Són moltes les raons per les quals, d'entrada, ja està invalidat el fet de voler jugar una altra vegada la carta estatutaria. De totes elles, però, caldria destacar-ne una: no es pot perpetuar el fracàs d'una política autonomista. Els nostres dirigents sempre pensen i diuen que potser les dretes espanyoles no ens entendran, però que amb les esquerres podem “arribar a bon port”. La darrera escenificació (un pèl ridícula) del que dic va produir-se en el decurs del passat Debate sobre el estado de la Nación. Tots vam poder veure com el cap dels republicans a Madrid, amb tota la prosopopeia camboniana, va afirmar: «...extiendo la mano a la izquierda española para caminar juntos hacia un modelo federal». Deprés d'escoltar aquesta frase, vaig recordar un articulista de La Vanguardia que fa un parell de mesos escrivia: «Cada dia que pasa a Puigcercós se le pone más cara de Miquel Roca, y a Rubalcaba ... de Rubalcaba!» Ben mirat, hi ha catalans que tenen una especial dèria a voler desafiar totes les lleis històriques i de la ciència política. Si no, ja em direu com diantre pot algú pensar en canviar la mentalitat d'una gent que fa quatre dies van crear uns “escuadrones de la muerte” els quals enterraven la gent en calç viva. Voldrien, diuen, portar-los cap al federalisme quan, en realitat, aquestes esquerres espanyoles encara no han superat el feudalisme. Prou que ens ho advertia l'insigne patriota M. Serra i Moret quan escrivia: «L'arquitectura de l'Estat espanyol, en general, s'ha resolt en amos i esclaus, en senyors i vasalls». Penseu potser que estem avui molt lluny d'aquesta descripció? Què s'empatollen avui els nostres polítics quan es refereixen a nosaltres com a “ciutadans”? Sí, en realitat, a l'Estat espanyol encara perdura l'antiga divisió social de l'Atenes i la Roma clàssiques. D'una banda, tenim, en efecte, els ciutadans (aquells qui tenen garantits tots els seus drets civils). Són els espanyols. I de l'altra, els esclaus, o sigui els catalans. Aquells qui per no tenir drets, no tenim ni el de protestar perquè si ho fem ens titllen de cretins. Creure que es pot arribar al federalisme o al plurinacionalisme amb una gent que conserva una mentalitat política, no dels temps dels reis catòlics, sinó d'abans de Crist, significa haver-se begut l'enteniment. Naturalment, aquesta manera de fer comporta una visió política de volada gallinàcia. El seu horitzó comença i acaba en un vulgar Estatut. No ens ha de sorprendre que sempre que els demanen que facin una definició de la política, tots ells acostumen a respondre amb aire de saberuts: «la política és l'art del possible». Però no es refereixen a les autèntiques possibilitats de Catalunya. Parlen, en realitat, de les seves pròpies i pobres possibilitats. Perquè què podem esperar d'uns homes que quan surten a l'estranger es comporten com si fossin en una taverna? Quina imatge de nosaltres han de donar aquells qui fan el ximplet? Ells voldrien, per continuar mantenint el seu particular espectacle de circ, que ara fos l'hora del nou Estatut, i nosaltres farem que sigui l'hora de trencar amb Espanya i amb els pallassos que ens representen. Santiago Espot, 41 anys Barcelona (Barcelonès) President Executiu de Catalunya Acció