La setmana passada veia un programa de debat polític en la cadena 8TV on es discutia, si no recordo malament, sobre la imatge dels polítics catalans. Els que podríem anomenar membres de la mesa principal no van aportar res de nou. Es movien, com sempre fan majoritàriament aquesta mena “d’experts” que mai qüestionen res, entre els tòpics habituals i el to d’aquell nen aplicat que no vol molestar el mestre. Fins aquí res d’especial i l’avorriment s’anava apoderant de l’ambient. Però també hi havia en el programa en qüestió una primera fila de convidats que intervenien puntualment. Va ser allà precisament on es va pronunciar la millor i més encertada frase de tot el programa. Una descripció que va tenir la facultat d’explicar en poques paraules on rau el pitjor mal d’una classe política desprestigiada i mediocre. L’autor d’aquests mots que ara reproduiré fou l’escriptor i empresari Xavier Roig que poc més o menys va afirmar: “El Parlament de Catalunya està integrat en un 65-70% per funcionaris. A favor de qui creuen vostès que ha de legislar una Cambra així?” Reconec que la va “clavar”, com diem col·loquialment, al descriure quin és l’esperit que regna en el Parlament de Catalunya. És clar, el corporativisme funcionarial és el que governa actualment el nostre país. Qui pot imaginar-se un Parlament on el 65-70% dels seus membres fossin o metges, o advocats, o manobres? És com tornar a les Corts de l’Edat Mitjana on hi eren representats només unes classes socials determinades: l’aristocràcia, el clergat o l’estament militar. Aquesta és doncs la Catalunya del s.XXI. Una nació que es mou amb els avenços tecnològics o científics del s.XXI però amb una estructura parlamentària del s.XIII. Ara, aquests buròcrates amb disfressa de diputat, diuen que és el moment de la gestió i el patriotisme social. Naturalment per a dur a terme i controlar aquest objectiu, què caldrà? Funcionaris, funcionaris i més funcionaris. Potser sí que al final Catalunya serà un país on els impostos de la meitat de la població serviran per pagar el sou de l’altra meitat. Per tant, no és gens estrany que algunes veus es mostrin preocupades per la poca iniciativa professional de la nostra joventut. El caràcter emprenedor tradicional dels catalans ha anat deixant pas a l’afany de “col·locar-se” dins l’administració pública. Voleu un signe més clar d’espanyolització? Una cosa és un règim amb funcionaris i l’altra un règim de funcionaris. A Catalunya, però, qui governa és una classe social determinada que defensa, abans de tot, els seus propis interessos. Dit d’una altra forma: un totalitarisme camuflat hipòcritament amb paraules tan gastades com “esquerres”, “entesa” o “progrés”. Enteneu ara per què diem que la regeneració política ha de venir de la mà de la nostra gent amb “ofici i benefici”? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció