23 d’abril 2008
Armats de paraules cap a la victòria
L’actor Johnny Deep va encertar-la el dia que va dir que per conquerir un poble no calen grans armes perquè és més efectiu repoblar-lo i fer-li perdre la consciència d’identitat. Aquesta frase és un dels retrats més exactes que mai s’han fet sobre els països colonitzadors i llur manera de fer.I és que, com bé va sentenciar el gran actor, més enllà de les armes físiques, dels tancs, dels exèrcits i les bombes, hi ha una arma imprescindible sense la qual cap ocupació militar no perduraria en el temps: la paraula.
Faríem bé de no subestimar el poder de les paraules. La paraula, o per ser més exactes, el correcte ús de la paraula, s’ha demostrat històricament com a una de les armes més mortíferes per incidir sobre els pobles i els individus. Si bé és cert que per apropiar-se d’una nació cal recórrer a una campanya militar inicial, cal que tinguem present que, un cop assolida aquesta, és la paraula, i encara més, la guerra psicològica aplicada en forma de paraules precises i estudiades sobre el país colonitzat, qui rematarà la feina que l’ocupació militar va iniciar, a fi de perpetuar-la en el temps.
Per mitjà de la paraula expressem sentiments, transmetem pensaments, intercanviem parers i criteris, afirmem o neguem, etc. De la mateixa manera, la interpretació que fem de les paraules que ens arriben influeixen en nosaltres. Així, podem ser receptius a paraules que enalteixin la nostra persona o manera de ser, i també podem caure en la influència negativa davant de les paraules que ens encomanin desànim, derrota o impotència.
El poder de la paraula rau en el seu ús. La paraula justa, adequada i precisa pot portar una campanya publicitària a l’èxit o, al revés, al fracàs més absolut. És l’ús de la paraula el que pot portar a un client a confiar en el seu venedor o, en canvi, a tancar-li la porta per sempre. També la manca de paraules, el silenci, en el moment adequat pot ser una de les armes més útils quan així convé. I la paraula, també, pot catapultar un polític a la presidència d’un país o arruïnar per sempre més la seva carrera política.
Per mitjà de la paraula podem influir en positiu o negativament sobre l’estat d’ànim dels individus. Així, paraules i expressions que desprenen optimisme, energia, coratge i superació, es contagien i reforcen l’autoestima. En canvi, si sovint ens assetgen amb paraules que tendeixin a minimitzar-nos, a menystenir-nos i a infravalorar-nos, serà fàcil que psicològicament aquestes paraules aconsegueixin el seu efecte. La paraula, el que expressem amb ella i el to amb què ho expressem, té un poder de contagi que la converteix en una arma implacable quan l’objectiu és combatre l’estat d’ànim dels individus.
Si això ens passa a les persones, no cal ni que imaginem què passa quan això s’aplica sobre pobles sencers, on els efectes poden ser devastadors si el que es pretén és incidir negativament sobre l’ànim col·lectiu d’un poble. I és aquí, justament aquí, on la paraula actua amb tot el seu arsenal armamentístic, llançant missatges subliminals, carregant morters d’eufemismes, disparant bales de retòrica eixorca a fi de perpetuar el que les armes físiques, les dels exèrcits, van iniciar en el seu moment.
Mentre tot això s’esdevé sobre el nostre país, com si d’una pluja àcida es tractés; mentre la paraula s’ha convertit avui en l’arma més mortífera per aplicar la guerra psicològica sobre societats senceres com la catalana, hem de convenir que a Catalunya hi sobren polítics xerraires i hi manquen dirigents amb el tremp necessari per redreçar aquesta sequera directiva de primer ordre que patim.
Mentre els espanyols i els francesos, tant si són d’esquerres com de dretes, bombardegen la població catalana amb una guerra psicològica absolutament calculada i planificada, i que no té altra finalitat que justificar i rematar les conteses militars passades, l’actual classe política catalana no aspira sinó a fer-se perdonar amb expressions tan poc ambicioses, submises i enganyoses com el dret de decidir, autogovern o autodeterminació. Així, talment com qui xerra fent safareig en un mercat, s’entretenen navegant en mars d’eufemismes que, lluny d’aportar claredat, no fan sinó transmetre un ànim de derrota que és la delícia dels nostres botxins. Un cop més, doncs, i tal com ens recordava en Johnny Deep, la paraula i el seu ús esdevé l’arma definitiva per dinamitar la moral de tot un poble. Hem de convenir, i aquesta és la veritable tragèdia a la qual el poble català ha d’encarar-se avui, que tenim una classe política encapçalada per una tribu de xerraires sense esma amb l’única -i perillosa- virtut de ser els vius portaveus de la derrota! I entre tanta xerrameca, qui escolta i recull la veu de Catalunya?
La paraula. Aquesta, i no pas la xerrameca actual, és i serà la gran arma amb què plantarem cara al colonitzador. Aquesta és i ha de ser la principal arma amb què despullarem el silenci còmplice d’una classe de polítics catalans que callen el clam d’una societat catalana que vol parlar de tu a tu amb la resta del món. Aquesta és i serà l’arma definitiva amb què vestirem el futur d’aquest país que ja no admet l’actual embarbussament on ens volen emmudir.
Aquesta és, en definitiva, l’arma més poderosa amb què fornirem novament la moral d’aquest país mil·lenari perquè escrigui amb majúscules a la història l’única paraula que ha de conèixer: la victòria!
Albert Ubach
Catalunya Acció - Alt Empordà
Ni oblidem ni perdonem
