Llinars del Vallès (Vallès Oriental)
Em dic XXXXX, sóc de Llinars del Vallès, tinc 24 anys, sóc dependenta i estudio a la UOC.

Estimo Catalunya i sento que és el meu país. Em repugna haver de formar part obligatòriament d'un estat que no és el nostre i que mai lluitarà per nosaltres i pels nostres drets, al contrari, intentaran sempre espoliar-nos tot el que puguin.

La majoria de Catalans estan adormits, acomodats, resignats; i això m'enrabia, perquè crec que la lluita ha de continuar, hem de seguir defensant els nostres drets i la sobirania de la nostra pàtria. Si no seguim en peu el nostre pais acabarà perdent-se i acabarà espoliat del tot per part de l'estat opressor, Espanya.

Crec que hauríem de formar una gran força, una única força que reclamés la sobirania total de Catalunya. Hauríem d'aconseguir unir-nos tots els independentistes per tirar endavant. És l'única manera d'aconseguir alguna cosa, deixant de banda les diferències. Partits, associacions, catalans, centres, casals, joventuts, defensors de la terra....hem d'unir-nos!! Hem de sortir constantment al carrer, hem de seguir manifestant-nos pels nostres drets!!!

Hauríem de promoure i estaria bé que per part de Catalunya Acció poguéssim aconseguir reunir totes aquestes parts de catalans per fer un pacte, un pacte per la independència, unes pautes de lluita, de condicions, de compromís amb la nostra pàtria que ens necessita.

La majoria creu que Catalunya lliure és una Utopia, jo no vull creure-ho, jo vull seguir lluitant, jo defensaré la sobirania del meu pais tota la meva vida, jo vull que la independència sigui una realitat.

Que la lluita i mort del nostres antecessors que defensaven la terra no quedi en l'oblit!!!!
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!!

Per fi ha passat. Ja era hora. Ha estat llarg i semblava que no arribaria mai el moment. Però, després de tres dècades de letàrgia i de viure immersos en una mena de fals país de les meravelles, les coses comencen a posar-se al lloc on els correspon. Els pactes post-electorals han deixat els nacionalistes catalans amb una cara d'imbècils que és de pel·lícula. Només cal parlar amb la majoria d'independentistes, votin a qui votin, per constatar un desengany de la classe política catalana que només ha servit per acumular frustració i impotència en evidenciar la indefensió del poble català en mans d'una classe política que a l'hora de la veritat sempre s'ha mostrat poc -més aviat gens- interessada a trencar definitivament i al més ràpid possible amb l'estat espanyol. A qui pot estranyar-li un percentatge d'abstenció tan brutal? Què s'esperaven? Els dos únics partits autòctons, CiU i ERC, han demostrat després de l'1 de novembre que la seva primera prioritat no era pactar l'un amb l'altre, sinó que abans d'arribar a aquest escenari calia esgotar totes les altres possibilitats. Així ho van fer tots dos i ara assistim, una vegada més, a l'habitual espectacle lamentable de retrets entre uns i altres en una mena de competició per veure qui és més nacionalista. Però aquest no és el problema. Deixem que juguin i que es barallin un cop més. És el que sempre han fet. Quina és, doncs, la novetat? El poble català ha de ser més savi, i sobretot més astut. De debò pensàvem deixar el nostre país mil·lenari a mans d'aquesta colla de fascinerosos polítics? I el que és pitjor, de debò pensàvem deixar el nostre futur a les seves mans? A ells, que en trenta anys no han parat d'encaixar-nos a Espanya i, per tant, girar l'esquena a les aspiracions nacionals del nostre país? Ara que en aquest país les màscares han començat a caure, és ara quan la gent comença a adonar-se a on ens han dut els nostres polítics -tots plegats- en trenta anys: a estar encara més encaixats a Espanya. I les bones intencions i els bons propòsits? S'han esvaït com el fum, senyors. Però, sabeu, per això Catalunya viu ara el moment més dolç de la seva història recent, i el viu precisament per això, perquè ara comencem a despertar d'un malson, d'una agònica letàrgia amb la qual han cloroformitzat el país mentre han putinejat a cor què vols. Per això ara és el moment d'apostar decididament per una iniciativa popular lliure i transversal, sense lligams de cadira a cap partit i per tant sense condicionants pel mig, com és Catalunya Acció, encapçalada i integrada per catalans que han decidit d'una vegada tirar pel dret tot creant una via paral·lela al fastigós putineig dels nostres polítics encaixistes. Aquesta via serà imparable. De fet, ja ho és, d'imparable. Serà el poble de Catalunya el qui acabarà donant una lliçó als nostres polítics capficats en encaixar-nos a Espanya a poc a poc en els últims trenta anys! Jo sempre dic que els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells. Albert Ubach Membre de Catalunya Acció Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Article publicat al Diari Avui el 17/novembre/2006 http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/17/285689.htm La setmana passada han celebrat eleccions als Estats Units. De comentaris se n'han fet molts -la majoria tocats per la supèrbia que ens caracteritza-. De lliçons, però, se n'han extret poques. Tot aprofitant l'esdeveniment, voldria fer un molt petit extracte del sentit comú americà que, ni que fos en part, convindria que apliquéssim a Catalunya. Primer. Les eleccions han tingut lloc quan tocava. El període està delimitat: el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. La Constitució dels Estats Units així ho va fixar, entre d'altres raons, per respecte als catòlics -evitant el Dia de Tots Sants. Segon. Ara, a meitat del mandat presidencial, es renova la totalitat de la Cambra de Representants. El nombre de congressistes representants de cada Estat és proporcional a la població. Després de dos anys, és el moment en què els americans poden detectar si cal reconduir algunes de les coses que fa el president -per cert, que anotin els nostres polítics l'autocrítica i el corresponent cessament de Rumsfeld-. El tema és important, ja que la Cambra de Representants és qui aprova el pressupost. Tercer. També s'ha renovat una tercera part del Senat -la cambra de representació territorial-. Aquesta cambra està formada per 2 senadors en representació de cada Estat, independentment de la població. L'Estat de Califòrnia (36 milions d'habitants) té el mateix nombre de senadors que Dakota del Nord (636.000 habitants). Una precisió: el Senat americà no és com l'espanyol (de rol subsidiari). La Cambra de Representants i el Senat americans tenen idèntic nivell. Quart. El sistema d'elecció per a les cambres el fixa cada Estat -com correspon a un sistema federal-. Tots ells, però, tenen en comú la representació per districte i les llistes obertes o eleccions primàries. Aquest sistema de designació no afavoreix, lògicament, la participació en el procés final, però sí en el previ, i aconsegueix una representació que podríem denominar desitjada. Evita la morralla que s'acostuma a colar en les llistes tancades. Cinquè. A títol informatiu els diré que el Senat fa moltes coses que aquí sonen a música celestial. Alguns exemples. Aprova el nomenament de ministres, d'ambaixadors i cònsols. Aprova el nomenament dels membres del Tribunal Suprem i, agafin-se, ha d'aprovar el nomenament dels funcionaris i alts càrrecs de designació (estem parlant d'entre 10.000 i 40.000 persones que, sovint, són interrogades per comissions abans de ser nomenades). A més, dos terços dels senadors han d'aprovar els tractats internacionals -raó per la qual els Estats Units (amb molt bon seny), no van ratificar el Tractat de Versalles, en ser rebutjat pel Senat . Sisè. Impossible enumerar les desenes i desenes de referèndums, d'eleccions de jutges, de xèrifs, d'auditors de comptes, de fiscals de districte, etc. que també es van votar en aquest mateix dimarts dia 7 de novembre del 2006. Lliçó global. El que veritablement ha de ser democràtic és el sistema, no pas les persones. No es pot condicionar el nivell de democràcia de les institucions al tarannà de les persones que l'ocupen. El sistema ha de tenir uns fusibles preparats per saltar el dia que un element que ocupa un càrrec electe infringeix les normes fixades. La materialització del fet democràtic no ha de ser fruit dels partits ni de l'arbitrarietat de l'elegit, sinó el resultat de l'aplicació d'un sistema representatiu complex, però concret i precís. Resum. Aquests dies que a casa nostra s'entaulen tantes discussions inútils sobre legitimitat democràtica, aquests dies que es constituirà un Parlament trufat de funcionaris que ningú ha purgat, ara que seguint una llarga tradició es designaran a dit i subjectivament tants càrrecs sense cap control, ara que els partits a Madrid s'estan rifant entre ells els jutges que han d'ocupar llocs transcendentals, ara que, com dic, tot això està tenint lloc de forma tan lamentable, més ens valdria reflexionar, deixar de practicar l'antiamericanisme envejós, aprendre d'ells i aplicar solucions als nostres problemes. Tota la resta és pura demagògia inflamada. Digna dels pitjors enemics de la democràcia. Xavier Roig Enginyer i escriptor

Ahir, en la conferència sobre l'Independentisme des del 1900 al 1939 que van fer a Berga tres historiadors catalans, en Callau, en Sort i en Barrera, organitzada per Estat Català, el mateix Agustí Barrera va fer un anàlisi de la situació actual de la Nació Catalana com a bastant greu, amb molt poques paraules i cap retret a ningú. I com a anàlisi d'una de les principals causes d'aquest fet va comparar el que havíem patit humanament des d'ença la guerra del 36 al 39 com a un veritable i gegantí Holocaust, tant o més greu que el que va patir el Poble Jueu durant la segona guerra mundial. I va comparar el que se'ns ha fet des d'aleshores en l'àmbit cultural com una veritable espoliació de dimensions descomunals encara avui vigent. Des de Catalunya Acció tenim ben present i no ho podem oblidar que CIU durant 23 anys i ara ERC han fet la gara gara als nostres botxins, enemics i espoliadors. Això és més o menys el que ens volien fer entendre aquells tres historiadors compromesos amb el seu país: que la història ens ha de servir per a evitar caure en els mateixos errors. En paraules de l'esmentat historiador, n'Agustí Barrera, hem de saber que el millor de Catalunya, homes i quadres polítics i de professions lliberals a tots els nivells, a partir del 1939, es trobà a l'estranger o al Camp de la Bota. I així ja portem 67 anys perduts en el desert quan el Poble de Moisès només n'hi va passar 40, segons dades bíbliques. Davant de tot això i davant del regionalisme espanyol descarat i mentider de CiU i d'Esquerra, l'un fent-se passar per nacionalista i l'altra per independentista, només queda un grup independentista amb veritable sentit d’estat català eficaç i operatiu. Parlo de Catalunya Acció. Tots els altres projectes independentistes incomprensiblement es deixen enganyar, i ara també per Esquerra. Aquesta ingenuïtat i bona fe catalana ens va portar a molts a confiar en Jordi Pujol durant 23 anys que naturalment tenia un nacionalisme light que ratllava el regionalisme més absolut i així s’ha demostrat abastament. Pujol mai ha donat els passos que la nostra ingenuïtat s’imaginava, ell ens ho deia i repetia i nosaltres no ho volíem entendre. Avui és en Puigcercós qui ens diu que només està disposat i es veu capaç del peix al cove, i ell mateix insisteix en “alargar la mano a las izquierdas españolas". I molts independentistes encara s’entesten en esperar quelcom d’Esquerra. No hi ha res, amics meus, res! Res que aquesta gent puguin i vulguin fer. L’independentisme és trencar amb Espanya i trencar només es pot fer trencant! No hi ha altre camí. Avui Catalunya Acció representa aquest camí: Trencar! Sumar voluntats en el trencar! Catalunya Acció té un projecte de país lliure. El projecte de país de CIU i ERC, avui, passa per ser una part d’Espanya –l’enemiga de la nostra nació-. CiU i ERC volen desenvolupar un estatut esclau i nyap, volen negociar l’innegociable. CiU i ERC volen modificar lleis espanyoles pensades sempre contra Catalunya, pensant-se que així podran fer res vàlid per a Catalunya que no siguin deixalles i engrunes. Catalunya Acció representa la voluntat i la determinació d’allunyar-nos d’aquests límits que no ens deixen respirar com a Poble lliure i digne. Tot el contrari del que representen els líders de CiU i ERC: estovament, ingenuïtat, claudicació, submissió, espera inútil ... trist panorama de vençuts i rendits! En el mateix àmbit de l'abstenció hi ha molts catalans que s'adonen de les migradeses dels sistema hispànic i per això no volen entrar en aquest joc trucat, altres de mica en mica obriran els ulls patacada rera patacada. Estendre el projecte, el sentiment i la determinació per a la construcció d'una nova Catalunya, d'un nou Estat Català, és la primera tasca dels Patriotes Catalans que ens coordinem al voltant del projecte de Catalunya Acció per a fer realitat el nostre objectiu -ben possible i ben real- de tenir un Estat Propi en l'horitzó de l'any 2014. Perquè a la fi la democràcia és això: una suma de voluntats. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Què ha canviat en la política catalana després del passat 1 de novembre? Si fem cas de la distribució d’escons, res d’especial. Uns pugen una mica, d’altres baixen un poc i els de més enllà es queden igual. Les aliances es repeteixen i les actituds davant el nou escenari són, si fa o no fa, exactament les de fa tres anys. Amb tot, malgrat que les aparences ens puguin fer pensar que res d’extraodinari s’ha mogut, ara sí que podem parlar d’una nova etapa. Per què? Dos elements han sotregat els fonaments de la nostra partitocràcia colonial: l’alta abstenció i l’aparició de l’espanyolisme radical en forma de “Ciudadanos”. Sobre l’abstenció, no cal ser un llicenciat en ciències polítiques per la Universitat de Harvard per a veure clar el que passat. És ben simple: s’ha apoderat de l’electorat una sensació d’estafa col·lectiva. Res més. No cal donar-hi més voltes. El més greu, però, és que no hi ha cap intenció de posar-hi remei. Al final, tal i com deia encertadament un articulista fa pocs dies, no caldrà celebrar elecions. Podran fer-les a mà alçada en el mateix Parlament perquè els seus integrants seran els únics que aniran a votar. És clar, quina salut democràtica podíem esperar d’un règim nascut i apadrinat pel franquisme? La mediocritat s’ha anat estenent com una gran taca d’oli en totes les esferes de la política oficial i la conseqüència de tot plegat ha estat tenir un futur president de Catalunya que no sap ni parlar. Amb un panorama així, qui pot tenir ganes d’anar a votar? D’altra banda, hi ha l’aparició dels “legionarios” del Partido de la Ciudadania. Bon senyal. Quan Espanya veu perillar la seva “unidad” sempre hi envia aquest cos imperial (la Legión) amb la finalitat d’espantar “las provincias rebeldes”. El problema és que en ple segle XXI no poden fer-los desfilar per la Diagonal de Barcelona amb la cabra al capdavant. Però no tenen cap problema, substitueixen les bales per les ones radiofòniques de la COPE i la mascota per un bufó del teatre. Tot plegat, i sense que ningú s’ho imaginés, ara tenim en el Parlament de Catalunya a "los Tercios de Flandes” i tothom amb un pam de nas. Tant dir-nos als independentistes de debò que el nostre era un missatge massa radical i ara, aquells que han fet tot el possible per barrar-nos el pas, veuen com a casa se’ns cola qui vol fer-nos desaparèixer com a poble. Què diran ara? Avui més que mai està justificat (tot i que sempre ho ha estat) el discurs polític de trencament amb Espanya. Cal, per a evitar el desànim entre la nostra gent, que la veu de l’independentisme autèntic s’organitzi d’una vegada per a entrar a combatre els que, descaradament, ens volen aniquilar. Ara és l’hora catalans! Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

L'objectiu central d'aquest assaig històric és, essencialment, esbrinar l'evolució ideològica que hi ha entre el Macià que declara obertament el seu espanyolisme el 1907, en parlar de...

"esta España grande y noble, esta España de nuestros ensueños, esta España que, organizando inteligentemente sus industrias, pueda acudir a la lucha económica en el mercado extranjero, y allí, en aquel torneo libre de la inteligencia y del trabajo, vencer; único medio de llegar a ser una Nación rica y poderosa."
(Diario de Sesiones del Congreso de los Diputados, 17 de juny de 1907)

...i que es defineix com a militar i monàrquic fervent...

"y les dije: que yo había pertenecido treinta años al ejército, que le tenía un cariño grandísimo y que al ejército habría de apoyar siempre con mis iniciativas y con las de mis queridos compañeros, porque yo le quería con toda mi alma [...] Les dije también que tenía una deuda de gratitud con D. Alfonso XIII y que esta deuda de gratitud me obligaría por toda mi vida a ser partidario de D. Alfonso XIII."
(Ibíd.)

...i el Macià que, també davant de les Corts, dirà amb contundència:

"Yo solamente os digo que nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la Liga de las Naciones, llevando allí su civilización y su cultura."
(Diario de Sesiones, 5 de novembre de 1918)

o bé amb més radicalitat:

"Voy únicamente a fijar la posición que tenemos los que dentro de Cataluña nos llamamos separatistas, y voy a explicar por qué hemos llegado nosotros a la posición en que nos hemos colocado [...] El dilema se ha planteado de una manera brutal, si queréis, y el dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo la opresión del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que la material, o vamos a la violencia."
(Diario de Sesiones, 23 de juny de 1923)


L'Esfera dels Llibres (2006)
248 pàgs.
ISBN: 84-9734-405-7 /978-84-9734-405-0
24x16 cm
Col·lecció: Història

Terrassa (Vallès Occidental)
Bon dia companys. Sóc un ciutadà d'aquest país i m'agradaria de ja fa molt d'anys dir-ne estat. Us he seguit fins avui d'una manera indirecta doncs milito a ERC des de l'any 1991 i, és clar, m'han arribat diversos inputs de molts llocs diferents, però avui per avui, estic interessat en pertànyer i col.laborar en el vostre moviment que s'ha de convertir en el moviment de la majoria dels catalans.

La meva militància actual és força passiva i de veure-les venir, doncs fa 4 anys que he deixat d'ocupar cap càrrec intern de partit, tot i estant d'acord en diferents temes, amb la línia que du endavant.

Espero una comunicació vostra. M'estic a Terrassa però volto molt tot el País degut a la meva feina. Fins aviat.
Salut i Independència.
XXXXX
Un patriota

Llissà de Vall (Vallès Oriental)
Sóc de Llissà de Vall però fill de Sallent. Tinc 83 anys i vaig conèixer personalment en Francesc Macià. Va venir al col·legi de Sallent i em va regalar un llibre signat per ell, que per desgràcia i per motius de la guerra vaig perdre. Estic afiliat a ERC de LLissà de Vall i lamento que per la salut no pugui ser actiu, tot i que ho sóc de pensament.

Saura i els verds estant contents, l'estatut resultant és ben bé a la seva mida. Bé ...!? ben bé a la seva mida, no!, encara els va una mica gran. Un estatut més mesell encara els hauria plagut més. Per tant ICV no ha perdut pas. Més escons, més sou, més rellevància ... perfecte! La de Madre, n'Iceta, en Zaragoza ... tots pletòrics però també odien l'estatut recent per ser massa agosarat. Tots ells són, amb en Montilla, els que van proposar les esmenes a l'endemà de l'Estatut del 30-S. CiU ha perdut bous i esquelles. Es creuen a en Zapatero, il·lusos catalans! Els espanyols els han traït i ho tornaran a fer sempre que convingui. Esquerra guanya poder i jo perd país. Esquerra no és conscient de la força que els donarien aquests 21 diputats si els adrecessin de veritat a alliberar Catalunya o el que és el mateix a "Trencar amb Espanya". Però no! Ara ja són "els domesticats per Espanya". Ara ja no fan por! Són el lleó venut, engabiat, domesticat ...! Això sí, els pinten de rabiuts, fan veure que els temen, els han ben amansit! Menjadora, copets a l'esquena, salvar "España" del ferotge PP i sobretot a les ordres del "Partido de los trabajadores de España, Partido Socialista Obrero Español". Però els que de veritat hem perdut molt!, molt!, molt més que no pas ningú, hem estat els independentistes. No no parlo dels independentistes nuls de CiU ni dels independentistes vençuts i enganyats d'Esquerra, no! Parlo dels Independentistes de veritat, convençuts i decidits a fotre el camp d'aquesta situació colonial. Sí, nosaltres som els veritables perdedors, nosaltres ho estem perdent tot! o sigui, perdem el nostre estimat país. Entre CiU i E se l'estant venent. Collons! he dit E? Què coi vol dir E? Sí, nosaltres som els veritables perdedors! CiU ha perdut les cadires i E les ha recuperades, però nosaltres perdem la nostra pàtria! No volem perdre la pàtria, no volem perdre la catalanitat, no volem perdre la dignitat! Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció

«Tots aquests comtats i vegueries de Rosselló i Conflent, homes, burgs, vilatges, boscos, riberes, país pla... quedaran irrevocablement i per sempre, per aquest Tractat de Pau, incorporades a la Corona de França.»

Així va ser signat, en rigorós secret, pel cardenal Mazarino, ministre de Lluís XIV de França i per Luis de Haro, ministre de Felip IV de Castella, a Villa dels Faisans, el 13 d'agost de 1659. Les Corts catalanes ni tan sols van ser consultades, ni els mateixos rossellonesos. La més dura repressió, ordenada pel renegat Francesc de Sagarra, president del Consell Sobirà del Rosselló, s'estén sobre el país.

Al Vallespir, Josep de la Trinxeria es declara en rebel·lia i organitza partides d'"angelets", mentre, a Vilafranca de Conflent, Manuel Descatllar ordeix un ambiciós complot per incorporar de bell nou els comtats del nord dels Pirineus al Principat de Catalunya. Joan Soler i Amigó novel·la, amb Rebels a Tramuntana, un dels episodis més desconeguts de la història catalana.

Columna Edicions (2003)
III Premi Leandre Colomer de Novel·la d'Història de Catalunya
356 pàgs.
ISBN: 84-664-0307-8 / 978-84-664-0307-8
12 x 21cm
Col·lecció clàssica, 548

Podríem haver tingut un President Colonial botifler. Quedarem amb el dubte de si hauria estat mínimament honorable, però ara sols queda aquest traïdor traït, n'Artur Mas, com a cap de l'oposició. Com bé digué en Ramon Serra (www.radiocatalunya.ca) l'endemà de la traïció de l'estatut nyap i del "Concert Solidari" feta pels pretesos límits que posa en Zapatero ("Zapatero és qui posa els límits" digué en Mas aquell dia mentre darrera seu hi havia un Pujol, ombra permanent amb un pullòver beix d'estar per casa), Mas és en "Mastraït". Mas i CiU van infravalorar la necessitat urgent i imperiosa d'aquell estatut nyap d'ERC i PSC, i s'han quedat sense res, com diem nosaltres: "sense bous ni esquelles". Pobre Colònia Catalana! Per no tenir no tenim ni una merda d'estatut que valgui la pena i que fes de veritable pas intermedi! Ho han tirat tot per la finestra aquesta colla d'impresentables que van des de Carod, passant per Manuela de Madre i acabant amb en Mas. Tots ells són els encaixistes, enemics permanents de Catalunya, traïdors i botiflers. Els autèntics "retardataris de la llibertat de Catalunya". Però tingueu ben clar tots, els botiflers, els somnífers, els enemics directes i el vençuts -que són molts-, que els independentistes de veritat, els que trenquem amb Espanya dia a dia per sortir d'aquesta situació colonial en la que estem ficats no cessarem en la nostra lluita per Catalunya. Visqui la Catalunya dels "No vençuts"! Salvador Molins President de Som 10 Milions/Mou-te per Catalunya/Consell Nacional President del BIC i Conseller de Catalunya Acció Berga (Berguedà, Països Catalans)

Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia". Uns diuen que han guanyat, d'altres que han resistit, o que hi han entrat, o que han pujat o fins i tot que tornaran a ser "claus". Si se'm permet la broma, jo preferiria ser martell, però hi ha de tot en aquest món. Però anem a les dades reals, i examinem amb lupa les mentides dels nostres polítics. L'any 2003 van votar 3.319.276 catalans, (el 62,54% del cens), i en aquestes eleccions colonials han votat 2.959.027 (només el 56,77%, per tant vorejant ja el 50%, i baixant...). Tot i la petita disminució del cens, a grans trets podem afirmar que uns 360.000 catalans han decidit en aquestes eleccions retirar la seva confiança a qui van votar fa 3 anys. 360.000 catalans!!! Això significa aproximadament uns 15 diputats que les piranyes del Parlament s'han repartit com si res no hagués passat. L'abstenció? Què és l'abstenció? "Connais pas"... Mentrestant circulen les lectures dels analistes polítics que es queden tan amples afirmant que hi hagut un transvassament de vots d'ERC a CiU (2 diputats), i que els 6 escons que perden el PSC i el PP es corresponen a la pujada d'ICV i l'entrada al Parlament del partit dels joglars. Però si anem a pams, i examinem ara partit per partit, veurem el que ha passat en realitat, mirarem als ulls la crua realitat de les eleccions del 2006. CiU, que afirma compulsivament que ha guanyat, en realitat ha perdut gairebé 100.000 vots! El PSC, que per uns minuts va creure que havia estat el partit més votat, ha perdut 240.000 vots, que es diu aviat! ERC, que repeteix orgullosa que ha resistit, ha perdut exactament 130.000 vots (el 25% del seu electorat!!). El PP també va dient que ha aguantat no sé què, quan en realitat ha vist com s'esfumaven 80.000 vots del 2003. ICV està exultant perquè ha fet una "pujada espectacular"... que en realitat són només 40.000 vots sobre 241.000 que ja tenia el 2003. I per últim, els joglars han obtingut si fa no fa uns 90.000 vots. Si intentem ara fer les sumes i restes d'abans, veurem que no quadren de cap de les maneres. Així, repassant els comptes, ni els 130.000 vots que perd ERC els guanya CiU (que en perd 100.000 més), ni els vots que perden PSC (240.000) i PP (80.000) van a parar tots a ICV (40.000) i joglars (90.000). És evident que aquesta anàlisi dels transvassaments no es pot fer, perquè és radicalment falsa. La realitat és una altra: que la gent retira massivament la confiança a la partitocràcia, que només ICV guanya (uns pocs) vots, i que l'entrada suposament "espectacular" dels joglars al Parlament es basa en una xifra bastant pobra. A grans trets podem resumir-ho tot plegat dient que en aquestes eleccions es tractava de veure qui perdia menys vots. Una cursa, però a l'inrevés, cap enrere com els crancs. Una subhasta a la baixa, la política en caiguda lliure. Sovint oblidem que les eleccions són per a votar per qui vols que governi. Doncs això, més evident impossible: moltíssima gent no vol que els governi ningú dels que s'hi presentaven. Els mecanismes de vot de molta gent s'han regit per "la pinça al nas", per "evitar que governi aquell altre", "pel mal menor" o simplement per "eliminació". Però els que han estat més conseqüents de tots han estat els que han votat nul, en blanc o s'han quedat a casa directament. I és que qui ha tornat a guanyar, i de llarg, ha estat l'abstenció. L'explicació a tot això no cal que anem gaire lluny a buscar-la. Les enquestes de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials dels darrers 3 anys indiquen que un 40% de catalans del Principat estan a favor de la independència, davant d'un altre 40% en contra, i un 15-20% oscil·lant d'indecisos o indiferents. Aquesta és la senzillíssima explicació al 50% d'abstenció al passat referèndum de l'Estatut rebaixat, i al 21% de vots negatius (a banda del petit % dels contraris a qualsevol grau d'autonomia). I qui ha parlat de la independència en aquesta campanya? Qui ha parlat de convocar durant la propera legislatura un referèndum d'autodeterminació, qui ho portava al seu programa electoral per escrit? Qui ha recollit els centenars de milers de veus que van clamar per la independència el passat 18 de febrer a Barcelona? QUI? La resposta és tan dura com breu: NINGÚ. Senyors analistes, no cal que busquin més lluny. La navalla d'Ockham ja talla prou: l'explicació més senzilla a uns mateixos fets acostuma a ser la correcta. El divorci entre la població i la classe política catalana té dues potes: una és la mediocritat general imperant, i l'altra és aquesta escletxa insalvable entre la voluntat d'almenys la meitat de la població i el discurs dels partits. La meitat de la població vol la independència i els partits només pensen a repartir-se les engrunes de Madrid. Com a conclusió final, i això és un avís en tota regla, o bé els partits que falsament s'autoanomenen "nacionalistes" i fins i tot "independentistes" posen a la seva agenda la independència i la convocatòria urgent d'un referèndum d'autodeterminació, o bé aquests partits hauran de deixar pas, hauran de ser escombrats, hauran de ser arraconats per a acabar podrint-se en la merda que ells mateixos han conreat. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Dimarts 7 de novembre als antics Comtats de Rosselló i Cerdanya, territoris avui coneguts com a Catalunya Nord, se celebra llur diada nacional. Commemoren les llibertats, institucions i privilegis perduts amb el fatídic i de trista memòria Tractat dels Pirineus de 1659, on les monarquies espanyoles i franceses van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5 part del territori restava sota domini i ocupació francesa agafant àdhuc la segona ciutat més important del país, Perpinyà.

Catalunya pagà les conseqüències de les rivalitats entre les dues monarquies. No es van tenir en compte en cap moment els interessos de la població catalana. Ambdues corts tenien un menyspreu tan gran per als catalans que no donaren informació oficial de la signatura del tractat a les autoritats de Barcelona fins passats tres mesos de l'acord.

La primera paradoxa és que el tros de terra catalana annexionat a França el 1659 era probablement la part més antifrancesa de la pàtria; els exèrcits francesos eren, amb la pesta, un dels flagells més temuts i alhora més odiats per tothom; el fet de ser Perpinyà el baluard septentrional de Catalunya i de la Corona catalano-aragonesa donava una dimensió bèl·lica a aquest patriotisme, com a qualsevol marca; la terra era «fidelíssima».

La resistència al nou ordre francès la protagonitzaren els Angelets de la terra, patriotes que provocaren l'esclat d'una revolta al Vallespir els anys 1663-1671 i al Conflent a partir de 1670, i que s'allargà en el temps amb accions esporàdiques i disperses durant gairebé tres anys, fou una revolta excepcional tant per la durada, com pels nivells d'organització i el grau de suport que la població va donar als revoltats. La revolta no va ser tan sols un rebuig al nou impost de la sal, dit la gabella, tal com diu la historiografia "oficial", sinó que al darrere s'hi amagava un component de revolta política, de caràcter nacional contra el nou ordre francès. Arguments que es reforcen amb les conspiracions de Vilafranca de Conflent i Perpinyà (març i maig de 1674), on representants de la noblesa i notables d'aquestes viles es posaren en contacte amb l'altra banda dels Pirineus per tal d'expulsar l'invasor "gavatx". La recent incorporació a una nova entitat política i la imposició d'una frontera poc viscuda com a real pels habitants d'una i altra banda, comportà pels nord-catalans durant molts anys una "ratlla imaginària" antinatural i estranya que dividia la terra d'una mateixa nació. La història permet d'entendre la pugna multisecular que hi ha hagut en aquesta terra entre la força abassegadora de l'assimilacionisme francès i una pregona, quasi irreductible, catalanitat.

El Tractat dels Pirineus és un dels ultratges més grans que ha sofert la nació catalana al llarg dels segles. Catalunya va ser dividida sense l´aprovació de les autoritats nacionals, es a dir, pròpies. És un tractat il.legal. Però, qui reclamarà els drets històrics de Catalunya? La historiografia "oficial" d'aquest país ha enterrat sota terra aquest capítol de la nostra història nacional, premeditadament o per acomplexament, se m'en refot, la qüestió és esborrar del mapa tot signe de caràcter i de rebel·lió, que caracteritza la nostra personalitat com a poble que defensa la integritat del seu territori i la seva persistència nacional.

El projecte polític de Catalunya Acció representa i reivindica aquests signes d'identitat, propis de la personalitat dels catalans i catalanes, i que són fortament reprimits pels nostres enemics i botiflers. Caràcter i rebel·lia, exemples d'idiosincràsia de la societat catalana i per tant nord-catalana del segle XVII, creient immutable de la llibertat i la justícia, valors que els nostres botxins -tan francesos com espanyols- volen eliminar i extirpar-nos però que són la nostra raó de ser dins del concert de nacions del món.

El caràcter i la rebel·lia que han demostrat els nord-catalans durant segles i generacions, des dels Angelets de la terra fins als nostres contemporanis, han permès immortalitzar la catalanitat d'una terra segrestada per França, però mai oblidada malgrat el silenci de la historiografia "oficial" i d'una classe política catalana incapaç d'exigir tan sols l'oficialització de la llengua pròpia dels nord-catalans o de la connexió per TGV entre Barcelona i Perpinyà.

Catalunya Acció per tant, i coincidint amb la diada nacional de la Catalunya Nord, reclama i exigeix l'abolició i la revisió del Tractat dels Pirineus, entenent doncs, l'evacuació de tot allò francès que romangui a Catalunya Nord i la conseqüent reunificació del nostre país constituït en un Estat de ple dret cap als voltants del 2014. Sense el Rosselló, no hi ha nació!

*nota: per saber-ne més, Del patriotisme al catalanisme, article de M. FERRER El Rosselló i la monarquia francesa (1659-1721): guerres, resistències, identitats. pàg. 263-288, Eumo Editorial Universitat de Vic, 2001, Vic.
J. SOLER I AMIGÓ, Rebels a Tramuntana, Columna Edicions, Col·lecció clàssica, 2003, Barcelona. III Premi Leandre Colomer de Novel·la d'Història de Catalunya.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Sento una profunda admiració, des de la natural distància i des de la meva capacitat personal, pels homes que han esdevingut estadistes i han defensat amb força el seu propi país lluny de la mediocritat d'un Carod que diu que "no telefonarà a Madrid" però que bé em temo que se n'hi anirà a fer de llepon o d'obedient a la primera que pugui -abans de qualsevol pacte- és clar! o no tan clar per això no em mereix cap confiança. Gent que van prometre en la campanya electoral el que farien de concret pel seu país i d'entrada ho va complir -qui pica primer, pica dos cops-, la mateixa estratègia que Josep Sort ens presentava en la conferència titulada "Una proposta d'accessibilitat a la Independència". El que possiblement tornarà a ser el nou President del Brasil, Lula, fent un anàlisi de la situació brasilera ha dit "el meu únic rival és la injustícia social" El 2002 Lula només comptava am la fidelitat de de tres dels vint-i-set Governadors, avui compta ja amb el suport explícit de setze governadors. Jo ara em pregunto: quin serà el rival de la nostra classe política, del nou govern, del nou parlament i del nou President que en surti de tot plegat? Serà la immigració descontrolada? Serà la manca de recursos? -dedica Catalunya 640 milions d'euros a Universitats i investigació! no us foteu a riure ni a plorar perquè l'estat en 15 dies ens roba aquests diners, 40 milions diaris, 6600 milions de les antigues pessetes cada dia. Serà que la nostra capacitat de decissió política ha quedat reduïda al nivell de fireta després de l'aposta final estatutària d'en Mas amb Zapatero? Aquest és el nivell en que ha quedat l'estatut esclau: de fireta! Res lligat, el sac foradat i el gra florit ...! Quin serà el rival de la nostra classe política? Serà l'aeroport? Serà el Port? Serà la sanitat? Serà la política lingüítica? Serà l'etiquetatge en Català? Serà el cinema en Català? Serà la televisió o la premsa en català? o serà tot plegat? No tenim diners, diran! On són, direm? -A la panxa del bou on no neva ni plou! respondrem! Serà la partitocràcia, seran les poltrones, serà el sou de ses senyories? Serà la falta de consciència del que tenen entre mans? "Drets i naturalesa de Catalunya" Serà la falta de caràcter, de dignitat i d'autoestima nacional? Quin serà el rival de la nostra classe política? I mentre responem tots aquest interrogants, prego a ses senyories que, per favor, que no s'apugin el sou! Que això ja és vergonyós! Sí, tal com diu i clama Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció: "Regeneració, regeneració, regeneració! Salvador Molins i Escudé President del BIC, President de Som 10 Milons Conseller de Catalunya Acció

La unió i la independència no són fruit de la casualitat ni de la sort. Demà no ens llevarem i ho trobarem tot fet. Genghis Khan deia: "les batalles no les guanyen els guerrers, les guanyen els exèrcits". L'exèrcit és la unió coordinada i operativa d'una colla de guerrers amb un objectiu definit i una estratègia comuna. Guerrer i exèrcit són imatges molt significatives de com actuem els catalans (guerrers aïllats) i com hem d'actuar per a avançar (guerrers coordinats operativament en un exèrcit), sinó l'any que bé no haurem avançat res, tal com estem fent des de fa 30 anys. Catalunya Acció ha nascut amb un projecte de país fora dels límits estatutaris. Per a res Catalunya Acció s'ha de preocupar en justificar encaixismes de cap mena com en Pujol i Convergència, o nous "peixos al cove" com diu en Puigcercós. A Catalunya Acció no volem unir o encaixar sinó trencar amb Espanya; no volem harmonia sinó tracte just i respecte; l'harmonia sense respecte és una fal·làcia, és una trampa del més fort o del més gran per fotre al més petit o més dèbil. L'harmonia entre Espanya i Catalunya no és possible perquè la primera no entén ni vol entendre la sobirania de la segona. És inútil demanar als encaixistes que facin res per la Sobirania de Catalunya quan ja han jurat fidelitat a l'Estat Espanyol. Plataformes com la del Dret a Decidir o Sobirania i Progrés han errat el camí, tornen a caure en la ingenuïtat de creure que ERC i CiU faran res efectiu que no sigui perdre el temps en intentar desplegar un nyap d'estatut que ofega totalment el nostre futur i està pensat i fet per tenallar i matar Catalunya com a Poble, i el més greu és que ho està aconseguint, està escanyolint el nostre creixement, ens deixa paralítics fins que l'ossada esquifida ens aturarà cor i pulmons. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció

Els primers dies de novembre de 1926 gairebé un centenar de catalans foren detinguts per la gendarmeria francesa acusats de preparar un complot per provocar un aixecament popular a Catalunya i proclamar-ne la independència.

Aquesta temptativa, coneguda com «els fets de Prats de Molló», i el consegüent procés que es féu a París, tingué un gran ressó internacional i contribuí, de manera decisiva, a la internacionalització del cas de Catalunya i al fet que la figura de Francesc Macià adquirís la dimensió èpica que encara avui l'acompanya.

Aquest llibre, editat a París l'any 1927 per Estat Català sota el títol La Catalogne Rebelle, i que ara es publica íntegrament en català per primera vegada amb motiu del 70è aniversari de la mort de Macià, recull les transcripcions d'aquell procés. Amb una introducció d'Agustí Colomines i Companys, professor d'història contemporània a la UB, aquest llibre incorpora documents i material gràfic vinculat a aquells fets.

Símbol Editors (2003)
304 pàgs.
ISBN: 84-95987-06-6 / 978-84-95987-06-8
17x24cm
Col·lecció Memòria

La figura de l'insigne conseller barceloní és avui encara un exemple de les qualitats cíviques que tot dirigent polític ha de tenir.

Malgrat els sis-cents anys que ens separen de l'època de Fiveller, el seu coratge i fermesa a l'hora de defensar les llibertats col·lectives dels barcelonins davant el monarca castellà Ferran I són un model per a tots aquells catalans que aspiren a substituir l'actual mediocritat imperant dins el nostre panorama polític.

La Busca edicions (2004)
65 pàgs.
ISBN: 84-96125-11-4 / 978-84-96125-11-7
21x15 cm

A "La independència i la realitat", l'escriptor i jurista Hèctor López Bofill combina amb brillantor el rigor jurídic, l'objectivitat del discurs i l'audàcia dels plantejaments per destruir els llocs comuns que pesen sobre la idea de la independència de Catalunya i la fan aparèixer com una quimera irrealitzable.

Ben al contrari, aquest llibre demostra la necessitat d'incorporar aquesta idea dins l'àmbit de les possibilitats democràticament acceptades, examina els discursos polítics i legals sobre la qüestió, sobretot, es manté dins el nivell de la concreció per tal d'evidenciar l'ampli arrelament social del projecte independentista, així com la seva viabilitat dins el marc de la legalitat vigent. La conclusió és clara i desafiant: l'emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini, la seva legitimitat ve avalada tant pels principis bàsics de la democràcia com pel dret internacional i la mateixa normativa constituent de la Unió Europea.

"La independència i la realitat" ens proposa una argumentació sòlida i contrastada, de lectura ben accessible, que d'ara endavant haurà de ser referència obligada en qualsevol discussió solvent sobre el futur immediat de Catalunya. Un al·legat a favor de la democràcia i la llibertat dels homes i els pobles, que no deixa excuses per ajornar més el procés que ha de portar Catalunya a obtenir allò que, per dret, li correspon.

Editorial Moll (2004)
184 pàgs.
ISBN: 84-273-1101-X / 978-84-273-1101-5
19x13cm
Col·lecció "Els llibres de Pròsper", 1

El passat diumenge 22 d'octubre es commemorà el 80è aniversari de la gesta d'en Francesc Macià i del centenar de patriotes voluntaris que des de la localitat nord-catalana de Prats de Molló, mostraren al món el conflicte català i el seu anhel d'independència.

Arran dels coneguts com a «Fets de Prats de Molló», el plet català fou escampat per tot el món. La detenció dels insurrectes que s'havien conjurat a la comarca del Vallespir —deguda a la delació d'un espia a sou de França, descendent del revolucionari italià Garibaldi—, el posterior judici a París d'en Macià i dels soldats catalans, la sentència (les penes de presó i les multes) i l'exili a Brussel·les, foren notícia de primera plana als diaris europeus i americans.

Des del 1714 que el nom de Catalunya no era en boca de tanta gent forana. Poc més de dos-cents anys després de l'ocupació espanyola de Catalunya, una nova generació de patriotes agafaria les armes per a demostrar als catalans com es guanya la independència. El caràcter bel·licós dels catalans era ben viu entre el jovent, i la tradició catalana s'acomplia malgrat les prohibicions. En arribar a l'edat en què se't podia considerar home, el cap de casa et donava els símbols que així ho assenyalaven: la clau, el duro i el punyal. Els catalans sempre s'havien considerat francs, és a dir lliures, per contraposició a la resta d'humans, la majoria dels quals eren súbdits. La llibertat dels catalans, fixada des dels orígens de la nació i que s'anà reglamentant en les Constitucions de Catalunya, ens costà sang, i per aquesta raó tot català ben nascut anava sempre armat, per a defensar la llibertat i per a defensar-se. Amb Macià reneix l'esperit atàvic, el delit de recobrar la llibertat arrabassada, i molts dels seus seguidors ho abandonaren tot per Catalunya: família, treball, estudi, posició... Fins al darrer alè de vida, tots, sense excepció han servat, a la nineta dels ulls, l'estel de la Independència. Glòria eterna als defensors de la pàtria!

Els primers dies de novembre de 1926 més d'un centenar de catalans van demostrar l'afany de llibertat i independència que reclamava el subconscient de tota una nació que restava empresonada i violada per la tirania i la barbàrie espanyola representada per la dictadura de Primo de Rivera. Va ser una temptativa d'aixecament armat a nivell general, impregnat de valentia i heroïcitat, que si hagués reixit, disposaríem d'un precedent històric contemporani de caràcter separatista de ben segur molt productiu i difícilment tapat i silenciat per la historiografia "oficial", actualment constatable. En tot cas, dirigents polítics com Macià, es troben a faltar a la Catalunya actual, on no hi ha ni valentia ni heroïcitat, en canvi, acomplexament i genuflexió en trobem per donar i per vendre.

El president Macià tenia determinació i ho tenia tot molt clar. Extracte de la declaració que en Francesc Macià havia de llegir quan hagués declarat la independència :
"A LES NACIONS LLIURES DEL MÓN, SALUT ! És Catalunya la que avui us saludem, nacions lliures del món, en el moment d'aixecar-se en armes en defensa del seu dret imprescriptible de governar-se ella mateixa....Volem una Catalunya per als catalans! Volem una cultura moderna per als nostres infants, per als nostres obrers i per a les nostres escoles superiors. Volem el màxim de millorament per al nostre proletariat. Volem administrar nosaltres mateixos les nostres riqueses nacionals, en una República Catalana independent. Que sàpiga tot el món que no estem animats d'un esperit d'odi contra la resta de la Península ibèrica, ni tampoc per un esperit d'imperialisme i de conquesta. Ens consideraríem sortosos, una vegada lliures, d'ajudar els altres pobles d'Espanya que pateixen sota el mateix règim de reacció, per tal que ells també n'esdevinguessin. Volem trencar les cadenes que ens endogalen amb ells per la força i reemplaçar-les pels lligams lliures i fraternals que ens permetin de treballar junts per la pau internacional. Car és per aquesta pau internacional per la que, en darrera anàlisi, ens aixequem en armes.I és a vosaltres, pobles lliures de tot el món, a qui adrecem, els primers, la salutació i el nostre crit d'angoixa, demanant-vos de reconèixer el nostre dret d'esdevenir lliures. Ho fem amb l'esperança i la fe en la llibertat i la justícia, aquest principi fonamental de Dret internacional per la cooperació, no forçada, sinó lliure i cordial de tots els pobles i per la igualtat civil, contra tot privilegi i tota tirania. Tenim el convenciment que no serà assegurada la pau d'Europa mentre la força dels exèrcits sostingui exclusivament l'imperialisme i no siguin assegurats els drets de les nacions petites a disposar lliurement d'elles mateixes. Pel dret dels pobles i dels homes! Per la pau internacional! Salut!"
Francesc Macià, Prats de Molló 1926.

Avui, vuitanta anys després, segueix sent majoritàriament vigent aquesta declaració que tenien preparada els voluntaris catalans encapçalats per Francesc Macià. Motiu pel qual hauriem de reflexionar, i que la seva experiència i sacrifici ens serveixi d’exemple per no defallir en la lluita per la independència de Catalunya.

Catalunya Acció, enguany i amb un projecte ambiciós i actualitzat al segle XXI, sense armes de foc, però amb la mateixa força i convicció, recull l'esperit i la valentia d'aquells catalans que un dia van dir prou, i s'adonaren que l'única solució és trencar amb Espanya.

*nota: per saber-ne més, La Catalunya Rebel, El procés a Francesc Macià i als protagonistes dels fets de Prats de Molló, Símbol Editors, Col·lecció Memòria, 2003, Barcelona.
Text original publicat sota el títol de la Catalogne Rebelle per Estat Català. Agence Mondiale de Libraire. París, 1927

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

Estrenem des de Catalunya Acció la secció Història dins la Gaseta digital El Nord. Analitzarem minuciosament la història dels Països Catalans per demostrar que en el nostre passat NO tot són derrotes, desgràcies i repressió, malgrat ens volen fer creure els espanyols i els encaixistes catalans, que conscienment i mitjançant la història "oficial" es permeten el luxe de contaminar i ocupar (també) la ment i l'autoestima de generacions de compatriotes amb la finalitat d'amagar-nos i segrestar-nos tots els referents i exemples de valentia, heroïcitat i patriotisme de la nostra història nacional. En canvi, ens mostren i ens inculquen una història acomplexada, que ens domestica i ens escarmenta, possibilitant així, una fortificació i consolidació del seu règim de dominant i de subordinat, d'amo i d'esclau, de metròpoli i de colònia, d'Estat i de província...
Per això i molt més, l'objectiu d'aquesta secció serà recuperar la dignitat i la moral, així com la història, de la nació catalana. I rigorosament, procurarem amb designi projectar al nostre present humà; els valors, la il·lusió, l'esperit, el patriotisme i també per què no, els "collons" de milers i milers de catalans i catalanes que hi van deixar el temps, l'esforç, la sang i la pell, per les llibertats nacionals i per la glòria de la nostra Pàtria.

P.S. Historicidi: assassinat o homicidi històric amb connotacions polítiques gravíssimes.

Oriol Escuté, 22 anys
Membre de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)

El llibre realitza una aproximació a l'economia dels territoris de l'Estat espanyol que integren l'euroregió de l'arc mediterrani, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, i que en aquest treball anomenem Euram.

Ací ens mostra fins a quin punt el seu volum de relacions comercials i la complementarietat de les seves produccions defineixen un gran clúster natural, així com els beneficis conjunts que es podrien derivar d'una articulació de polítiques comunes.

També es posa l'èmfasi en la causa principal dels problemes que pateixen els tres territoris esmentats, el seu dèficit fiscal amb el govern central espanyol.

Edicions 3 i 4 (2004)
190 pàgs.
ISBN: 84-7502-718-0 / 978-84-7502-718-0
16 X 24cm
Col·lecció: "Euram", 1

Qui era Cristòfor Colom? Què en sabem de la seva vida i dels seus orígens? La versió més divulgada ens diu que Colom era un llaner genovès, sorgit de les fondàries del misteri, sense carrera política ni militar, ni estudis de dret ni de fiscalitat, que va ser nomenat pels Reis Catòlics, amb l'acceptació de la cort i la conformitat de lleis i d'institucions, virrei, almirall, governador i capità general del nou regne de les Índies. Però, és concebible que un estranger plebeu i analfabet rebés uns títols reservats només als membres de la casa reial?

Cinc-cents anys després de la mort de Cristòfor Colom, l'historiador Jordi Bilbeny culmina les seves exhaustives investigacions i concreta la figura del descobridor d'Amèrica en un Colom de la noblesa barcelonina, d'una família de tradició de mercaders i navegants, diputat, governador, militar, corsari, membre del Consell d'Estat, amb un germà que era president de la Generalitat i un altre que pertanyia a l'Església, amb escut d'armes, seguidor de la causa del conestable de Portugal i de Renat d'Anjou, en tant que reis de Catalunya. Addicte, per tant, al casal d'Urgell i a la seva descendència portuguesa. Un personatge noble vinculat a la casa reial: un Colom príncep de Catalunya.

Edicions Proa (2006)
440 pàgs.
ISBN: 84-8437-833-0 / 978-84-8437-833-4
15,5 X 23,5cm
Col·lecció: "Perfils", 65

El grau de violència sense parió que va acompanyar la desintegració de Iugoslàvia només es pot explicar si considerem adequadament tant els factors externs com els interns. Com més mixtes, assimilades i indistingibles eren les poblacions que calia “separar”, més sistemàtic, incessant i cínic havia de resultar l’ús de la coacció. Això dóna compte de per què els nivells més alts de violència “interètnica” van tenir lloc a Bòsnia.

Occident va reaccionar d’acord amb la hipòtesi de la similitud/diferència: quan deixaren anar les primeres bombes sobre terra eslovena, els indiferents líders internacionals i una opinió pública desconeixedora dels fets van desviar la mirada lluny de la tragèdia, o bé es van veure passar els esdeveniments posteriors de braços plegats. Quan es va engegar la neteja ètnica a Croàcia, alguns països, sobretot Alemanya, començaren, amb retard, a exercir una pressió forta sobre Belgrad per tal d’aturar la marxa envers el caos. Els acords de Dayton, precedits pels primers atacs aeris “demostratius” contra objectius serbis restringits, només es van assolir ateses les fortes pressions dels Estats Units i tot i l’oposició constant del Regne Unit i França.

A la fi, quan les primeres imatges dels refugiats amb mocadors al cap procedents de Kosovo van colpejar els mitjans de comunicació, una nova commoció humanitària es va afegir al cúmul de vuit anys de patiments. Si Iugoslàvia havia concedit tants drets a les seues repúbliques i províncies, aleshores, per què es va desintegrar la federació? Que no se'n van aplacar i acontentar del tot els pobles constituents amb els drets que havien obtingut o que se'ls havia atorgat?

Editorial Afers (2000)
212 pàgs.
ISBN: 84-86574-87-0 / 978-84-86574-87-1
21x13cm
Col·lecció "El Món de les Nacions", 5

La història ens demostra a bastament la impossibilitat de la convivència entre Catalunya i Espanya. Molts catalans hi han esmerçat tones de bona voluntat -i també d'ingenuïtat- per tal de fer possible un clima d'una certa harmonia entre ambdós pobles. Feina i temps perduts. Cada oferiment fet des d'aquí ha estat contestat amb una sonora bufetada des d'allà. Persecucions, assassinats, exilis, espoliacions, intents de genocidi... Aquestes han estat les respostes als nostres càndids intents de buscar una vida en comú mínimament civilitzada.

Ens agradi o no, els catalans no hem anat més enllà del trist paper de l'esclau. El nostre destí sembla reduït a callar, pagar i "rebre".

La situació ha arribat a uns extrems en què, per salvar-nos dels naufragi, només existeix una solució: trencar amb Espanya. Són molts els nostres connacionals que ja no dubten que aquesta és l'última esperança. Per on començar? Per començar, ens caldrà imprimir a les nostres accions un estil vibrant i suggestiu. I abandonar d'una vegada per totes els plantejaments i els personatges fracassats que dominen l'escena política oficial del país des de fa trenta anys. Posem, doncs, en marxa un nou tren de la història. Modern, vigorós i operatiu. On puguin pujar tots aquells compatriotes que amb veu ferma vulguin cridar: CAP A LA INDEPENDÈNCIA!

La Busca edicions (2005)
100 pàgs.
21 x 15 cms.
ISBN: 84-96125-36-X / 978-84-96125-36-0

Article publicat al diari El Punt el 23/octubre/2006 El discurs oficial sempre parla de l'avenç de Catalunya. Del nostre progrés econòmic, social i, diuen, també polític. A banda dels dos primers, que lògicament són també producte del propi ritme de creixement en tota societat occidental, cal no deixar-nos entabanar pels cants de sirena de la partitocràcia imperant. Vull dir que per molt que ens repeteixin que mai hem tingut el poder polític d'ara, en realitat no ens hem mogut del temps de la Lliga Regionalista. Amb la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l'enèsima mostra de la impotència d'una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. Sempre hem tingut uns dirigents d'aquesta mena? Som uns negats per fer política amb majúscules? Sincerament més aviat m'inclino, si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar que l'èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de «salvar» Espanya. Uns ho intentaren tot volent fer «l'Espanya gran», d'altres donant «estabilidad al Estado» i els darrers, una mica grotescament, «extendiendo la mano a las izquierdas españolas». Sigui com sigui, les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs. El perspicaç d'Agustí Calvet Gaziel, l'any 1947, ja denunciava per on havia fallat el pare polític de la idea d'encaix a Espanya, la qual encara avui és el leit motiv d'absolutament tota la classe política del país: «Aquest home malaguanyat (es refereix a Francesc Cambó) fou el representant més eminent, en les seves primeries gairebé genial, de la tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània (del 1890 al 1914), i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l'hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s'adonaven que l'únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrere.» De fet, no s'ha bellugat res. Cent anys després continua igual la mateixa «incapacitat radical» de «plasmar en realitats polítiques» «el sentiment catalanesc». O no han estat això les renúncies del nou text estatutari? Perquè la realitat és que per fer efectiu l'Estatut sorgit del Parlament el 30 de setembre calia encarar-se obertament amb Espanya amb el consegüent «sacrifici i dolor integral». Qui hi està disposat? Naturalment, tots ells s'han tornat a «fer enrere» com ho han estat fent d'ençà que es va iniciar aquesta nova restauració borbònica que patim. Vist que s'ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap èxit significant, és l'hora del relleu. Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l'escena pública que ens han fet envermellir de vergonya. Qui no recorda la ridícula samba d'en Joan Clos o la famosa fotografia de la corona d'espines a Jerusalem? Però ara hem de dir prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que està en joc el dels nostres fills. Exagero? No ho crec si tenim present que el passat 7 de setembre, el moderadíssim Jordi Pujol advertia en una conferència que existeix una estratègia des de l'Estat de prescindir de Catalunya tant com sigui possible. La intenció, diu l'expresident, és «minimitzar els costos d'una secessió» i es fa tot reduint el pes (econòmic, polític, etc.) de Catalunya en el conjunt de l'Estat «a través d'una combinació de polítiques estatals: infraestructures, pressió fiscal, ubicació de centres de decisió, etc.» Ben mirat, Catalunya deu ser l'únic país del món que en lloc de preparar-se per a la seva independència deixa que li faci la feina aquell que la vol fer desaparèixer. Us imagineu què en pot sortir, de tot plegat? Definitivament, doncs, hem de reconèixer que, en efecte i com alguns diuen, som en una cruïlla. Però ens donaran garses per perdius si ens creiem que aquest encreuament no és entre dos camins ben diferenciats: espanyolització o independència. I així, arribats a aquest punt, on clarament podem veure que el nostre benestar econòmic i anímic depèn més que mai del futur Estat català, també caldrà reconèixer que uns altres homes i dones seran qui l'hauran de construir. Per tant, la regeneració política és urgent. Però... alerta! no només per canviar cares i noms simplement perquè sí. Cal encetar un altre estil de fer política basat en idees i plantejaments nous. Suggestiu, amb una dialèctica vibrant, clara i que, sobretot, ens retorni la dignitat com a poble. S'han d'acabar els somriures hipòcrites i el to d'aquell que sempre sembla que demana perdó per ser català. On hem de buscar aquests homes i dones? En les elits dels partits actuals? Allà no podem trobar la saba purificadora. Cerquem-la entre el patriotisme de la nostra gent d'ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics propis del buròcrata. Idealisme, sacrifici, eficàcia i insubornabilitat han de ser les seves divises. Però més que res han de veure que hi ha vida més enllà del trist panorama autonòmic o federalista on ens volen encabir. Una vida d'independència que serà la que ens portarà el progrés i benestar que tot poble desitja. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Foto: La tribuna de convidats del Congrés de Diputats el dia de l'aprovació de la reforma de l'Estatut de Catalunya)

Article publicat al Diari Avui el 15/octubre/2006
http://www.avui.cat/avui/diari/06/oct/15/270909.htm

"És l'hora de la independència"

OPTIMISME · El Partit Nacional Escocès tanca el seu congrés anual confiant que els comicis del maig el portaran al govern regional

SONDEJOS · Les enquestes auguren bons resultats per als nacionalistes

Conxa Rodríguez

"Estem en el bon camí per canviar Escòcia. Tenim al davant sis mesos per arribar a Holyrood [Parlament autònom]", va dir ahir Alex Salmond, líder del Partit Nacional Escocès (SNP), durant el discurs de clausura del congrés anual d'aquesta formació independentista a Perth (Escòcia), en què van participar un miler de delegats.

La confiança de Salmond de guanyar les eleccions escoceses de maig del 2007 està ben fonamentada. En els dos anys que fa que lidera l'SNP, Salmond ha obtingut importants victòries tant en eleccions parcials com municipals. Les enquestes d'intenció de vot els auguren bons resultats davant la caiguda o el manteniment dels partits unionistes, defensors de la permanència a la Gran Bretanya.

Els nacionalistes escocesos són obertament independentistes i ara són el principal partit de l'oposició al Parlament d'Edimburg. En aquesta campanya, el seu principal rival és el Partit Laborista, que els treu un mínim avantatge en les enquestes. Però el desgast del primer ministre britànic, Tony Blair, i el seu govern, al poder des del 1997, juguen ara a favor de l'SNP.

Probable executiu de coalició

En la seva intervenció ahir a Perth Salmond va fer una crida als delegats perquè es preparin per governar. Fer-ho en solitari els resultarà difícil, però no en coalició. De fet, ara ja hi ha un govern de coalició lib-lab (laborista i liberaldemocràtic) a Edimburg. Dels 129 diputats a l'actual Parlament escocès, 50 són laboristes, 25 de l'SNP, 17 conservadors, 17 liberaldemòcrates i 5 Verds, entre d'altres.

Salmond també va aprofitar el seu discurs per criticar l'eslògan de campanya que utilitza el Partit Laborista a Escòcia, "El millor país petit del món". "Escòcia és petita per als que pensen en petit. Per a nosaltres, és l'hora de pensar en gran, de pensar en la independència d'Escòcia" , va replicar el dirigent nacionalista.

Publicat el 19/octubre/2006 Aquesta és la impressió que tinc respecte a les eleccions del proper dia 1 de novembre. Per part de qui? Naturalment per part de l’Estat espanyol, que és qui domina absolutament la política catalana. M’explicaré amb més claredat. Allò que intento fer-vos veure és que, per moltes proclames que facin els diversos partits catalans a favor de més poder polític i econòmic per a Catalunya, no veig cap símptoma de preocupació ni en el PSOE ni en el PP. Els primers acaben d’assegurar-se el suport de CiU en els pressupostos generals de l’Estat que és la fòrmula legislativa que permet l’espoli fiscal de Catalunya. Feina feta. Els altres, els del PP, els del sector més energumen d’Espanya, li donen a les autonòmiques catalanes la mateixa importància que a una partida de cartes. La seva dèria continua essent la “guerra del nord”. Aquell flanc que saben que trontolla donada la creixent sensació que l’anomenada pau sempre comporta un preu politic. Enlloc, saben ells molt bé, ningú deixa quaranta anys de lluita armada gratuïtament. Ni aquí, ni allà, ni a la Patagònia. Per tant doncs, com us dic, uns poden anar dient que volen l’autodeterminació, els altres l’aeroport i els de més enllà la gestió de la Seguretat Social. Els espanyols saben que el més calent és a l’aigüera. Aquí els únics que es creuen els contes de fades són els que pensen que el seu vot del proper dia 1 servirá per regenerar alguna cosa. Es del tot significatiu veure la manca de declaracions dels principals capitostos dels partits imperials respecte a les propostes electorals catalanes. S’ho miren de manera com si pensesin: “son como niños... “. El pitjor però és que la seva concepció infantil de la política ens la volen traspasar també a nosaltres. O no veieu com els programes electorals s’han anat convertint en una mena de carta als reis? Tots hi posen els millors regals. Que si xecs, que si ulleres, que si et paguen el lloguer del pis... Com en una tómbola de fira de poble. “Siempre toca, sino un pito, una pelota!” La veritat és que s’ha demostrat que les preocupacions que podia tenir Espanya amb els missatges electorals catalans s’han dissolt com un terròs de sucre. La submissió econòmica i política catalana torna a fer-se efectiva amb unes ofertes electorals que no volen trencar absolutament res. Com des de fa molts anys, les aspiracions dels principals partits del país no van més enllà d’administrar el trist plat de llenties que ens envien des de Madrid. Solució? No ens cansarem de repetir-ho: regeneració política, regeneració política i res més que regeneració política. Santiago Espot, 43 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Publicat a www.opinionacional.com el 18/octubre/2006 El maig de l’any passat em vaig reunir amb l’Enrique Múgica Herzog, el defensor del pueblo espanyol. El motiu de l’encontre era exposar-li la dramàtica situació de discriminació cultural i lingüística que vivim dins les reixes administratives de l’Aragó els pobles de parla catalana i els de fabla aragonesa. Jo hi anava amb una bona munió d’activistes culturals d’aquestes terres, tot un escamot de la Institució Cultural de la Franja de Ponent. Durant la conversa Múgica, i encara més els seus caps de gabinet, es van mostrar tan interessats o més pel castellà a l’Aragó que pel català i l’aragonès. Amb qüestions directes com ara si el català a la Franja amenaçava al castellà. No donàvem crèdit. Les denúncies que vàrem dur van ser acceptades a tràmit, i solament això, perquè al cap de pocs mesos eren desestimades. Segons el defensor del pueblo espanyol amb una hora a la setmana de català optatiu a l’ensenyament, ja està prou protegida i reconeguda la llengua pròpia de les quatre comarques catalanes de l’Aragó. Ja en tenim prou. Per això quan ara ha llençat tota aquesta innominable arremesa contra l’estatut de Catalunya i l’oficialitat del català res no ens ha sorprès. Múgica és això, és el defensor del pueblo espanyol, d’aqueixa mena de poble espanyol ofegós, que encara bleixa. O sia, un assaltador més del poble català. Guillem Chacon Secretari general de la Institució Cultural de la Franja de Ponent

Manlleu (Osona)
Hola a tots. Em dic XXXXX, tinc 22 anys i sóc estudiant d'Enginyeria Informàtica. Sóc de Manlleu (Osona), tot i que ara resideixo a Barcelona. Sóc un dels molts catalans que ja no podem suportar més les baixades contínues de pantalons que ens ofereixen a diari els nostres estimats polítics. Fa molt de temps que intento créixer intel.lectualment llegint de dia i de nit tot el que faci referent a la nostra cultura, així com els passos que hem de seguir per a aconseguir a la fi el nostre esperat objectiu, que no pot ser altre que la independència. M'he sentit molts i molts cops frustrat, tant pels polítics, com per les altres formacions i moviments independentistes que sembla que busquin l'enfrontament entre nosaltres per tal de mostrar-se més radicals que el veí, i que entenen la causa com si d'un joc es tractés.

Per aquesta raó, suposo que molts d'altres com jo, hauràn cregut en certs moments que la independència del nostre país és una utopia que no podrà ésser mai realitzada. No obstant, llegint la vostra web m'he adonat que encara queda gent amb dignitat, que sembla tenir les coses clares, i que està disposada a treballar de forma ferma i seriosa. Crec que el primer que s'ha de fer és aconseguir la força que ens doni la unió de tots els que busquem el mateix objectiu. Després, caldrà seguir unes pautes clares sobre les accions que s'han de realitzar per a fer sentir la nostra causa a nivell mundial. Som molts els que estem disposats a fer-nos sentir, i poso a la vostra disposició el coneixement tecnològic que pugui tenir així com les ganes, per a servir a la nació més gran que mai ha existit. No puc més que agrair a tots vostès la iniciativa que han tingut, així com expressar la meva sincera admiració.
Moltes gràcies.

Manresa (Bages)
Hola companys, sóc el XXXXX de Manresa i tinc 36 anys. Us vull donar les gràcies per ser tan collonuts i tenir les idees tan clares del camí que tots els catalans i catalanes hem de seguir per a portar pel bon camí el nostre estimat país i vejam si d'una vegada per totes ens podem treure de sobre aquesta plaga de sangoneres torracollons i datspelcul dels espanyols.
Gràcies a tots, força i endavant, i com més siguem més força farem. Visca Catalunya i visca Catalunya Acció. Som una nació i res ni ningú ens podrà fer ombra.
A reveure companys.

La desorientació política i històrica cada dia és més gran. De seguir per aquest camí al final el tirà d’en Franco serà un bon home. Potser una mica belicós, però en el fons una bona persona. Fins on ens volen continuar enganyant? Llegeixo a La Vanguardia del passat diumenge que el dia anterior s’havia fet a Corbera d’Ebre un acte de “reconciliación” entre membres dels dos bàndols de la batalla de l’Ebre: feixistes i republicans. Entre d’altres, es veu que va parlar l’actual batlle d’aquest municipi de la Terra Alta que, pel nom, ja sembla un comissari espanyol de la secreta, Aquilino Conesa. Això que dic podria semblar anecdòtic, però si reprodueixo les seves paraules veureu com les sospites són autènticament certes. El policia amb disfressa de demócrata va afirmar: “en aquella guerra fraticida no hubo ni vencedores ni vencidos, perdimos todos”. D’un sol cop aquest criminal de la nostra història fa desaparèixer una altra vegada exiliats, represaliats i executats a causa de la tirania franquista. Ara resulta que en Lluís Companys o en Carrasco i Formiguera els haurem de possar a la mateixa alçada que en Serrano Súñer o Queipo de Llano. El franquisme i el nazisme, com podeu veure, continua tenint poderosos agents que fins i tot s’infiltren al capdavant dels consistoris catalans. Aprofitant-se descaradament de la complicitat dels grans mitjans de comunicació i dels nostres representants públics, van descarregant de responsabilitat un règim genocida que provocà desgràcies que encara perduren. Amb total impunitat tergiversen els fets amb la finalitat de deixar en una petita alteració històrica el nostre internament col·lectiu en un gran camp de concentració durant quaranta anys. Amb tot, el pitjor no són aquestes proclames franquistes amb màscara de pacifisme. Allò que més indigna és que ha Catalunya s’hagi creat el clima per tal de fer-les possibles. Com que tot s’ha volgut edificar sobre l’oblit i la por ara ens trobem en que tot es pot dir amb total impunitat. Perquè a Corbera d’Ebre, en definitiva, es va produïr un acte ignominiós on es van deixar en un un mateix pla d’inocència a víctimes i botxins. A ningú no li cau la cara de vergonya? Em pregunto per un moment que han de pensar els fills d’aquells els quals encara són enterrats en foses comuns com si haguessin estat simples animals. I els executats al Camp de la Bota? També els hem de considerar igual que als assassins que van bombardejar Barcelona l’any 1938? Ni més ni menys aquestes són algunes de les funestes conseqüències de fer una política durant trenta anys basada en l’acoquinament i la manca de dignitat. No tot desemboca en poques infraestructures i l’espoli fiscal. El pitjor de tot ha estat que, si no hi posem remei, encara passarem a la història com a còmplices del franquisme. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Publicat el 14/setembre/2006 Dimecres al vespre vaig tornar d’un llarg viatge professional a Mèxic. Allà vaig tenir també l’oportunitat de conèixer, a Guadalajara, capital de l’estat de Jalisco, el gran mexicà d’origen català José M. Murià. Historiador, polític i escriptor, s’ha mantingut sempre fidel a l’ideari del seu pare, l’exiliat Josep M. Murià i Romaní, i és la veu independentista més rotunda que tenim en tot el continent americà. El seu patriotisme és incombustible i el seu discurs clar. No s’albira en ell el complex d’esclau. És clar, la seva catalanitat és produeix des de la condició d’home lluire que li otorga la seva condició de ciutadà d’aquella república. Parlem de Catalunya, del nostre status colonial, de la necessitat de construir el nostre Estat propi i de com fer-ho posible. La seva moral no és pas de derrota, ans al contrari. Sincerament surto de la conversa reconfortat i, per què no dir-ho?, també amb l’ ànim més alt. No puc evitar pensar, al veure el tremp d’un connacional com ell que no va patir directament les urpes del franquisme, en com ha afectat a la nostra personalitat col·lectiva quaranta anys de tirania. La constatació d’aquest fet la vaig trobar una vegada més gairebé només tornar a posar els peus a Catalunya. En efecte, precisament la nit de la meva arribada connecto TV3 i en el programa “La nit al dia” es discuteix sobre la eterna manca d’infraestructures al nostre país. En són protagonistes un representant de la Cambra de Comerç, un del Port de Barcelona, un del col·legi d’enginyers industrials i un altre de l’associació de contratistes. No tenen més remei que reconèixer la continuada estafa dels governs espanyols en el tema referit. De les seves paraules moderadísimes (aixó que no falti mai quan surts per la televisió a parlar sobre alguna cosa que fa referència a Catalunya) es desprèn que Espanya ens está assassinant econòmicament. Diuen poc més o menys que estem perdent (sinó ho hem fet ja) bous i esquelles en aquests darrers trenta anys de restauració borbònica. En definitiva, el seu diagnòstic es per tornar a agafar l’avió i creuar l’Atlàntic, però per quedar-s’hi definitivament. Jo, la veritat, és que quan sento aquests catalans aplatanats parlar de la mort de Catalunya com aquell que llegeix la llista de la compra m’agafen ganes de punxar-los per veure si tenen sang o orxata a les venes. Sí, ja sé que som un poble acomplexat. Però …tant? Pot semblar que us estic parlant de dues coses que no tenen res a veure. No és cert. Si contraposo l’actitud d’en Murià i la dels importants representants econòmics de Catalunya és per tornar a repetir de forma més detallada allò que abans us apuntava. El franquisme i la seva continuació coronada ens ha deixat, psicològicament parlant, en la UCI nacional. Només calia veure com els convidats del programa, en el moment de posar damunt la taula el robatori comés amb nosaltres, anaven amb peus de plom per tal de no molestar al lladre. La locutora no deixava de preguntar el perquè de tot plegat i tot eren evasives per no denunciar clarament allò que tots sabem: Espanya ens vol fer desaparèixer com a poble. Encara hi ha algú que necessiti més proves? Per si els en mancava alguna als “experts” del nostre present econòmic els remeto a unes frases escrites pel propi José M. Murià en el seu llibre “Ressons”. Veuran fins a quin punt ens tenen més ràbia que el dimoni a la creu, i entendrán d’una vegada per sempre el que ells anomenen eufemísticament “manca d’inversions”. Vegin com descriu uns fets ocorreguts durant el viatge d’uns refugiats immediatament després del final de la guerra del 36 : « Un grup de refugiats espanyols, malgrat la situació en què es trobaven, encara van tenir esma per protestar enègicament contra el fet que es posés una bandera catalana sobre el petit taüt d’una nena que s’havia mort durant el viatge, a conseqüència de les misèries que ella i la seva familia havien patit”. Quan l’odi arriba a aquests extrems no cal que ningú es mami el dit i es pregunti amb cara de babau com és que Espanya no inverteix a casa nostra. Ara ja ho poden veure clar: ni morts ens volen deixar ser catalans! Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Publicat el 23/agost/2006 No hi ha pitjor patiment que el que provoca la sensació de que mentre s'enfonsa quelcom d'aquelles coses de les que més estimes hom es veu impotent per fer-hi res. Les decisions i les reaccions que caldria fer estant en mans alienes, les mans d'algú que res d'allò teu l'importa. Com pot defensar amb passió el català qui a casa seva parla en castellà? La política ha degenerat en una mena de professió en la què el primordial no és servir a la comunitat sinó assegurar-se una pensió i una inamovible poltrona. Podríem pensar que és fet expressament. Per què quan toca parlar de coses de gran interès lingüístic, nacional i cultural sempre estem a mercès dels que no estimen Catalunya o no l'estimen prou? Per què l'interès de Catalunya resulta ser el contrainterès d'aquesta gent? Molts catalans estan molt decepcionats de com actuen els seus representants polítics. Molts catalans se senten enganyats i defraudats. Molts catalans veuen com tots els nostres elements identitaris i vitals perden posicions i s'enfonsen: llengua, economia, telecomunicacions, infraestructures, immigració incontrolada i imposada! ... I nosaltres tenim la impressió de que en tot això no hi podem fer res! Ens trobem davant d'un món que ens sobrepassa i d’uns polítics que no fan bé la seva feina llevat d’aixecar-se vergonyosament el sou. Al llarg de la història els pobles han lluitat contra les adversitats i sols han reeixit els que han lluitat -i no parlo pas de lluites guerreres. Avui els Catalans no som guerrers sinó gent que lluita contra l'adversitat amb intel·ligència i esforç, com els holandesos que van vèncer a la mar. Parlo dels catalans que van a peu pel carrer, no pas dels polítics que han traït el seu poble i que no tenen ni esma per dir prou, només tèbies i falses protestes de ploramiques. Per maleïda sort històrica, fa temps vàrem perdre la nostra llibertat de pensar, preveure i actuar en benefici propi; els impostos que ens recapten els fan servir pels seus menesters. No tenim medis ni recursos ni esma per fer-los servir. Ara haurem de votar uns projectes d'administració colonial. El diumenge passat, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, una colla de galifardeus sense pensament ni categoria -em refereixo a la penosa classe política que ens toca patir- van muntar una mena de míting fora de temps i de lloc que semblava un esquetx del "Teatre de Guerrilla" tots al seu torn, prenent-nos per rucs i imbècils ens deien que ells eren els que estaven més ben posicionats i els que ho farien més bé de mantenir sotmesa la colònia! Hem de reforçar-nos espiritualment en l’àmbit polític amb les maneres valentes d’en Francesc Macià per enfortir el nostre caràcter col·lectiu i desplaçar els ineptes dels llocs de govern que ocupen. La unió fa la força. Si es té determinació com la té Catalunya Acció es pot emprendre el camí. Salvador Molins i Escudé Conseller de Catalunya Acció

Publicat el 3/agost/2006 He llegit l’article del Sr. Ferran Sáez Mateu al diari Avui del dia 1 d'agost de 2006, titulat "El botonet" (http://www.avui.cat/avui/diari/06/ago/01/233871.htm), que d’alguna forma ens ve a dir als independentistes que si això d’aconseguir la independència de Catalunya fos cosa de pitjat un botonet, potser hi hauria moltes persones que el pitjarien, però que ara i per sempre segons es dedueix de l'exemple que posa, la independència de Catalunya es impossible, o una quimera. També ens diu que l’independentisme no te cap pla seriós. Fem una petita memòria històrica i veurem que Catalunya ja te un passat independent i que li va ser arrabassat per la força i des d'aleshores mai se li ha demanat si vol ser independent d’Espanya i França o no. Catalunya ja va ser independent amb un estat poderós fins l’any 1.410 quan va morir sense descendència l’últim Rei dels Casals de Barcelona, Martí l’Humà. Del 1.410 fins l'11 de setembre de 1714 vam continuar gaudint d’ independència si bé vàrem començar a tenir problemes amb l’entrada a la corona Catalanoaragonessa d’una dinastia forana: els Trastàmara de Castella. Arribem al fatídic 11 de setembre del 1714 quan per la força de les armes, després d’una resistència heroica contra les tropes francoespanyoles, cau vençut el poble català. El 1716 amb el Decret de Nova Planta s’esborraran totes les Institucions i Constitucions Catalanes i uns anys més tard es perseguirà la llengua i la cultura. Com diu l’historiador Vilar ”L’Estat Català ha deixat d’existir.” Actualment, segons el CIS (depenent del govern de Madrid), hi ha a Catalunya al voltant del 16% de catalans que es declaren directament independentistes. Per fer una comparació recent, a Montenegro abans d’endegar el procés d’autodeterminació només n’hi havia un 10%, però tant bon punt van veure la possibilitat d’assolir la independència, en la consulta celebrada en aquell país aquesta primavera passada es va assolir el 55’4 % de vots independentistes i a hores d’ara ja són independents. No es tracta de prémer cap botonet, ni d’una quimera impossible. Per a assolir la independència ens cal cercar la gent convençuda, per a promoure una nova generació de polítics, periodistes i medis de comunicació, no uns botiflers com els actuals sinó uns veritables patriotes de l’Estat Català Independent, que donin per acabada l’etapa autonomista-unificadora espanyola, que és la mort lenta de Catalunya. El pla hi és i som la gent de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org) els que som dipositaris d’aquest Pla. Ah!! Si vol desprestigiar l’independentisme, una altra vegada triï un exemple més consistent, ja que el del Sr. Alvaro Mutis no s’aguanta per enlloc. Josep Vilalta Boixader Membre del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i de Catalunya Acció Berga (Berguedà)

Publicat el 3/agost/2006 Recordeu la frase d’en Javier Solana sobre les comparacions entre Montenegro i Catalunya? Sí, aquella que deia que qui creiés que a Catalunya també podria celebrar-se un plebiscit per la independència patia de “delirium tremens”. Tot i ser paraules impròpies d’un Alt Comissionat de l’UE, entraven dins la lògica imperial d’una ment retorçada com la dels espanyols. Ara bé, la cosa ja no és tant normal quan qui ha estat president del país durant vint-i-tres anys diu poc més o menys el mateix. Mireu sinó les seves declaracions del dimarts passat a Eslovènia en el decurs d’un acte en el qual li feien lliurament d’un guardó: “un referèndum sobre la indepèndencia de Catalunya com el que es va fer a Montenegro no entra dins l’imaginable.” Naturalment les paraules d’en Jordi Pujol no són tant gruixudes com les del polític espanyol, però si les analitzem bé ens porten al mateix lloc. Vull dir que, l’un i l’altre, ens estan dient que no toquem ni quarts ni hores a tots aquells que considerem que la política més sensata que podem fer és aquella que signifiqui ser amos a casa nostra. Patir “delirium tremens” es viure fora de la realitat, exactament com també ho és defensar una cosa “inimaginable”. Podem deduir, per tant, que Solana i Pujol comparteixen les mateixes aspiracions per Catalunya: no anar més enllà del nostre status colonial. Els motius del madrileny els coneixem sobradament, però ... i els del expresident? Com pot esdevenir un vulgar espanyolista el seu arquetipus polític? Probablement ja ha arribat l’hora de fer unes consideracions al respecte d’aquesta alèrgia malaltissa a la independència per part d’un home que diu estimar Catalunya amb passió. Oficialment, la seva justificació de no haver mai apostat pel trencament amb Espanya ha estat no voler crear frustració entre nosaltres. Fer, en definitiva, una política “possibilista”. Amb tot, siguem ara generosos per un instant i admetem que desprès del franquisme era l’única que podía jugar-se. Molt bé. Però avui, una vegada ha deixat de tenir compromisos institucionals, què l’impulsa a alinear-se al costat dels enemics de Catalunya? No és cap secret que l’expresident tradicionalment ha estat posseïdor d’una notable egolatria. Molts dels seus col.laboradors així ho han confessat privada i públicament. És aquí doncs on cal cercar la seva aversió a la possibilitat de la creació d’un Estat catalá. Simplement perquè el trionf de l’independentisme significará el fiasc i la riota dels seus pronòstics i de vint-i-tres anys de presidència. L’autèntica i única por d’en Jordi Pujol és passar a la història com un fracassat i per evitar-ho serà capaç de qualsevol cosa. Prou de mentides! La seva autèntica passió no ha estat Catalunya, ha estat ell mateix. Santiago Espot, 43 anys President Executiu de Catalunya Acció Barcelona (Barcelonès)

Publicat el 3/agost/2006 L’onze de setembre és per als catalans del Principat de Catalunya una data d’una gran significació política i nacional. És aquella data en què es va estroncar de mala manera la nostra llibertat com a Poble. El fet que quasi tres-cents anys després encara esperem la possibilitat de donar la volta a aquesta situació que se’ns ha imposat a cop d’armes i d’inimaginable repressió, repressió que ha arribat sovint a la tortura i a l’assassinat; aquest fet i aquesta esperança són senyals inequívoques que el nostre Poble encara avui és viu, són senyals inequívoques que som una de les nacions més honorables i valentes del nostre món i de la història universal malgrat hi hagi tantes excepcions en els que regeixen el nostre destí com a caps polítics de les formacions avui presents al Parlament actual de Catalunya. Hom discuteix si l’Onze de Setembre ha d’ésser una jornada reivindicativa o festiva; hom voldria que la Festa Nacional de Catalunya no existís; hom desvirtua el sentit del terme "nacional" simplement perquè li reporta avantatges electorals. Pot ser una festa la recordança de la trista pèrdua de les llibertats nacionals d’un Poble? Pot ser una festa la recordança de tots els homes i dones que han perdut la vida i a qui han robat la vida i la dignitat de forma absoluta els enemics de Catalunya i els col·laboradors dels enemics de Catalunya? L’esperança viva de tornar a recuperar les nostres llibertats nacionals sí que pot ser una festa, una festa avui encara trista però potser un dia no molt llunyà esdevingui una festa joiosa i exultant. A vegades diem que l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya al Principat, és o ha d’ésser una festa reivindicativa. Avui a 2006 jo crec que l’Onze de Setembre més que reivindicativa ha d’ésser una diada d’acció, d’acció per a recuperar el que ens van prendre de mala manera –el nostre Estat Català!- i acció per a rebutjar el que ens van imposar de mala manera –"las leyes de Castilla" i amb elles el nostre enemic declarat "el Estado Español". Catalunya Acció farà honor al seu nom i actuarà amb esforç continuat per assolir aquestes dues fites no ajornables: construir el nostre propi estat i trencar amarres polítiques amb tot el que sigui espanyol. Tenim el projecte i tenim les eines. Actuem dia a dia. Som un far que diu al món incansablement on és la Catalunya Lliure ... Ara sols ens faltes tu! Patriota que no vols morir sense haver vist una llum d’esperança per a tot el nostre Poble. Interessa’t en aquest projecte (www.catalunyaaccio.org) i fes-te patriota actiu i de butxaca*! No estàs sol! Ens tens a nosaltres, molts altres catalans i catalanes que ja ens hem decidit, que ja ens hem determinat a aportar el nostre gra de sorra per a la Independència de Catalunya. Salvador Molins Conseller de Catalunya Acció * Nota: Patriota de butxaca és aquell que és capaç de fer una aportació econòmica per a l’assoliment d’un fons en favor de les accions necessàries per a ajudar la Independència del nostre Poble.