15 d’abril 2008
Activem el Tren d'Alta Velocitat cap a la independència
L’altre dia em van comentar el cas d’una dona que vaig equiparar ràpidament a l’esperit i al caràcter dels qui formem part de Catalunya Acció.
Em parlaven d’una dona que s’havia llicenciat en dret a l’edat de quaranta-cinc anys. L’anècdota, per si mateixa, no té en principi cap rellevància destacable, però em va semblar significatiu com a comparació de la manera de fer dels qui, com jo, hem decidit activar-nos i posar la directa amb Catalunya Acció.
Hi ha gent que pot pensar que aquesta persona va ser una fracasada fins que no va arribar a llicenciar-se als quaranta-cinc anys, i que no va ser fins aleshores que no li va arribar l’èxit, el seu veritable triomf personal. El qui cregui això s’equivoca. L’exemple d’aquesta dona em serveix com a exemple per evidenciar que l’èxit, el triomf, no és mai el final d’una etapa, sinó que forma part de l’etapa mateixa.
Qui podria caure en la perversió de titllar a aquesta persona de fracassada quan ella és l’encarnació viva de la constància, la perseverància i de creure realment en ella mateixa? I és que aquesta és la clau de l’èxit. Un èxit que, contra el que hom podia creure, comença just en el moment en què la decisió d’assolir un objectiu es posa en marxa, s’activa. I només quan les decisions són fermes, constants i –sobretot- innegociables, és quan aquest èxit, és a dir, la suma dels obstacles superats, esdevé tangible i real. Aquesta és, sens dubte, la gran lliçó que podem extreure d’aquest exemple.
Fins ara els partits catalans, CiU i E (antiga ERC) sempre ens havien dit que la independència és el final d’un trajecte, d’una etapa. Ens venien aquesta idea com si la independència fos l’objectiu final a assolir i com si allò representés l’èxit final a atènyer. Doncs bé, ja és hora que en aquest país diguem les coses pel seu nom i els recordem que la independència no és el final, sinó el principi, el punt de partida sense el qual no hi ha tren que avanci. La resta és voler constuir la casa per la teulada.
Mentre ells continuen apostant per una via morta i sense haver fet mai cap pas sòlid i tangible per trencar amb Espanya i amb França, cal que sàpiguen que cada cop som més els qui hem decidit activar el tren de la independència. Un veritable Tren d’Alta Velocitat, el de Catalunya Acció, que ens torni a connectar novament a la única i veritable casa gran de Catalunya: Europa.
Albert Ubach
Em parlaven d’una dona que s’havia llicenciat en dret a l’edat de quaranta-cinc anys. L’anècdota, per si mateixa, no té en principi cap rellevància destacable, però em va semblar significatiu com a comparació de la manera de fer dels qui, com jo, hem decidit activar-nos i posar la directa amb Catalunya Acció.
Hi ha gent que pot pensar que aquesta persona va ser una fracasada fins que no va arribar a llicenciar-se als quaranta-cinc anys, i que no va ser fins aleshores que no li va arribar l’èxit, el seu veritable triomf personal. El qui cregui això s’equivoca. L’exemple d’aquesta dona em serveix com a exemple per evidenciar que l’èxit, el triomf, no és mai el final d’una etapa, sinó que forma part de l’etapa mateixa.
Qui podria caure en la perversió de titllar a aquesta persona de fracassada quan ella és l’encarnació viva de la constància, la perseverància i de creure realment en ella mateixa? I és que aquesta és la clau de l’èxit. Un èxit que, contra el que hom podia creure, comença just en el moment en què la decisió d’assolir un objectiu es posa en marxa, s’activa. I només quan les decisions són fermes, constants i –sobretot- innegociables, és quan aquest èxit, és a dir, la suma dels obstacles superats, esdevé tangible i real. Aquesta és, sens dubte, la gran lliçó que podem extreure d’aquest exemple.
Fins ara els partits catalans, CiU i E (antiga ERC) sempre ens havien dit que la independència és el final d’un trajecte, d’una etapa. Ens venien aquesta idea com si la independència fos l’objectiu final a assolir i com si allò representés l’èxit final a atènyer. Doncs bé, ja és hora que en aquest país diguem les coses pel seu nom i els recordem que la independència no és el final, sinó el principi, el punt de partida sense el qual no hi ha tren que avanci. La resta és voler constuir la casa per la teulada.
Mentre ells continuen apostant per una via morta i sense haver fet mai cap pas sòlid i tangible per trencar amb Espanya i amb França, cal que sàpiguen que cada cop som més els qui hem decidit activar el tren de la independència. Un veritable Tren d’Alta Velocitat, el de Catalunya Acció, que ens torni a connectar novament a la única i veritable casa gran de Catalunya: Europa.
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Etiquetes:Opinió
Arxiu del blog
-
►
2011
(24)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (4)
- ► de setembre (2)
-
►
2009
(36)
- ► de desembre (3)
- ► de novembre (2)
- ► de setembre (5)
-
▼
2008
(60)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (3)
- ► de setembre (6)
-
►
2007
(80)
- ► de desembre (4)
- ► de novembre (8)
- ► de setembre (6)
-
►
2006
(131)
- ► de desembre (14)
- ► de novembre (17)
- ► de setembre (2)
-
►
2005
(116)
- ► de desembre (5)
- ► de novembre (2)
- ► de setembre (7)
-
►
2004
(1)
- ► de desembre (1)