Article publicat al diari Avui el 26 de gener del 2007 Fa dues setmanes, comentava que el sistema educatiu i de comunicació instal·lat durant la Transició havia generat una mena de pensament únic progre aparentment (només aparentment) benintencionat. Com que aquests dies estem patint una nova embranzida contra el nostre model de societat, torno a la càrrega. Entre les 'consignes' que s'han difós els darrers trenta anys n'hi figura una que assimila rics amb delinqüents. Que manté que el dret a la propietat és un principi caduc i propi del Far West. Ara mateix estem patint una onada que ataca un dels subsistemes d'aquest dret a la propietat de què parlo: el de posseir béns immobles, més concretament, pisos. El missatge amb què se'ns pretén intoxicar és diàfan: la culpa que determinades persones no tinguin pisos és d'aquells que en tenen més d'un. Com que des de sectors políticament fracassats -i mal reciclats-, i que ara es troben al poder, s'està fent propaganda en aquest sentit, voldria fer algunes puntualitzacions. D'entrada, els diré una cosa que no és nova: vivim en una democràcia social de dret. I això vol dir que els contribuents paguem impostos elevats per tal que els que els recapten els distribueixin entre els necessitats. És una forma de redistribució com una altra. Vet aquí l'exemple: un individu, o una família, que ha comprat un pis per, posem per cas, un milió d'euros, ha contribuït a la hisenda pública en aproximadament sis-cents o set-cents mil euros (el que va pagar per guanyar aquest milió net i el que paga d'IVA en comprar el pis). Deixin-me presentar-ho d'una altra manera: quan algú compra un pis, ja ha complert amb la seva quota de solidaritat. A partir d'aquest moment, les administracions que s'han encarregat de recaptar aquests diners són les responsables de donar els serveis als necessitats. Recordin aquesta xifra: per cada tres pisos que compra un ciutadà es pot dir que, grosso modo, l'administració ha recaptat prou impostos per comprar-ne dos més. En un país sense impostos, amb els diners que un senyor empra aquí per comprar tres pisos, allí en podria comprar cinc. En conseqüència, la pregunta que hauria de fer-se tot aquell que necessita un pis i no pot obtenir-lo, hauria de ser la següent: ¿què n'ha fet l'administració d'aquests diners que algú li ha donat i que, en teoria, eren per a mi? Si m'ho permeten, faré una mica de pedagogia. A grans trets, amb aquests diners, l'administració fa dues coses combinades. Una part la gasta en despeses corrents (p.e. salaris d'empleats públics) i una altra en inversions (p.e. construir cases). La proporció en què es destinen els diners a una cosa o a l'altra ve donada per l'eficiència de l'administració pública. A aquella administració que gasta massa en despeses corrents no li queden diners per fer pisos per a la gent necessitada. Volen una confessió? Jo també sóc un antisistema, com la senyora Mayol -ara no me li pengin la llufa, perquè només és un exemple-. Reclamo una casella a la declaració d'Hisenda en què pugui indicar que vull que els meus diners vagin més a construir cases que no pas a salaris públics. Si em demanen més precisions, la cosa es posa desagradable. Com podríem reduir despesa corrent? Doncs mirin, així en fred, els diré que podríem fer una purga i estalviar-nos el cost de determinats regidors, com ara la senyora Mayol (insisteixo que és un exemple). No només ens estalviaríem despeses directes (cotxes oficials superflus, despeses de representació, salaris, etc.), sinó que, en no molestar, al damunt encara hi guanyaríem. Dit d'altra manera, la seva absència afavoriria que es pogués fer feina. Ah, i de passada, ens estalviaríem l'espectacle molest i lamentable de veure com molts d'aquests galtes que han flirtejant amb les dictadures de l'Est viuen com a burgesos amb els meus diners. Perdó, volia dir amb els diners d'aquells que havien de rebre un pis que no rebran, és clar. Xavier Roig Enginyer i escriptor