per ser independents era emocional. Però tal com diu un poema escocès de Hugh McDiarmid, “sempre seré allà on els extrems es toquen”. Hem obert cada vegada més la nostra ment.

Escòcia, però, està fora de l'eurozona, per la qual cosa s'ha pogut beneficiar de l'emissió de diner que la Gran Bretanya ha pogut fer. Catalunya potser està més condicionada per la globalitat d'un Estat espanyol immers en una forta crisi?
És una qüestió interessant. El govern de la Gran Bretanya ha pogut controlar millor la tragèdia, el Banc d'Anglaterra o el sistema financer. El deute, però, era semblant a Irlanda o a l'Esta espanyol, però la possibilitat de generar diner hi ha ajudat. La solució per a nosaltres, és que ens mantinguem tots al mateix vaixell i parlar, amb un debat intens, i en l'eurozona hi ha altres limitacions.

Si Escòcia i Catalunya fossin estats independents formarien part del gros d'economies capdavanteres?
Un estat català segur que seria una economia capdavantera al món. Països com Luxemburg, Suïssa, Holanda, Àustria, Finlàndia, entre d'altres, ja ho són. Tenim tots els elements per ser igual de pròspers, com el talent i la tecnologia. També en tenim l'exemple per evitar situacions de bombolles especulatives i la possibilitat de controlar la banca per evitar inflacions. Hi ha gent vinculada als mercats que només prioritza el que és bo per a ells, però necessitem un economia nova, ètica i un renaixement dins d'un mercat global.

L'Estat espanyol els darrers anys s'ha centrat més en un sector de poc valor afegit i s'ha basat en l'especulació com l'immobiliari. Li ha fet falta, aquesta visió ètica?
A bona part de la cultura occidental hi ha hagut aquesta manca de moral en algun moment. N'hem pagat un preu alt, com la inseguretat laboral, inseguretat financera o la reducció de pensions. Necessitem un altre començament després d'una època de bogeria financera internacional. Els mercats s'han d'alinear amb l'economia real, amb societats igualitàries. Les menys igualitàries comporten haver de pagar un preu social, com més criminalitat als carrers, més suïcidis, més embarassos juvenils o més consum de drogues. Els tres pitjors països en aquest sentit són els Estats Units, Portugal i la Gran Bretanya. Cal més cohesió social, i seria més fàcil amb una Catalunya independent, amb una Escòcia independent.

Els països petits, doncs, permeten que hi hagi més cohesió social i, per tant, més bones opcions de creixement econòmic?
Sí. A Escòcia ja hem tingut dos referèndums, però un va ser manipulat, el 1979, i el del 1997 va ser més positiu, cosa que ens va permetre reconstituir el nostre parlament propi al cap de dos anys. Tenim una llarga història. De fet, Catalunya i Escòcia són dues de les nacions més antigues del món. Sense una administració pròpia, Escòcia no ha parat de perdre població i activitat econòmica, sense creació d'empreses. El meu partit, l'Scottish National Party (SNP), té 79 anys d'història, 74 dels quals, a l'oposició. Ara, però, tenim majoria en un parlament que el Regne Unit va dissenyar precisament perquè no hi hagués majories com la nostra. I vam creure en el paper de la mediació, de la col·laboració, creant ciutadans actius a qui escoltem i que poden proposar idees. La nostra cohesió requereix alinear tothom en un objectiu comú. Vam convèncer els nostres empresaris que no podíem continuar sent una economia subsidiària de Londres, que no ens aportava més que uns resultats mediocres, quan Escòcia ha demostrat que és una marca reconeguda a tot el món i que té sectors industrials i acadèmics potents, petroli, gas i el 25% de l'energia eòlica d'Europa. Tot va començar a canviar quan vam detectar que el problema principal era Londres, ja que és on hi ha els diners pel prestigi de la City, l'accés al govern i als consumidors de més diners, els suports mediàtics i els centres neuràlgics de transports.

Quan els mercats interns no responen, els estats petits ho tenen millor per reaccionar i potenciar les exportacions?
Responen més ràpidament als canvis que no pas els grans estats, cert. Ser petit permet tenir més bon contacte entre empleats, empresaris i clients; una més interconnexió, i més, en una economia internacional tan globalitzada. Amb una actuació uniforme com la del Regne Unit, per exemple, no es pot transformar una economia escocesa, però amb l'augment de competències hem aconseguit reduir l'atur, la pobresa, tenir peatges gratuïts i més bons serveis mèdics.

Considera que la situació actual de dos grans estats europeus com l'espanyol i l'italià, amb la prima de risc en augment constant, es troba en perill d'acabar necessitant un rescat de la Unió Europea?
La situació és molt seriosa i encara cal un nivell més alt de col·laboració entre els membres europeus. Quan jo era al govern escocès, vam treballar amb alguns dels millors mediadors del món. Itàlia necessita protecció, l'Estat espanyol també, com Grècia o Alemanya, i cal que la trobin de manera interconnectada, treballant conjuntament, debatent. No sé quina és la solució de cada problema, és clar, però sí que sé que la solució comportarà poder disposar de tots els protagonistes en el mateix vaixell que mantinguin converses molt serioses per tal de trobar-hi solucions. El gal·lès Adam Price, en un estudi publicat a Harvard, detalla que països petits com Àustria, Singapur, Costa Rica o Finlàndia tenen creixements del PIB més elevats que grans estats com l'italià, l'alemany o el francès. És la demostració que els petits són més flexibles, capaços d'adaptar-se, amb un sentit més unitari a l'hora de fer progressos. Si ha una causa comuna és més fàcil coordinar-se. Abans parlàvem que més cohesió social facilita ser més homogenis, més responsables i amb capacitat per reduir els costos de transacció. Un bon exemple en seria Bèlgica, que tot i que fa més d'un any que està sense govern continua creixent?És un exemple meravellós, ja que no els ha calgut ni reformes ni retallades. La bogeria en el cas del Regne Unit és que l'economia esdevé massa una qüestió identitària.

Per tant, el problema d'Escòcia és haver d'anar a remolc del Regne Unit?
És un afer interessant d'analitzar, ja que Escòcia, durant trenta anys, ha crescut a una mitjana de l'1,8%, per sota del 2,3% de la Gran Bretanya, quan hauria de ser més proper a la realitat d'un estat com Noruega, amb creixements del 3,1%. No quadra. Durant molts anys hem actuat com una economia sotmesa a Londres, però cada vegada tenim més capacitat de decisió en negocis, gent amb talent i la possibilitat de demostrar que els petits estats podem establir bons vincles comercials amb els veïns més grans. Irlanda ho fa amb el Regne Unit, Portugal amb l'Estat espanyol, Finlàndia amb Suècia. Sempre hem anat al darrere de la Gran Bretanya, amb un resultat mediocre, però un dia vam decidir deixar de somicar. Calia una altra visió i transformar la nostra indústria i l'economia, uns canvis que vam poder començar a fer amb el canvi de govern. Necessitem tenir el poder per competir, ja que la tragèdia d'un país és quan ha d'exportar gent. En el cas de Catalunya, 180.000 catalans treballen fora. És una inversió, sovint, sense retorn. Sovint perdem el talent de gent que se'n va i no torna. A Escòcia, vam decidir aplicar la teoria de les limitacions, basada en la idea que tota organització té almenys una limitació en la capacitat d'assolir la seva meta. Vam fer molta pedagogia, parlant amb la gent d'arreu del país perquè hi digués la seva, per detectar els problemes i dibuixar-ne la cartografia. Després, vam aplicar la disciplina necessària per enfrontar-nos al problema central, que no era sinó el fet d'estar condicionats a Londres, com he comentat abans. Un estudi fins i tot va revelar que Escòcia era una de les marques més reconegudes arreu del món gràcies al whisky, el golf o les faldilles, un aspecte que reiterava el nostre potencial.

Escòcia celebrarà un nou referèndum abans del 2015?
Probablement. El 2015 s'acaba el Parlament actual, i després d'aquests anys al govern, la gent ja veu que som competents. Hem anat guanyant competències, però crec que podem demostrar ser-ho més en temps difícils. Crec que hem convençut molta més gent perquè vulguin la independència gràcies a qüestions econòmiques com la feina o les inversions. Anem pas a pas. En les eleccions del 2007, l'SNP vam obtenir 47 escons, un més que el Partit Laborista. Vam poder governar amb minoria, però amb les eleccions d'aquest 2011 ja l'hem aconseguit convertir en una majoria amb 69 escons. Jo mateix m'he dedicat a treballar per la viabilitat econòmica escocesa, convencent els empresaris que la independència és un bon negoci.

Article publicat al diari Ara el 31 d’agost del 2011

A Notes del capvesprol , Josep Pla ironitza sobre l'ambició de Jordi Pujol d'implantar el socialisme suec a Catalunya, país on els suecs escassegen. D'aquell socialisme a la sueca, que captà no poques adhesions a principis de la Transició -quan el destape nacional encara no havia eclipsat l'erotisme mític de les sueques i tothom aspirava a quadrar el cercle amb un socialisme que fos sinònim de riquesa- avui no se'n recorda ningú, i menys que ningú el president Pujol. Ara s'ha posat de moda lloar-lo per haver reconegut que va apamar malament l'enemic, tot i que enlloc no he llegit que reconegui haver portat el país al punt d'extrema feblesa en què està ara. I encara, en descàrrec seu, Pujol traspassa la responsabilitat a uns mentors intel·lectualment intocables: Jaume Vicens Vives i Salvador Espriu. Que és tant com dir que el que ha fallat en aquest país han estat la poesia i la història. Aquest no és el moment d'entrar a discutir l'estat o l'estatus de les humanitats, però sí de remarcar dues coses. La primera, la meva estranyesa que un polític que ha jugat fort a la carta del pragmatisme confessi a carta jugada que ha estat empès per inspiracions de caràcter desideratiu i fiduciari, és a dir, per una confiança basada en l'anàlisi del recorregut històric d'ambdues nacions, la dominant i la dominada. I la segona, que Pujol es descarrega encara més la consciència en recordar-nos que ha comptat amb la complicitat d'unes majories socials que el votaven amb entusiasme. Si tanta gent va combregar amb la seva visió, insinua no sense un bri de raó, no podia ser tan incorrecta, o com a mínim era àmpliament compartida. El flautista hauria estat conduït per les rates.

Que Pujol donà un volum fictici a les expectatives d'una reivindicació històrica que podia i hauria hagut d'anar molt més lluny és indubtable. També ho és que no tothom es deixà seduir per la seva retòrica. Però la discrepància fou sepultada sota tones de cofoisme i fou esclafada amb un simulacre de seny. Ara bé, els errors hi eren, i de manual. El més greu: enfortir l'Estat. Això valia tant com treballar per la submissió de Catalunya. De debò que Pujol es pensava que en una Espanya forta i respectada Catalunya hi seria determinant? Des del 1975 ençà Catalunya no ha deixat de perdre força política. S'ha empobrit per rentar la cara a Espanya i la conseqüència ha estat que l'espanyol, amb els complexos capgirats, pretén enllestir el que Franco i la Falange no arribaren a completar. Sembla mentida que algú que ha fet de la identitat l'eix del seu discurs arribés a confondre Esperanza Aguirre i la senyora Cospedal amb unes sueques. Ara Convergència fa mans i mànigues per recuperar el concert que Miquel Roca no va voler quan tocava. En aquell moment Pujol optà per una política de peix al cove, que per cert no trobà formulada ni en Vicens Vives ni en Espriu. Se sentia en possessió del sentit de la història. Pla el qualifica de "milhomes". Aquest escriptor, l'esperit més lúcid que va tenir Catalunya el segle passat, es queixava que hi havia un excés de patrioterisme i alhora un patriotisme molt poc consolidat. Potser per això no ha estat popular ni a una banda ni a l'altra de la plaça de Sant Jaume.

No retrec a Pujol uns errors que tingueren la complicitat de les majories que el van agombolar per raons de vegades més sentimentals que enraonades. Però tampoc idealitzo un balanç que s'atura en el punt precís en què caldria jutjar amb desolació el recorregut fet fins ara i posar la pròpia reputació i influència al servei de la ruta no empresa, a fi que els successors deixin d'anar amunt i avall amb el cove quan és palès que el peix s'ha acabat.

La Catalunya reivindicativa i carregada de raons dels anys 70 s'equivocà de camí. Per sortir de l'atzucac cal considerar amb cruesa com s'hi ha arribat i desfer la maniobra. Refer el pacte amb l'Estat des de la feblesa actual és nacionalment suïcida. Seguint dins l'òrbita espanyola, Catalunya es veurà arrossegada en nous cicles d'agressió i concessió, d'arrogància i humiliació, de pactisme i anorreament. Per sortir-ne s'han d'aguditzar les contradiccions i deslegitimar la tramposa legalitat de l'Estat. Però un cop deslegitimada, no s'hi val a sotmetre-s'hi de nou. Aquest ha estat l'error cabdal de la Transició. L'alternativa que ara es presenta entre sortir de la crisi o sortir del protectorat es refuta tota sola. No hi ha contradicció, ni en realitat alternativa, entre independència i bon govern. Governar bé sols és possible des d'un Estat on fer política sigui realment l'art d'administrar el possible. Insistir a pescar dins la bassa espanyola és un artifici per manipular la impossibilitat, això és, la impotència en tots els terrenys. I ara, a més, sense un Vicens Vives o un Espriu a qui carregar-los el mort.

Joan Ramon Resina
Professor a la Universitat d’Stanford

International Herald Tribune
http://www.nytimes.com/2010/07/23/world/europe/23kosovo.html

http://www.naciodigital.cat/noticia/16802/tribunal/internacional/justicia/avala/independencia/kosovo
http://elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/20100723/tribunal-lhaia-avala-sobirania-kosovo/400679.shtml


El TIJ avala la independència de Kosovo. Foto: Reuters

El Tribunal Internacional de Justícia de La Haya, màxim òrgan judicial de les Nacions Unides, ha dictaminat aquest dijous que la declaració unilateral d'independència de Kosovo "no viola la llei internacional". Malgrat que el fallo no és vinculant, és la primera vegada que un tribunal decideix sobre un cas de secessió i crearà un precedent per altres regions i nacions sense estat en situacions polítiques similars. Kosovo, antiga província sèrbia, va declarar unilateralment la independència de Belgrad el mes de febrer de 2008. Actualment, 69 dels 192 membres de Nacions Unides i la majoria dels estats de la UE han reconegut Kosovo com a estat. Entre els països que donen suport a Sèrbia es troba l'Estat espanyol.

La sentència a favor la legalitat de la declaració d'independència de Kosovo portarà segurament el reconeixement de més països, que se sumaran als 69 estats que ja han donat el seu suport a la independència de l'antiga província sèrbia. Segons els analistes, els cinc estats que s'ha resistit fins ara a reconèixer la sobirania de Kosovo, entre els quals es troba Espanya, ara hauran de fer-ho.

Article publica al diari El Punt Avui el 12 de juliol del 2011

Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que una distracció.

D'una banda, quan un país s'independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d'infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera... Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.

De l'altra, si avui els diputats independentistes al Parlament truquessin a la Hillary Clinton per parlar d'independència, ni els agafarien el telèfon i, si ho fessin, el primer que farien en penjar seria trucar als serveis secrets espanyols per informar-los, perquè els estats el que volen és que no hi hagi soroll i el negoci pugui continuar. Només cal reflexionar sobre com s'ha suportat feliçment els sàtrapes del món àrab durant tants d'anys. Qui és més probable que vulgui donar suport el govern dels EUA: a un embrió d'un hipotètic futur govern català amb suport social encara per determinar, o a un govern com l'espanyol, que pot concedir o influir en contractes de compra d'avions civils i militars; que té veu i vot als fòrums internacionals...?

Com bé ens ha mostrat el recent exemple, a voltes ple de dificultats, dels països àrabs, l'únic ingredient imprescindible d'un procés cap a la independència és la materialització d'un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s'ha iniciat i que és irreversible. Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t'has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se't faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t'ajudarà, i hauràs d'acabar d'inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s'enquisti. Qualsevol full de ruta construït en absència d'aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l'acció.

Caldria, doncs, que no ens distraguem més amb el full de ruta i que no permetem que es converteixi en una excusa (més) per a la inacció. El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí. Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d'aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d'afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.

Cesc Batlle
Enginyer industrial i MBA

Publicat a Nació Digital
http://www.naciodigital.cat/noticia/32714/independencia/fara/nostre/pais/fort/equitatiu/prosper

Kenneth Gibson (Paisley, Escòcia, 1961) és diputat al parlament escocès. En aquesta entrevista explica les claus de la majoria absoluta obtinguda per l’SNP, el seu partit, i quines seran les passes que farà el govern d’ara endavant per a avançar cap a la independència.

― Poc dies abans de les eleccions parlamentàries que van tenir lloc a Escòcia el 5 de maig passat, les enquestes indicaven que el Partit Nacional Escocès (SNP) obtindria 61 dels 129 escons. Us ha sorprès haver-ne obtingut 69 i la majoria absoluta?
― Ha estat una sorpresa per a tothom dins l’SNP. Durant els mesos precedents, els nostre principal rival, el Partit Laborista, ens superava d’un 10% a les enquestes i semblava que guanyaria les eleccions. Però, malgrat aquestes prediccions, tant jo com els meus companys de partit estàvem segurs que guanyaríem. Ara, no esperàvem pas obtenir-hi un marge tan ampli. El sistema electoral escocès va ser dissenyat pels partits unionistes per tal d’impedir que l’SNP pogués aconseguir la majoria dels escons. Però el vot dels escocesos ha estat de tal magnitud que l’SNP ha reeixit a superar aquest entrebanc.

― Quins són els factors clau que expliquen la majoria absoluta de l’SNP?
― L’SNP ha fet una campanya molt bona que ha sabut atreure molts escocesos en aquests temps difícils. La nostra aspiració per al futur d’Escòcia es basa en la igualtat, la justícia social i la prosperitat. En contrast, els partits unionistes han portat a terme una campanya extremadament negativa, centrada en coses del passat i mirant de desacreditar l’SNP. La gent d’Escòcia no vol que li diguin què pot aconseguir i què no. Sens dubte, la bona feina feta per l’SNP al govern ha tingut molta importància en la victòria.

― Les enquestes mostraven també un creixement del Partit Verd, cosa que hauria permès un govern de coalició amb l’SNP, en el cas que aquest no hagués obtingut la majoria. Finalment, però, els verds no van obtenir el resultat esperat. Penseu que l’aposta del govern escocès per les energies renovables ha fet que l’SNP prengués vots al Partit Verd?
― El Partit Verd escocès va obtenir el seu millor resultat el 2003, amb 7 escons. Però el 2007 i el 2011 només n’ha aconseguits 2. Crec que el ferm compromís de l’SNP en les energies renovables i en la protecció del medi ha comportat una transferència de vot del Partit Verd cap a l’SNP. La llei del canvi climàtic ha estat un dels èxits més grans del parlament escocès i implica el pla més ambiciós del món contra la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El govern s’ha compromès a produir el 100% de l’electricitat a través de fonts renovables el 2020. No tinc cap dubte que amb això hem persuadit molts defensors del medi a votar per l’SNP.

― Amb la majoria absoluta, el primer ministre Alex Salmond podrà tirar endavant la llei del referèndum. Quines seran les altres principals prioritats que el govern escocès podrà impulsar gràcies a aquesta majoria?
― La desocupació, sobretot entre els joves, continua essent un gran problema. Promourem les inversions públiques i privades amb vista a incentivar el desenvolupament de les empreses i dels sectors en creixement, a la vegada que donarem suport a la petita empresa, per tal de recuperar la prosperitat i crear ocupació. Durant la legislatura passada, l’oposició va poder votar contra l’SNP en coses importants perquè no teníem la majoria. Els cinc anys vinents podrem avançar en els nostres arguments per la independència i la idea de fer d’Escòcia el país que ha de ser.

― Alguns comentaristes diuen que els 69 escons obtinguts pel SNP no signifiquen que hi hagi un ampli suport per la independència, sinó que, segons algunes enquestes, aquest suport és del 30% de la població. Hi esteu d’acord?
― Tothom és conscient que el vot per l’SNP no és necessàriament un vot per la independència i al partit ho acceptem. Ara, també hi ha escocesos que creuen en la independència que no han votat l’SNP. Personalment, penso que el suport per la independència és molt més alt del 30%. I també crec que la gent d’Escòcia cada vegada és més receptiva al concepte d’independència. Tal com s’ha vist en aquestes eleccions, les enquestes a vegades s’equivoquen. Sigui com vulgui, l’SNP treballarà per a mostrar als escocesos que la independència farà el nostre país més fort, equitatiu i pròsper.

― Després de la victòria electoral el primer ministre Àlex Salmond va dir que la independència és “inevitable”. Per què és tan optimista amb relació al resultat del referèndum?
― Estic d’acord amb Alex Salmond que la independència és inevitable i que és la forma més natural de ser de qualsevol país, tant si la nació es diu Escòcia com Catalunya. Escòcia ha sofert un gran canvi durant les darreres dècades. Hem pogut recuperar el parlament que fou abolit el 1707 i cada vegada hi ha més transferència de poder de Londres cap a Escòcia. La majoria obtinguda per l’SNP mostra que els escocesos volen més poder per al seu parlament i més control sobre aquells temes que els afecten en el dia a dia. Crec, per tant, que la progressió natural d’Escòcia és esdevenir una nació independent i sobirana, igual com la majoria de països d’arreu del món.

― Sigui com sigui, Alex Salmond ha dit que abans del referèndum cal abordar les altres prioritats...
― L’SNP ha deixat clar que el referèndum per la independència es farà cap al final de la legislatura. Tanmateix, hi ha coses de gran importància que hem d’abordar abans. En aquest moment, hi ha un seguit de lleis que es debaten al parlament de Westminster, a Londres, que tindran un impacte directe sobre Escòcia. L’SNP es vol assegurar que aquesta legislació proporcioni a Escòcia els instruments econòmics que ens han de permetre d’invertir al nostre país i crear-hi feina i prosperitat. És una prioritat immediata per a l’SNP i per això hem d’actuar de pressa, per tal d’assegurar-nos aquestes competències.

― Alguns membres del Partit Conservador escocès, fins i tot la líder, Annabel Goldie, han suggerit que el referèndum s’hauria de dur a terme tan aviat com fos possible. Per què ho diuen? Penseu que el primer ministre britànic, David Cameron, acceptarà el referèndum tan fàcilment?
― El Partit Conservador és molt antic i tradicional en la seva política i no vol veure el Regne Unit dividit. Per això farà tant com pugui perquè el referèndum no tingui èxit. Com que pensen que el suport per la independència és només del 30%, no volen deixar temps a  l’SNP per a explicar els arguments a favor de la independència, que –n’estic segur– guanyaria en un referèndum. En general, els partits unionistes diuen que el tema del referèndum és només una distracció amb vista a les qüestions importants, com la creació d’ocupació i el creixement de l’economia. Però l’SNP ha demostrat que és capaç de governar el país d’una manera eficient, mentre avancem cap a un nombre més gran de competències i, finalment, cap a la independència. Sorprenentment, els partits unionistes no volen reconèixer que la independència i l’economia es troben interconnectades.

― Què passarà si el parlament britànic no accepta un hipotètic sí a la independència dels escocesos?
― No m’imagino un escenari en què el govern del Regne Unit no respecti el desig del poble escocès. A diferència de Catalunya, el govern del Regne Unit mai no ha dit que no reconeixeria la legitimitat d’un referèndum per la independència. Hi ha precedents en aquest sentit. Per exemple, el 1997 hi hagué un referèndum que va permetre el restabliment del parlament escocès. En aquella ocasió, Westminster va optar per reconèixer el desig del poble escocès.

― Alguns analistes britànics han afegit una Escòcia independent al grup dels anomenats PIGS, els països més endeutats d’Europa. Quina opinió en teniu?
― Hi ha comentaristes que tenen moltes ganes de desacreditar Escòcia i comparar-nos amb economies que suposadament tenen dificultats. Aquestes anàlisis són poc fonamentades i intenten crear més alarmisme que no un debat polític seriós. Aquests analistes diuen que Escòcia tindrà problemes, com Irlanda o Islàndia, però no esmenten que aquests dos països gaudeixen d’un nivell de vida molt més alt que el Regne Unit. Tampoc no diuen que el Regne Unit té problemes semblants, com ara un alt índex de desocupació i de deute. Els qui s’oposen a la independència d’Escòcia mai no esmenten la prosperitat de Noruega com a exemple de l’èxit d’una nació europea independent. Potser és perquè s’haurien d’enfrontar al fet que si Escòcia tingués el control dels seus recursos naturals –com ara el petroli, tal com té Noruega– seria igualment pròspera.

― Qüestions com la crisi del Royal Bank of Scotland o bé el petroli de la mar del Nord seran obstacles per a la independència?
― El petroli de la mar del Nord és un argument clau per a la independència d’ençà que fou descobert, els anys 70. Els noruecs han pogut acumular un fons d’uns 340.000 milions d’euros gràcies al petroli de les seves aigües a la mar del Nord, cosa que els permet de gaudir d’un dels nivells de vida més alts d’Europa. Si Escòcia fos independent i tingués el control dels propis recursos naturals d’una manera semblant, podria invertir al país i a la vegada acumular un fons per tal d’assegurar als escocesos de beneficiar-se dels nostres recursos abans no s’esgotin. La crisi dels bancs escocesos, d’una altra banda, ha estat utilitzada contra la independència, tot i que és un argument molt fluix. La crisi es va produir per culpa de la incapacitat del govern de Londres de regular els bancs i el mercat financer londinenc. El tresor del Regne Unit obté uns ingressos de 30.000 milions de lliures gràcies als bancs del Regne Unit. Per tant, no haurien de ser capaços de rescatar-los quan les coses van mal dades?

― Veient com, per exemple, Espanya s’ha oposat a la independència de Kosovo, creieu que els 27 estats membres de la Unió Europea acceptaran Escòcia com un nou estat dins d’aquesta organització?
― No crec que hi hagi cap mena d’oposició a la pertinença d’Escòcia a la Unió Europea. A diferència de Kosovo, Escòcia ja és membre de la Unió Europea, en tant que és part del Regne Unit. A més, els diputats escocesos han tingut sovint un paper actiu en la presa de decisions de la UE. Escòcia ha rebut finançament per part de nombrosos organismes de la UE i l’SNP té dos diputats al Parlament Europeu. Escòcia posseeix una gran part de la producció petroliera europea, i també de la indústria pesquera. Pel bé d’Escòcia i de la UE, és important que siguem membres de la UE.

― Heu aconseguit la reelecció com a membre del parlament escocès. Quines mesures aplicareu prioritàriament al vostre districte electoral, Cunninghame del Nord, amb vista als cinc anys vinents?
― Per a mi ha estat un privilegi tornar a ser elegit al parlament. Els cinc anys vinents prometen ser molt interessants. L’augment del percentatge de vot que vaig obtenir, del 21,9% al 52,6%, fou el més alt del país, cosa que em satisfà molt. La principal prioritat al meu districte és la creació d’ocupació. Cunninghame del Nord té un gran índex de desocupació i per això estic determinat a mirar d’atreure inversions per tal de crear-hi més ocupació i oportunitats. Gràcies a les inversions fetes pel govern de l’SNP, les coses pinten molt bé. Una gran empresa del sector energètic acaba d’anunciar la construcció d’un parc eòlic que implicarà la creació de 500 places qualificades per a la gent de la zona durant els anys vinents. A la vegada, també estic disposat a aconseguir més ajuts per tal de regenerar pobles i viles que han estat oblidats durant molt de temps.

Per què no s'ha recordat la gran victòria catalana contra els francesos a Grècia el 13 de març 1311? Quim Torra ens recorda que amb aquesta victòria, Atenes i l'acròpoli foren catalanes durant 80 anys.

 El Partenó a l'Acròpoli d'Atenes.

Som al 13 de març de 1311. A la plana de Queronea l'exèrcit dels francs, comanat pel duc d'Atenes, Gualter de Brienne, amb més de 3.000 combatents i uns 12.000 soldats d'infanteria tenen atrapades les restes de la Companyia Catalana, que els darrers anys, precisament, havien estat ajudant al duc a consolidar el seu poder. La seva força és perillosament dèbil, tan sols 500 cavallers i 3.000 almogàvers a peu. Els catalans s'ho juguen tot. El fracàs sembla segur.

Francesc Xavier Hernàndez, a la seva monumental Història Militar de Catalunya, explica, amb gràfics i simulacions, el que Antoni Rubió i Lluch ja va apuntar: "Vèncer o morir era llur únic destí. La desesperació els obrí el camí, com els l'havia fressat abans la venjança. Però en un dia, en poques hores, destruïren el poder franc de la Grècia continental i peninsular. Aquesta victòria llegendària que en la seva època tingué arreu tan fort ressò per força havia de deixar un solc lluminós en la història". 

La batalla de Cèfis, que Ramon Muntaner cantà èpicament (la impertorbabilitat dels almogàvers, la brillant i enginyosa trampa del pantà, la caiguda del duc en el fang, la matança despietada de milers de soldats i de tots els cavallers excepte dos) va significar moltes coses: pels francesos, el seu segon Azincour mediterrani en menys de vint-i-sis anys (després de la desfeta naval que els catalans havien infligit a la flota franca a la batalla de les illes Formigues, el 28 de juliol de 1285, quan onze galeres catalanes van desarborar la flota francesa de 24 naus, rematada el 4 de setembre següent en una segona victòria definitiva sota el comandament de Roger de Llúria). Per als catalans, obrir la porta de bat a bat a la "pus rica joia que al mon sia". L'Acròpolis, el castell de Cetines, va ser català durant 80 anys. Quan Pere el Cerimoniós va annexar-se els ducats d'Atenes i Neopàtria, l'imperi català va assolir el seu zènit. La Mediterrània, cap peix ja no gosava alçar-se sobre el mar si no portava lligada a la cua la senyera amb les quatres barres, i els naviliers en regulaven el comerç basant-se en el Llibre del Consolat de Mar, s'havia convertit en el pont de la mar blava per als catalans.

No sembla agosarat aventurar que els anglesos, si aquesta odissea hagués estat part de la seva història, probablement ja n'haurien fet unes 54 pel.lícules, 256 documentals i no sé quantes sèries de la BBC. L'aventura dels catalans a Grècia ho té tot: passió, mort, destrucció, venjança, política, art, violacions, assassinats, traïcions, bellesa, èpica, odi, sang, conquestes. I sexe. Un autèntic hitdigne de prime time. I les escoles? És una oportunitat excepcional d'explicar als alumnes una part de la seva història, potser l'única que es basa en victòries i aventures llegendàries que haurien de servir per construir un imaginari col·lectiu nacional. Sense mites, qui som?

Tan acostumats a les derrotes i als fracassos, per una vegada tenim glòria i triomfs per oferir: ensenyar que noms com Llúria, Rocafort o Entença són alguna cosa més que carrers de l'Eixample i intentar explicar que aquestes quatre províncies havien estat un imperi. I que no ens surtin els bons progressistes de torn a recriminar-nos una conquesta que va ser fidel al que es pot esperar d'una conquesta -i d'una venjança-. Doncs, bé, en Francesc Puigpelat m'ho comentava fa unes setmanes: "Ja veuràs com aquí passa de llarg el setè centenari de la conquesta d'Atenes". Tenia tota la raó, pel que s'ha vist fins ara.

"No comprenc com un episodi que tant honora la història pàtria com l'expedició realitzada pels nostres avantpassats a les llunyanes contrades d'Àsia i Grècia, a pesar d'algunes taques que desllustren les seves pàgines, hagi sigut mirat amb tanta indiferència pels catalans fins als nostres dies". Així obria Rubió i Lluch un dels seus estudis més famosos, publicat a La Veu de Montserrat el 1881. Pobre don Antoni, si en algun país aquest tipus de reflexions no tenen sentit és el nostre. Continua sobtant que en ple setè centenari del cim més alt de l'Orientada no hi dediquem ni un documentalet d'aquells del canal 33 de dos quarts de dues de la matinada, ni una exposició, ni un miserable acte institucional.

Nicolau d'Olwer, viatjant "amb la Crònica d'en Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi" va convidar-nos, com a lectors, a creuar aquest "pont de la mar, blava espinada, mediterrània", menjant dàtils i tarongers. Fa set cents anys que vam conquerir Atenes, ni més ni menys que Atenes!, per què no hi tornem?, i que ens voltin ombres amigues, els vells fantasmes de la cultura catalana, i sota un cel ardent, d'un roig encès, tornem a somiar en la nació que vam ser, el país dels navegants que conqueriren la mar nostra i la van convertir en el nostre mar.

Quim Torra

http://esports.e-noticies.cat/un-xoc-entre-el-nacionalisme-castella-i-lorgull-catala-52508.html

La CNN ha dedicat un article a l'enfrontament entre el Reial Madrid i el FC Barcelona a la semifinal de la Champions League. La cadena nord-americana ha indicat que "el Barça va arribar a representar la lluita per la independència catalana d'Espanya, i un rebuig del règim nacionalista que va governar el país des de Madrid, especialment sota el govern de Franco, que va arribar al poder en la culminació de la sagnant guerra civil espanyola el 1939".

"En el camp, es tracta d'una venjança de mil milions de dòlars entre els dos millors equips d'un país boig pel futbol, Espanya. Fora del camp, és un conte de dues ciutats, un xoc entre el nacionalisme castellà i l'orgull català, i una rivalitat de les cultures forjades en la guerra civil espanyola i el regnat del general Franco.", ha afegit.

La cadena televisiva americana es fa ressò d'unes declaracions d'Adi-Oula Sebastià, editor de barcablaugranes.com, qui ha afirmat que "la població de Catalunya no es consideren espanyols". "Quan la dictadura del general Franco va prohibir l'ús dels idiomes regionals, el Camp Nou (estadi del Barcelona a casa) es va convertir en un dels pocs llocs catalans on se'ls permetia parlar la seva llengua, sense por de repercussions".

http://politica.e-noticies.cat/els-estats-units-rectifiquen-les-critiques-a-la-immersio-linguisitca-52193.html

Els Estats Units han defensat la immersió lingüística catalana en l'informe anual sobre els drets humans del 2010. El departament d'Estat nord-americà considera que "hi ha hagut casos en què els catalanoparlants han expressat preocupació pel fet que la llengua catalana no rebés el mateix tracte de favor".

En aquest sentit, posen de manifest que "tant el govern anterior com l´actual han defensat el model educatiu existent i sostenen que la decisió -del Tribunal Suprem, que declara l´espanyol llengua vehicular- es refereix a tres casos concrets i que no cal canviar la política lingüística catalana. Els líders catalans favorables a l'actual model d'immersió afirmen que els alumnes arriben a tenir el mateix nivell de coneixement del català i de l'espanyol”.

Per últim, sobre els examens de català per a professors universitaris, resalten que “el decret permet que les universitats eximeixin d´aquest requisit el personal de recerca de dedicació exclusiva o els professors que ensenyen en una llengua estrangera. Per no deixar-se perdre professors amb talent, les universitats poden, en alguns casos, ajornar l´examen per un període de fins a dos anys després de la data de contractació efectiva".

Article publicat al diari Ara el 7 d’abril del 2011

La crisi continua. L'atur, en ascens. I els bancs i les caixes continuen, després de dos anys i mig, sense ajudar l'economia productiva. El fet és cabdal, perquè cap economia moderna pot sobreviure sense un sistema financer sanejat. I el nostre no ho està.

La primera observació que cal fer és d'índole empresarial i cultural. La banca i les caixes espanyoles continuen com estaven perquè aquí s'ha produït un fenomen únic al món: s'han injectat diners a les entitats financeres sense acomiadar els directius que les van enfonsar. Cap país al món duu a terme un pla de sanejament fent servir aquesta tècnica. Per tant, ja tenim una primera pista de per què continuen els vicis. Ara vénen les xifres del Banc d'Espanya. L'import dels crèdits concedits per les entitats financeres espanyoles a finals del 2008 (moment de la mascletà financera) era d'1,837 bilions d'euros. El 58% d'aquests préstecs eren de tipus hipotecari: per a gent que havia comprat un pis o per a promotors immobiliaris. Però si mirem la situació a finals del 2010, ens trobem que la quantitat de crèdits actius era d'1,844 bilions. Pràcticament igual que fa dos anys. I el 57% continuava sent per finançar totxos, és a dir, uns 1,059 bilions d'euros. Gairebé el 100% del PIB espanyol (a França representen només el 40% del PIB). Res havia canviat.

D'aquests 1,059 bilions en crèdits de garantia hipotecària vigents a finals del 2010, dues terceres parts eren per a la compra de pisos. Però, quins pisos?, es preguntaran vostès desesperats. Doncs per a pisos que tenen els bancs i caixes i que volen treure's de sobre. Perquè si continuen comptabilitzant-los al seu balanç i s'actualitzen segons preus de mercat, arribarem a l'única i veritable conclusió: el sistema financer espanyol està en fallida. L'altra tercera part d'aquests 1,059 bilions van ser préstecs a promotors immobiliaris. Però, quines promocions?, continuaran vostès esgargamellant-se. Doncs per a promotors que tenien préstecs i que, en enxampar-los la crisi, van haver de plegar deixant obres a mitges. Aleshores el banc o caixa corresponent se les va haver de quedar, expropiades. Com que una obra sense acabar no val res, es continuen donant préstecs a promotors per tal que les acabin. Un cop acabades aquestes obres, les entitats tornaran a tenir més pisos que hauran de ser venuts als clients mitjançant préstecs hipotecaris... Un altre cop. I tornem a la casella anterior!

I la resta de diners, per què no s'utilitzen per al crèdit normal? Per diverses raons. Perquè molts bancs han perdut l'hàbit d'analitzar projectes que no siguin immobiliaris i tenen por. També perquè donen crèdits a les administracions públiques. I, també, perquè les noves normes de Basilea exigeixen més solvència si es volen donar crèdits nous. Però, sobretot, perquè les entitats han decidit que només podien aprimar la cartera del crèdit per la part de les empreses, ja que, com hem vist, per la part immobiliària no poden. El sistema financer espanyol està enxampat pel totxo. Les caixes sobretot. Com una bicicleta: si s'aturen, cauen.

Tot sembla indicar que hauria estat molt millor fer net i vendre les entitats insolvents espanyoles a la banca estrangera ràpidament. Els nostres bancs i caixes no valen el que costa alimentar-los. No necessitem posseir entitats, per molt catalanes o espanyoles que siguin, si no serveixen. Ens serien més útils sent estrangeres.

Però al final d'aquesta cadena de "per què...?", apareix la tremenda pregunta: per què la banca espanyola fa tot això sense que ningú la posi en ordre? Per què en els bancs europeus i americans que han estat intervinguts, l'estat s'ha quedat amb part de les seves accions i hi ha nomenat directius, i aquí tot això no ha passat? Jo no tinc més informació que vostès. I una d'aquestes informacions la publica el Tribunal de Comptes espanyol sobre els comptes dels partits polítics. L'any 2006 (últim disponible, quina vergonya!) el deute dels partits amb les entitats financeres espanyoles era d'uns 200 milions d'euros. I, a més, impossible de tornar. El president d'aquest tribunal, el senyor Manuel Núñez, ja s'ha queixat repetidament de l'opacitat de les negociacions i els tractes que mantenen els partits amb els bancs.

Si un extraterrestre, just després d'arribar, contemplés aquest panorama, probablement en trauria una conclusió lògica: les entitats financeres espanyoles són incontrolables perquè tenen, i han tingut sempre, els partits agafats per l'entrecuix. Els governants no són independents. I per això ens diferenciem d'Europa, com en moltes altres coses. Com ara la d'estar submergits en una crisi de la qual sembla impossible sortir. Espanya és el malalt d'Europa i no pot ser intervinguda obertament sense causar una catàstrofe a tota la UE (per això estem discretament semigovernats des de fora). Curiós: patim una partitocràcia però amb uns partits polítics dèbils. A tot això cal posar-hi ordre. I sempre anem a parar al mateix punt: mentre la classe política no es regeneri, no s'entreveurà cap millora. Impossible.

Xavier Roig

Kenneth Rogoff, l'ex-economista en cap del FMI, diu que una Catalunya independent seria un dels països més rics del món.

http://www.ara.cat/economia/kenneth-rogoff-FMI-Catalunya-paisos-rics-mon_0_456555186.html

Podeu llegir l'entrevista sencera a:

http://www.capital.es/2011/04/04/kenneth-rogoff-%E2%80%9Csi-espana-quiebra-podria-caer-hasta-francia%E2%80%9D/

Kenneth Rogoff, l'ex-economista en cap del FMI, diu que una Catalunya independent seria un dels països més rics del món.

http://www.ara.cat/economia/kenneth-rogoff-FMI-Catalunya-paisos-rics-mon_0_456555186.html

Podeu llegir l'entrevista sencera a:

http://www.capital.es/2011/04/04/kenneth-rogoff-%E2%80%9Csi-espana-quiebra-podria-caer-hasta-francia%E2%80%9D/

http://comunicacio.e-noticies.cat/la-independencia-pot-estar-a-punt-segons-the-guardian-51653.html

The Guardian ha publicat un reportatge de dues pàgines en el qual parla sobre una hipotètica independència de Catalunya. El periodista Julian Glover conclou al final del mateix que "és possible creure que Espanya està a punt d'enfonsar-se, amb els catalans pragmàtics, no els bascos rebels, al capdavant de la sortida".

Tot i això, considera que "hi ha ingenuïtat en el desig de sortir d'Espanya per fer-se ric". The Guardian admet que "hi ha un menyspreu per als catalans entre molts espanyols. Es burlen del seu accent i la seva cultura".
Tot i això, el periodista es pregunta "si el sentit català de la injustícia no és exagerat. Catalunya és plena de vies ràpides, nous ferrocarrils i aeroports de grans dimensions: no és un signe de que Madrid s'hagi gastat tots els seus diners en una altre lloc".

També recorda que "l'hereu al tron ​​espanyol mai ha estat vist tractant de parlar català, basc o gallec. TV3, un canal català, ha estat bloquejat de la radiodifusió a la veïna València".

El periodista, que explica que "en unes oficines d'ERC em vaig trobar amb un mapa d'un estat que no existeix", assenyala que "Lluís Companys és l'únic cap electe d'un govern europeu que ha estat executat". "El seu llenguatge - prohibit en públic durant el franquisme - està florint", afirma, a més d'indicar que "els partits nacionalistes dominen el Parlament català".

Igualment, explica que "una gran multitud va protestar a Barcelona per la retallada del nou estatut d'autonomia català". "La indignació davant aquesta resolució ha portat a polítics que s'oposaven a la independència, a canviar la seva manera de pensar", sosté.

En aquest sentit, afirma que "el grup de CiU, de centre-dreta, un vell bastió de la Catalunya post-Franco, és cada vegada més favorable a una ruptura total. També ho són alguns socialistes catalans".

També es recullen declaracions de Pilar Rahola, que considera que la majoria van evolucionant cap a les idees independentistes"." Els catalans creuen que pateixen el que bàsicament és robatori, el robatori dels seus recursos econòmics".

http://www.naciodigital.cat/noticia/23720/new/york/times/explica/ficit/espoli/catal?utm_source=twitterfeed&utm_medium=twitter

Si a principis de setmana era el Financial Times qui informava sobre la situació financera de la Generalitat de Catalunya, avui ha estat el torn del New York Times. El prestigiós rotatiu en un article titulat "Deficits in Regions Compound Fears About Spain" de Raphael Minder, explica des de diverses perspectives el dèficit i deute català .

L'article inclou dades molt negatives com ara l'incompliment de l'objectiu de dèficit públic del 2010, el gran pes del deute català sobre el total deute de les CCAA de l'estat espanyol, o la comparació de Catalunya amb Grècia, explicada pel professor de l'IESE Luis de Guindos.

Per altra banda, el diari es fa ressò de la denúncia del Conseller Mas-Colell del doble raser del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que anuncia mesures que després paguen les comunitats autònomes. Així mateix recull opinions que culpen de la situació econòmica catalana a l'espoli fiscal, com la de Salvador Garcia Ruiz, membre delcol·lectiu Emma.

http://www.naciodigital.cat/noticia/23643/espot/campanya/miami

Santiago Espot amb Tomàs Regalado al seu despatx

Santiago Espot, alcaldable de SI a la ciutat de Barcelona, es va reunir aquest dilluns amb l’Alcalde de Miami, Tomás Regalado, a la mateixa ciutat nord-americana. Espot tenia com objectiu "traçar les primeres pinzellades per obrir Barcelona al món i començar un canvi de relació intercultural i econòmica de promoció de la ciutat".

Segons paraules del propi Espot la visita va ser "cordial i es va fer un intercanvi d’idees sobre temes comercials, de seguretat i immigració". “Hem intercanviat impressions sobre les virtuts i amenaces de Barcelona i Miami i ens hem compromès a establir els ponts necessaris per a potenciar les relacions econòmiques, comercials i empresarials entre ambdues ciutats si entrem a l’ajuntament de Barcelona”. Així ha valorat la reunió Santiago Espot que pretén fer de Barcelona la ciutat “més viva i més internacional”.

Article publicat al diari Avui el 28 de febrer del 2011
http://www.avui.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/376180-els-setens-mes-rics.html

Catalunya és la vint-i-cinquena regió més rica de la Unió Europea (UE), i el seu poder de compra supera en un 21% la mitjana comunitària. Així ho revela l'últim rànquing fet públic per Brussel·les, que situa els catalans al darrere dels bascos (són un 38% més rics que els europeus), els madrilenys (34%) i els navarresos (31%), i exactament al mateix nivell que els anglesos de la regió sud-est: un territori de vuit milions d'habitants (amb ciutats com ara Reading, Òxford, Brighton, Portsmouth o Southampton), que és la segona economia del Regne Unit, després de Londres, i seu de gegants tecnològics com ara Microsoft o Oracle.

Però si Catalunya fos un estat (si es compara el seu producte interior brut –PIB– amb el dels Vint-i-set i no amb les seves regions) seria el setè més ric, només superat per Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria, Dinamarca i Suècia. Segons els càlculs de Brussel·les, fins i tot superaria Finlàndia (que té un poder de compra un 18% superior a la mitjana), Alemanya (16%) o Bèlgica i la Gran Bretanya (15%).

L'Estat espanyol, en canvi, ocupa l'onzena posició, i 25 anys després d'ingressar a la UE encara arrossega una desena de comunitats autònomes amb un PIB inferior a la mitjana comunitària: Extremadura (que és un 27% més pobra que el conjunt d'Europa), Andalusia i Castella-la Manxa (-20%), Múrcia (-15%), Galícia (-11%), Canàries (-10%), Melilla (-7%), el País Valencià (-7%), Astúries (-3%) i Ceuta (-2%).

El País Valencià és al mateix nivell que la Bretanya francesa o Irlanda del Nord i d'estats com ara Grècia o Eslovènia. I les Illes Balears, amb un poder de compra que supera en un 11% la mitjana europea, comparteixen posició amb Escòcia. Eurostat, l'oficina estadística comunitària, elabora de manera regular aquesta classificació i la corresponent mitjana tenint en compte el PIB per càpita, i els preus i cost de la vida en cada país, fent servir les últimes dades disponibles, de l'exercici del 2008 en aquest cas.

Catalunya també es podria comparar, en riquesa, amb el Vèneto o el Lazio italians (les regions de Venècia i Roma, amb cinc milions d'habitants cadascuna), segons les dades de l'Eurostat. I amb el Brabant flamenc, la província de Flandes que envolta la regió de Brussel·les (tot i que té poc més d'un milió d'habitants), o el Schwaben alemany, al land de Baviera (que no arriba a dos milions). Això sempre en termes de poder de compra i no en dades absolutes de PIB, que a Catalunya són en aquest cas inferiors.

Preocupa, però, que Catalunya ha anat perdent posicions i, en comparació de l'any anterior, el seu poder de compra ha retrocedit gairebé dos punts i mig: el 2007, abans de la crisi, era un 23,3% superior a la mitjana. Les economies de l'Europa de l'Est van retallant distàncies i fan pujar la mitjana europea. Itàlia ha tornat a superar Espanya, després del sorpasso del 2006 i de la promesa de José Luis Rodríguez Zapatero que el 2013 el PIB espanyol ja superaria fins i tot el francès. La crisi era, aleshores, “una fal·làcia, pur catastrofisme”, segons assegurava en aquells moments el president del govern espanyol.

Catalunya és lluny del top ten de riquesa europeu, que un any més encapçala Londres, amb un 343% de la mitjana europea (una dada una mica distorsionada perquè només inclou l'Inner London, els dotze municipis del centre de la capital britànica, amb una població de tres milions de persones). Luxemburg ocupa la segona posició, amb un poder de compra d'un 216% (encara que només té mig milió d'habitants, menys que el Vallès Occidental). Brussel·les és tercera, amb un 216% (un milió d'habitants).

Seria trampós comparar el que només són ciutats amb països sencers, amb zones menys poblades, rurals o de muntanya, sense activitat econòmica, com és el cas de Catalunya. Praga i Bratislava són les ciutats més riques de la nova Europa (la de l'Est, l'ampliada el 2004), i ocupen la sisena i la novena posició, respectivament.

L'Europa de l'Est

Els estats de Romania i Bulgària monopolitzen la cua de la classificació, amb nou de les seves regions entre les deu pitjors posicionades de tota la UE. Severozapaden, al nord-oest de Bulgària, és la zona més deprimida d'Europa, segons Eurostat, amb una riquesa un 72% inferior a la mitjana comunitària. Polònia i Hongria, finalment, també tenen quatre de les seves regions entre les vint més pobres de la Unió.

Sempre s’ha dit, i és una gran veritat, que el referent d’Espanya en la seva construcció d’estat-nació ha estat França. D’aquest país ha copiat el jacobinisme, el centralisme, i el menyspreu cap a tot allò que contradiu la seva idea d’unitat nacional, que forçadament fa equivaldre amb les fronteres estatals, tot i que per sort per a nosaltres, els catalans, el calc ha resultat matusser i incomplet.

De França ha pres nota del tracte purament colonial dedicat als territoris que no formen part de la metròpoli castellana, però la jugada no els ha reeixit, perquè a França la metròpoli és la zona rica, i en canvi, a Espanya, la prosperitat es troba a les colònies, mentre el cor de l’imperi ha estat poc menys que miserable en gairebé tots els sentits.

Feta aquesta anàlisi i un cop desvetllada la feblesa dels fonaments de l’estat espanyol, com és possible que Catalunya encara no s’hagi pogut desempallegar del parasitisme mesetari per esdevenir un país de primer ordre a la UE? La resposta fàcil a aquesta pregunta, aquella que argüeixen els polítics i molts mitjans de comunicació autodefinits catalanistes es basa en desviar tota la responsabilitat cap a Madrid.  Per això tenim el país que tenim avui dia i per això a cada bugada perdem aixovars sencers. Tenim totalment desajustat el punt de mira i això ens fa febles. Quants esforços i diners s’han malbaratat intentant una entesa amb Madrid?

Madrid, a les negociacions, té la paella pel mànec, sobretot perquè té definit un full de ruta, sap què vol i compta amb la connivència vergonyosa de la classe política catalana; d’aquí ve el títol de l’article.

Seguint amb el paral·lelisme amb França, ara és la classe política catalana qui sembla haver pres com a model la manera de fer d’aquella França de fa 70 anys, humiliada i ultratjada per l’ocupació nazi. L’anomenada França de Vichy fou una concessió que Hitler va fer per qüestions pràctiques. Per no haver d’esmerçar tantes forces d’ocupació en un país vençut i amb la moral minada per la presa de la seva capital, va permetre que la part Sud fos controlada per polítics autòctons col·laboracionistes, és a dir, lligats de peus i mans a la voluntat alemanya.

És un retrat de la societat catalana actual. Els nostres polítics sempre acaben fent el que vol l’amo de Madrid, a qui estarien disposats a llepar fins la vora dels pantalons amb la condició de mantenir la seva quota de poder local, per això no volen que res es mogui i, prenent al poble per idiota, venen els seus vergonyants fracassos com a flamants victòries. El poble de Catalunya no ha estat mai idiota, però si qui se suposa que t’ha de protegir i ha de vetllar pel teu benestar et tracta com a idiota es produeix una idiotització, per això hi ha tants catalans amb mentalitat d’esclau, conformistes, incapaços d’imaginar-se un horitzó més enllà de l’autonomia espanyola... Covards, en definitiva, i cofois amb una Catalunya “de Vichy”, poruga i sense esma.

La diferència amb la França derrotada de 1940 és que el país veí va ser rescatat per les tropes aliades; a Catalunya no la vindrà a rescatar ningú; som els mateixos catalans qui tenim el deure de salvar-la, i de fet no necessitem ningú més, perquè Madrid no ens ha de concedir la independència, l’hem d’exercir i defensar, simplement. Això requereix dues coses que depenen exclusivament de nosaltres:

1.Creure en la força de la nostra nació, que passa per despertar d’aquest estat d’idiotisme que molts compatriotes pateixen.

2.Exigir responsabilitats als nostres polítics. Retirar-los tot el nostre suport si no canvien la seva estratègia, totalment obsoleta, absurda, sòrdida i contraproduent.

Un cop això assolit, els triomfs els tindrem a l’abast. Tot el que ara és topar contra una paret un cop rere un altre, ho trobarem tan a tocar que ens farem creus de com hem pogut estar tant de temps fent el passerell. A la fi serem amos de casa nostra. És clar que sempre hi haurà idiotes, però d’ells la història no en farà cabal. En una Catalunya rica i plena, la del futur, qui se’n recordarà dels Montilles, Saures, Masos, Duranilleides, Chacons... col·laboracionistes i llagoters que es dedicaven a fer la gara gara pels passadissos d’aquell sainet de Congrés de Diputats que tenen a Madrid, que utilitzaven Catalunya i el Parlament més antic d’Europa com a palanca per esdevenir ministres del país opressor? Quan siguem un país lliure i de referència a Europa i al món sencer, amb homes capaços i honrats al capdavant, qui recordarà aquells individus grisos de la Catalunya col·laboracionista del postfranquisme? I si per ventura mai els recordem, serà per riure’ns-en i prendre’ls com a exemple del que mai no haurà de tornar a ser.

Dídac Rubio Lencina
Membre de Catalunya Acció
21 de febrer del 2011