Article publicat al diari El Punt el 4 de setembre del 2007 Potser l'única virtut del procés estatutari ha estat que s'han posat en evidència les enormes mancances de l'autonomia catalana i la misèria col·lectiva que avui pateix Catalunya. Per això l'ensulsiada de l'Estatut ha estat una prova necessària per saber exactament quin país se'ns ha deixat de l'inici de la democràcia ençà i quin nivell patriòtic tenen els nostres polítics. Avui sabem allà on som perquè la radiografia feta a Catalunya i als catalans és exhaustiva i deriva cap a un sobreposat lerrouxisme montillà que posa en qüestió que la Generalitat sigui la institució adient per a les necessitats nacionals. L'autonomia o qualsevol classe de federalisme no pot subsistir en un estat tan centralista com l'espanyol. Per tant, podem assegurar que és una trampa letal i subtil que ens està portant a la ruïna política i econòmica, amb la complicitat pusil·lànime, i culpable d'una classe política inepta i poc recomanable que haurà de donar compte de la seva gestió el dia de demà. Ens vam lliurar d'un tractat europeu constitucionalitzat (per referèndum) que ens anihilava com a nació i vam patir la lamentable tramitació posterior de l'Estatut que tothom coneix, i és normal que avui molta gent parli de la independència i hi pensi com a solució lògica, en vista d'aquest desgavell. La independència no és cosa de gent eixelebrada, perquè ara es veu perfectament no ja la seva possibilitat sinó la seva necessitat. La situació colonial no es pot perllongar en cap sentit i jo diria que en especial en el món empresarial, perquè ha esdevingut una qüestió econòmica per a tothom i pels empresaris en particular. L'espoliació i la pressió fiscal són, sense contrapartides, totalment insuportables per un país qualsevol. Als inicis de la dècada dels cinquanta economistes consagrats com Perpinyà Grau i Sarda Dexeus manifestaven la impossibilitat quasi metafísica de la independència. Tant és així que Sarda deia: «L'endemà d'aconseguir la independència aniríem a suplicar als espanyols que, per favor, ens volguessin dins l'estat una altra vegada.» No pensava el mateix Trias Fargas quan, al començ de la democràcia, en un míting de CiU ens deia que la independència era possible. Avui no hi veig cap altra sortida plausible. Em sembla impossible si contemplo la meva pròpia història personal i familiar haver de reconèixer que Espanya és un molt mal negoci per al nostre país i que no ens convé de cap manera viure sota el jou del centralisme parasitari. Això comporta un gran risc, com tota empresa nacional que s'ha d'assumir. Els inconvenients i entrebancs seran múltiples i cal actuar amb rigor, intel·ligència i sobretot amb valentia. En definitiva, cal jugar-se-la. La confrontació està assegurada; esperem que no sigui tràgica. El problema, endemés d'identitari, cultural, etc., ha esdevingut una qüestió crematística quotidiana i cal que ens adonem que viuríem molt millor en tots els sentits amb independència que sense. Catalunya té avui tots els ingredients per esdevenir un estat independent sense cap mena de dubte. La situació geogràfica és impecable, la dimensió, la història, el dret civil, la llengua i ara, com es pot demostrar a bastament, l'economia. Però el centralisme ho sap perfectament, per això ara per ara ens té ben estacats, comptant sempre amb l'ambivalència de CiU i la demagògia d'ERC. Que ningú s'esveri per les meves paraules, però crec que estem en el començ d'una trajectòria llarga però necessària ja que l'enemic a vèncer és astut, encara que està ben delimitat tant a fora com a dins de casa nostra (potser el més temible). Les meves afirmacions, encara que no exemptes d'un cert voluntarisme, no són gratuïtes, vénen avalades pels fets i coneixements potser insuficients però determinants. Fem comparacions amb altres nacions i mirem, per exemple, les dades de la República d'Irlanda: durant tres-cents anys va pertànyer a la corona britànica, va ser estat lliure el 1921 i va proclamar la república el 1949. Varen passar moltes vicissituds però avui viuen en ple esplendor i disposen d'un nivell de vida envejable que crec que és el tercer de la Unió Europea. Els finesos van mantenir la seva independència amb gran determinació, tacte i diplomàcia en front dels suecs i en especial dels soviètics. Recordo la ironia i commiseració amb què tractaven els estonians, letons i lituans davant de la seva supeditació de Moscou. Cal constatar que, a la seva tradicional indústria forestal i paperera, cal afegir-hi ara el fet que ha esdevingut una potència en el món tecnològic. Eslovènia: qui la veu i qui la veia! Avui està en procés d'esdevenir un país de grans possibilitats en la seva economia i en especial en el turisme, i amb el fet de pertànyer a la UE, i d'haver-se lliurat de la prepotència sèrbia, podem assegurar que té enormes possibilitats i perspectives. De Croàcia podem afirmar que, un cop hagi resolt els litigis penals conseqüència de la guerra de la independència i s'hagi lliurat de l'estigma estatalista comunista, té un potencial fabulós davant seu. El mateix podríem argumentar d'altres nacions europees i d'altres continents. Permeteu-me dir que si bé «la Bàltica està glaçada», avui podem disposar, com els països d'aquells indrets, de vaixells trencaglaç magnífics per fer-la transitable tot l'any; per això faig una crida als empresaris i al jovent perquè apartin la ferralla i recuperin la rendible sobirania nacional. Miquel Esteba Economista i empresari 4 setembre 2007, Figueres (L'Alt Empordà)