En ple debat sobre el nou Estatut que la nostra partitocràcia imperant protagonitza, convé recordar-los les paraules del gran escriptor i periodista (i home moderat, políticament parlant) Agustí Calvet, que va immortalitzar-se amb el pseudònim de Gaziel. En el seu llibre Meditacions en el desert, podem llegir-hi aquesta sentència: « Voler que Castella, l'ànima més dogmàtica i exclusivista d'Europa, reconegui de bon grat la diversitat hispànica i accepti el dret de Catalunya a conrear lliurement la seva llengua i administrar-se ella mateixa a dins de casa seva, són les coses més difícils i trasbalsadores que es puguin somniar entre el Pirineu i Gibraltar»

Tot i ser escrites l'any 1947, haurem de convenir que el diagnòstic d'en Gaziel s'ha anat complint de forma matemàtica en els darrers 30 anys de la nova restauració borbònica. Així, per combatre els vells problemes volen aplicar les mateixes solucions de sempre. Perquè no ens enganyem, qualsevol Estatut (el d'abans, el d'ara i el que pugui venir) no és res més que una simple “ ley orgánica del Estado ”. És a dir, una regulació interna que es fa el propi imperio español . Una concessió, gran o petita, de la metròpoli en relació a la colònia. O potser algú dubta de la nostra condició colonial desprès de saber que el nostre espoli econòmic és de 40 milions d'euros al dia?

Tot apunta que el text final estatutari no representarà en absolut cap remei eficaç per posar solució a la situació d'emergència que viu Catalunya. Tothom sap que la sagnia econòmica continuarà, que l'esquifida capacitat legislativa del nostre Parlament continuarà essent la mateixa i que el rang oficial de la llengua catalana no anirà més enllà del que té avui. En resum, perpetuem els problemes anomenats “domèstics” i, a més, no tindrem la capacitat per tal d'encarar amb unes mínimes garanties els grans reptes del s.XXI que tenim en comú amb les altres societats occidentals.

Potser fa vint-i-cinc o setanta cinc anys un Estatut ens podia permetre anar fent la viu-viu sense veure'ns amenaçada la nostra supervivència com a poble. Ara, no! Afrontar avui els canvis vertiginosos que experimenta qualsevol de les societats anomenades “modernes” amb una atrotinada “ ley orgánica ” espanyola equival a voler canalitzar un sunami amb un embut.

Naturalment, els nostres actuals dirigents ni hi pensen, en aquestes coses. Estan massa ocupats a mantenir els seus equilibris parlamentaris i les menjadores que se'n deriven. La seva visió política és de volada gallinàcia, i és per això que els seus horitzons sempre comencen i acaben en un simple i vulgar Estatut d'autonomia.

No ens ha d'estranyar, doncs, que sempre que algú els demana que facin una definició de la política sempre, majoritàriament, responguin: «la política és l'art del possible». Però, en realitat, no es refereixen a les autèntiques possibilitats de Catalunya, sinó a les seves pròpies i limitades facultats. I és que, ben mirat, què poden fer uns homes que quan surten a l'estranger en representació de Catalunya es comporten com si fossin en una taverna?

Santiago Espot, 41 anys Barcelona, Barcelonès President Executiu de Catalunya Acció