Publicat al diari El Vallenc el dia 15-12-2006 Ara ja han passat unes setmanes des del primer de novembre i comença a ser hora de veure on és el principal partit del país. No cal ser molt perspicaç per veure que la moral la tenen per terra. Les fotografies que recull darrerament la premsa de la cara del seu líder són prou explícites; Artur Mas porta escrita la derrota a la cara i no sap (ni crec que pugui) dissimular-ho. Quan el que ha de dirigir té el posat de no saber què fer, aquells que l’han de seguir es troben més perduts que mai. Fins quan pot durar? Crec sincerament que la sensació que domina les files convergents és que s’ha tocat sostre electoral. Les darreres eleccions van significar l’aposta del “tot o res” i els van votar tots aquells que podien fer-ho. Ara, diuen ells, cal fer una reflexió i veure per on poden crèixer. Aquesta mateixa setmana el propi Mas, jugant a estratega electoral de saló afirmava que poden recollir els 130.000 vots que ha perdut ERC. Només amb una miqueta de sentit polític hom pot saber que aquests exvotants de la formació exrepublicana ho són pel simple fet que en Carod i companyia han abandonat el discurs independentista. Pensa que abraçaran ara la causa convergent? Ben mirat, s’ha de tenir poc coneixement de la realitat del país per creure que aquests independentistes catalans que han abandonat Esquerra, amb tota la raó, apostaran per una opció regionalista. És més, s’equivoca de mig a mig si creu que els principis dels votants són tan febles com els d’ell. Però també entre la militància i els votants de CiU sembla que es vagi apoderant la sensació que són en una cruïlla insalvable. M’explicaré en detall. Per una banda, el seu discurs del catalanisme polític ha donat de si tot allò que podia donar. S’ha estirat fins al màxim i ja no hi ha més corda. Continuar així vol dir quedar-se en el mateix lloc, és a dir a l’oposició. Per contra, crèixer significa incrementar el to patriòtic i, en conseqüència, fer una política d’enfontrament amb Espanya. Però el problema per tirar per aquest camí és que cal tenir una gran confiança en Catalunya i en les teves pròpies possibilitats. Vol dir creure que pots portar Catalunya més enllà del trist decorat autonòmic i retornar la dignitat perduda durant aquests anys. Ho tenen això en Mas i els seus? Tot fa pensar, veient les actituds i declaracions d’aquests dies, que estan com immobilitzats, sense saber cap a on apuntar. Els aterra dir alt i clar que el seu discurs d’encaix a Espanya no pot donar més de si, i caldria dibuixar nous horitzons per Catalunya però saben prou bé que cal molta audàcia per plantejar-los. Sobretot perquè haurien de pronunciar aquella paraula que els paralitza tots els sentits: independència. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció