Publicat el 13/juliol/2006 Els acomplexats mitjans de comunicació catalans han fet en els darrers mesos una magnífica campanya en favor d’una colla de vividors de la menjadora oficial “rojigualda” que ara s’han posat el nom de Partido de la Ciudadania. Perquè de menjadores, a la Catalunya colonial, a part de la quadribarrada, també existeix la del “Manolo el del bombo”. I és aquesta precisament la que durant anys i panys ha anat engreixant generosament aquests autoanomenats ciutadans de l’espai sideral. Uns fent de pallasso de fira i els altres actuant de mercenaris de la ploma han anat vivint a esquenes del “presupuesto oficial del Estado”. La seva trajectòria ha estat un continu arrosegar-se per redaccions de diaris del règim, càtedres oficials o “departamentos ministeriales”. Ara però, una vegada li han fet la feina bruta a l’amo, borden perquè aquest no els omple el plat tant com ells demanen. I voldrien ensenyar les dents, però, és clar, a qui fan por uns simples petaners? No són de raça autèntica. Per tenir la categoria de l’exemplar “hispánico” caldria haver nascut a Valladolid i portar per cognom Tomelloso del Castillo. Ells però es diuen Arcadi, Albert o Francesc i, per més desgràcia, són de Barcelona. Per tant, per molt que s’hi esforçin, ni disfressats de “manola” els prendrien per espanyols. Quina paròdia la seva! Resulta grotesc veure algú amb accent de Vic i ínfules de Queipo de Llano. Com que no han acoquinat a ningú (més aviat són ells els que sempre surten escaldats) ara han optat per l’amenaça barroera. Així, segons informa la revista valenciana electrònica “L’Avanç”, en el decurs d’un míting a Girona d’aquests “legionarios” amb barretina, un tal Arcadi Espada va afirmar textualment: “Si els catalans volen ser com Montenegro que vagin pensant en una guerra civil”. Fins ara, ens podiem prendre la seva aspiració de ser uns nous “Tercios de Nuestra Señora de Montserrat” com un fet antropològic més o menys interessant. Ara bé, si pretenen invocar a la reedició d’una carnisseria com la que va patir Catalunya entre els anys 36 i 39 només perquè algú de Madrid els faci carícies en el llom, han triat el mal camí perquè ara el pap ja el tenim ple de les seves boutades i amenaces casernàries. Què és exactament el que vols dir “soldadito” Espada? Si en una guerra hi ha dos bàndols, un el tenim clar: el dels catalans amb dignitat. I l’altre? Qui l’integrarà? Sereu vosaltres i en Vidal Quadras els que lluitareu amb el fusell a la mà en defensa de la “unidad de la patria”? Tindreu el que s’ha de tenir per engaltar un tret a un jove independentista? Apa valents! Digueu-ho clarament! O espereu que siguin els vostres amos qui facin la feina bruta mentre vosaltres us amagueu com a gossos sota les seves faldilles? La veritat és que només podeu aspirar al trist paper de “voceros imperiales” perquè, a diferència del 36, us manquen els correatges, les pistoles, la guàrdia mora i uns padrins nazis com Hitler i Mussolini. Amb tot, que us quedi clara una cosa: mentre vosaltres fugiu sempre com a conills les noves generacions de catalans s’encaren amb qui els vol trepitjar. De guerra doncs no n'hi haurà cap, simplement perquè la tenim guanyada abans d’haver-la començat. Santiago Espot, 42 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)