Article publicat al diari El Punt el 7 de setembre del 2007 Podem afirmar amb rotunditat que la nostra classe política viu un descrèdit de proporcions alarmants i la sensació general és que cada dia estan més enfangats. Passa el mateix en altres països? La veritat és que els casos de corrupció, nepotisme o inoperància estan a l'ordre del dia en qualsevol indret del món. La diferència rau en el fet que, mentre en altres llocs miren d'aprofundir en les causes, aquí ens quedem en la superfície a base de quatre frases avorrides que miren de no fer mal als responsables. Tot i així, només gratant-hi una mica hom veu la gravetat de la situació. Un dels innumerables i darrers exemples d'això que dic el podíem trobar el passat 6 d'agost en aquesta mateixa secció. Aquell dia, l'advocat i militant del PSC Jordi Negre escrivia que «la manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics són els dos motius principals que expliquen l'allunyament de la ciutadania respecte de la política». Malgrat que les seves paraules no signifiquen res de nou, són d'una gravetat extrema. Perquè, ben mirat, si no hi ha «democràcia interna» en els partits és que han deixat de ser-ho per esdevenir o una secta o una organització totalitària o una cosa similar. I qui pot creure en una gent d'aquesta mena? Si mirem una mica més enllà de casa nostra podem veure com les coses s'analitzen amb més rigor i sense la por de picar allà on pot fer mal. Més o menys això és el que fan el sociòleg i professor de la Sorbona de París Philippe Breton o el prestigiós editorialista de la revista Time Joe Klein. El primer és l'autor del llibre L'incompétence démocratique (Ed. La Découverte. París. Octubre 2006) amb un subtítol que per ell mateix és tot un diagnòstic: La crisi de la paraula com a font del descontentament polític. L'altre, en Klein, és citat precisament per Breton a l'inici del llibre esmentat per dir textualment: «L'editorialista de la revista Time Joe Klein constata la decadència de les institucions democràtiques americanes i la caiguda de l'interès per la política. El seu diagnòstic afecta el conjunt de les democràcies occidentals. Atribueix a la manca d'eloqüència dels homes públics el profund malestar que s'instal·la quan hom pregunta sobre la realitat de la democràcia.» És clar, llegir aquesta sentència i pensar en l'oratòria de l'actual president de la Generalitat produeix, com a mínim, vertigen. Amb tot, no és només la indigència retòrica i conceptual de José Montilla la que ens hauria d'encendre tots els senyals d'alarma. La veritat és que escoltar les principals espases dels partits polítics del país no ajuda precisament a pensar que la solució pugui venir de la seva mà. El gran mestre de retòrica llatí Quintilià, en el seu clàssic Institució oratòria, explicava com els espartans van expulsar de la seva terra l'art oratòria perquè consideraven que incitava a les sedicions i motins populars. D'això fa més de 2000 anys, però a Catalunya encara s'apliquen les mateixes consignes. En voleu un exemple? Pocs dies abans de la visita colonial que el president d'Espanya va realitzar a Barcelona el passat 2 d'agost per intentar calmar els ànims dels catalans amb motiu del tema de l'apagada de llum a Barcelona i del via crucis de rodalies, Catalunya Acció havia contractat una plana sencera de publicitat en el diari Avui. En l'anunci en qüestió ens encaràvem amb en Zapatero tot convocant els catalans a la plaça de Sant Jaume el mateix dia i a la mateixa hora en què ell havia de visitar el Palau de la Generalitat. Aquesta protesta finalitzava amb un dur discurs que jo personalment havia de pronunciar, però desgraciadament la nostra proclama en el citat mitjà mai va veure la llum pública perquè va ser censurada. Segurament algú va pensar que això podria originar un «motí popular» i va decidir, a la pràctica, prohibir l'oratòria, tal com feien les autoritats de l'antiga Esparta. Fan molt bé doncs, tant Philippe Breton com Joe Klein, de fer la denuncia que fan. No oblidem que el mateix Quintilià afirmava que la major part de l'eloqüència «resideix a l'ànima» i que «és necessari que concebi les imatges de les coses». Si fem cas de les seves paraules haurem de concloure que els nostres representants no és que només no sàpiguen parlar, és que difícilment saben pensar sobre alguna cosa. Potser nosaltres encara no tenim una noció exacta del que significa tenir homes públics privats d'aquestes virtuts, però ells (els que en teoria són els nostres servidors) sí que són conscients del que pot originar la seva incapacitat. És per això que barren el pas a aquells que puguin concebre i dibuixar amb paraules els sentiments i les ambicions populars. Voldrien que, a l'hora de parlar i de reflexionar, fóssim tan tanoques com ells i així perpetuar la mediocritat que actualment els garanteix la poltrona. Saben perfectament que amb la situació de vexació col·lectiva que patim els catalans, aquells que tinguin l'eloqüència i el coratge suficient per denunciar-ho seran els que podran capgirar la situació. Hem arribat clarament a un punt on cada dia són més els que veuen en el trencament amb Espanya la solució als nostres problemes més quotidians. O, si ho preferiu, diguem que existeix un clima col·lectiu creixent on la independència de Catalunya apareix com l'opció més assenyada. Ara bé, no ens cansarem d'afirmar que sense un recanvi en les elits polítiques del país resulta impossible i impensable assolir un Estat català. Justament per això, els seus promotors, si alguna eina hem d'esmolar amb precisió és la de la paraula. Sobretot perquè és a partir de l'eloqüència des d'on es conquereix la confiança d'un poble. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció 7 setembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)