Si analitzem breument el que ha estat la recent història del catalanisme, des del més moderat fins a l'independentisme, podem constatar una greu mancança: la nul·la projecció internacional del nostre contenciós amb Espanya. Hem cregut que els nostres problemes, derivats de la nostra situació purament colonial, els havíem de resoldre únicament amb la vista posada en qualsevol “Ministerio” de Madrid. Una visió absolutament provinciana del que pot representar Catalunya en el concert de les nacions del món és la que s'ha imposat a casa nostra. Ens han reduït tant que ens han fet creure que el cas de Catalunya mai no pot anar més enllà de La Jonquera. Com és natural, per a les diverses cancelleries, no deixem de ser una simple qüestió interna espanyola. Exactament igual com qualsevol conflicte entre dos municipis de Segovia. Convindria prendre nota de com en el seu dia (a primers del s.XX), aquell qui podem considerar “pare” de la idea de l'actual Estat d'Israel, Tehodore Herzl, havia de reconèixer que, o feien del “problema jueu” un problema de política internacional, o no farien res. Per què? Doncs exactament per allò que hem apuntat abans. Perquè, mentre tot quedi reclòs dins les fronteres dels diversos Estats, s'aplica una de les premisses que regeix, en moltes ocasions, la cínica diplomàcia internacional: “la no intromissió en afers interns”. Convé, per tant, tenir ben present que si volem reeixir en el nostre objectiu independentista no podem oblidar mai quina peça volem esdevenir en aquest gran tauler d'escacs que és la política internacional. Si no tenim consciència del que això representa avui, les nostres possibilitats queden reduïdes al no-res. Pensem-hi. Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció