Publicat el 10/juliol/2006 Aquest Mundial de futbol ha estat una gran metàfora del que són Espanya i França. Espanya només és fum, una façana darrere de la qual no hi ha res, una gran fantasmada, un brindis al sol. França, en canvi, algunes vegades ha demostrat fer les coses una mica més eficientment que Espanya, cosa no gaire difícil, en molts àmbits. És lògic, doncs, que quan Espanya i França s'enfronten, Espanya torni a la seva trista realitat de manera sobtada, dolorosa i traumàtica per a ells, amb la cua entre cames. En canvi, França havia passat de la indiferència i l'escepticisme absoluts sobre la seva selecció abans de començar el Mundial, als darrers dies de la inflamació desmesurada de supèrbia que tan bé resumeix el seu símbol nacional: el gall. França és l'etern voler ser els millors i no poder. Com va dir De Gaulle: “França no és realment França a menys que estigui situada en el primer lloc (...) França sense grandesa mai no pot ser França”. Així doncs, un cop més, algú els ha posat al seu lloc. En aquest cas es tractava d'un Mundial de futbol i ha estat Itàlia qui ha fet la feina, guanyant la final. França ha quedat segona, i se sent profundament derrotada i deprimida. Així, segons les mateixes paraules de De Gaulle, ha fet un pas més en el seu declivi cap a la no existència. Els catalans estem d'enhorabona, doncs. Catalunya Acció