L'abril del 2004 l'actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses “regiones” espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d'entesa que sempre ens han portat a la ruïna. Potser ja és l'hora de dir que no podem acceptar cap fórmula per encarar la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element imprescindible, repeteixo, el “trencar” amb Espanya. Abandonem els sentimentalismes ridículs i les “coses” que diuen que ens uneixen perquè, sincerament, tenim un tarannà més proper a la gent de Ginebra o de Milà que no pas amb un tipus de Toledo. Tot i no oblidant que amb una gent que ens roba els que ens estan robant no podem anar enlloc. I això que dic no és intransigència, és sentit comú. Ni és arrauxament o radicalisme, és moderació i, si m'apureu, conservadurisme. Senzillament perquè volem conservar allò que és nostre. Ens cal començar a ignorar i menysprear qualsevol cant de sirena “imperial” amb música de sobirania compartida, solidaritat o federalisme. El nord de la nostra política ha de quedar perfectament concentrat, per inversemblant que pugui semblar, en unes frases d'un home que no era precisament independentista però tenia seny. L'autor dels mots que segueixen és Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó: «Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d'odi, restablidora de l'equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t'entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t'apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins». Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció